divendres, de juliol 06, 2018

Reus, ciutat emprenedora. (Conferència Centenari del Foment Reus Empresarial)



Conferència Centenari Foment Reus Empresarial
Cambra de Comerç 
Juliol 2019

REUS, CIUTAT EMPRENEDORA

President del Foment Reus Empresarial, President de la Cambra de Comerç, Alcalde, Regidors, ...

Moltes gràcies a tots per acompanyar-nos aquest vespre. I gràcies al Foment per deixar-me participar en aquest exercici de celebració, memòria i reflexió que és el seu centenari. Aquesta és la primera d’una sèrie de conferència sobre la el passat, el present i el futur de la nostra economia i de la ciutat en general. Una reflexió necessària. Gràcies per fer-la possible.

Voldria començar dient que avui parlo a títol particular, és evident que això no és del tot possible ja que com a regidor de l’Ajuntament de Reus el que digui sempre anirà una mica més enllà de mi mateix però en tot cas voldria deixar clar que les meves paraules no comprometen al govern ni, encara menys, al seu Alcalde. No tinc intenció de dir res massa compromès, no pateixin, però crec que és prudent començar així.

Aquesta conferència surt de dues inquietuds:
  • D’una banda de la meva experiència dels darrers anys com a responsable de les polítiques municipals de promoció econòmica i urbanisme. Una posició que m’ha permès tenir una panoràmica privilegiada dels teixits empresarial, social i cultural de la ciutat. D’aquesta experiència, de moltes hores de conversa i complicitat amb les empreses i la gent de la ciutat en surten algunes idees que volia compartir.
  • De l’altra, surt d’una pregunta alhora interessant i incòmoda que em van fer ara fa uns mesos. El passat mes de novembre a Reus s’hi va celebrar el Congrés Internacional de Ciutats Integrals i preparant el congrés el seus organitzadors van tenir la idea d’impulsar un seguit de converses prèvies. Vaig tenir la fortuna que m’emparellessin en una d’aquestes converses amb la Marylin Hamilton, una urbanista del moviment de ciutats integrals que assessora projectes urbans arreu del món. En aquella conversa llarga de mes d’una hora sobre ciutats i sobre la nostra ciutat em va fer una pregunta que em va descol·locar: “What is the purpose of your city?”, Quin és el propòsit de la teva ciutat? Per què serveix la teva ciutat?
Per què serveix Reus? Quina funció fa Reus? Quina funció hem de fer en el futur? Aquesta conferència és un intent de respondre aquesta pregunta a partir de la meva experiència dels darrers anys. Un intent de pensar la ciutat i la regió. La ciutat a la regió. Pensem poc la ciutat, l’hem de pensar més, però pensem encara menys la regió i és urgent fer-ho perquè serà el nostre terreny de joc principal d’ara endavant.

REUS, CIUTAT EMPRENEDORA

Vaig directe a la resposta abans de la justificació: Reus és el node emprenedor del Camp de Tarragona i el sud del país. En aquest espai som la ciutat de l’emprenedoria. Aquest és el nostre paper, el nostre rol. El nostre PROPÒSIT. Allò que ens justifica.

I parlo d’emprenedoria en un sentit ampli, anant molt més enllà de la creació d’empreses. Som la ciutat creativa, la ciutat creadora, la ciutat més dinàmica del nostre entorn. Empresarialment, sí, però també socialment i culturalment. Ho som, ho hem estat i ho hem de continuar sent.

Per explicar-ho m’agafo en primer lloc a una excepcionalitat històrica, a dues, de fet, la nostra i la del país. Catalunya és un país excepcional per tres motius principals, per tres característiques que ens defineixen com a nació. Per posar-hi misteri i per no allargar-me me’n saltaré dues i aniré directament a la tercera. Catalunya és una de les poques, poquíssimes regions del sud d’Europa que fa la Revolució Industrial quan tocava fer-la. Amb la Llombardia i el Veneto i, una mica més tard, el País Basc, Catalunya impulsa la fabricació moderna quan ho fan les altres regions del centre i el nord del continent. Doncs bé, si Catalunya és una de les poques regions del sud d’Europa que ho fa Reus és l´única ciutat del sud de Catalunya on això també passa.

