Males collites i defensa del liberalisme
La esencia de la economía no es el equilibrio sino el desequilibrio:
el equilibrio la llevaría al estancamiento y a la muerte;
el desequilibrio es el motor que la hace viva y progresiva.
Economía no es paz y seguridad: es osadía y aventura...
En la lucha por Lo descnocido.
La economía no es para cobardes.
"Fundamentos de la Ciencia Económica",
Faustino Ballvé
No falla, és gairebé automàtic. D'ençà que la crisi financera va fer tremolar el món que els al·lèrgics al liberalisme i l'economia de mercat viuen força més tranquils. Qualsevol que pretengui plantar cara a l'afany de control i despesa del sector públic rebrà la mateixa resposta. Una cosa així: “Tu calla que la crisi ha demostrat totes les falles del neoliberalisme salvatge. Sort n'hem tingut del sector públic. Ara toca repensar l'economia des de noves bases sòlides i sostenibles”. El més habitual és que l'individu en qüestió no rebi resposta i és així que el missatge antiliberal del progressisme flonjo va fent camí. Com si la caiguda de les borses i la fallida d'alguns bancs d'inversió (sense menystenir les dures conseqüències socials que han tingut) fossin un altre 1989. El comunisme va caure llavors i el capitalisme ha caigut ara. Un a un. Empat i comença la pròrroga. Delirant!
El cas és que les crisis són inherents a l'economia. No només a l'economia de mercat sinó als sistemes productius en general. Però encara més als sistemes improductius que prediquen tot sovint els socialistes d'una o altra tribu. Com deia el gran Faustino Ballvé: “L'essència de l'economia no és l'equilibri sinó el desequilibri (...) L'economia no es per a covards”. El mèrit de l'economia de mercat és haver fet de la crisi una excepció quan en altres entorns era la norma. Unes crisis que, quan arriben, mai no esborren, ni de bon tros, la riquesa consolidada a cada etapa de creixement. Són, fins i tot el pitjor dels casos, una pausa en el camí cap a una major riquesa i benestar.
Les males collites són una bona metàfora del fenomen. L'agricultura és un sistema complex amb mil i un factors a tenir en compte i el clima com a condicionant principal. Hi ha males collites i collites terribles i, de vegades, l'una després de l'altra. Però els antiliberals actuen com si les males collites desacreditessin l'agricultura. Després d'una glaçada... tornem al nomadisme?
Potser és cert que la crisi financera no és una qüestió d'atzar. Que hi havia mala gestió, excessos, descontrol i responsabilitats que cal esbandir. Potser l'economia de mercat i les societats obertes no són l'agricultura sinó un sistema de cultiu. Potser, però són de llarg el sistema de cultiu que més i millors collites ha donat fins avui i renunciar-hi per una mala plaga sembla precipitat. De crisis i males collites n'hi haurà sempre perquè la vida és canvi i només la mort és estàtica. L'economia no és per a covards, l'agricultura tampoc i el nomadisme és de dropos.
Etiquetes de comentaris: Catalunya Oberta, Crisi Econòmica, Economia, Política
Pacte fiscal, privilegi o garantia?
Article publicat al diari digital Catalunya Oberta el 3 de febrer de 2011Els socialistes catalans són autèntics mestres en la gestió de les paraules i els marcs mentals que enquadren el debat polític. Al carrer Nicaragua fa temps que ningú no hi llegeix ni Campalans ni Pallach però devoren Lakoff amb autèntica devoció. Deu ser per això que tan aviat com s'ha començat a concretar la proposta de pacte fiscal del nou govern el senyor Zaragoza i altres líders socialistes han corregut a fer saber que no volen privilegis per Catalunya. Privilegis, diuen.
