catalunya.ffw

Males collites i defensa del liberalisme

2012-01-08T17:06:00.004+01:00

Publicat al diari digital Catalunya Oberta el 22 de novembre de 2010

La esencia de la economía no es el equilibrio sino el desequilibrio:
el equilibrio la llevaría al estancamiento y a la muerte;
el desequilibrio es el motor que la hace viva y progresiva.
Economía no es paz y seguridad: es osadía y aventura...
En la lucha por Lo descnocido.
La economía no es para cobardes.

"Fundamentos de la Ciencia Económica",
Faustino Ballvé

No falla, és gairebé automàtic. D'ençà que la crisi financera va fer tremolar el món que els al·lèrgics al liberalisme i l'economia de mercat viuen força més tranquils. Qualsevol que pretengui plantar cara a l'afany de control i despesa del sector públic rebrà la mateixa resposta. Una cosa així: “Tu calla que la crisi ha demostrat totes les falles del neoliberalisme salvatge. Sort n'hem tingut del sector públic. Ara toca repensar l'economia des de noves bases sòlides i sostenibles”. El més habitual és que l'individu en qüestió no rebi resposta i és així que el missatge antiliberal del progressisme flonjo va fent camí. Com si la caiguda de les borses i la fallida d'alguns bancs d'inversió (sense menystenir les dures conseqüències socials que han tingut) fossin un altre 1989. El comunisme va caure llavors i el capitalisme ha caigut ara. Un a un. Empat i comença la pròrroga. Delirant!

El cas és que les crisis són inherents a l'economia. No només a l'economia de mercat sinó als sistemes productius en general. Però encara més als sistemes improductius que prediquen tot sovint els socialistes d'una o altra tribu. Com deia el gran Faustino Ballvé: “L'essència de l'economia no és l'equilibri sinó el desequilibri (...) L'economia no es per a covards”. El mèrit de l'economia de mercat és haver fet de la crisi una excepció quan en altres entorns era la norma. Unes crisis que, quan arriben, mai no esborren, ni de bon tros, la riquesa consolidada a cada etapa de creixement. Són, fins i tot el pitjor dels casos, una pausa en el camí cap a una major riquesa i benestar.

Les males collites són una bona metàfora del fenomen. L'agricultura és un sistema complex amb mil i un factors a tenir en compte i el clima com a condicionant principal. Hi ha males collites i collites terribles i, de vegades, l'una després de l'altra. Però els antiliberals actuen com si les males collites desacreditessin l'agricultura. Després d'una glaçada... tornem al nomadisme?

Potser és cert que la crisi financera no és una qüestió d'atzar. Que hi havia mala gestió, excessos, descontrol i responsabilitats que cal esbandir. Potser l'economia de mercat i les societats obertes no són l'agricultura sinó un sistema de cultiu. Potser, però són de llarg el sistema de cultiu que més i millors collites ha donat fins avui i renunciar-hi per una mala plaga sembla precipitat. De crisis i males collites n'hi haurà sempre perquè la vida és canvi i només la mort és estàtica. L'economia no és per a covards, l'agricultura tampoc i el nomadisme és de dropos.

http://twitter.com/marcarza

Pacte fiscal, privilegi o garantia?

2012-01-07T16:59:00.005+01:00

Article publicat al diari digital Catalunya Oberta el 3 de febrer de 2011

Els socialistes catalans són autèntics mestres en la gestió de les paraules i els marcs mentals que enquadren el debat polític. Al carrer Nicaragua fa temps que ningú no hi llegeix ni Campalans ni Pallach però devoren Lakoff amb autèntica devoció. Deu ser per això que tan aviat com s'ha començat a concretar la proposta de pacte fiscal del nou govern el senyor Zaragoza i altres líders socialistes han corregut a fer saber que no volen privilegis per Catalunya. Privilegis, diuen.

Des de la Generalitat, el PSC va pactar amb l'estat un nou model de finançament que basava el seu atractiu en l'aportació d'un Fons de Competitivitat que complementaria els ingressos de les comunitats econòmicament més dinàmiques amb Catalunya al capdavant. Un fons que aquest 2011 hauria de representar una aportació d'entre 1.350 i 1.450 milions d'euros que no arribaran perquè l'Estat ha anunciat que, de moment, n'endarrereix la transferència fins l'any 2013. I des de Catalunya no s'hi pot fer res perquè tots els trumfos són a l'altra banda de la taula. Aquest nou engany hauria de ser suficient per demostrar que un el pacte fiscal no és cap privilegi sinó l'única manera d'equilibrar una situació en que Catalunya juga sempre panxa enlaire. El dèficit fiscal continua a tota màquina i aconseguir que la Generalitat recapti i gestioni tots els impostos dels catalans és l'única manera de garantir un sistema equilibrat en que allò pactat s'acabi respectant. Una aposta que exigirà enfrontar-se amb l'estat i que resultarà difícil de consolidar sense el suport del primer partit de l'oposició.

Sovint s'acusa el PSC de no tenir marge de maniobra més enllà d'allò que dicta el PSOE però els socialistes catalans han demostrat els darrers anys que quan convé són capaços d'enfrontar-se a Madrid i plantar cara amb èxit. Quan convé al partit, si més no. La bona notícia és que el consens social al voltant d'un nou pacte fiscal que garanteixi la fi de l'espoli és creixent i transversal. El PSC no para de caure en totes les enquestes i, tard o d'hora, els capitans del socialisme català potser triaran sumar-se a l'onada per evitar el naufragi. Serà llavors que canviaran el discurs del privilegi pel de les garanties indispensables als drets socials dels catalans. Serà?

Http://twitter.com/marcarza

La llengua. I de vegades ens en sortim

2012-01-05T08:03:00.004+01:00

Article publicat al diari digital Catalunya Oberta el 28 de febrer de 2011

I de vegades ens en sortim. Catalunya és un país de demografia trista que ha rebut dues onades migratòries massives en només cinquanta anys. Sense la protecció d'un estat fa segles que la seva llengua viu enfrontada a l'abraçada diglòssica d'un dels grans idiomes universals mentre la normalització suma tot just tres dècades. A empentes i rodolons el català és vehicular a l'ensenyament però avui només és la llengua materna d'una tercera part dels catalans i les dades, es mirin com es mirin, fan basarda. L'escenari és aquest i el cert és que un observador neutral que estudiés el context social i polític en que s'ha mogut la cultura del país els darrers seixanta anys tindria, probablement, la temptació d'enterrar-la. Però ja se sap que el pensament català i la seva llengua rebroten sempre i sobreviuen als seus il·lusos enterradors.

I de vegades en sortim. I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim. L'Enquesta d'Usos Lingüístics de la Població de l'any 2008 ja ho deixava entreveure. Els pares, i encara més els avis, de la majoria dels catalans son nascuts fora del país. I és així que només un 31% dels catalans citaven el català quan se'ls preguntava per la seva llengua materna. Però l'enquesta continuava i es demanava als enquestats que diguessin quina era la seva llengua d'identitat, aquella que senten com a pròpia i que defineix la seva pertinença, i més d'un 37% responien afirmant que la seva llengua d'identitat era el català.

I de vegades en sortim. I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens sortim. Fa pocs dies s'han fet publiques les dades de la darrera Enquesta Europea de Valors que radiografia la societat catalana de l'any 2009. Una enquesta que entre d'altres qüestions demana als ciutadans quina és la seva llengua preferida. I de vegades ens en sortim perquè un 52,4% s'aferra al català i fa seva la llengua pròpia del país mentre un 34,6% cita el castellà, un sorprenent 9,8% abraça l'anglès i un 3,2% tria altres llengües. Només un terç dels catalans mamen el català però més de la meitat del país el tria com a llengua pròpia en una tendència creixent tot i el fort ponent que bufa a contra. Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí però ens en sortim!

http://twitter.com/marcarza

TV3, política en 140 caràcters

2012-01-02T16:39:00.005+01:00

Publicat al diari digital Catalunya Oberta el 24 de febrer de 2011

La política 2.0 va fent camí i les xarxes socials tenen cada dia més rellevància en el debat nacional. El discurs polític que es construeix a la xarxa rep molta atenció, coses de la moda, però també crítiques ben dirigides que assenyalen el risc de simplificació en uns missatges que són, per força, massa sintètics. Els usuaris de Twitter, per exemple, han de comprimir les seves opinions en menys de 140 caràcters i el cert és que sembla difícil recollir la complexitat del món en dues frases sense subordinades.

Però aquesta simplificació del debat polític no resulta gens estranya a Catalunya perquè replica de forma prou ajustada el format que es veu a TV3. La cotilla dels blocs en la informació política que imposa la Corporació marca una pauta repetitiva que se segueix a cada informatiu. El presentador anuncia el tema del dia, de l'impost de successions al maltractament animal, i a continuació van passant les intervencions de tots els partits de major a menor representació parlamentaria. Poc més de 140 caràcters per a cadascun, el lema com a discurs i la política reduïda a una llarga campanya de quatre anys.

Potser aquest model tindria sentit si el sistema polític fos estrictament bipartidista, però en un Parlament amb set partits les declaracions se succeeixen arribant a ratllar el ridícul. Set talls de veu, un a favor i sis en contra, que alimenten una imatge de la política en que la crítica mai no és constructiva i el consens sembla impossible. Un sistema que obliga a escoltar tothom fins i tot quan no hi ha res a dir, mentre es perden tots els matisos i s'ignora qualsevol altra cosa. Com si el debat polític fos només cosa dels partits i no hi hagués opinions interessants, constructives i rodones més enllà dels 135 escons de la Ciutadella.

http://twitter.com/marcarza

Catalunya és d'esquerres, naturalment

2012-01-01T22:17:00.003+01:00

Publicat al diari digital Catalunya Oberta el 7 de febrer de 2011

Les enquestes confirmen any rere any que a l'hora de situar-se políticament els catalans es defineixen de forma molt majoritària com a persones d'esquerres. Prenent com a exemple el darrer baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió i fent números gruixuts un 50% dels catalans se situen entre l'esquerra i el centre-esquerra. Si s'hi afegeix que gairebé un 20% es col·loca al centre i que un 17% no sap o no contesta queda clar que l'espai de les altres opcions ideològiques és més aviat escàs. No arriben ni al 12% els catalans que trien la dreta o el centre-dreta per definir-se ideològicament.

En això devia pensar el president Montilla quan als mítings de la darrera campanya demanava el vot per evitar que un país d'esquerres fos governat per una força de dretes. Però arriben les eleccions i amb una participació superior a la de comicis anteriors Convergència i Unió guanya amb comoditat en totes les comarques mentre tots els altres partits excepte el Partit Popular perden suport electoral. Alguna cosa falla en les definicions i els marcs ideològics del país quan una societat tan abrandadament d'esquerres vota de forma majoritària opcions que més aviat no vesteixen de roig.

Potser seria hora d'anar assumint que l'eix esquerra/dreta com a definició ideològica bàsica ha quedat tan obsoleta com el telègraf en un món d'smartphones. Per adonar-se'n n'hi ha prou d'intentar enquadrar en aquest marc un ciutadà que estigui a favor dels matrimonis homosexuals però en contra de l'avortament, o un que aprovi l'impost de successions però alhora sigui partidari de l'acomiadament lliure. La vida s'ha fet massa complexa per encabir-la en una sola línia pensada per a la lluita de classes. Però més enllà d'això hi ha una resposta força senzilla a la paradoxa catalana. Els catalans es declaren d'esquerres perquè no poden fer altra cosa. Quatre dècades de dictadura i trenta anys de tirania cultural esquerranosa han marcat a l'inconscient col·lectiu un sil·logisme irrefutable. Ser de dretes és ser mala persona. Ser de dretes és ser egoista, escanyapobres, carca i autoritari. I és clar, quan es pregunta a algú si és d'esquerres o bé mala persona la resposta és més aviat previsible.

http://twitter.com/marcarza

Microbloc a cop de twit (recull 17)

2011-12-31T14:33:00.002+01:00

Alguns dels twits dels últims mesos recollits en forma d'amanida microbloc:

EUROPA:

Catalunya necessita més Europa i Europa necessita més èpica. http://t.co/kWv1SsFd

La Unió Europea no pot ser un projecte resignat.

Ara, quan tot grinyola enmig de la tensió, el projecte europeu troba a faltar l'èpica que havia anat perdent

POLÍTICA:

Quan l'IRPF supera el 49% s'acaba l'impost i comença el bandolerisme.

Les monarquies constitucionals són com els Reis Mags, només funcionen si els ciutadans (els nens) no es fan massa preguntes.

"Monarquia? República? Catalunya!", Francesc Cambó. Era un bon plantejament l'any 1919 i ho és encara.

Hi ha assessors i càrrecs electes que es pensen que fan política però es limiten a fer de product manager. I no era això...

Salut i res pública! #saluduspostmoderns

Intervenir les xarxes socials és com posar microfons a cada cantonada. 1984 en estat pur! #Londonriots

Què? Sembla que allò del #15M ja s'ha consumit, oi? Posin, posin l'orella a terra que sentiran la remor...