Gràcies al centenari del Foment tenim en marxa una meravellosa exposició al Museu de Reus sota el títol: Reus, motor econòmic del sud de Catalunya. Una exposició que explica bé aquesta excepcionalitat. L’any 1843 s’inaugura el Vapor Vell, la primera indústria impulsada a vapor de Reus. Un moviment que arribava quan Reus ja havia fet una primera empenta industrialitzadora i exportadora amb la producció d’alcohols. En l’empenta industrial hi hem sigut des del primer moment.

Però l’excepcionalitat emprenedora, creativa, creadora i dinàmica de la ciutat ve d’abans i s’obre a tots els camps. Si el Gremi de la Construcció de la ciutat és el segon del país després del de Barcelona és per això. Prim, Fortuny i Gaudí són això. El Pere Mata és això. El nostre hospital és això. Eduard Toda, els germans Recasens i Evarist Fàbregas són això. Els nostres teatres són això. Anant als extrems, la Mare Molas és això i que dels quatre ministres anarquistes que hi ha hagut a la història d’Espanya dos fossin de Reus, més o menys, també és això.

Han passat els anys i la industrialització s’ha escampat. Avui hi ha, afortunadament, molta indústria al Camp de Tarragona. N’hi ha a Tarragona, a Valls, a Montblanc, a La Selva a Constantí. Molta. Però el teixit empresarial de Reus continua tenint dues característiques que l’identifiquen i mantenen el testimoni de la nostra excepcionalitat:

Les empreses de Reus, grans i petites, són de forma molt majoritària, gairebé unànim, fruit de l’emprenedoria local. Hi ha molt poques multinacionals a la ciutat i les que hi ha, en molt bona part, són fruit de processos de compra d’empreses locals. Van venir perquè hi havia una empresa a la ciutat que els interessava comprar. Mai no hem estat una ciutat que hagi captat grans inversions i tot i això tenim un teixit industrial potent.

Els emprenedors del Camp de Tarragona i del sud del país acaben orbitant al voltant de la ciutat. Reus atreu els emprenedors, els perfils amb talent creador, perquè s’hi senten còmodes i acompanyats. Hi ha molts exemples d’això però seria de mal gust citar-los sense haver-ho demanat. Fa pocs dies un empresari del sector TIC que s’ha establert al Tecnoparc explicava així la seva decisió: “Aquest és el lloc on s’ha de ser”.

Deixeu-me acabar de justificar aquesta característica del ser de Reus amb una referència a Sant Pere. Ara fa tot just una setmana érem en plena festa major, a la pregària de Completes hi cantàvem els Goigs de Sant Pere Apòstol i dèiem això: “Beneïu a qui us demana, Sant Patró, nou ardiment”. No demanem salut, ni sort, ni protecció, demanem ardiment. Demanem força i empenta. Atreviment. No es podria trobar una forma millor d’explicar com som. La ciutat emprenedora, creativa, creadora i dinàmica és això.

Alhora, i anant als defectes de la ciutat hi ha a la Prioral un detall que em sembla una prova de l’entotsolament i l’excessiva mirada endins que fem els reusencs. Sempre em sorprèn que a la Prioral la figura de Sant Pere regni a l’altar major amb un protagonisme total, diria que excessiu. Tant que Crist no és enlloc, no hi surt. Exagero una mica però no massa. Els de Reus estan tan enamorats del seu patró, tan enamorats d’ells mateixos, que aixequen una església cristiana i s’obliden de Crist. Ja em perdonaran la irreverència però em sembla una forma divertida d’assenyalar un defecte que tenim i que en el futur, quan hem d’anar més enllà de la ciutat per fer-la més gran, pot pesar molt.

SER MÉS CIUTAT

I què en fem de tota aquesta energia? Cap a on la dirigim? La força emprenedora i creadora dels reusencs ha servit per convertir Reus en la ciutat que coneixem. Una ciutat que ho és perquè ho ha volgut ser. Una ciutat que vol ser més ciutat, més potent. Una ciutat ambiciosa. Una ciutat que ho és perquè ho ha volgut ser. Els que comencem a tenir una edat recordem les ganes que tenia la ciutat d’arribar als cent mil. Com una xifra màgica que confirmava que érem una ciutat amb tots els ets i uts. Però on som ara? On anem ara?