Des de la Generalitat, el PSC va pactar amb l'estat un nou model de finançament que basava el seu atractiu en l'aportació d'un Fons de Competitivitat que complementaria els ingressos de les comunitats econòmicament més dinàmiques amb Catalunya al capdavant. Un fons que aquest 2011 hauria de representar una aportació d'entre 1.350 i 1.450 milions d'euros que no arribaran perquè l'Estat ha anunciat que, de moment, n'endarrereix la transferència fins l'any 2013. I des de Catalunya no s'hi pot fer res perquè tots els trumfos són a l'altra banda de la taula. Aquest nou engany hauria de ser suficient per demostrar que un el pacte fiscal no és cap privilegi sinó l'única manera d'equilibrar una situació en que Catalunya juga sempre panxa enlaire. El dèficit fiscal continua a tota màquina i aconseguir que la Generalitat recapti i gestioni tots els impostos dels catalans és l'única manera de garantir un sistema equilibrat en que allò pactat s'acabi respectant. Una aposta que exigirà enfrontar-se amb l'estat i que resultarà difícil de consolidar sense el suport del primer partit de l'oposició.
Sovint s'acusa el PSC de no tenir marge de maniobra més enllà d'allò que dicta el PSOE però els socialistes catalans han demostrat els darrers anys que quan convé són capaços d'enfrontar-se a Madrid i plantar cara amb èxit. Quan convé al partit, si més no. La bona notícia és que el consens social al voltant d'un nou pacte fiscal que garanteixi la fi de l'espoli és creixent i transversal. El PSC no para de caure en totes les enquestes i, tard o d'hora, els capitans del socialisme català potser triaran sumar-se a l'onada per evitar el naufragi. Serà llavors que canviaran el discurs del privilegi pel de les garanties indispensables als drets socials dels catalans. Serà?
Etiquetes de comentaris: Catalunya Oberta, Concert econòmic, Economia, Política
La llengua. I de vegades ens en sortim
I de vegades ens en sortim. Catalunya és un país de demografia trista que ha rebut dues onades migratòries massives en només cinquanta anys. Sense la protecció d'un estat fa segles que la seva llengua viu enfrontada a l'abraçada diglòssica d'un dels grans idiomes universals mentre la normalització suma tot just tres dècades. A empentes i rodolons el català és vehicular a l'ensenyament però avui només és la llengua materna d'una tercera part dels catalans i les dades, es mirin com es mirin, fan basarda. L'escenari és aquest i el cert és que un observador neutral que estudiés el context social i polític en que s'ha mogut la cultura del país els darrers seixanta anys tindria, probablement, la temptació d'enterrar-la. Però ja se sap que el pensament català i la seva llengua rebroten sempre i sobreviuen als seus il·lusos enterradors.
I de vegades en sortim. I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim. L'Enquesta d'Usos Lingüístics de la Població de l'any 2008 ja ho deixava entreveure. Els pares, i encara més els avis, de la majoria dels catalans son nascuts fora del país. I és així que només un 31% dels catalans citaven el català quan se'ls preguntava per la seva llengua materna. Però l'enquesta continuava i es demanava als enquestats que diguessin quina era la seva llengua d'identitat, aquella que senten com a pròpia i que defineix la seva pertinença, i més d'un 37% responien afirmant que la seva llengua d'identitat era el català.
I de vegades en sortim. I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens sortim. Fa pocs dies s'han fet publiques les dades de la darrera Enquesta Europea de Valors que radiografia la societat catalana de l'any 2009. Una enquesta que entre d'altres qüestions demana als ciutadans quina és la seva llengua preferida. I de vegades ens en sortim perquè un 52,4% s'aferra al català i fa seva la llengua pròpia del país mentre un 34,6% cita el castellà, un sorprenent 9,8% abraça l'anglès i un 3,2% tria altres llengües. Només un terç dels catalans mamen el català però més de la meitat del país el tria com a llengua pròpia en una tendència creixent tot i el fort ponent que bufa a contra. Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí però ens en sortim!
http://twitter.com/marcarzaEtiquetes de comentaris: Catalunya Oberta, Llengua, Política
TV3, política en 140 caràcters
La política 2.0 va fent camí i les xarxes socials tenen cada dia més rellevància en el debat nacional. El discurs polític que es construeix a la xarxa rep molta atenció, coses de la moda, però també crítiques ben dirigides que assenyalen el risc de simplificació en uns missatges que són, per força, massa sintètics. Els usuaris de Twitter, per exemple, han de comprimir les seves opinions en menys de 140 caràcters i el cert és que sembla difícil recollir la complexitat del món en dues frases sense subordinades.