SOBIRANISME:

El problema no és que Catalunya se senti incompresa com a perifèria. Som centre del nostre món i perifèria de res! http://bit.ly/vS9RPO

Catalunya serà un somni construït sense full de ruta perquè no s'hauria pogut fer de cap altra manera. http://t.co/G8JxPjco

El món no funciona per justícia, funciona per poder. I nosaltres de poder n'anem justets!
Francesc Pujols s'equivocava. Hauria d'haver escrit que "un dia els catalans aniran per Espanya i ho hauran pagat tot"!

Vam desar la senyera pensant que n'hi havia prou amb la bandereta del cotxe oficial. I no n'hi ha prou! http://bit.ly/pM2gDQ
:

La maleta soviètica

2011-12-30T14:36:00.004+01:00

Publicat al diari digital Catalunya Obertat el 27 de gener de 2011

A finals d'aquest any que comença farà dues dècades que el món va cantar les absoltes a la Unió Soviètica. I el més sorprenent de l'aniversari és l'oblit en que ha caigut el record de l'URSS. Un imperi extensíssim, de mida continental, que va condemnar a la tirania i la misèria centenars de milions de persones des de Sibèria a Ucraïna. La utopia obrera convertida en Estat va sacsejar el segle XX i llavors, un vespre qualsevol, es va esfumar com si res. Hi ha hagut alguna reflexió sobre el contrapès perdut del capitalisme. Sobre com l'amenaça comunista estimulava l'humanisme del mercat. Però la memòria kafkiana i penosa del sistema econòmic, polític i social del comunisme s'ha difuminat perillosament.

Fa pocs mesos Labreu Editorial va publicar un text indispensable per reviure aquesta memòria de l'infern soviètic. A La Maleta, Sergei Doblatov hi retroba les poques peces de roba que el van acompanyar en el seu exili de Leningrad a Nova York i en cada objecte hi ha el record d'una escena de vida comunista. El mercat negre amb productes tan subversius com uns mitjons finesos. Els periodistes que no poden escriure sobre res del que els envolta perquè la realitat és massa trista per passar la censura. Els serveis d'informació i els seus dossiers a cada cantonada. Una vida grisa i miserable sense cap expectativa més enllà d'una subsistència esporuguida. Pobresa i repressió, el comunisme era això i oblidar-ho podria sortir car.

Potser és veritat que sense la nèmesi comunista l'economia de mercat campa molt desacomplexada, però encara és més cert que sense el mirall soviètic avui és molt fàcil ignorar els mèrits del lliure mercat. Hi ha una crítica frontal al sistema liberal que pretén desacreditar-lo assenyalant la pobresa, la desigualtat, el poder econòmic o la corrupció política que s'hi troba. Una crítica que sovint tracta les anècdotes com si fossin norma general, mirant de demostrar que la fórmula que combina l'estat de dret amb el capitalisme i la igualtat d'oportunitats és una farsa. És cert que hi ha molt de camí a córrer però oblidar que mai com ara el planeta havia estat tan lliure i pròsper és alhora una injustícia i un risc.

Comparar el món d'avui amb una utopia celestial és gratuït i massa simple però el discurs acostuma a passar avall com si res. Fins i tot quan mirar qui el canta hauria de fer venir picor a qualsevol demòcrata. Resultava molt més fàcil descobrir l'ombra totalitària de molts d'aquests crítics quan a l'altra banda del mur s'hi amagava l'infern que predicaven. Un món que val la pena dur sempre a la maleta perquè no oblidar-lo és una bona manera d'evitar repetir-lo.

http://twitter.com/marcarza

Microbloc a cop de twit (recull 16)

2011-12-29T15:37:00.003+01:00

Alguns dels twits dels últims mesos recollits en forma d'amanida microbloc:

ECONOMIA:

Aquesta crisi no és un parèntesi, és un punt i seguit que podria acabar sent un punt i a part. http://bit.ly/sANjTz

Si no has plegat bé el paracaigudes no diguis que la gravetat és culpa dels especuladors.

Els diners ajuden a ser lliure però només si s'evita ser esclau dels diners.

POLÍTICA:

Les monarquies constitucionals sòn com els Reis Mags, només funcionen si els ciutadans (els nens) no fan massa preguntes.

Tot el respecte a les víctimes d'ETA però cap ni un als polítics que les utilitzen com a excusa remenenant-les com un espantall. #agurETA

Fa gràcia. Els partits, tots, fan mans i mánigues per evitar primàries. I quan ja són inevitables van i farden de democràcia interna.

I a poc a poc els anys deu s'assemblen cada cop més als anys trenta... I la lliçó dels trenta encara per aprendre!

De vegades sembla que els independents s'apunten a la política per fer quedar bé els polítics professionals. #marededeusenyor

EN CLAU D'HUMOR:

No us en fieu dels immigrants asiàtics. Són vigatans venedors de sants però van d'incògnit. #invasiosubtil #calders

Hi ha pobles que organitzen fires d'oficis antics i ja hi posen arquitectes, promotors immobiliàris i encofradors. Quins records!

Una calzone és una pizza solipsista! #papanatades

No, no és un patinet. És un Segway analògic.

La premsa en paper s'acabarà el dia que la revista Pronto tingui versió iPad.

Ciudadanos, l'espanyolisme nacional de Catalunya

2011-12-29T11:03:00.005+01:00

Article publicat al digital Catalunya Oberta el 24 de gener de 2011

El Partido de la Ciudadania que encapçala el diputat Rivera va treure un resultat força digne a les darreres eleccions però els vots aconseguits tenen un mèrit especial quan es contrasten amb el rotund fracàs d'Unión Progreso y Democracia. La lògica més elemental diria que posats a fer espanyolisme camuflat de regeneracionisme els votants potencials d'aquesta opció es decantarien pel partit de la senyora Rosa Díez. Però resulta que Catalunya és tan particular, tan nacionalment sòlida, que fins i tot els adversaris més durs de la sobirania del país trien oposar-s'hi des d'un espanyolisme fet i pensat a Barcelona. Quina ironia!

L'èxit dels Ciudadanos per sobre l'espanyolisme madrileny ve justament de la seva capacitat d'entendre el país i adaptar-hi el missatge. D'haver sabut vendre un projecte d'eutanàsia nacional sota la bandera de la llibertat i la tolerància. Quan el Partido de la Ciudadania es va presentar al País Valencià proposant que a l'escola la llengua pròpia del país fos només una assignatura optativa va quedar clara la seva impostura. A Catalunya han fet el discurs del bilingüisme perquè qualsevol altra cosa seria intolerable fins i tot per al seu públic però el seu model és clar i es pot veure en funcionament a la ciutat de València. Deixar el català a la intempèrie fins que sigui una anècdota etnològica i transformar el sentiment de país en un “regionalismo sano y bien entendido”.

Que fins i tot els enemics més directes de la construcció nacional necessitin fer de Catalunya el seu centre de referència per treure un bon resultat electoral és una bona notícia. Una prova insòlita de fortalesa nacional però sense cap efecte més enllà de l'anècdota. Potser l'espanyolisme català té la seu a Barcelona i un discurs que lliga amb l'esperit del país però els matisos es queden a l'embolcall i no arriben al projecte. Sota la mascara melosa del diputat Rivera s'hi amaga el rictus sinistre de don Alejandro Lerroux. No s'hi val a badar.

http://twitter.com/marcarza

Microbloc a cop de twit (recull 15)

2011-12-28T16:05:00.005+01:00

Alguns dels twits dels últims mesos recollits en forma d'amanida microbloc:

INTERNACIONAL:

El món es mou en un context de fulla seca que recorda massa l'any 1914. Qualsevol espurna és un perill.

Una pregària pel bell imperi austro-hongarès. Víctima de la rigidesa moderna. Mort pel somni d'una llibertat impossible. DEP

Les dictadures emergents semblen imparables però sense llibertat no podran guanyar la batalla de les idees. http://t.co/iKp575f

ECONOMIA:

Hi ha una via alternativa al trist repartiment de la pobresa, distribuir ara la riquesa de demà passat. http://bit.ly/ry2o94

Només genera riquesa el que genera riquesa. No el que un estudi qualsevol diu que genera o generarà riquesa.

El diner es crea i es destrueix. No es transforma però transforma.

Quan la riquesa desapareix i s'escola amb tanta facilitat potser és que no hi era i només ho semblava.

POLÍTICA:

No és cert que l'ascensor social s'hagi aturat. El problema és que ara va cap avall.

La política no és una vocació, és una infecció que no et deixa viure.

Del vestit fosc dels tecnòcrates a la camisa caqui i el pas de l'oca no hi ha pas tanta distància. Prudència que la por és perillosa!

En un país democràtic si falla la política està fallant la societat. bit.ly/rb9pVO

Política 2.0, el llegat Benach

2011-12-28T11:56:00.007+01:00

Publicat al diari digital Catalunya Oberta el 13 de gener de 2011

Des de Prat de la Riba la gestió del catalanisme polític ha aspirat a l'excel·lència per pura obligació. Perquè només amb creativitat i lideratge es compensen les mancances i limitacions d'un projecte nacional enfrontat a un dels estats més antics d'Europa. Sempre forçats a fer-ho millor que l'adversari per continuar construint un país lliure. Els darrers set anys la institució nacional que millor ha representat aquest esperit ha estat el Parlament de Catalunya.

Potser és encara massa incipient, però l'impuls a la política 2.0 que s'ha donat des del Parlament va molt més enllà de l'anècdota que alguns hi han volgut veure. Ha estat una aposta per explorar noves formes de fer política buscant la proximitat i la participació dels ciutadans. Hi ha hagut un esforç important d'obertura a la societat per mitjà de tots els canals possibles, de la televisió a la web, i amb especial atenció a les eines 2.0. Avui els catalans coneixen millor la seva cambra legislativa, tenen més canals per adreçar-s'hi i línies de contacte més directes amb els seus diputats. El president Benach ha fet un esforç per ser present a les xarxes socials i molts diputats l'han seguit. Per primera vegada milers de ciutadans han pogut conèixer el dia a dia del seus representants, hi han tingut accés immediat i la distància amb els diputats s'ha reduït de forma dràstica. Un apropament que també ha permès als diputats escoltar la societat sense intermediaris i d'una forma nova. Una porta a l'exercici de la democràcia deliberativa que facilita als diputats les eines per anar resseguint els interessos i les inquietuds del país al llarg de la legislatura.

Aquest és el llegat de la Presidència Benach. Haver fet del Parlament de Catalunya una cambra capdavantera a nivell global en l'ús de les noves tecnologies i l'exploració de la política 2.0. La nova presidenta Núria de Gispert haurà de trobar el seu projecte per al Parlament, la seva aportació a la vida de la cambra catalana. Però seria bo que reconegués el valor i el potencial del camí fet per aconseguir que el Parlament continuï liderant un àmbit en que és pioner per mèrits propis.

http://twitter.com/marcarza
.

Sopar- col·loqui: "Liberalisme i política local"

2011-06-28T14:49:00.004+02:00

El proper dimecres 6 de juliol, el Fòrum Liberal organitza el sopar-col·loqui “Liberalisme i política local” que comptarà amb la presencia de dos ponents de luxe: Antoni Biarnés i Alejandro Fernández. Ambdós són experts professionals i acadèmics en l’àmbit de la política municipal en un moment en el que el liberalisme i la necessitat de polítiques eficients centren el debat.

Data: dimecres 6 de juliol
Lloc: Restaurant Palau del Baró (C/ Santa Anna, 3, Tarragona)
Hora: 21:00

Us convidem a participar-hi i a fer arribar la convocatòria a totes aquelles persones que penseu que poden tenir-hi interès. Preguem que confirmeu la vostra assistència per correu electrònic forumliberaldelcamp@gmail.com o també contactant en el telèfon 619140767.

Us hi esperem!

Microbloc a cop de twit (recull 14)

2011-04-14T17:27:00.006+02:00

Alguns dels twits de les darreres setmanes recollits en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

Hi ha assessors i càrrecs electes que es pensen que fan política però es limiten a fer de product manager. I no era això...

Governar implica responsabilitzar-se del diner públic, sí, però no només per gastar-lo. Estalviar també és governar, saben?

Tot sovint allà on les "esquerres" hi veuen el neoliberalisme més salvatge només hi ha molins de vent i sentit comú.

ECONOMIA:

A Catalunya "emprenedor" és tot sovint un eufemisme d'empresari. Però tan lleig és ser empresari que cal fer servir eufemismes?

Per què diem "sindicats minoritaris" quan hauríem de dir "quatre gats mal contats que no representen ningú"?

Llegint Hayek, Schumpeter i Von Mises es diria que la Gran Guerra la van guanyar els dolents.

Si l'impost de successions es considera injust s'ha de suprimir. No s'hi val a mantenir-lo NOMÉS per als + rics. L'ètica no és progressiva!

POLÍTICA:

Quan un polític promet crear llocs de treball demostra que no entén com funciona el món i mereix l'inhabilitació vitalícia.