Ara fa un any vaig tenir l’oportunitat de fer una conferència al Col·legi d’Arquitectes parlant sobre l’urbanisme reusenc. El que hi vaig explicar em servirà per respondre aquesta pregunta. Ho resumiré, no pateixin.

Reus ha tingut un bon urbanisme durant més de trenta anys. Hi ha hagut un projecte de ciutat clar que com a tal era compartit, amb matisos, pel govern i gairebé tota la oposició. Un projecte que encara continua.

Una idea de ciutat aixecada al voltant de tres eixos:
  • Que Reus creixi com a ciutat compacta (ocupant els buits i incorporant els barris perifèrics).
  • Una pacificació de la ciutat (fer-la més amable per la gent i menys per al cotxe) que va començar al Tomb de Ravals i que ara va ja dels passejos fins a la Riera Miró.
  • El disseny d’un espai públic de qualitat que convertís Reus en un escenari (un lloc per passejar, viure la cultura al carrer i prendre un vermut o sopar a la fresca).
Aquell projecte és avui una realitat. Continua fent camí, ha d’anar a més, però ja és. Ara no ens hi podem estendre però es podria dir alguna cosa similar del model econòmic de ciutat parlant del sector TIC, l’agroalimentari o el Tecnoparc. Queda feina a fer però el camí està marcat i s’ha avançat molt. Molt.

Tot això ho fèiem per ser més. Per ser més ciutat. Per generar és oportunitats i que la nostra gent visqués millor. En una ciutat atractiva que fos un bon lloc per viure. I ara què? Quin és el pas següent? Com serem més ciutat a partir d’ara? Doncs el que vaig explica al Col·legi d’Arquitectes aquell dia és que per ser més ciutat ara hem de ser un barri. Hi ha una certa voluntat de provocar amb aquesta contradicció però crec que recull bé el que vull explicar. Per ser més ciutat, per ser més, per generar més oportunitats i que la nostra gent visqui millor ara hem de construir una altra cosa, la Ciutat del Camp. L’àrea metropolitana del Camp de Tarragona. Aquesta ciutat a mig fer que per fer-ho curt suma els municipis de Cambrils, Reus, Tarragona, Salou i Vila-Seca. Una ciutat que pel cap baix tindria 350.000 habitants. Alguna cosa més que una xifra.

Una ciutat no és un poble gran, és alguna cosa més. Fa una funció diferent, funciona diferent, és una altra cosa. De la mateixa manera una ciutat de mig milió d’habitants és alguna cosa més que una ciutat de cent mil habitants. No només té un dinamisme i una ambició més gran, un sostre més alt, també té altres serveis i es relaciona diferent amb el seu entorn. I quan parlo d’entorn parlo d’aquest espai entre Barcelona, Saragossa i València que és el nostre. Hi ha un canvi d’escala en la capacitat de generar riquesa, coneixement i cultura. Un canvi d’escala en la seva capacitat d’acció i influència.

Ara fa un any al Col·legi d’Arquitectes jo deia que la gent del Camp de Tarragona havíem de construir aquesta ciutat. Que ara per ser més ciutat Reus havia de ser barri. Reus, i Tarragona i els altres municipis. I que posats a ser barri havíem de ser Gràcia, el 22@ i Passeig de Gràcia. La cultura, l’emprenedoria, i el comerç. Això és una imatge, mai no deixarem de ser ciutat, però és una imatge que explica que sumant amb els municipis veïns podem ser mes, molt més.

REPTES PASSATS, REPTES FUTURS

Tot això no és inevitable però és urgent. Ens hi juguem molt. Hi ha riscos importants a la vora.