Però aquesta simplificació del debat polític no resulta gens estranya a Catalunya perquè replica de forma prou ajustada el format que es veu a TV3. La cotilla dels blocs en la informació política que imposa la Corporació marca una pauta repetitiva que se segueix a cada informatiu. El presentador anuncia el tema del dia, de l'impost de successions al maltractament animal, i a continuació van passant les intervencions de tots els partits de major a menor representació parlamentaria. Poc més de 140 caràcters per a cadascun, el lema com a discurs i la política reduïda a una llarga campanya de quatre anys.
Potser aquest model tindria sentit si el sistema polític fos estrictament bipartidista, però en un Parlament amb set partits les declaracions se succeeixen arribant a ratllar el ridícul. Set talls de veu, un a favor i sis en contra, que alimenten una imatge de la política en que la crítica mai no és constructiva i el consens sembla impossible. Un sistema que obliga a escoltar tothom fins i tot quan no hi ha res a dir, mentre es perden tots els matisos i s'ignora qualsevol altra cosa. Com si el debat polític fos només cosa dels partits i no hi hagués opinions interessants, constructives i rodones més enllà dels 135 escons de la Ciutadella.
Etiquetes de comentaris: 2.0, Catalunya Oberta, Comunicació, Política, TV3, Twitter
Catalunya és d'esquerres, naturalment
Les enquestes confirmen any rere any que a l'hora de situar-se políticament els catalans es defineixen de forma molt majoritària com a persones d'esquerres. Prenent com a exemple el darrer baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió i fent números gruixuts un 50% dels catalans se situen entre l'esquerra i el centre-esquerra. Si s'hi afegeix que gairebé un 20% es col·loca al centre i que un 17% no sap o no contesta queda clar que l'espai de les altres opcions ideològiques és més aviat escàs. No arriben ni al 12% els catalans que trien la dreta o el centre-dreta per definir-se ideològicament.
En això devia pensar el president Montilla quan als mítings de la darrera campanya demanava el vot per evitar que un país d'esquerres fos governat per una força de dretes. Però arriben les eleccions i amb una participació superior a la de comicis anteriors Convergència i Unió guanya amb comoditat en totes les comarques mentre tots els altres partits excepte el Partit Popular perden suport electoral. Alguna cosa falla en les definicions i els marcs ideològics del país quan una societat tan abrandadament d'esquerres vota de forma majoritària opcions que més aviat no vesteixen de roig.
Potser seria hora d'anar assumint que l'eix esquerra/dreta com a definició ideològica bàsica ha quedat tan obsoleta com el telègraf en un món d'smartphones. Per adonar-se'n n'hi ha prou d'intentar enquadrar en aquest marc un ciutadà que estigui a favor dels matrimonis homosexuals però en contra de l'avortament, o un que aprovi l'impost de successions però alhora sigui partidari de l'acomiadament lliure. La vida s'ha fet massa complexa per encabir-la en una sola línia pensada per a la lluita de classes. Però més enllà d'això hi ha una resposta força senzilla a la paradoxa catalana. Els catalans es declaren d'esquerres perquè no poden fer altra cosa. Quatre dècades de dictadura i trenta anys de tirania cultural esquerranosa han marcat a l'inconscient col·lectiu un sil·logisme irrefutable. Ser de dretes és ser mala persona. Ser de dretes és ser egoista, escanyapobres, carca i autoritari. I és clar, quan es pregunta a algú si és d'esquerres o bé mala persona la resposta és més aviat previsible.
-
Etiquetes de comentaris: Catalunya Oberta, Política
Microbloc a cop de twit (recull 17)
Alguns dels
twits dels últims mesos recollits en forma d'amanida microbloc:
EUROPA:
- Catalunya necessita més Europa i Europa necessita més èpica. http://t.co/kWv1SsFd
- La Unió Europea no pot ser un projecte resignat.
- Ara, quan tot grinyola enmig de la tensió, el projecte europeu troba a faltar l'èpica que havia anat perdent
POLÍTICA:
- Quan l'IRPF supera el 49% s'acaba l'impost i comença el bandolerisme.
- Les monarquies constitucionals són com els Reis Mags, només funcionen si els ciutadans (els nens) no es fan massa preguntes.