SMS al Conseller Mas-Colell: Sobren la meitat (o +) de les facultats, la meitat (o +) dels professors i la meitat ( o +) dels alumnes.

Té gràcia. Els mateixos q pretenen l'assimilació pura de la immigració esperen q el fet andalús a CAT s'hereti i duri per sempre.

La vida s'ha fet massa complexa per encabir-la en una sola línia pensada per a la lluita de classes.

MISCELÀNIA:

Sense dies de pluja com el d'avui els dies bons no serien bons, només serien dies.

En el debat Qatar vs. samarreta l'afició parla d'ètiva i valors. I, passi el que passi, és això el que ens fa més que un club.

A casa sóm del Tió! Aquest avi amb sobrepès vestit de vellut vermell que fa regals als nens no ens inspira confiança. O

Microbloc a cop de twit (recull 13)

2011-03-29T12:51:00.005+02:00

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

Hi ha assessors i càrrecs electes que es pensen que fan política però es limiten a fer de product manager. I no era això...

Governar implica responsabilitzar-se del diner públic, sí, però no només per gastar-lo. Estalviar també és governar, saben?

Tot sovint allà on les "esquerres" hi veuen el neoliberalisme més salvatge només hi ha molins de vent i sentit comú.

ECONOMIA:

A Catalunya "emprenedor" és tot sovint un eufemisme d'empresari. Però tan lleig és ser empresari que cal fer servir eufemismes?

Per què diem "sindicats minoritaris" quan hauríem de dir "quatre gats mal contats que no representen ningú"?

Llegint Hayek, Schumpeter i Von Mises es diria que la Gran Guerra la van guanyar els dolents.

Si l'impost de successions es considera injust s'ha de suprimir. No s'hi val a mantenir-lo NOMÉS per als + rics. L'ètica no és progressiva! OO

Sindicats i país, sumant pel futur

2011-03-08T13:43:00.003+01:00

Article ja publicat al bloc Prosperitat i Rauxa

Repartir la pobresa és tan dolorós que resulta impossible. Aviat farà tres anys que l’economia del país va embarrancar després d’una revetlla llarga i cara però el clima continua essent de ressaca i espessor. Hi ha una diagnosi força ajustada de la malaltia (endeutament i manca de competitivitat) i una recepta que apunta el remei (retallada de despesa pública, devaluació interna -baixada de salaris- i orientació a l’exterior -exportacions-). Però els sacrificis semblen inassumibles i s’avança cap a una dècada perduda en que els excessos es purgaran per pura precipitació. Un empobriment lent que tornaria a deixar l’economia catalana als marges del dinamisme global.

Però hi ha una via alternativa al trist repartiment de la pobresa, distribuir ara la riquesa de demà passat. Catalunya podria superar els reptes a que s’enfronta si tots els actors econòmics es comprometen a posar-hi el coll i eviten el curt termini. Hi ha coneixement i múscul industrial per fer un salt endavant. Per consolidar la internacionalització i gravar-la, finalment, al nostre ADN productiu. La demanda és allà a fora i la productivitat del país és tan baixa que amb canvis mínims podria disparar-se. Catalunya no pot ser una economia de baix cost però la millora de la competitivitat serà lenta i tardarà uns anys en marcar la diferència. Per al futur més immediat és indispensable aconseguir una reducció de costos que millori l’atractiu dels nostres productes i serveis.

Un compromís de tots que marqui un punt d’inflexió i col.loqui de nou Catalunya com un node atractiu per a la inversió en el mapa global. Un triple compromís de l’administració, els treballadors i les empreses. Menys impostos, menys serveis públics, reducció salarial, reinversió de beneficis i recapitalització empresarial. I tot a canvi de què? D’un compromís ferm per una política de salaris i redistribució social generosa -molt generosa- tan aviat com arribi de nou el creixement econòmic. Un compromís ferm per la competitivitat que engegaria de nou el motor de la riquesa i ajudaria els mercats internacionals a recuperar al confiança en el país per consolidar, en pocs anys, una Catalunya més equilibrada i dinàmica.

Potser calia que el vaixell anés cap a les roques per veure que tots plegats el compartíem. Potser calien circumstàncies extraordinàries i un risc real de naufragi per fer possible un canvi de model productiu que fa massa temps que tenim pendent. Potser l’oportunitat és ara i ara és demà!
O

Joves emigrants, fuga de cervells

2011-03-08T13:37:00.004+01:00

Post ja publicat al bloc Prosperitat i Rauxa

L’atur juvenil arriba al 40%. Entre els joves que treballen les condicions laborals i els salaris acostumen a ser força precaris i, de moment, l’accés a un habitatge continua com una quimera per a molts menors de trenta anys. El panorama és fosc i a poc a poc una generació de joves universitaris, els millors, els més desperts, els que parlen anglès, agafen les maletes i emigren arreu d’Europa i del món buscant millors oportunitats de futur.

La xifra és difícil de mesurar però alguns indicadors, com ara el cens de votants a l’estranger, en donen una imatge aproximada*. Entre l’any 2006 i l’any 2010 els registrats han crescut en més de vint-i-cinc mil, un augment del 15%. Però l’acceleració és exponencial i el nombre d’emigrants l’any 2009 ja era un 10% superior al de l’any anterior. Com passa amb l’emigració menys qualificada la fuga de cervells també necessita qui obri camí i darrere el primer metge, arquitecte o enginyer que troba un espai arriben dotzenes d’amics, parents i coneguts que fan xarxa per facilitar encara més l’emigració d’altres joves catalans.

A primer cop d’ull la imatge és demolidora. El negoci del Robert i les cabres. En una dècada Catalunya ha acollit més d’un milió d’immigrants majoritàriament poc qualificats per aixecar una economia que acaba expulsant dotzenes de milers dels millors joves del país. Brillant! Però en una mirada més calmada i a mitjà termini la catàstrofe podria acabar tenint efectes positius. Hi havia un dèficit en mobilitat laboral i experiència internacional dels joves catalans que la necessitat podria acabar vencent.

És bo que milers i milers de joves del país acumulin experiència i contactes arreu del món. Es bo… si tornen. I aquesta hauria de ser una prioritat a mitja i llarg termini per a la nova Conselleria d’Empresa i Ocupació del flamant Conseller Mena. Resseguir la pista dels emigrants catalans, els seus sectors, la seva experiència, els països en que es troben. Construir xarxa, buscar sinergies i oportunitats per a les empreses del país i facilitar el seu retorn com a directius o emprenedors quan l’economia reprengui el vol. Fuga de cervells però d’anada i tornada.

*No tots els joves residents a l’estranger es registren a l’ambaixada/consolat corresponent.

Falten mesquites

2011-01-19T10:16:00.006+01:00

Per fer política cal una relació franca amb la realitat. Posar-s'hi d'esquena o desfigurar-la a cops de demagògia pot resultar còmode i plaent però acostumen a ser camins de recorregut curt i final accidentat. I la realitat és que a Catalunya hi viuen més de tres cents mil musulmans però el país compta només amb 195 mesquites. Uns espais que en la majoria dels casos són tot just baixos comercials o mòduls prefabricats situats als afores de pobles i ciutats en condicions més que precàries.

Els catalans de fe musulmana necessiten espais de culte i fins avui la política catalana no ha sabut estar a l'alçada. Aixecar mesquites no és cosa de l'administració i pertoca a cada grup religiós proveir-se el propi espai de trobada però els musulmans topen amb dificultats especials que demanen la intervenció pública. A cada intent d'obrir una nova mesquita el més habitual és que la comunitat islàmica es trobi amb la protesta dels veïns i els comerços del barri en qüestió i que l'Ajuntament, per evitar el conflicte, acabi denegant els permisos corresponents. Hi ha una oposició visceral a les mesquites que es camufla en arguments estranys com ara les molèsties que produirà l'aglomeració de creients, un problema que deriva justament del dèficit de mesquites que hi ha a Catalunya. Però l'autèntic disgust no el provoquen les aglomeracions sinó els creients. És l'expressió d'una xenofòbia de baixa intensitat que no ha sabut pair el canvi del paisatge humà del país.

A Catalunya hi ha musulmans. Hi ha tres cents mil catalans musulmans i no són aquí de visita. Formen part del nostre present i del nostre futur. No aniran enlloc ni desapareixeran i alguna cosa està podrida a Catalunya quan els practicants d'una de les principals religions del país troben mil i una dificultats per aixecar els seus espais de culte. L'exercici de la pròpia fe és un dels drets fonamentals més bàsics dels ciutadans i protegir-lo ha de ser una prioritat per a la política del país, per sobre de qualsevol protesta veïnal.
O

Emergents, la Xina de paper

2011-01-07T10:51:00.006+01:00

Post publicat al bloc Prosperitat i Rauxa:
"Emergents, la Xina de paper"

L’aparició en escena de les economies emergents ha trasbalsat el món. El motor econòmic global s’allunya d’occident. El pas del G7 al G20 és la foto d’aquest canvi i la creixent hegemonia xinesa, primer a l’Àsia i d’allà al món sencer, és gairebé un lloc comú. Però si el món no tornarà a ser a les mans d’uns quants homes blancs el poder xinès tampoc no és tan fort com sembla. L’imperi del Mig podria ser, com deia Mao parlant dels Estats Units, un tigre de paper.

L’ascens econòmic xinès és vertiginós però no únic. Segueix una estela d’èxits que comença al Japó de la postguerra i continua amb el miracle coreà. Uns precedents que la Xina replica pas per pas. Un enlairament basat en l’avantatge laboral en industries de baix valor afegit que porten a un creixement accelerat que transforma el país. Una explosió de riquesa que creix quan l’economia fa el pas cap a industries més complexes i que acaba amb una crisi tan pronunciada com el creixement anterior.

La crisi va arribar al Japó l’any 1991 quan el seu ascens semblava imparable. Uns anys més tard era el boom coreà el que acabava amb una crisi asiàtica que posava en evidència tots els seus desequilibris. No és possible créixer a un ritme vertiginós durant dècades sense generar unes tensions que acaben petant escandalosament. I la Xina no serà una excepció. Quan els japonesos van comprar el Rockefeller Center i els estudis de Hollywood ningú pensava que tenien els peus de fang però la bombolla immobiliària, l’endeutament excessiu, els crèdits dubtosos, la poca transparència del mercat intern i l’envelliment de la població ja n’anunciaven el fracàs nipó. Una crisi anunciada que ara, quan sembla impossible, ja es pot intuir a la Xina.

Si del que es tracta és de buscar un guanyador per al segle XXI potser caldria anar mirant a l’Índia, però aquesta és una altra història que mereix un post a banda.
O

Reus. Fira nova, projecte nou?

2011-01-05T09:10:00.007+01:00

Article publicat al diari reusdigital.cat:
"Fira nova. Projecte nou?"

Aquesta serà la darrera edició de l'Expro/Reus abans de la inauguració de la nova fira. D'aquí a pocs mesos Reus tindrà un palau firal de primera al bell mig del Tecnoparc. Una inversió que no arriba sola perquè porta implícita l'obligació d'explotar-ne tot el potencial. I toca treballar de valent perquè a data d'avui una mirada al calendari firal de la ciutat dóna pocs motius per a l'alegria.

Si la ciutat aspira a ser alguna cosa en el mapa europeu dels certàmens firals, fins i tot si ens limitéssim -error- a voler ser alguna cosa en el context espanyol, només la Borsa de Comerç Europea del proper octubre va en la línia adequada. Tota la resta de certàmens, de l'Expro/Reus a la Lan Party passant pel Tot Nuvis i els quatre salons dedicats al motor, no passen de ser farciment. Fires de caça menor per a les que no hauria calgut una inversió d'alçada com la que s'inaugurarà ben aviat.

Arreu d'Europa hi ha ciutats mitjanes d'un volum similar al de l'àrea metropolitana del Camp amb una activitat firal vibrant i ambiciosa. Un model que Reus podria replicar aprofitant els punts forts del teixit econòmic de la ciutat: el Tecnoparc, l'aeroport i algunes empreses líders al seu sector. El Tecnoparc és un projecte encertat i en marxa que des de Fira de Reus caldria complementar amb un congrés europeu dedicat a l'alimentació funcional. Tampoc no ens hauria de passar per alt que la nova fira serà a tocar de l'aeroport. Una proximitat que d'alguna manera hauria de permetre explotar aquesta sinèrgia amb un certamen diferenciat dedicat al món aeronàutic. I encara més, Reus i el seu territori compten amb algunes empreses discretes i poc conegudes que són líders destacats al seu sector. Empreses dinàmiques que podrien apadrinar i impulsar una fira a la ciutat que ajudi a consolidar la pròpia imatge de marca i el seu lideratge internacional.