Però primer deixeu-me fer un cop d’ull d’ull ràpid als darrers trenta anys. Hi ha tres projectes nascuts ara fa entre vint-i-cinc i trenta anys sense els que seria impossible entendre Reus i el Camp de Tarragona tal i com els coneixem avui:
  • L’aigua de l’Ebre que comença a arribar des d’Amposta l’any 1989.
  • La Universitat Rovira i Virgili que neix l’any 1991.
  • La inauguració de Port Aventura l’any 1995.
Abans, ja fa cinquanta anys hi havia hagut l’arribada de la química i els primers turistes però els tres projectes que esmento han marcat un abans i un després claríssim des dels anys noranta. Són tres projectes nascuts fora de la regió i impulsats des de la Generalitat. Cal agrair-los als governs del President Pujol. Són bons projectes que la regió ha sabut aprofitar. No van néixer aquí i no ens en podem apuntar el mèrit però tots tenen com a tret distintiu la col·laboració regional. La gestió de l’aigua i la universitat -amb els residus- són els millors exemples de col·laboració que tenim. I per l’arribada de Port Aventura, enmig d’un procés de segregació, Salou i Vila-seca van demostrar una traça política i negociadora de molta alçada.

Pensant en la potència d’aquelles iniciatives és inevitable plantejar-se quins són els grans projectes del nostre futur. Que farem en els propers trenta anys que tingui l’empenta transformadora i de creació de riquesa que han tingut l’aigua de l’Ebre, la universitat i el turisme de qualitat?

Jo gosaré assenyalar-ne tres:

  • El Centre Recreatiu i Turístic (CRT).
  • La connexió amb l’àrea metropolitana de Barcelona.
  • La configuració metropolitana de la Ciutat del Camp.
Aquest tercer repte, el metropolità és important, gairebé diria imprescindible per poder evitar alguns dels riscos que generen els altres dos.

El CRT és un gran projecte però podria ser, podia ser, que fos també un projecte massa gran per la regió. Que ens superés i ens desequilibrés. Volem ser Califòrnia, Florida si voleu, però no Las Vegas. Necessitem guanyar volum per evitar el desequilibri. Una ciutat metropolitana de 350.000 habitants podrà evitar millor aquest risc.

I necessitem metropolinitzar-nos per evitar metrpolinitzar-nos. La connexió amb Barcelona és una oportunitat, sí, però també és una amenaça. Pensem en les oportunitats que s’obriran a la gent del Camp que podrà anar a treballar amb facilitat a Barcelona com ja ho fa molta gent de Girona i Figueres però no pensem en la manca de talent que això generarà a les nostres empreses. Barcelona estira amb més força que nosaltres. Ser una regió ben estructurada ens ajudarà a afrontar aquest risc amb més garanties quan la millora de la connexió amb Barcelona arribi d’aquí uns anys.

Però sobretot hem de tenir present que el repte metropolità és l’únic que ningú no farà per nosaltres. Això ha de sortir de nosaltres, de la gent del Camp, de la gent de l’àrea central del Camp.

I com es fa això?

CONNECTIVITAT

La forma de fer emergir aquesta gran ciutat a mig fer, aquesta àrea metropolitana, és la connectivitat. Connectar els municipis que la formen, connectar la seva gent, les seves idees, els seus projectes. Sumar-les connectant-les.

  • Millorar el transport públic. El Tramcamp és una ambició que algun dia ha de ser realitat.
  • Que les vies de comunicació entre els municipis siguin avingudes i no autopistes. Que no ens allunyin tant com es apropen.
  • Compatir infraestructures sanitàries i culturals amb la naturalitat amb que avui compartim la universitat o els residus.
  • Aixecar una estructura de governança metropolitana. A poc a poc si cal però aviat i sense pausa. El projecte de la Càtedra Universitat i Regió del Coneixement podria ser una bona llavor.
  • Començar a compartir projectes culturals, socials i empresarials. Que els nostres teixits associatius s’apropin i sumin forces.

PER ACABAR

Bé, ara sí, aniré acabant, amb una breu justificació. Ara fa uns dies compartia el tema d’aquesta conferència amb un tarragoní il·lustre que em va fer un advertiment carregat de sentit. Em va dir més o menys això: “tu fa pocs dies vas anunciar que d’aquí uns mesos plegaràs com a regidor i deixaràs la política municipal. Vas fer això i ara fas una conferència sobre el futur de Reus i el Camp de Tarragona i les coses que cal fer. Això no s’entén”. Potser és veritat que no s’entén. En tot cas jo miro d’explicar-m’ho així: el que jo he explicat avui no vol ser només un missatges i una llista de deures per l’administració i els seus responsables polítics, és una llista de coses a fer oberta també a empresaris, ciutadans actius i la gent que vol contribuir a pensar la regió. Jo des de fora de la política penso ser-hi i contribuir-hi, no me’n desentenc.

