dijous, de novembre 27, 2008

dimarts, de novembre 25, 2008

Immigració, llegendes urbanes i racisme quotidià


Les llegendes urbanes al voltant dels immigrants fa temps que volten però darrerament son més vives que mai. D'exemples no en falten, hi ha on triar, però una de les millors, de les més sucoses i inversemblants, és la del tràfic d'òrgans als basars xinesos.

La història, amb múltiples variants, fa més o menys així. Dues noies s'apropen a un basar xinès i mentre una hi entra a remenar l'altre es queda fora mentre parla pel mòbil, fuma o xerra amb algú. Al cap d'una estona, veient que l'amiga no surt entra a buscar-la i no la troba. Pregunta per l'amiga i li diuen que no l'han vista però la noia insisteix, i en algunes versions fins i tot troba la bossa, el mocador o la bufanda de l'amiga. Espantada, la noia truca a la policia que es presenta al cap de poca estona i després de regirar-ho tot acaba trobant un doble fons en algun armari on l'amiga jau anestesiada. La història acaba explicant que el basar xinès forma part d'una xarxa organitzada de tràfic d'òrgans. Una xarxa que al cap de poques hores hauria matat la pobre noia per a vendre-la per peces. Allà els ronyons, aquí el fetge, més enllà les còrnies i el cor com a producte estrella subhastat al millor postor.

N'hi ha prou a fer un cop d'ull al Google per adonar-se que la història es repeteix per tot Catalunya i més enllà. Sempre com un rumor i mai com a notícia. Una mentida absurda que corre amunt i avall alimentada pel combustible amb que funcionen les llegendes urbanes, els prejudicis. Racisme quotidià.
*

divendres, de novembre 21, 2008

En Humphrey i la dictadura de la incompetència


Un alt funcionari d'una administració catalana parlava fa uns dies del darrer llibre d'en Xavier Roig, "La Dictadura de la Incompetència". El llibre és demolidor amb l'excés d'intervenció pública a la vida del país i la funcionarització radical de la política i l'economia catalanes. Una lectura gens fàcil per a un Sir Humphrey local.

Aquest alt funcionari, però, s'hi referia així: "A la nit he de deixar el llibre perquè la lectura em posa nerviós. Com a funcionari trobo el text injust i demagog. Al matí, quan arribo al despatx, em poso doblement nerviós quan m'adono que allò que llegia a la nit és totalment cert!"
**

dijous, de novembre 20, 2008

Ramon Tremosa: "Nissan: Guanya ZP, perd Catalunya"


Article d'en Ramon Tremosa publicat a la revista El Temps (núm. 1275):

Nissan: Guanya Zapatero, perd Catalunya

El president Montilla ha anat a París a visitar l’empresa Nissan, per mirar de fer alguna cosa que garanteixi el futur de la planta a Catalunya. Però els alts directius de la multinacional nipona saben que no és un agent rellevant per al futur de l’automòbil: el govern de la Generalitat no té capacitat de concedir incentius fiscals sobre l’impost de societats, ni tampoc pot prometre la construcció d’un tren de mercaderies que faciliti l’exportació de cotxes des de la planta catalana cap als mercats europeus. La Generalitat no té poders sobre l’una cosa ni l’altra i el dia 1 d’octubre del 2005 el ministre del govern espanyol, José Montilla, va anunciar la presentació d’esmenes contra l’Estatut aprovat el dia abans al Parlament de Catalunya, que atorgava al govern català la recaptació de tots els impostos suportats al país.

Si es confirma que l’empresa japonesa, en converses amb el ministre espanyol d’Indústria Miguel Sebastián, aposta finalment per la fàbrica de Valladolid –en detriment de Barcelona– per a fer-hi els futurs cotxes elèctrics, caldrà començar a capgirar l’eslògan electoral del PSC. La victòria de Zapatero, gràcies als diputats del PSC al Congrés dels diputats, ara és utilitzada per debilitar la fàbrica catalana de Nissan i per impulsar la fàbrica castellana. Una planta que és molt més lluny de la mar que la de Barcelona i que, doncs, assumeix un cost de transport molt més gran per a exportar els cotxes al mercat europeu.