Aquests son només alguns dels camins. Algunes de les fortaleses del potencial firal de la ciutat a les que caldria sumar-hi un clima atractiu, la bona connexió (autopistes, tren i aeroport) i la proximitat a Barcelona. La nova fira ja és aquí. Ara toca aixecar al seu voltant un nou projecte que la justifiqui.
O

El vent de la indústria, de nou

2010-12-28T12:09:00.003+01:00

Article publicat fa algunes setmanes al bloc Prosperitat i Rauxa:

"El vent de la indústria, de nou"

Va caure el mur, el món es va fer petit mentre s’obrien les fronteres i amb l’abaratiment dels transports i les comunicacions l’economia global va canviar per sempre. Tot va canviar però poques coses van canviar tant com la industria. De sobte els països emergents tenien la capacitat de fabricar-ho tot a uns preus que a occident semblaven impossibles. Aquella capacitat productiva que el Japó i més endavant Corea i Taiwan havien demostrat arribava multiplicada per deu amb l’entrada a l’escena d’una Xina massiva i marcial. Els xinesos van fer seu l’eslògan brasiler i en tres dècades “d’ordem e progresso” s’han situat entre els motors industrials del món.

A Catalunya com als altres centres industrials d’occident el xoc va tenir conseqüències dures. La industria s’encongia i semblava condemnada a desaparèixer. Tot es podia importar de la Xina a preus ridículs impossibles de sostenir a Catalunya. Sectors sencers desapareguts. Algunes empreses del país van respondre amb l’especialització i la innovació però totes van acabar important components i deslocalitzant activitats per competir amb més garanties d’èxit. Dècades d’ocupació i riquesa industrial perduda que els serveis només han pogut compensar marcats per la precarietat i els salaris mileuristes. Una història de decadència que finalment comença a capgirar-se.

El creixement imparable va inflant els salaris xinesos encarint els seus costos. El Yuan guanya valor dia a dia i les tensions financeres resten atractiu a les importacions que cal pagar a l’avançada. Alhora la caiguda de la demanda a Europa i la incertesa que ho amara tot fan cada cop més difícil la compra de grans quantitats i guanya atractiu la possibilitat de treballar amb proveïdors pròxims que s’adapten amb flexibilitat i rapidesa a les necessitats del client. Tot plegat marca un canvi de sintonia en l”economia global que afavoreix la industria catalana. Toca aprofitar-lo!
O

Microbloc a cop de twit (recull 12)

2010-12-06T22:13:00.004+01:00

Alguns dels twits dels darrers mesos concentrats en forma d'amanida microbloc:

INTERNACIONAL:

Wikileaks serveix per saber que la política internacional funciona com tothom ja sabia que funcionava. Gran cosa!
La ingenuïtat d'occident (la poca que ens queda) és un tresor! La Mesquita a la Zona 0 és justament el que ens fa millors.
Pensant en el sàtrapa Berlusconi. Com ha de ser l'esquerra italiana perquè els votants continuïn donant suport a la dreta!
Del President de l'Iran n'hauríem de començar a dir el President delirant.
Els periodistes catalans s'entesten a donar lliçons de democràcia als votants americans. Quin ridicul!

ECONOMIA:

Si baixa el preu del sòl (50%) i els materials i la mà d'obra... Potser toca tornar a construïr tot i l'excedent http://bit.ly/btgh9L
1) Espanya no és Grècia. 2) Espanya no és Irlanda. 3) Espanya no és Portugal. 4) Espanya no és Espanya?
Perquè la Comissió Europea i el Banc Central Europeu no forcen Espanya a vendre ports i aeroports per reduir dèficit?
Gran notícia. ZP anuncia la privatització d'AENA. Comença la deconstrucció d'Espanya. http://bit.ly/ifv0gX
L'FMI i la UE podrien imposar a Espanya retallades en els subsidis inter-regionals i un límit a la solidaritat a l'estil alemany?

CALAIX DE SASTRE:

El Círculo Ecuestre deu ser un dels principals consumidors de naftalina d'Europa. Quina cosa més arnada!
Del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes també en podrien dir Premi al Patriota Moribund. És rebre'l i palmar!
La clau d'un bon cafè amb llet és fer-lo amb un bon cafè curt. Llàstima que la llet és cara i sempre el fan amb cafè aigualit.
Notes de moda femenina: Uns pantalons són massa curts quan les butxaques surten per sota el camall. (T'has passat amb la tisora, nena!)
Ara mateix escric a tants blocs i diaris digitals que si em paguessin (fins i tot si em paguessin poc) podria viure d'això. Però no...
O

Microbloc a cop de twit (recull 11)

2010-12-02T08:32:00.006+01:00

Alguns dels twits dels darrers mesos concentrats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

La festa de la Hispanitat és un dia gris i plujós a tot Catalunya. Una maltempsada molt oportuna.
En campanya electoral els discursos es tornen plans i el diàleg impossible. Les eleccions haurien de ser per sorpresa.
Oh, que bonic. La Junta Electoral de BCN passa la pilota a Madrid i allà decidiran sobre el debat a Catalunya. Autonomia, en diuen!
El govern diu que hi ha + metges, + professors i + mossos que fa 4 anys. Però + funcionaris vol dir millor sanitat, ensenyament i seguretat?
I si resulta que tenint en compte els marroquins que viuen a Catalunya al catalanisme no li convé fer costat als saharauis?

VAGA GENERAL:

Quan els sindicats parlen dels empresaris sembla que citin Dickens. Algú d'UGT o CCOO podria fer reset si us plau? Que sou importants, coi!
Pensant què passaria si un piquet informatiu de la patronal anés casa per casa a buscar els treballadors perquè tornin a la feina...
M'agrada la vaga pel que té de dramatització d'una revolta. Com qui avisa al poder que la pau social és més fragil que no sembla.
Una vaga general és com el carnaval dels sindicats. Un dia de carta blanca i instints desfermats. Que s'esbravin i demà serà un altre dia.
Piquets coercitius i vaga general. El sindicalisme de classe demostra que li costa ser sindicalisme amb classe.

CALAIX DE SASTRE:

Rellegint el "Notícia de Catalunya". No sabria dir si el gran Jaume Vicens Vives hi explica com sóm o com hauríem de ser.
Després de cada crim espantòs (com el d'avui a Cambrils) els comentaris de la premsa digital re-escriuen el Codi d'Hammurabi. Buf!
Truco a una empresa int'l de Girona. La centraleta em proposa ESP/ENG/FRA/DEU&ITA... però ni rastre del català. Som però no existim!
El 2.0 és un altaveu ciutadà o el trist placebo d'una autèntica veu pública? Incidència real o pur esbravament?
A falta d'un Premi Nobel de literatura català, ja tenim un Premi Nobel de literatura alèrgic al catalanisme. Per alguna cosa es comença.
O

Els fantasmes del liberalisme

2010-12-01T16:30:00.005+01:00

Article publicat l'e-Hayek (butlletí de l'Espai Hayek)

núm. 20 (desembre de l'any 2007)

Tot i que la fi de la Història ha acabat passant de llarg, el cert és que el segle XXI té el potencial per a marcar una fita en l’extensió i l’aprofundiment de les formes liberals arreu del món. És ara, en el moment de triomf del liberalisme, quan cal fer una mirada endins, a les amenaces i els racons foscos que deriven dels propis plantejaments. Buscant-ne una actualització al món d’avui que ajudi a evitar els riscos implícits en la forma actual de la ideologia liberal. Desconfiança vers el poder públic, llibertat econòmica i una aposta decidida per la iniciativa privada i la responsabilitat personal, són tres dels eixos bàsics del liberalisme. És entorn d’aquests principis, i pocs altres, que la llibertat i la prosperitat han anat guanyant espais i consolidant posicions en una lluita constant. Quan aquests valors es consoliden, i en paral•lel al seu impuls continuat, és imprescindible una triple reflexió que impedeixi a la cara amagada d’aquests èxits enfosquir-ne les virtuts.

Desconfiança vers el poder privat
Si fins fa tot just unes dècades el poder públic era Senyor indiscutit i amenaça principal a la llibertat individual, avui s’aixequen poders d’origen privat que superen de llarg les capacitats d’alguns estats. Allò que cal controlar i equilibrar en aquest context no és només l’administració pública, sinó l’excés de poder i la interferència en la llibertat individual vingui d’on vingui. És indispensable tenir clar que la llibertat econòmica acompanya, però no supera la llibertat individual, i no dubtar a limitar el poder privat quan aquest s’escapa del mínim control exigible i interfereix en excés en la vida ciutadana.

L’espiral del consumisme
L’economia de mercat acompanya tan fluidament les ambicions del liberalisme per a l’individu, que la confusió entre liberalisme econòmic i ideològic és gairebé generalitzada. El cert és que els plantejaments liberals van molt més enllà de l’economia de mercat, però és innegable que anant en paral·lel han sabut generar alhora llibertat i progrés econòmic fins a nivells impensables per a les generacions passades. Ara, però, davant l’acceleració imparable del mercat, és legítim preguntar-se pel límit entre creació de riquesa i mercantilització, entre consum i consumisme. Amb sort la deriva actual serà només un efecte secundari de l’opulència, un tret d’immaduresa adolescent que sabrem reconduir abans no tingui conseqüències nefastes. És urgent un canvi cultural de fons que freni la mercantilització estèril i orienti el creixement a àmbits més valuosos per al progrés humà per evitar els efectes nocius d’una espiral continuada de consum eixorc. Tot plegats sense oblidar que qualsevol mesura coercitiva destinada a forçar aquest canvi, tindria efectes molt nocius sobre la llibertat individual i seria inassumible per a qualsevol liberal.

L’angoixa de la llibertat
Tot i que la llibertat personal continua topant amb barreres i impediments, mai com ara els ciutadans havien tingut un horitzó tan ampli d’elecció sobre la pròpia vida. La caiguda de les barreres entre els generes i les classes socials, les garanties d’ensenyament i sanitat universals, els sistemes de beques i incentius a la formació, en conjunt amb el sotrac de la globalització, ajuden a llimar impediments per a una mobilitat social i laboral radicalment nova. Mai com ara havia estat tan cert que tothom pot ser allò que vulgui ser. Aquesta mateixa llibertat d’elecció i absència de pautes i condicionants, porta implícit un fenomen nou que s’estén a totes les societats liberals. L’angoixa, la depressió i la malaltia mental són, de forma creixent, una de les conseqüències més clares d’una llibertat personal que alguns ciutadans viuen com una càrrega massa pesada. El camp obert del liberalisme que molts encaren amb l’esperit del repte i la superació, porta alguns altres a una autèntica agorafòbia vital. No es pot ignorar que l’assumpció de responsabilitat sobre la pròpia vida resulta sobtada i traumàtica per a una part de la societat.

Cap d’aquests riscos en el camí de l’evolució liberal tenen una resposta fàcil. Són efectes secundaris d’una història d’èxit que queden, fins ara, compensats pels beneficis que se’n desprenen. Tot i això, ignorar-los seria una irresponsabilitat greu. Només amb el coneixement de les mancances i els desequilibris que dibuixa el projecte liberal es podrà aspirar a corregir-los i aprofundir en la universalització, potser utòpica, de societats lliures i plenes. Ésser-ne conscients és ja un pas en la bona direcció.
O

Xinesos que marxen / Xinesos que no arriben

2010-11-23T14:04:00.003+01:00

Article publicat al bloc Prosperitat i Rauxa:
"Xinesos que marxen / Xinesos que no arriben"

Xinesos que marxen

Els darrers deu anys els comerços xinesos s’han fet habituals a totes les ciutats del país. Als restaurants de sempre s’hi van afegir tot tipus de botigues low cost, de basars a sabateries passant per perruqueries i botigues de roba. Catalunya era un país atractiu amb una economia a l’alça i un consum intern que atreïa els emprenedors xinesos. Inmigrants amb una enorme força de treball que miren el món segons les oportunitats que ofereix i s’estableixen allà on els pot anar millor. Un bon termòmetre del dinamisme econòmic. Un termòmetre que ara apunta a la baixa.

Passejant pels carrers del país no és estrany veure molts d’aquests negocis tancats o amb un cartell a l’aparador que n’anuncia el traspàs. La festa s’ha acabat, el poder de compra alimentat per l’endeutament ja no rutlla i Catalunya ha deixat de brillar al mapa de les oportunitats dels petits emprenedors xinesos. Són molts els que tornen a la Xina i no és estrany. Avui la Xina vibra amb una intensitat que a Europa fa temps que no sentim.

Xinesos que no arriben

Catalunya ha de reorientar el gruix del seu model productiu per seguir sent un país d’oportunitats i la inversió internacional hi juga un rol molt important. Si als anys vuitanta i noranta van ser japonesos i coreans els que van invertir a Catalunya aportant tecnologia i generant llocs de treball aquesta pot ser la dècada dels xinesos. La Xina s’ha desenvolupat a gran velocitat i com el Japó i Corea van fer fa anys, ara passarà de gegant exportador amb una moneda dèbil a gegant inversor amb una moneda forta. D’una manera o altra les grans empreses xineses voldran ser presents a Europa i Catalunya ha d’aspirar a servir-los de pista d’aterratge.