L’objectiu principal d’aquesta conferència era explicar que l’emprenedoria i la capacitat de fer són els trets distintius de la gent de Reus, les nostres pintures de guerra, i que si fins ara hem estat abocats a fer ciutat en el futur, per continuar aquesta feina, haurem d’ajudar a construir la regió, articular la Ciutat metropolitana, el Camp de Tarragona i la Catalunya Sud. Una feina que, més que ningú, haurem de fer nosaltres, la gent de Reus, perquè som constructors i perquè hi tenim molt a guanyar. Confio que el que he dit avui hi podrà contribuir de forma positiva.

Moltes gràcies.

dimecres, de gener 11, 2017

Microblog a cop de twit (recull 49)


Recull de twits dels últims mesos, tal com raja:

Política:

Segles de lluita per la llibertat de pensament contra l'Església, la Corona i l'Estat i haver d'acabar defensant-la de la correcció política

La dreta havia tingut el monopoli del moralisme, l'esquerra fa temps que va prendre el relleu. Quina llauna!

Als fanàtics i als intolerants és millor combatre'ls que ignorar-los però ignorar-los és més divertit perquè els desespera.

Volem polítics atrevits i heterodoxes però si surten de la pauta estreta que marca la correcció de seguida venen els talibans amb la torxa.

I sense saber ben bé com "refugiat" i "immigrant" han acabat sent sinònims. I embolica que fa fort.

Trump:

Abans de donar lliçons de democràcia als americans hauríem de comptar fins a deu. Fem una mica el ridícul.

La Presidència Trump és una esmena a la totalitat a dreta i esquerra. Contra la globalització i contra la política del subsidi.

Escola i deures:

Entre deures i no deures, DEURES. Entre molts deures i pocs deures, els deures justos. L'escola també es fa a casa.


L'espasme contra els deures és la darrera anècdota de la cursa rabiosa cap al mínim comú denominador a l'ensenyament. Al.lèrgia a l'esforç.

Microblog a cop de twit (recull 48)


Alguns twits dels últims mesos, tal com raja:

Política:

Política postmoderna. En 50 anys hem passat de confondre alguns privilegis amb la realitat a confondre algunes realitats amb privilegis.

Que els "progressistes" tinguin por del futur mentre els "conservadors" se'l miren amb optimisme és una gran ironia postmoderna.

Si els que critiquen les dictadures de dretes no critiquen les dictadures d'esquerres el que els molesta no és la dictadura. Trist.

Un dictador de dretes és el dimoni. Un dictador d'esquerres és un "personatge complexe". Com si la democràcia fos un accessori.

Sobiranisme:

Mentre no hi hagi ningú a l'altra banda, i no sembla que hi hagi de ser, el pactisme serà només un pobre eufemisme per amagar la rendició.

La majoria dels catalans no van votar la Constitució del 78. O no podien votar o ni tan sols havien nascut.

Calaix de sastre:

#Postveritat és quan els altres rebreguen la realitat. Quan ho fan els nostres en diem dialèctica.

Els forns de pa són tots privats i el pa mai no havia sigut tan econòmic i abundant. Facin el favor.

Hi ha una relació directa entre la parcialitat de la informació esportiva d'un mitjà i la parcialitat de la seva informació política.

Cultura de l'aigua, cultura de polígon, cultura de l'oli... Un dia algú parlarà de la cultura de la incultura i es tancarà el cercle.



dimarts, de setembre 06, 2016

Microblog a cop de twit (recull 47)



Recull desordenat de twits dels darrers mesos:

Periodisme:

Per què en diuen periodisme crític quan volen dir #periodisme militant que vol dir periodisme demagog

Gent que desconfia de qualsevol notícia dels mitjans convencionals però s'empassa com si res els mites absurds del pensament alternatiu.

Jihadisme:

Moriscos, pirates, immigració i terrorisme. La història rima. Mirem de fer-ho millor perquè la paranoia comença a fer por.