- "Monarquia? República? Catalunya!", Francesc Cambó. Era un bon plantejament l'any 1919 i ho és encara.
- Hi ha assessors i càrrecs electes que es pensen que fan política però es limiten a fer de product manager. I no era això...
- Salut i res pública! #saluduspostmoderns
- Intervenir les xarxes socials és com posar microfons a cada cantonada. 1984 en estat pur! #Londonriots
- Què? Sembla que allò del #15M ja s'ha consumit, oi? Posin, posin l'orella a terra que sentiran la remor...
SOBIRANISME:
- El problema no és que Catalunya se senti incompresa com a perifèria. Som centre del nostre món i perifèria de res! http://bit.ly/vS9RPO
- Catalunya serà un somni construït sense full de ruta perquè no s'hauria pogut fer de cap altra manera. http://t.co/G8JxPjco
- El món no funciona per justícia, funciona per poder. I nosaltres de poder n'anem justets!
Francesc Pujols s'equivocava. Hauria d'haver escrit que "un dia els catalans aniran per Espanya i ho hauran pagat tot"!
- Vam desar la senyera pensant que n'hi havia prou amb la bandereta del cotxe oficial. I no n'hi ha prou! http://bit.ly/pM2gDQ
:
Etiquetes de comentaris: Economia, Microbloc, Política, Twitter
La maleta soviètica
A finals d'aquest any que comença farà dues dècades que el món va cantar les absoltes a la Unió Soviètica. I el més sorprenent de l'aniversari és l'oblit en que ha caigut el record de l'URSS. Un imperi extensíssim, de mida continental, que va condemnar a la tirania i la misèria centenars de milions de persones des de Sibèria a Ucraïna. La utopia obrera convertida en Estat va sacsejar el segle XX i llavors, un vespre qualsevol, es va esfumar com si res. Hi ha hagut alguna reflexió sobre el contrapès perdut del capitalisme. Sobre com l'amenaça comunista estimulava l'humanisme del mercat. Però la memòria kafkiana i penosa del sistema econòmic, polític i social del comunisme s'ha difuminat perillosament.
Fa pocs mesos Labreu Editorial va publicar un text indispensable per reviure aquesta memòria de l'infern soviètic. A La Maleta, Sergei Doblatov hi retroba les poques peces de roba que el van acompanyar en el seu exili de Leningrad a Nova York i en cada objecte hi ha el record d'una escena de vida comunista. El mercat negre amb productes tan subversius com uns mitjons finesos. Els periodistes que no poden escriure sobre res del que els envolta perquè la realitat és massa trista per passar la censura. Els serveis d'informació i els seus dossiers a cada cantonada. Una vida grisa i miserable sense cap expectativa més enllà d'una subsistència esporuguida. Pobresa i repressió, el comunisme era això i oblidar-ho podria sortir car.
Potser és veritat que sense la nèmesi comunista l'economia de mercat campa molt desacomplexada, però encara és més cert que sense el mirall soviètic avui és molt fàcil ignorar els mèrits del lliure mercat. Hi ha una crítica frontal al sistema liberal que pretén desacreditar-lo assenyalant la pobresa, la desigualtat, el poder econòmic o la corrupció política que s'hi troba. Una crítica que sovint tracta les anècdotes com si fossin norma general, mirant de demostrar que la fórmula que combina l'estat de dret amb el capitalisme i la igualtat d'oportunitats és una farsa. És cert que hi ha molt de camí a córrer però oblidar que mai com ara el planeta havia estat tan lliure i pròsper és alhora una injustícia i un risc.
Comparar el món d'avui amb una utopia celestial és gratuït i massa simple però el discurs acostuma a passar avall com si res. Fins i tot quan mirar qui el canta hauria de fer venir picor a qualsevol demòcrata. Resultava molt més fàcil descobrir l'ombra totalitària de molts d'aquests crítics quan a l'altra banda del mur s'hi amagava l'infern que predicaven. Un món que val la pena dur sempre a la maleta perquè no oblidar-lo és una bona manera d'evitar repetir-lo.
Etiquetes de comentaris: Catalunya Oberta, Internacional, Llibres, Política, Rússia