Potser els salaris catalans són mes alts que els d’eslovacs i romanesos però tenim molt a oferir. Una posició geogràfica que situa els ports catalans a tocar del centre econòmic d’Europa (allà on es troben França, Itàlia, Alemanya i Suïssa) i molt més a prop de la Xina que l’opció d’Anvers i Rotterdam. Un teixit industrial flexible i viu amb capacitat per adaptar-se a les necessitats de sectors diversos i un poder públic proper situat a tocar dels problemes. Tenim molt a oferir i per sobre de tot tenim la necessitat d’aconseguir-ho per lluitar contra una crisi que serà llarga i intensa. La necessitat, el millor incentiu.

Ara, per aconseguir una inversió cal negociar-ne cinquanta i fer-ho de debò. No s’hi val a correr amb la campanya electoral al cap ni convé fer el ridicul explicant que s’ha tancat un acord per estudiar un possible acord futur. No, mon chéry, no s’hi val!
O

Sobiranisme, concentrar el vot per reprendre el camí

2010-11-22T07:44:00.006+01:00

El post d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:

"Sobiranisme, concentrar el vot per reprendre el camí"

Hi ha entusiastes, crítics i detractors però les enquestes assenyalen de forma incontestable que són majoria abassegadora els sobiranistes que entre Mas i Montilla s’estimen més un nou govern encapçalat pel candidat convergent. I no és estrany. Ara, un cop assenyalada la preferència el vot tira sovint per un altra banda. L’argument va més o menys així: la victòria convergent està feta i no cal patir per un nou govern socialista. Carta blanca, doncs, per votar altres partits que puguin empènyer i condicionar el futur govern.

Però la cosa no és ni de bon tros tan clara. Totes les enquestes deixen obert un possible empat a escons entre el tripartit i CIU amb el risc, fins i tot, d’un lleuger avantatge del trident Montilla. L’enquesta publicada pel CIS fa pocs dies, la que més es va aproximar al resultat real de fa quatre anys, donava justament aquesta imatge. CIU aconseguiria cinquanta nou diputats però el tripartit arribaria a sumar-ne seixanta. Un panorama que, tenint en compte el marge d’error, podria arribar a situar el President Montilla tres o quatre diputats per sobre el candidat Mas, trencant fins i tot una eventual aliança amb Solidaritat o Reagrupament.

Des de la innocència política es pot pensar que la reedició del tripartit és impossible. El President Montilla hi ha renunciat i Esquerra s’hi posa d’esquena. Llàstima que aquesta mateixa escena la van interpretar fa quatre anys amb un resultat final ben conegut. Si el tripartit suma més escons que Convergència i Unió hi haurà nova presidència socialista. Els convergents no pactaran amb el PP, per convicció de país i per al·lèrgia al suïcidi polític. I no és segur que cap de les noves opcions independentistes entrin al Parlament per donar suport a CIU. Set, joc i partit per al Molt Honorable José Montilla Aguilera.

El sobiranisme té la força que té, una hegemonia fràgil, i només la concentració del vot en una opció transversal pot garantir un govern de país que faci política de construcció nacional des de la Plaça de Sant Jaume. El sistema electoral català premia clarament els partits més votats. L’any 2006 CIU va pagar 20.000 vots per cada diputat mentre Ciudadanos en va necessitar 30.000. Quan l’independentisme es presenta dividit en tres opcions, i amb dubtes sobre la capacitat de Reagrupament i Solidaritat per aconseguir representació parlamentària, el vot a Convergència i Unió és la millor manera de trencar l’espiral descendent del país. Un nou govern sòlid que retorni l’autoestima al sobiranisme, que acabi amb la submissió a Madrid, que freni la sagnia fiscal i guanyi la batalla de les competències en competència. Un govern que faci foc nou per reprendre el camí de la sobirania.
*

28N, 10 raons de país per votar CIU

2010-11-14T20:14:00.006+01:00

El post d'aquest diumenge al Bloc Gran el Sobiranisme:
"28N, 10 raons de país per votar CIU"

1. Perquè no s’hi val a badar. El 28N hi ha molts vots possibles però es tria només entre dues opcions. O Mas o Montilla.

2. Perquè es tria entre un President que vol la independència i es compromet a engegar un procés d’emancipació seriós i madur o un President que creu en Espanya i es declara explícitament antiindependentista.

3. Perquè la història recent demostra que qualsevol vot que no vagi a CIU és un vot, actiu o passiu, per un tercer tripartit.

4. Perquè la sobirania es construeix governant bé, guanyant el joc de les competències en competència, i el prestigi de l’autogovern no aguantarà quatre anys més de d’inoperància i desgovern.

5. Perquè a ERC se li han acabat els arguments. Si en 7 anys el PSC no ha sabut plantar cara al PSOE i posar-se al costat del país ja no ho farà.

6. Perquè una legislatura centrada en el concert econòmic és el que convé. Frenar la sagnia fiscal i jugar-hi com a factor de cohesió nacional i lligam de país.

7. Perquè la Generalitat necessita les mans lliures a Madrid per pactar a dreta i esquerra segons convingui.

8. Perquè potser calia un canvi després de 23 de governs Pujol i potser era un actiu per al país que un català nascut a Andalusia fos President de la Generalitat però ara ja no hi ha més potsers.

9. Perquè el PSC necessita repensar la seva fidelitat al país, la relació amb el PSOE i la seva invisibilitat a Madrid. I només ho farà des de l’oposició.

10. Perquè el moment demana un lideratge de país estable i fort i només CIU el té a l’abast.
O

Seminari d'introducció al liberalisme (els podcasts)

2010-11-08T17:20:00.009+01:00

Entre abril i juny de l'any 2010 l'Espai Hayek de la Fundació Catalunya Oberta va organitzar un seminari d'introducció al liberalisme. Un programa amb ponents de primer nivell per resseguir l'evolució històrica, el present i els reptes de futur del pensament liberal.

Sis ponències que a partir d'ara són a disposició de qualsevol en aquests podcasts que trobareu a continuació.

__________- Sessió 1: Joaquín Trigo

__________- Sessió 2: Joan Tugores

__________- Sessió 3: Ramon Alcoberro
__________- Sessió 4: José María Lassalle

__________- Sessió 5: Josep Lluís Oller

__________- Sessió 6: Antoni Fernández Teixidor

Sagrada Família / Alícia / MHP Ni-ni

2010-11-07T21:37:00.003+01:00

Sagrada Família

El Papa Benet XVI visita Barcelona per consagrar la Sagrada Família i avui, durant unes hores, la basílica de Gaudí serà un dels centres del món. Però el gran tresor modernista de la ciutat és molt més que una obra magna de l’art religiós, és un crit del catalanisme. L’arquitecte reusenc pensava en Deú però també en el país quan creava expressió i bellesa. Josep Pijoan ho va explicar millor que ningú quan parlant sobre el temple deia: “Allà, cap al tard, és on millor sentiran aquell gemec comprimit de l’ànima catalana que batega per alçar-se”. Encara.

Alícia

Per primera vegada en molts anys, potser per primera vegada, aquesta setmana la dreta espanyola a Catalunya s’ha distanciat de Madrid per posar-se, d’aquella manera, a favor dels interessos el país. Només el concert econòmic ha aconseguit aquesta proesa. La candidata popular Alícia Sánchez Camacho ha fet públic que la proposta li sembla interessant. Ho ha fet a mitges, demanant deixar el tema per l’any 2012 i condicionant el seu suport al desarmament identitari del catalanisme. Pura estratègia, sí, eppur si muove…

Molt Honorable President Ni-ni

“Ni independentista ni de dretes”, així es defineix el President Montilla per buscar el vot en un dels cartells del PSC més present a tot el país. La cosa té gràcia i no només perquè els socialistes s’han acostumat a demanar el vot pel que no són i no per allò que voldrien fer. La dictadura franquista i la dictadura progre han aconseguit que a Catalunya ser de dretes sigui impossible perquè equival a ser mala persona. Si el PSC considera que pot guanyar vots dient que no és ni independentista ni de dretes deu ser que per la seva parròquia el sobiranisme cau més o menys al mateix sac. Probablement s’equivoquen, però no massa. Els socialistes coneixen la seva gent millor que ningú i d’estratègia electoral en saben un niu. Val la pena pensar-hi.
*

Carner a Calders, un programa de país*

2010-10-25T08:11:00.004+02:00

El post d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Carner a Calders, un programa de país"

Acabada la guerra, amb el país perdut i enmig d’un món convuls, Pere Calders arribava a Mèxic buscant un futur que devia semblar ben fosc. Expliquen que tot just posar els peus a la ciutat Calders va anar a veure Josep Carner. El poeta, diplomàtic i home de món, establert a la ciutat amb una bona feina en una de les principals editorials del país. I allà, en aquella trobada, Carner va dir a Calders unes paraules d’ànim que son alhora un autèntic programa de país.

Calders va entrar nerviós al despatx del gran poeta noucentista i l'homenot va demostrar tota la seva humanitat. Era evident que l’escriptor acabat d’arribar no tenia un ral, sembla que havia passat la nit al calabós després que la policia mexicana el trobés dormint al ras. Però Carner no li ofereix diners. L’editor li pregunta si té res per publicar i el jove Calders remena les butxaques per treure’n uns quaderns amb contes. Carner llegeix tranquil mentre en Calders fuma i finalment li fa saber que el material és bo i li avança una part del pagament que li donarà per la publicació.

I és llavors, sortint d’aquell despatx, que Calders li pregunta al poeta com s’ho farà per publicar allò. Com s’ho faran? Com s’ho farà el país? I Carner respon amb una frase magnífica que recull l’esperit d’aquell catalanisme que de la renaixença en treu un projecte de nació europea moderna i vibrant. Un programa de país però també un programa de vida:

“Hi ha bellesa en el món.
Es pot treballar amb alegria.
Sempre és millor tenir fe que desesperar-se.
Amb el prestigi de la feina ben feta
i evitant ser servils davant els altres pobles.”

Amén!

*Citat per Carles Torner en una ponència recent al Programa Vicens Vives
O

Per una narrativa de l'orgull nacional

2010-10-18T00:18:00.006+02:00

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Per una narrativa de l'orgull nacional"

França és la Revolució Francesa i l’imperi napoleònic i els drets humans i la resistència a l’ocupació nazi. Alemanya és la reunificació i la reconstrucció del país per aixecar un gegant econòmic i el lideratge del projecte europeu. Anglaterra és la llavor britànica amb presència universal i la primera democràcia moderna i una excepcionalitat buscada que ho amara tot de tradició i la pròpia manera de fer. I Catalunya? Què és Catalunya? Arreu del món els projectes nacionals d’èxit compten amb una narrativa que ajuda a definir, reforçar i justificar l’orgull nacional. Una narrativa implicita que als països consolidats arriba a passar desapercebuda però que es troba present arreu. Del sistema educatiu als mitjans de comunicació passant per l’obra de govern a dreta i esquerra. I a Catalunya? Quina narrativa acompanya el projecte nacional català? Pervivència, revolució industrial i immigració haurien de ser-hi presents.

Pervivència
Catalunya és una anomalia. Un imperi medieval en decadència condemnat a la desaparició com tants i tants d’altres regnes, principats i comptats d’Europa. Un poble privat de poder polític entre dos gegants encaparrats a fer-lo desparèixer. Del Conde Duque de Olivares a la dictadura del General Franco, tres segles i mig d’ofec planificat i pressió militar. I no obstant els catalans són aquí, ferms i decidits a mantenir la seva veu en el món. La Renaixença i el catalanisme polític són una anomalia incomprensible que arriba quan a Catalunya li tocava apagar-se. L’excepcionalitat de la pervivència és un bon punt de partida per a la narrativa de l’orgull nacional català. Pervivència aixecada sobre una revolució industrial improvable i la integració exemplar dels successius allaus migratoris rebuts al llarg de la història.

Revolució industrial
Només dues regions del sud d’Europa fan la revolució industrial durant el segle XIX, el Piemont i Catalunya. Però la florida industrial catalana que transforma i modernitza el país és una gesta enorme. Un èxit incomprensible. El país segueix Anglaterra i Holanda i és dota d’indústria tèxtil però ho fa sense carbó (element essencial). Aprofitant amb enginy la força del Ter i el Llobregat per moure les maquines i aixecar les fortunes que faran possible la represa després de segles de decadència. Un país que perviu contra tot pronòstic i uns ciutadans que el fan créixer amb el vent de cara. Una història èpica que crida a sentir-se’n hereu.

Immigració
Catalunya és històricament un dels països d’Europa amb una menor potència demogràfica. La debilitat reproductora hi és una constant des de fa segles. Una debilitat que es troba a l’arrel de la decadència nacional a l’edat mitjana i que es farà encara més evident quan la industrialització reclami mà d’obra i aparegui la immigració forta i constant que fa més de cent anys que dura. Una debilitat que ha fet brillar una de les virtuts més lluminoses del país. En proporció a la població autòctona cap altre país d’Europa no ha rebut des de finals de segle XIX tants immigrants com Catalunya. Occitans i gascons, aragonesos, valencians, murcians, andalusos i extremenys, marroquins, bolivians, romanesos i gambians. Tots han anat arribant a Catalunya per incorporar-se al país amb una facilitat que sorprèn els estudiosos d’arreu del món. Catalunya té el mateix dret al títol de país d’acollida universal que l’Argentina o els Estats Units.