President Montilla, quins beneficis fiscals ha donat el govern espanyol a Nissan perquè s’avingui a aquesta decisió contra tota lògica de mercat? Per què el govern espanyol endarrereix la construcció del tren de mercaderies des del port de Barcelona fins a la frontera francesa? Fins i tot el president del port, Jordi Valls, sempre ponderat, denuncia que els terminis d’execució d’aquesta via eren “manifestament millorables”. Per què s’endarrereixen fins al 2015 unes petites inversions decisives per al futur de Catalunya (menys de 200 milions d’euros per a condicionar alguns trams)? Si aquest tren fos operatiu, les plantes de Nissan i de Volkswagen a Catalunya estarien salvades, perquè guanyarien un gran valor estratègic: esdevindrien la millor porta d’entrada europea de components que es fabriquen en altres continents. Per què UGT i CCOO no diuen res sobre els retards d’aquesta línia? I Esquerra ni tan sols pensa pressionar per acabar aquesta línia de tren i poder presentar algun trumfo electoral el 2010?
*

diumenge, de novembre 16, 2008

BAT blocs (Blocs Against Tripartit)


La mediocritat socialista, el bonisme d'Iniciativa i el caos republìcà pesen cada dia més en el futur del país. El final del desgovern no sembla pas pròxim però un grup de blocaires s'han decidit a recollir la seva frustració en un nou bloc de blocs: BAT blocs (Blocs Against Tripartit).

BAT blocs (declaració de principis):

Tots els blogs adherits a aquesta xarxa som blocaires catalans
que, des de la nostra llibertat de criteri, pensament i opinió,
lluitem per una terra lliure i pròspera.

Considerem i denunciem el règim polític del govern tripartit
que ha esdevingut una autèntica plaga insufrible i
immerescuda que pateix la nostra nació.

I ens comprometem a convertir la nostra opinió en una
arma combatent per la llibertat, individual i col·lectiva.

VISCA LA TERRA, MORI EL MAL GOVERN!
*

dijous, de novembre 13, 2008

Sopar amb Alfons López Tena a Sabadell


El dijous dia 20 de novembre, els socis del Grup Hayek a Sabadell han organitzat un sopar amb Alfons López Tena per analitzar la situació en què es troba el recurs presentat pel PP en relació a l'Estatut de Catalunya, fer balanç de la seva estada a Madrid com a vocal del Consell General del Poder Judicial i compartir les iniciatives impulsades pel 'Cercle d'Estudis Sobiranistes' del qual n'és president.Tot i ser un acte circumscrit als socis i simpatitzants de Sabadell, és obert a tots els membres del Grup Hayek que s'hi vulguin sumar.

Dia: dijous 20 de novembre
Hora: 21.00

Informació i reserves: gruphayek@gmail.com
*

dimarts, de novembre 11, 2008

Contra The Economist. Manfestació davant El Corte Inglés.


Gibraltar era la gran excusa del franquisme. Quan la situació política feia necessari el recurs a l'enemic exterior els britànics eren un recurs habitual. Fins i tot corre la brama de que el nacionalisme espanyol més primari havia arribat a manifestar-se davant El Corte Inglés. Una protesta absurda que dóna la talla de l'Espanya de l'època.

La darrera edició del setmanari liberal anglès The Economist, dedica un magnífic reportatge especial a Espanya amb el títol “The party is over”. La revista retrata el final del model espanyol aixecat sobre el totxo i la immigració, dubta de la capacitat del govern Zapatero per a donar-hi resposta i repassa els principals reptes econòmics, polítics i socials de l'estat. Uns reptes entre els que destaca la qüestió territorial i on s'escriu tot just mitjà pàgina sobre Catalunya. Allà, en poques línies, es descriuen les dificultats d'una Espanya amb 17 autonomies que han multiplicat la despesa pública tot donant espai a cacics polítics com els dos Manuels, Chaves i Fraga i, sí, també s'hi cita el President Pujol.

La reacció irada a les crítiques de The Economist és un senyal pèssim. Un indici preocupant de l'actual estat d'esperit dels catalans i el seu govern. El corresponsal a Madrid de la revista ha fet una bona labor d'investigació i acaba escrivint un article correcte amb una visió molt centralista. No veu clara la tensió centrípeta dels nacionalistes perifèrics. No li agrada la immersió lingüística que es pràctica a Catalunya. Pensa que els vint-i-tres anys de govern convergent no van ser perfectes (Àngela Maria!). Tant fina tenim la pell tots plegats que la Generalitat gosa fer “casus belli” d'un article periodístic per acabar presentant una queixa formal a través del seu representant al Regne Unit? A quina mena de periodisme mesell estan acostumats aquesta gent?

Fer el ridícul Catalunya endins és enutjós. Fer el ridícul Catalunya enfora perjudica la imatge del país i complica la nostra credibilitat futura. El segell de la Generalitat i el cotxe oficial poden maquillar-ho, però la queixa enviada ahir a The Economist és una còpia posada al dia de les manifestacions franquistes davant el Corte Inglés.

Ser català ja era prou difícil sense haver de passar vergonya aliena pel propi govern.

dilluns, de novembre 10, 2008

Els vicis del bicing


Barcelona és la capital del país i com a tal marca ritmes i tendències. Quan l'ajuntament del cap i casal va decidir posar-se a llogar bicicletes, era només qüestió de temps que d'altres pobles i ciutats afegissin el negoci de les dues rodes al holding municipal. Bé, dir-ne negoci seria exagerat, al cap i a la fi, com deia Milton Friedman, quan gastes diners que no son teus en productes i serveis que no seran per a tu, el dispendi és inevitable.