Com que al món hi ha guerres i dictadures quan uns bojos maten dotzenes de persones a Europa ens hem de sentir culpables. (Manual Progre)

El que més por ens ha de fer és la por. La por i tot el que estarem disposats a entregar per evitar-la.

Xarxes socials i 2.0:

#lnstagram ens ha convertit en ornitòlegs. Buscant la fotografia perfecta de les vacances però renunciant a caçar-les

Quan es parla ampul.losament del demos i la polis convé recordar que #forocoches també és una àgora. Ajuda a tocar de peus a terra.

Twitter és com una plaça pùblica... de la Castella del segle XVII. Cada dia algù va a parar a la foguera, amb raó o sense. Molta pell fina.

Miscel·lània:

Explicar contes als nens genera preguntes incòmodes. Per què el llop no es menja la #caputxeta quan la troba sola al mig del bosc?

Mirar d'entendre el món i provar de tenir raó són, sovint, esforços que s'exclouen. La tendència natural ens condemna a provar de tenir raó.

Aquesta gent que té opinions fortes i segures sempre i sobre tot. Quina sort i quina desgràcia,, per ells i pels altres

Ciclistes de cap de setmana amb sobrepes evident que gasten milers d'€ en una bicicleta de fibra perquè pesa menys. Coses de l'opulència.

Primera llei universal de les carreteres comarcals: com menys voral més ciclistes.

De la cultura als culturistes. Ironies del llenguatge.
--


divendres, d’agost 26, 2016

Microbloc a cop de twit (recull 46)



Alguns twits dels últims mesos (via @marcarza):


Política:

El populisme és primari i sentimental però a sota hi ha un malestar real amb causes reals que no es resolen menyspreant els populistes.

Quan les elits tracten el populisme i el seus votants com una cosa primària i sentimental no fan altra cosa que alimentar-lo.

En quin moment el projecte europeu va deixar de ser el programa Erasmus i la fi de les fronteres per convertir-se en una institució freda?

En política dir "canvi" és una forma bonica de dir "res". Esferificació de discurs buit.

Ni la intel.ligència ni la generositat, les guerres partit endins gairebé sempre les guanya la mala llet.

Burquini:

Al debat sobre el #burquini el burquini és l'anècdota. L'excusa per encarar un problema incòmode. Com conviure amb medievals obscurantistes?

La diferència entre el #burquini i l'hàbit d'una monja és que el burquini (nou) trenca el Mite del Progrés i la monja (antiga) no.

Prohibir el #burquini seria estùpid i intolerant. Negar que és una peça de roba retrògrada, masclista i fanàtica és estúpid i tolerantista.

Sobiranisme:

Cambó era un feixista, Pla un venut i Pujol un corrupte però Cela i el Rei Joan Carles són herois espanyols. Res no és casualitat.

Negant la política i judicialitzant la reclamació sobiranista l'Estat espanyol legitima el nou constituent català. Paradoxes.

"Charnego" és un insult que avui només fa servir l'espanyolisme dirigit als sobiranistes de cognom castellà. Ironies que ho expliquen tot.

Colauisme:

Els colauistes no volen pactar el marc de sobirania amb el @PDemocrataCAT... però així abracen el marc de sobirania del PP. I ho saben.

Una part de l'esquerra va perdre la llarga batalla (1980-1999) contra el pujolisme. Ara voldrien tornar a lliurar-la contra el sobiranisme.

Ada Colau ha decidit enfrontar-se al nacionalisme carrincló com ho va fer Maragall ara fa 30 anys. Però aquell nacionalisme ja no existeix.

Que anant a la Diada @AdaColau repliqui amb els Comuns el joc de l'enfadós Maragall/PSC és més que una estratègia, és una presa de pèl..


dissabte, de gener 23, 2016

Microblog a cop de twit (recull 45)