Tres gestes de la Catalunya moderna. Tres columnes d’un orgull nacional cívic, integrador, democràtic i de progrés que hauria d’amarar-ho tot per arribar a passar desapercebut.
O

Convergència, l'olla a pressió del sobiranisme

2010-10-12T22:34:00.003+02:00

Article publicat al digital CatalunyaOberta:
"Convergència, l'olla a pressió del sobiranisme"

Si Convergència ha de ser el partit dels liberals catalans però no pot ser el partit liberal de Catalunya també ha de ser el partit dels independentistes sense ser un partit independentista. Contradictori i cacofònic. Una fórmula d'alquímia política que potser s'explica millor amb una metàfora culinària.

Sovint s'ha definit el model d'integració català, el nostre model de país, com una escudella. Hi ha el puré francès que ho passa tot per la trituradora de la igualtat (vulguis no vulguis) i l'amanida britànica en que la ceba mai no deixa de ser ceba (que l'aparti qui no en vulgui). Però l'escudella és diferent. Tot els ingredients es fonen en un plat nou aportant el millor que tenen. Perfectament integrats en un nou tot sense haver de desaparèixer. Un plat que demana temps, remenar-lo amb cura i habilitat a l'hora de fer anar el foc.

L'independentisme voldria coure el país a foc viu oblidant que la cassola va més aviat curta d'aigua. Que l'escudella seria crua. Amb el xup-xup accelerat de l'esbravada patriòtica el vapor buidaria l'olla i més d'hora que tard correria el risc de socarrar els ingredients. I és que només hi ha una opció per a les coccions difícils amb poca aigua, l'olla a pressió. Això és Convergència. El gran partit del nacionalisme és la tapa que manté el vapor sobiranista dins l'olla, guanyant intensitat a força de tenir-lo captiu i controlat. Accelerant la cocció sense cremar els ingredients. Potser no convenç, potser és poc èpica l'olla a pressió, però l'últim que va provar de fer escudella amb brases i una graella va acabar afamat i sense foc.

Cercle / Refundació / Carod / CatRUMASA

2010-10-10T23:54:00.006+02:00

El post d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Cercle / Refundació / Carod /CatRUMASA"

El Cercle d’Economia

Els Senyors del Cercle d’Economia s’han decidit a fer públic el seu malestar amb Espanya. No s’hi posen per poc i demanen una reforma constitucional que s’ajusti a les pretensions de sobirania i equitat de Catalunya. S’agraeix el gest però costa molt no recordar que aquests mateixos empresaris es van arronsar quan tocava donar suport a l’Estatut ambiciós que s’havia aprovat a Barcelona. Encara no fa cinc anys demanaven a tort i a dret tancar la negociació i afluixar el conflicte amb l’estat, no fos cas que prenguéssim mal. Que no els tremolin les cames quan, més d’hora que tard, torni a tocar plantar cara.

La refundació del PSC

A can PSC es posen la vena abans de la ferida. Es veu venir una clatellada important el 29N i sembla que hi ha moviments al subsol del partit. Alguns militants d’accent catalanista comencen a fer moviments per forçar una refundació del partit que trenqui el caciquisme i sintonitzi de nou amb els interessos del país. No serà fàcil però podria ser una bona notícia si el partit es mou en bloc. El partit dels socialistes és un actiu que fet a peces perdria tot el seu valor.

Carod el rapinyaire

Les clatellades podrien ser múltiples el 29N i tot indica que a ERC podria caure-li la més intensa de totes. El caïnisme república no té límits i abans d’arrencar la campanya l’incombustible Carod-Rovira ja s’ha fet present com el voltor que vetlla la presa moribunda. El número dos del govern Montilla espera presentar-se com un recanvi a l’eventual fracàs del candidat Puigcercós i resulta tan ridicul que faria gràcia si no fos ben trist. Que hi mengen a la torre d’ivori que provoca aquests trastorns tan profunds?

CatRUMASA, de mil en mil

És probable que la Conselleria d’Economia ho desmenteixi aquest dilluns mateix però La Vanguardia anunciava aquest dissabte que el deute de la Generalitat i la dificultat de finançar-lo per mitjans tradicionals havia forçat el govern a buscar solucions imaginatives. Una d’aquestes seria l’emissió de bons de deute a un any retribuïts a un tipus generós del 4,75. Bons de mil a dos mil euros que busquen implicar la ciutadania i que recorden les operacions recents amb que es financen les empreses de Nueva RUMASA. Res a dir. La Generalitat va justa i demana que la ciutadania hi confiï. Ara, el nou finançament pactat i celebrat pel Tripartit no devia ser pas tan bo.
O

Gràcies, tripartit!

2010-10-06T11:52:00.003+02:00

Post publicat al web AbsolutMas:
"Gràcies, tripartit!"

El President Pujol ha expressat en més d’una ocasió que considera una sort haver arribat a la Presidència de la Generalitat amb cinquanta anys a l’esquena. Assolir la més alta responsabilitat en un moment vital de serenor i experiència. Preparat. Endurit. Disposat a prendre el timó del país. El primer redreçament després del Desastre Nacional era un temps d’enorme dificultat. Un humus per al lideratge que no és pot comparar amb el moment actual. És cert. Però l’anècdota serveix per dibuixar un paral·lel entre aquell Jordi Pujol de cinquanta anys i aquest Artur Mas de cinquanta quatre. Perquè acabada la seva presidència és molt probable que el President Mas consideri una sort haver arribat a la Casa dels Canonges després de set anys d’oposició dura i injusta. Set anys que
l’han preparat. Set anys que han convertit el candidat Mas en el President que Catalunya necessita.

Potser tot havia estat massa fàcil per a l’hereu del pujolisme l’any 2003. Potser no n’hi havia prou amb una carrera fulgurant des de la base al capdamunt de l’administració catalana. Potser no era suficient haver plegat d’un càrrec envejat per anar a treballar a l’empresa privada. Potser no n’hi havia prou guanyant unes eleccions contra tot pronòstic. Derrotant l’esperança blanca del socialisme català. Lluitant contra el menyspreu dels suposats intel·lectuals del país i la caricaturització més descarnada.

Potser calia alguna cosa més. Calia demostrar que Convergència Democràtica de Catalunya, que Convergència i Unió, no era un terrós de sucre solidificat només per la dolçor del poder. Calia demostrar que sense governar, sense cotxes oficials ni assessors de sou públic, CiU continua essent la gran eina de construcció nacional que Catalunya necessita. La força que aconsegueix un Estatut ambiciós a Barcelona, que negocia la retallada a Madrid contra les tisores del propi PSC i salva l’economia espanyola de l’abisme grec. Calia demostrar que quan un líder de debò pren un compromís amb els votants el manté fins al final. Que tot i haver estat votat per governar accepta el joc brut de l’adversari i fa oposició amb tota la fidelitat i la devoció al país possible. Calia demostrar que tornant a guanyar i essent de nou víctima d’un pacte enganyós, l’oposició pot ser cent vegades més presidencial que un President que no sap estar a l’alçada del país. Calia.

Set anys, set anys llargs que l’estultícia socialista vol allargar encara una mica més. Però no cal que s’hi esforcin. És en bona part gràcies a la duresa dels bancs de l’oposició que l’Artur Mas serà un President brillant. I allargar l’agonia només el farà millor encara.

Endavant Artur! Endavant President!
O

Microbloc a cop de twit (recull 10)

2010-10-04T16:41:00.002+02:00

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

És difícil que un moviment immadur tingui líders com Déu mana. Com amb la fruita, accelerar la maduració acaba perjudicant el gust.
Sembla mentida com els feliços anys zero recorden els vint. Ara anem de cap als anys trenta i , com llavors, hi arribem desorientats.
Centrar la campanya catalana en la independència és com fer-ho sobre la nostra missió tripulada a la lluna. Si no passarà, de què parlem?
Per exercir qualsevol responsabilitat pública a CAT hauria de ser requisit indispensable haver llegit l'Obra Completa (tota) de Josep Pla.

LAPORTISME:

Per què quan penso en Laporta em ve el nom de Sarah Palin al cap?
Buscant una bona traducció per la mítica frase: "Que me están embaucando a algunos de ustedes!". El zeitgeist català en 8 paraules.
Un llibre polític que ningú no gosarà escriure: "La Catalunya dels clowns. Del tornarem a sofrir fins a l'al loro que no estamos tan mal".

SENTÈNCIA TRIBUNAL CONSTITUCIONAL:

Catalunya no és Kosovo. Per sort no s'hi assembla gens. Ara, Espanya té una pulsió sèrbia innegable!
La lectura dissonant de la sentència del TC que es fa a Madrid i Barcelona recorda la distància entre flamencs i valons. M'agrada!
Pilar de quatre caminant cap a l'Ajuntament a la festa major de Reus. L'acotxador és negre. Catalunya és això i el TC no hi pot fer res.

FETS I GENT:

Sense pronoms febles el català seria una llengua vulgar. Són les nostres declinacions., els nostres phrasal verbs. HO són! Cuidem-LOS!
Els cristians que cremen l'Alcorà perquè l'islam és una religió violenta i bel·licosa... s'han llegit l'Antic Testament?
"Els jugadors de whist" és una de les millors novel·les que he llegit en molt de temps. Un goig!
O

Competències en competència

2010-10-03T22:44:00.003+02:00

El post d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Competències en competència"

Més enllà de la reivindicació nacionalista la voluntat d’autogovern (de sobirania) dels catalans ha esta sovint recolzada en l’argument de la competència. Davant l’Espanya ineficaç i corrupta la immensa majoria dels catalans han vist clar que els convenia més un bon govern a Barcelona que un mal govern a Madrid. Els catalans exercien el vot reclamant competències perquè estaven segurs que serien gestionades amb més competència. Una seguretat que s’ha estovat els últims anys. La disbauxa del primer tripartit, la grisor del segon i un tuf de clavegueram corrupte han matisat l’aura d’eficiència en la gestió que venia el catalanisme. Per sort l’Espanya ascendent d’abans de la crisi, el país triomfant que amenaçava el projecte nacional català, ha topat amb una crisi profunda i intensa que posa en qüestió les bases del seu model. Catalunya té ara una nova oportunitat de distanciar-se d’aquell projecte oposant-hi estabilitat i bona gestió. Una oportunitat que no es pot deixar passar.

Les competències cedides per l’estat espanyol i les petites parcel·les de sobirania que cal esgarrapar amb ungles i dents deuen semblar poca cosa als que aspiren a la independència per demà mateix, però menystenir el que tenim és una bona manera d’anar de mal en pitjor. L’independentisme governamental ha demostrat una nul·la responsabilitat institucional i ha contribuït més que ningú els darrers anys al desprestigi de la política catalana. Errors estratègics, Consellers de tercera fila, lluites intestines, polèmiques absurdes i inestabilitat crònica han portat la desafecció a nivells rècord. En pura lògica revolucionària d’estil anti-colonial potser era bona idea. Mirant a Catalunya la jugada podia haver acabat en desastre.

És amb una mostra constant d’excel·lència, pionerisme i lideratge polític del Parc de la Ciutadella a la Plaça de Sant Jaume que l’impuls a l’autogovern continuarà creixent en intensitat i ambició. Sense més límit que l’horitzó de la plena sobirania. El nacionalisme necessita governar i fer-ho bé. Fer-ho millor que ningú. I és clar que hi ha problemes i dificultats. Un mal finançament, la ingerència política d’Espanya i la pressió irritant de la caverna mediàtica de Madrid. Res de nou. La Mancomunitat es va aixecar en un context similar i el mateix li passava a la Generalitat del President Pujol. Contra tot plegat només s’hi val a posar-hi més feina, més intel·ligència i més passió pel país. La història demostra que és possible.
O

Microbloc a cop de twit (recull 9)

2010-09-29T08:29:00.005+02:00

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

Politics i responsables públics han d'anar als barris a parlar d'immigració però sense càmeres i no només quan s'acosten eleccions.
Hi ha polítics bombers i polítics piròmans. Jo em quedo amb els del primer grup.
Si algun dia es prohibeix fumar al cotxe particular o a casa de cadascú em faré fumador! El meu cotxe i casa meva son això... MEUS!
El lideratge surt de la missió. La missió és filla de la visió. La visió baixa del compromís. Compromís és responsabilitat. (versió 1.1)

TRIPARTIT:

El govern diu que hi ha + metges, + professors i + mossos que fa 4 anys. Però + funcionaris vol dir millor sanitat, ensenyament i seguretat?
Un bon resultat electoral s'aconsegueix amb projecte, lideratge i bona feina. Si no tens res d'això ja pots anar buscant dates ja...
Convocar les eleccions al novembre recorda a allò dels mals estudiants que volen endarrerir l'examen perquè no han estudiat.
Decididament el lema del PSC a les generals era "Si guanya Zapatero, canya a Catalunya"... o era "Si tu hi vas ells se n'enfoten"?