Mirant a Barcelona, els ajuntaments de Salou i Cambrils han iniciat un projecte de lloguer municipal de bicicletes a la Costa Daurada. No sembla que hagin tingut en compte que entre els dos municipis, tot al llarg de la costa, hi ha força negocis dedicats a aquesta activitat. Tampoc no es pot dir que s'hi posin per poc. Per a cent bicicletes i deu estacions de lloguer, el pressupost d'instal·lació s'estima en 220.000 euros, una xifra que s'aproxima força al cost esperat de manteniment anual, 190.000 euros. Més de quatre-cents mil euros el primer any per a cent bicicletes de lloguer. Quatre mil euros per bicicleta. Màniga ampla que el bicing fa modern!

El bicing és el paradigma d'una forma de fer. Els vicis del bicing son un bon reflex dels vicis de la progressia d'aparador que fa massa anys que controla els ajuntaments catalans. Hi ha una bona i una mala manera d'impulsar projectes des del sector públic. Es pot dilapidar part del pressupost per tirar endavant el bicing mentre es porten a la ruina les empreses dedicades al lloguer de bicicletes. Es pot fer. Al cap i a la fi els negocis son egoistes i deuen voler guanyar diners. Quins miserables! Però també hi ha un altre camí. El dels servidors públics que impulsen projectes acompanyant el sector privat, animant a la cooperació entre empreses però sense ocupar l'espai reservat al mercat.

Sense fer tancar empreses, sense malgastar més de mig milió d'euros en dos anys, hi ha una altra forma de tirar endavant un projecte de bicing a la Costa Daurada que pot ser un actiu per al territori. El sector públic pot orientar la coordinació de les empreses de lloguer ja existents que vulguin sumar-se al projecte, pot oferir facilitats en la concessió de permisos i l'ús de la via pública, pot avalar el finançament necessari per iniciar l'activitat, pot fer mil i una coses però per això cal entendre l'economia de mercat i tenir respecte pels impostos que paguen els ciutadans. És més senzill tirar pel dret i fer-se'n càrrec. De fet si surt malament algú taparà el forat i tampoc no passarà gran cosa, oi?
*

diumenge, de novembre 09, 2008

dijous, de novembre 06, 2008

Crisi i estalvi, justos per pecadors


L'estalvi ha estat la gran víctima col·lateral dels darrers quinze anys d'exuberància irracional. Amb el tipus d'interès per sota la inflació van desaparèixer tots els incentius a diferir despesa i limitar l'endeutament. Financeres, bancs, caixes, comerços, agències de viatges i immobiliàries es van aliar per a empènyer els ciutadans a una carrera de consum sense fi.

Els jocs de mans monetaris van multiplicat el capital disponible i alguns economistes afirmaven que l'estalvi ja no era necessari, com si la màgia financera pogués multiplicar els diners sense cap efecte secundari. Però sense l'estabilitat que dóna l'estalvi privat, sense l'acumulació gradual que li és inherent, l'efecte bombolla ha acabat destruint bona part de la falsa riquesa creada en l'últim període expansiu.

Ara, quan la crisi arriba amb tota la duresa per a corregir els desequilibris del sistema, s'espera que siguin els estalviadors els que paguin la factura. El globus del consum, inflat de deute barat i sense garanties, ha acabat petant. El somni d'una economia sense estalvi s'ha esvaït i amenaça d'emportar-se amb la seva caiguda bona part dels sistema financer. Davnat d'aquesta situació hi dos camins a prendre, o bé s'assumeixen les responsabilitats, cauen alguns bancs, grans empreses fan fallida i es reconeixement que bona part del progrés dels últims anys, amb la consegüent revisió de valor, o es generen quantitats massives de diner no i es paga l'enorme factura pendent a base d'inflació.

No cal dir que l'opció escollida és la segona. Els estats ho pagaran tot: les pèrdues dels bancs, els forats al balanç de les grans empreses, les subvencions per a evitar acomiadaments, la compra de gegantí excés d'oferta al parc d'habitatge, l'estimul a l'obra pública, el nou deute públic,... Els estats ho pagaran tot però res no serà de franc. Els diners perdran valor i els únics a qui no es pot culpar d'aquesta catàstrofe, els estalviadors, en seran els principals perjudicats. Això deu ser allò que en diuen justícia social.
*

dimarts, de novembre 04, 2008

From Selma to DC

Demà al matí hora catalana el President electe Barack Obama pot tancar amb victòria el llarg camí de la lluita pels drets civils als Estats Units. Demà, si guanya Obama, guanya el President Johnson (LBJ). Demà pot acabar la llarga marxa des de Selma (Alabama) a les escales del Capitoli (Washington DC).