Un recull de twits dels darrers mesos:
Política:
  • En democràcia no han de decidir els despatxos però tampoc les assemblees. En democràcia decideixen les urnes.
  • Traspassar als referèndums les decisions difícils pot ser un gest democràtic o un símptoma de covardia i impotència.
  • Que no arribi el dia que haguem de trobar a faltar la política "convencional" perquè no serà gens divertit.
Seny:
  • Per què en diuen seny quan volen dir "seni"?
  • La moderació és una virtut però el moderantisme és un vici. El seny és una forma de caminar però no pot ser el camí.
  • Negociar amb qui sap que mai no t'aixecaràs de la taula perquè només pots dir Amén és entre difícil i impossible. El #seny no és això.
Futurisme:
  • Tecnooptimistes contra neomalthusians. Poden anar triant bàndol perquè el combat és inevitable i ja ha començat.
  • El decreixement no és una idea, és una rendició. Un nou malthusianisme de matriu postmoderna.
  • Un telèfon mòbil brogent, que sembla que corre sobre la informació, és més bell que la Victòria de Samotràcia. El Manifest Futurista 2.0,
Pluralisme:
  • Diuen "la filosofia ajudarà a construir una societat més crítica" (cert) quan -sovint- volen dir "si penséssiu més opinarieu com jo" (fals).
  • De vegades la gent que pensa diferent ho fa raonadament i sense mala fe. Ni són burros, ni ignorants, ni males persones. Se'n diu pluralisme
  • Al món 2.0 els fanàtics més ridículs de cada bàndol són tan visibles que resulta molt llaminer assenyalar-los per desfigurar l'adversari.
Abans i ara:
  • No fa pas massa anys la crisi dels quaranta portava els homes a tenir una amant o a comprar-se un cotxe esportiu. Ara corren maratons.
  • Primer de les magdalenes en vam dir cupcakes. Ara les xurreries són foodtrucks. El món s'acaba.
  • Si tots els que es lamenten quan tanca una llibreria hi anessin a comprar de tant en tant potser no en tancaria cap.
  • El problema del multitasking i la dispersió digital és que arriba un punt que fer una sola cosa sense distraccions t'acaba avorrint molt.

Microbloc a cop de twit (recull 44)

 
Un recull de twits dels últims mesos:
 
Política:
  • Aquella esquerra que viu una cadena constant de breus (i frustrants) enamoraments adolescents. Tsipras era l'últim noviet, en vindran més.
  • Ja em perdonaran però buscar les receptes polítiques del futur remenant Keynes és tan ridícul com buscar-les remenant Hayek.
  • Gent que desconfia de qualsevol notícia dels mitjans convencionals però s'empassa com si res els mites absurds del pensament alternatiu.
  • Quan la justícia es polititza ja no es pot amagar sota la falsa separació de poders.
Raça i gènere:
  • Una societat postracial no és aquella en que un negre fa de Rei negre sinó aquella en que és indiferent qui fa de què. Un negre de Rei ros.
  • El que resulta masclista (i frívol) és aquest paternalisme trist que denuncia qualsevol crítica a una dona com un atac de gènere.
Der Prozess:

  • És trist que la sagrada unitat de l'Estat torni a ser el gran argument polític espanyol després de 40 anys de democràcia.
  • La premsa espanyola analitza Catalunya amb la mateixa neutralitat que l'As i el Marca dediquen al Barça. Lliris a la mà no, si us plau.
  • Que quan diuen #federalisme no se'ls escapi el riure per sota el nas té un mèrit important que caldria valorar més.
  • El moment més important de la nostra història i justament ens ha tocat viure'l a nosaltres. Mira tu. Quina petulància generacional, senyors!
Miscel·lània:
  • És gràcies a aquestes tardes fosques de tardor que la primavera és tan lluent i carregada de somriures. La melangia d'ara és el goig que ve.
  • Sol es va de pressa i acompanyat es va lluny però mal acompanyat no es va enlloc.
  • El problema del multitasking i la dispersió digital és que arriba un punt que fer una sola cosa sense distraccions t'acaba avorrint molt.