ECONOMIA:

La fàbrica Asland del Berguedà i la seva història fan pensar. Un projecte ambiciós i milionari de ppis. de segle XX. Avui en sabríem?
Quan sento allò de "fer de la crisi una oportunitat" penso en la ràbia que deu fer la frase als que no tenen les eines per fer-ho.
L'autèntic garrepa no només pateix quan gasta. Li sap greu fins i tot que gastin els altres.
Veig gent jove i sana demanant almoina i em plantejo si de debò "es mejor pedir que robar". (polèmic mode on)
O

Obrir-se al món, motor d'innovació

2010-09-28T06:25:00.002+02:00

Post publicat al bloc d'n-giny:
"Obrir-se al món, motot d'innovació"

L’obertura internacional de l’empresa es presenta habitualment com una jugada comercial (nous mercats amb nova facturació) o de cadena de valor (nous proveïdors amb noves millores de marge) però hi ha un tercer factor que sovint passa desapercebut. El factor creativitat (noves idees i impuls a l’I+D). Globalització i innovació deuen ser els dos mantres més repetits de la dècada i estan més relacionats que no sembla. El món és una font d’inspiració fantàstica que cap empresa hauria de deixar escapar. Fins i tot aquelles que no tenen previst fer el salt internacional a curt termini han d’estar ben atentes als moviments del seu sector en d’altres racons dels planeta. Competidors internacionals, proveïdors internacionals i clients internacionals son tres fonts d’innovació global de primer ordre. Un motor de creativitat.

Hi ha qui en diu fer un cop d’ull a com remena el mercat i els tècnics que s’estimen més parlar de benchmarking competitiu però al cap i a la fi es tracta del mateix. Veure per on avança el mercat. Seguir els moviments de les empreses del propi sector arreu del món per aprendre allò que fan bé. Els menys poètics parlaran de còpia però no és això. Es pura inspiració per a l’I+D que es fa portes endins. Fa vint anys les principals fires internacionals de cada sector eren l’únic camí per aquest exercici però avui n’hi ha prou de googlejar unes hores. I si més enllà de les idees es busquen solucions és en els proveïdors internacionals on cal anar-les a buscar. Empreses que treballen en mercats diferents, amb clients i necessitats diverses que poden aportar un know-how enorme. Els bons proveïdors fan millors els seus clients i son una via d’excel·lència que cal anar a trovar allà on es trobin. Fins i tot a l’altre banda del món. Competidors i proveïdors presents als mercats internacionals son motors de creativitat i innovació però el procés arriba al màxim de revolucions quan l’empresa fa el salt i comença a treballar amb nous clients internacionals. Un pas que força a adaptar els productes i trobar nous camins que acaben enriquint la competitivitat portes endins.

Creativitat, creativitat i creativitat. A la triple C per una triple via: competidors internacionals, proveïdors internacionals i clients internacionals. Obrir-se al món impulsa la innovació.
P

El catalanisme passiu del PSC

2010-09-27T08:44:00.005+02:00

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"El catalanisme passiu del PSC"

La jugada era gairebé perfecta. L’any 2003 el PSC va aconseguir un somni llargament cobejat. Tot i un empat tècnic en vots* i la victòria de CIU en escons els socialistes aconseguien lligar el primer tripartit. Un moviment que els havia de portar a certificar el seu catalanisme de pedra picada amb l’objectiu, mai amagat, de marginar CIU. El PP governava l’estat amb majoria absoluta i seria molt fàcil anar estirant la corda amb la complicitat del PSOE. I vinga a fer el patriota de la forma més innòcua perquè tot plegat no era sinó un senzill joc de frontó contra la paret de l’aznarisme. Però arriba la tragèdia de l’11M i el tripartit es troba cara a cara amb el “gobierno amigo”. Fer el valent ja no seria de franc. Les esmenes presentades pel MHP Montilla, llavors Ministre, a l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya resumeixen bé la tragèdia del tripartit.

Set anys després del 2003 l’invent ha estat un fracàs però la pregunta continua a l’aire. És el PSC un partit catalanista? I la resposta és un sí arrossegat i poc entusiasta. El catalanisme dels socialistes catalans és light i passiu. Potser el PSC no estira la corda, ni massa ni poc, però el cert és que sense el PSC potser no hi hauria corda per estirar. I és que una ullada al substrat social que avui configura el cens català, als perfils nacionals i ideològics dels ciutadans del país, fa pensar que seria difícil aconseguir un sistema de partits més favorable a la construcció nacional. El PSC és una eina que val la pena cuidar. Citant l’Enric Juliana: “el PSC dóna profunditat de camp al catalanisme”.

El procés de construcció nacional demana una triple configuració social que comença amb un gruix de ciutadans que l’impulsen, els entusiastes. Un rol que a Catalunya fa el terç més nacionalista de la societat, un conjunt representat principalment pels partits nacionalistes/sobiranistes/independentistes. Però recolzada sobre una minoria social escassa i precària la construcció nacional, amb l’extensió de la llengua i la immersió lingüística com a bandera, només es pot mantenir sense una oposició significativa. És gràcies a l’escassa incidència de l’espanyolisme i l’anti-nacionalisme que és possible el consens catalanista. Si el Partit Popular, Ciutadans i altres espècies estranyes tinguessin més presència política al país tot seria molt diferent. Molt més difícil. Però més enllà d’entusiastes i contraris la clau de volta de tot plegat és una massa social que sense situar-se en el nacionalisme accepta passivament i sense oposició la política d’enfortiment i construcció nacional. És en aquesta categoria on el PSC juga un rol fonamental. La gran majoria dels seus votants son catalanistes passius i si ho són és en bona part gràcies al discurs que l’esquerra catalana, del PSUC al PSC, ha seguit les darreres dècades. Sense aquests partits no seria estrany que part dels seus votants basculessin cap a l’anti-nacionalisme fent molt difícil, potser impossible, la continuació d’un consens positiu per al país.

El President Montilla potser no ha estat un gran líder al capdavant de la Generalitat. És cert. Però com a ex-President pot tenir un rol fonamental per afermar una visió positiva del catalanisme, mig passiva i mig entusiasta, entre molts ciutadans del país amb una trajectòria vital similar a la seva. Un lideratge integrador que ell pot exercir millor que ningú. Però no diguem blat…
O

Concert econòmic, política de debò

2010-09-21T17:25:00.007+02:00

El post d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Concert econòmic, política de debò"

Descartada la secessió a curt i mitjà termini només la fòrmula del concert econòmic ofereix prou garanties al mal nenor de la sobirania compartida. Un control sobre els recursos fiscals del país que garantiria prou força negociadora per aturar el dèficit fiscal que dessagna l’economia catalana i blindar el propi espai de decisió. Després del fracàs estatutari plantejar a curt termini la consecució del concert pot semblar una pura fantasia però el cert és que hi ha arguments per a l’optimisme.

Catalunya endins el Partit Popular no ha superat encara, després de tres dècades llargues, l’estigma de partit pària. En el seu millor moment, a les generals de l’any 2000, no va passar de ser el tercer partit més votat amb un trist 14,5% de vot sobre el cens. Una realitat que tenint en compte el pes demogràfic de Catalunya condemna els populars espanyols a l’oposició si no és que son capaços de galvanitzar fins a l’extrem la resta del cos electoral de l’estat. Una tasca dificil que només han aconseguit dues vegades. Els populars catalans necessiten ser reconeguts pels votants de Catalunya com un partit propi que mira pels interessos del país. Un reconeixement que, allunyats de la qüestió identitària, poden aconseguir si participen de forma directa i devisiva en la consecució d’un concert econòmic per Catalunya. Una jugada que obligaria el PSC a donar-hi suport si no volen caure, ells mateixos, a la cova del sucursalisme que el PPC prova d’abandonar.

Però Catalunya enfora hi ha també arguments per obrir el camí del concert. Hi ha una Espanya subsidiada que és també una Espanya captiva. L’Espanya del PER i el 25% d’empleats públics que fan de columna vertebral del PSOE. La voladura controlada d’aquest entramat clientelar ha de ser, per força, atractiva per la dreta espanyola. Un moviment que de retruc posaria el PSOE a la defensiva i tensionaria la relació del PSC amb els seus socis de Madrid.

Catalunya endins però també Catalunya enfora és el Partit Popular qui té la clau del concert. Ara, essent realistes el concert econòmic català no podria ser una bicoca com el basc o el navarrès. Seria necessàriament un concert econòmic “solidari”*. La fòrmula del concert implica que Catalunya recapta els propis tributs, tots, per enviar-ne després una part a Madrid en concepte de despeses comunes (defensa, monarquia, ambaixades, …), inversions de l’estat a Catalunya i la quota solidària que exigeix la Constitució. El pes econòmic de Catalunya al conjunt de l’estat i la cotilla constitucional fan impossible un concert com el foral en que bascos i navarresos acaben cobrant per ser espanyols. Però un nou marc de relació fiscal multiplicaria la força negociadora del país, permetria pagar només per aquelles inversions de l’estat ja executades i faria possible mantenir la quota “solidària” en xifres assumibles tendint, gradualment, a zero. Clarificant, negre sobre blanc, el que el passaport espanyol costa a cada català. No és cert que un marc de relacions fiscals amb l’estat sota la fòrmula del concert sigui inconstitucional. El concert català hauria de ser “solidari” per complir allò disposat per l’article 156 de la Constitució però l’exemple de les Canàries fa evident que hi ha flexibilitat legislativa en aquesta qüestió més enllà de les regions forals.

Un projecte interessant per al país que se situa, a més, en el terreny d’allò possible i a l’abast. Una jugada d’estratègia i tàctica nacionalista. Política de debò.

*Les cometes responen al caràcter forçat de la solidaritat catalana.

Vora el pi de les tres branques

2010-09-19T17:06:00.004+02:00

Publicat el Bloc Gran del Sobiranisme
el passat diumenge 4 de setembre

Des que Verdaguer li va dedicar un bellíssim poema l’any 1888 el pi de les tres branques ha estat un dels símbols del catalanisme. Un indret de visita obligada i una metàfora del país (països, si es vol). Sec, escapçat, mort i apedaçat, encara imposa quan es visita. Un arbre immens, altiu i negre enmig del verd del Berguedà.

Fa tres segles que a Catalunya la fidelitat al país és paga cara i el pi de les tres branques n’és una bona prova. Des que va esdevenir un referent de catalanitat l’arbre ha estat enverinat i cremat, atacat a cops de destral i més endavant, amb la millora de la tècnica, esgarrinxat amb una moto-serra. Avui qui el visita troba l’esquelet d’allò que havia estat. Un tronc enfosquit i sense vida, ple de cicatrius i amb una branca perduda. I és fàcil deixar-se endur pel pessimisme per veure en aquell pi la dignitat rebregada del país. Però l’arbre es manté dret. Ferm. Sec però endurit, gairebé petrificat. I encara més. Al voltant de l’arbre la vida reneix. Neixen nous pins que s’alcen tossuts per poder superar algun dia aquell que va inspirar Mossèn Cinto. I hi ha gent, joves i grans, molta gent que peregrina al pi i l’omple de vida amb la seva presència.

Hi ha l’adversari (l’enemic davant el qual sempre és l’hora d’estar alerta) que ataca el pi de les tres branques i tots els símbols del país pensant que pot ferir-lo però no hi ha cop, per fort que sigui, que pugui arribar a l’ànima. Anys de resistència, anys de renaixença, demostren que aquest enemic té la batalla perduda. Però la victòria és en el bosc, en la gent, i la clau de l’èxit és aquesta perspectiva. Hi ha qui es mira el pi tan de prop que no pot veure el bosc que hi ha al darrera. Aquells que voldrien quedar-se amb un pi sec perdent l’oportunitat de gaudir d’un bosc sencer. Tot un bosc que arrela, lentament, tement una maltempsada que l’esguerri.

El proper 14 de setembre arriba... ABSOLUT

2010-09-09T16:32:00.008+02:00

Vacances impagables

2010-08-03T09:39:00.004+02:00

El catalunya.ffw torna el proper setembre.

Per un nou impuls industrial Catalunya enfora

2010-07-14T22:28:00.004+02:00

Article publicat a l'Antena de la Fundació CATDEM:
"Per un nou impuls industrial Catalunya enfora"

Han estat deu anys difícils per a la Catalunya dels quatre motors d'Europa. Una dècada en que el model econòmic que mirava a la Llombardia, el Veneto o Baden-Wurtemberg ha estat posat en qüestió i víctima d'un arraconament progressiu. Les pimes industrials amb vocació exterior resultaven poc lluents comparades amb l'èxit de l'economia financera, la facilitat de la construcció i l'alegria del turisme. Madrid es feia gran combinant la força dels ministeris amb l'impuls de les grans privatitzades, els grups constructors i dos dels bancs més grans del món. I des de Barcelona, sempre tan pendents del que passa dins l'M-40, l'economia productiva semblava poca cosa. Però el temps passa i la veritat, de vegades desagradable, acaba traient el cap. La productivitat, la competitivitat i la internacionalització son els únics arguments del teatre econòmic.