 
 

 


dijous, de juny 11, 2015

Microblog a cop de twit (recull 43)



Un recull de twits dels últims mesos:

Economia:
  • Els sindicats responen als problemes del treball d'ara amb reivindicacions i discursos de fa 150 anys. El desencaix de l' #1deMaig.
  • El coneixement és el capital (K) d'ara. Hi ha molts treballadors (sense K) amb més poder que molts empresaris (sense coneixement). #1deMaig
  • Els autònoms són els obrers d'ara però se'ls tracta com si fossin empresaris d'ahir. #1deMaig
Política:
  • Recordin que democràcia ve de "demos", no de demoscòpia. Enquestes no, vots.
  • El debat polític dedica molt de temps a la política i molt poc a les polítiques. Molt de temps política endins i molt poc política enfora.
  • Els partits i els sindicats de classe es deuen dir així perquè es passen la vida alliçonant a tort i a dret.
  • Us van dir que els rics ho pagarien tot, el que no us van dir és que els rics ereu vosaltres.
  • Tenir vocació de Robin Hood per acabar sent vulgars imitadors del frare Little John. L'etern retorn d'una determinada esquerra.
Miscelània:
  • Que el Frenadol imiti el sabor del suc de taronja sembla lògic. Que hi hagi sucs que imiten el sabor del Frenadol ja costa més d'entendre.
  • Instagram suma milions d'usuaris però a les botigues el 99,99% dels marcs de fotos continuen sent rectangulars. Inèrcies 1.0.
  • Gent amb mala sort a la vida. Molta mala sort. En moments diferents, en llocs diferents i amb persones diferents. I mai no és culpa seva.

dimecres, de juny 10, 2015

Microblog a cop de twit (recull 42)


Un recull de twits dels últims mesos:

Política:
  • Des de la por no es pot construir res que valgui la pena, només refugis i trinxeres. Els grans projectes s'aixequen des de l'esperança.
  • Superpoblació és la forma malthusiana de dir població.
  • Construir és tan difícil i destruir és tan fàcil que qualsevol cosa positiva és, senzillament, un miracle.
Radicalitat:
  • La diferència entre radicalitat i moderació és més en el com que no pas en el què.
  • Entre el pas dels anys i les topades amb la realitat la moderació gairebé sempre acaba guanyant el combat amb la radicalitat.
  • La radicalitat pot ser molt covarda. La moderació pot ser molt assertiva.
  • La radicalitat és una convicció mancada d'ironia. L'antònim d'ironia no és serietat, és estupidesa.
  • El mèrit és defensar la ironia mordaç quan s'acarnissa amb allò que consideres sagrat. La llibertat sobre la incomoditat.
Gihad:
  • Necessitem creure en alguna cosa més gran que nosaltres mateixos i en una Europa sense èpica hi ha poca oferta disponible fora de la #gihad.
  • Si la postmodernitat reununcia a l'èpica i deixa la modernitat sense Causes les Causes de la premodernitat s'obren camí sense oposició.
  • Si després de la fe religiosa Occident perd també la fe en el progrés tampoc no hi ha d'haver sorpreses quan algú altre ocupa el buit.

Microblog a cop de twit (recull 41)


Un recull de twits dels darrers mesos:

Política:
  • Com serien les campanyes electorals și no existissin les paraules ”canvi” i ”nou”? Potser caldria explicar alguna cosa i tot...
  • Analitzar la realitat a partir dels comentaris a Twitter dels unis i els altres pot tenir gràcia però és un mirall més aviat poc fiable.
  • L'eina més útil de la mala política són els personatges menors amb egos majors.
  • Les ànalisis polítiques fetes des del sentimentalisme, que viscudes i que inútils.
  • No es confonguin, les comissions d'investigació del Parlament no serveixen per buscar la veritat sinó per polititzar-la.
  • En última instància cal donar la raó al banquer anarquista de Fernando Pessoa. Ni classes ni nacions, només et pots alliberar a tu mateix.
Economia:
  • Și quan sentiu a parlar del ”mercat” us venen picors també en podeu dir ”el sentit comú i l'enginy de la gent”. El mercat és això.
  • Visitar un menjador social provoca sensacions contradictòries. Un servei necessari que és, alhora, el símptoma últim d'un fracàs de tots.
  • Les bones idees tenen menys valor del que sembla. El valor real surt de l'empenta que les transforma en projectes.
Gihad:
  • Els gihadistes de l'Orient Mitjà s'expliquen pels èxits d'Occident, els gihadistes conversos s'expliquen pels seus fracassos.
  • El fonamentalisme islàmic és el nazisme del segle XXI. El totalitarisme que ens toca combatre. Cap dubte, cap contemplació, cap debilitat.
  • El problema no són les mesquites. El problema, en tot cas, són alguns dels imams que hi ha dins.