Fa dos anys llargs que l'estat espanyol s'endinsa a poc a poc, com un vaixell fantasma, en la boira d'una crisi econòmica que serà llarga i dura. Caldrà desfer els anys de camí equivocat carregant una motxilla de deute que es farà molt feixuga. I és ara, enmig del desconcert, quan els catalans mirem al nostre sistema econòmic buscant alguna cosa sòlida i hi trobem allò que no hauríem d'haver oblidat mai. El teixit industrial del país. Un sector que pesa relativament poc en el conjunt de la nostra activitat econòmica, menys d'un 20%, però que brilla per mèrits propis per sobre tota la resta. La indústria és, de llarg, el sector més competitiu del país. La punta de llança de l'economia catalana i l'eina clau per al repte de la globalització.

La internacionalització continua essent una assignatura pendent. S'ha avançat molt des de la incorporació al projecte europeu l'any 1986 però els últims anys l'impuls global de l'economia catalana s'havia frenat. I no és estrany. El mercat espanyol és tan proper, tan fàcil, i el seu ritme de creixement era tan vibrant fins l'any 2007 que resulta comprensible que els empresaris catalans s'hi aboquessin amb força oblidant la necessitat d'obrir-se al món. Però l'escenari ha canviat bruscament i l'estímul a l'expansió internacional serà més fort que mai en els propers anys. L'economia espanyola no tornarà a ser mai més la vuitena economia del món i tardarà molt de temps a recuperar un ritme de creixement digne. Totes les expectatives de futur per a l'economia catalana venen d'Europa i la resta de mercats internacionals i és des de la indústria que s'hi podrà fer forat amb més contundència.

La racionalitat econòmica farà el que anys d'empenta i estímuls públics no han acabat d'aconseguir. No caldrà un gran suport polític per aconseguir una resposta de creixement global de la indústria del país. Evitar posar-hi traves serà suficient. Prou de permisos, autoritzacions i impostos excessius que penalitzen la industria per sobre de qualsevol altre sector. Prou a la cultura del no que fa impossible l'activitat logística i la industria que en depèn. Prou d'infraestructures pensades des de l'economia de serveis (TGV) que ignoren el que necessita l'economia productiva (tren de mercaderies). En el món que s'apropa seria massa car repetir els errors del passat.

Mr. Duran goes to Berlin (fent palanca amb el Directori Europeu)

2010-07-13T15:54:00.009+02:00

El President espanyol es va fer el cec davant la crisi fins fa tot just dos mesos. L'11 de maig hi va haver un canvi de rumb sobtat després que el vespre anterior el trio Merkel/Obama/Wen truquessin a la Moncloa per explicar-li al de la cella que ell tot sol posava en risc el sistema econòmic internacional. L'endemà mateix el clown Zapatero anunciava un paquet de mesures indispensables que havia de ser aprovat pel Congrés pocs dies després. La irresponsabilitat dels polítics espanyols va fer que els populars s'oposessin a les mesures i l'estat es va apropar molt a l'abisme econòmic. Com sempre, però, el grup de CIU va sentir el dring del seu gen responsable i va salvar el coll al govern socialista alhora que garantia l'estabilitat de la zona Euro.

La nit anterior a la votació s'hauria pogut donar aquest diàleg de ficció. El diputat Duran es planta a Berlín en una reunió a porta tancada amb la Cancellera Merkel i ...

- Sí Angela, tens raó, tenim un problema. La irresponsabilitat dels espanyols no té límits i son ben capaços d'engegar-ho tot a rodar. Tothom juga amb foc perquè es pensen que sempre serem allà per apagar-lo però els nostres diputats en comencen a estar farts.
- ...
- Necessiteu un aliat i saps que en nosaltres el teniu. Nosaltres ens comprometem a defensar els interessos d'Alemanya perquè son els nostres però ens hi heu d'ajudar. Quid pro quo Angela, quid pro quo. Hi ha un parell de qüestions sobre les que necessitem que intercedeixis. Una sentència del Tribunal Constitucional i el dèficit fiscal català.
- ...
- Sí, ja ho sé que et deu semblar increïble el que et demano però el Tribunal Constitucional espanyol no és com el d'aquí. Allò és una broma. És un tribunal de fireta amb la meitat dels jutges amb el mandat caducat i on tots hi voten segons demana el partit que els ha col·locat a la butaca. Si els ho dius com tu saps segur que els populars espanyols s'hi avindran. Tenir-te d'aliada els anirà molt bé quan vinguin eleccions. Ells sabran com pressionar els seus jutges. Que hi hagi sentència però que sigui suau. Que sigui innòcua per poder passar pàgina tots plegats. Enmig d'aquesta tempesta Espanya necessita estabilitat i només així la podem garantir.
- ...
- Espanya està molt endeutada. Què t'he d'explicar? Per sortir-se'n necessita aprimar l'estat i desfermar totes les energies possibles. S'han d'acabar les carretades de diner públic, vostre i nostre, i han d'aixecar la bota fiscal que frena el motor català. Angela, necessitem que s'acabi el dèficit fiscal català. Us interessa. La meitat de les importacions d'Espanya, les compres que us fem, van a Catalunya. Si Catalunya deixa de perdre el 10% del PIB cada any podrem generar molt de creixement. Som l'economia més oberta i exportadora de l'estat espanyol. És l'única forma d'assegurar que els vostres bancs cobraran allò que se'ls deu. Comptem amb tu?
- ...
- Necessito la teva paraula. La nostra gent està farta de ser responsable per res. Vam obrir a Espanya les portes e l'Euro, deu anys de progrés econòmic, i els han utilitzat per ofegar-nos encara més. Si no puc garantir que comptem amb vosaltres deixarem caure el sistema. No podem salvar l'estat perquè ens continuï escanyant.
- ...
- No te'n penediràs. No estic segur que ho entenguis però nosaltres ara tornem a casa. Aquesta reunió és més del que sembla. Volem tornar a ser Marca Hispànica. La vostra marca a Espanya. I si ho penses bé veuràs que us interessa molt que sigui així. Tant o més que a nosaltres.

PODEU VOTAR AQUÍ!

Una proposta pels catalans de la Roja (a pilota passada)

2010-07-11T22:45:00.006+02:00

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:

"Una proposta pels catalans de la Roja" (a pilota passada)

"en acabar el partit han de fer pinya i anunciar als
mitjans que un cop acomplert el deure professional han
decidit no participar en cap de les celebracions"

Busquets, Capdevila, Cesc, Piqué, Puyol, Xavi i Valdés. Una colla de catalans son l'espina dorsal de l’equip de futbol que és a les portes de guanyar el Mundial. Han anat a Sud-àfrica a fer la seva feina i l’estan fent a consciència. Hi deu haver qui els ho retreu. És fàcil dir als futbolistes catalans que no juguin amb la selección però què farien els que ho demanen? Posarien en risc al seva carrera professional per un sacrifici que pocs agrairien? Ara, els catalans que jugaran la final del Mundial amb la Roja no poden ignorar que ho faran poques hores després que centenars de milers dels seus compatriotes, la mateixa Guardia Urbana els xifra en més d’un milió, hagin sortit al carrer en una manifestació històrica. Un clam de dignitat catalana davant l’agressió del Tribunal Constitucional espanyol.

Potser és inevitable que els futbolistes catalans juguin amb la Roja quan son convocats. Potser és comprensible que ho facin a fons i tan bé sàpiguen. Potser és natural que hi posin el coll i sentin l’equip i arribin, si poden, a fer-se amb el títol. Però el que no pot ser és que quan Catalunya s’enfronta a l’Estat, l’endemà d’un clam català de punta a punta del país, els herois catalans de la pilota celebrin amb Espanya com si no hagués passat res. Jugar, suar, guanyar, és la seva obligació. Celebrar-ho és una elecció.

Si els jugadors catalans de la Roja senten el país i volen respondre a la pressió que l’Estat exerceix sobre Catalunya tenen un arma poderosa a les mans. Han de jugar la final i fer-ho bé, fer-ho a fons i portar el títol cap a Espanya. Però en acabar el partit han de fer pinya i anunciar als mitjans que un cop acomplert el deure professional han decidit no participar en cap de les celebracions. Que prendran el primer avió cap a casa. Que aquesta és la seva manera de dir no al Tribunal Constitucional i a la seva pretensió d’imposar la voluntat espanyola sobre Catalunya.

Ho poden fer. Ho han de fer tots junts. Catalan power!

PODEU VOTAR AQUÍ!

El vídeo del cap de setmana (XIX)

2010-07-09T22:23:00.007+02:00

10J: 50 raons per anar a la manifestació, encara!

2010-07-08T16:51:00.009+02:00

50 raons per anar a la manifestació de l'1D (2007)

que continuen, desgraciadament, ben vigents.

Demà 10J NOSALTRES DECIDIM! SOM UNA NACIÓ!

Hi ha moltes raons per a no faltar-hi. Aquí en van només cinquanta:

Perquè som una nació i diem prou.
Perquè tenim el dret a decidir sobre les nostres infraestructures.
Perquè hi donen suport més de 150 entitats econòmiques i socials.
Perquè som un país modern.
Perquè en un país modern el principal aeroport no s'ofega en el caos.
Perquè en un país modern l’autopista més important no pot ser un tap cada cap de setmana d’estiu.
Perquè en un país modern la capital no es queda a les fosques una setmana.
Perquè en un país modern els trens de rodalies no s’aturen tot un mes.
Perquè volem continuar essent un país modern.
Perquè només quan guanya Catalunya, guanya Catalunya.
Perquè és una manifestació per anar-hi en família.
Perquè el TGV arriba tard, malament i sense connectar amb Europa.
Perquè la xarxa de rodalies és bàsica per a un àrea metropolitana integrada.
Perquè si convoquen des d’Unió a Iniciativa és que convoca tothom.
Perquè quan la societat civil es mou és obligat acompanyar-la.
Perquè el nostre model de país el decidim nosaltres i només nosaltres.
Perquè ja n’hi ha prou de pagar impostos que mai no retornen.
Perquè exigim la publicació de les balances fiscals.
Perquè continua essent cert que tot el que no gestionem nosaltres, es gestiona contra nosaltres.
Perquè la Ministra Alvarez ha de plegar.
Perquè els catalans sí que “ni partios ni doblaos”.
Perquè la llengua castellana mereix que algú defensi la -d- del participi.
Perquè quan es convoca una manifestació amb aquest consens s’hi ha d’anar i prou. No ens podem permetre farols mal plantejats.
Perquè els mitjans de comunicació no en parlen però el missatge corre de tota manera.
Perquè necessitem lideratge i planificació estratègica. Un país capdavanter no s’improvisa.
Perquè els nous catalans d’ara han de saber que els catalans d’ahir i els d’abans d’ahir tenim sang a les venes.
Perquè si els ciutadans no es mouen quan cal, la desvinculació política només amaga el passotisme.
Perquè no en tenim prou arreglant el que no funciona, volem ser líders i pioners.
Perquè, venint de comarques, és l’excusa perfecta per passar un dia a Barcelona.
Perquè l’eix mediterrani, que l’estat ignora, és prioritari per als interessos de Catalunya.
Perquè el model radial espanyol, que l’estat imposa, no respon a les necessitats del país.
Perquè som un milió més que fa deu anys i ens calen els recursos per relligar el país.
Perquè s’ha acabat el bròquil!
Perquè els grans sindicats s’equivoquen amb el seu silenci.
Perquè no hi ha victimisme sense víctimes i no s’és víctima quan es planta cara.
Perquè el PSC ha d’adonar-se que els seus votants i militants no comparteixen el servilisme al PSOE dels amos del partit.
Perquè el PP ha de patir pel que li espera si guanya les eleccions generals.
Perquè el Cercle d’Economia, la Cambra de Comerç i el Foment del Treball han de saber que se’ls troba a faltar.
Perquè els efectes de la falta d’inversió els patim tots els catalans, vinguem d’on vinguem i pensem com pensem.
Perquè l’Espanyol-Barça no es juga fins a les 22:00
Perquè volem gestionar el nostre futur per ser responsables dels nostres èxits, però també dels nostres fracassos.
Perquè en un moment de canvi i reptes de competitivitat la inversió és més necessària que mai.
Perquè s’ha de caminar una hora al dia
Perquè el dèficit inversor dels últims anys no es pot repetir i necessitem prendre el control dels nostres recursos.
Perquè en infraestructures, si nosaltres patim nosaltres decidim.
Perquè l’aeroport del Prat ha de poder competir en llibertat, sense estar sotmès a interessos centralistes.
Perquè no volem un aeroport “low cost” per a un país “low cost”.
Perquè només recaptant i administrant els nostres impostos garantirem un tracte just en el futur.
Perquè tenim dignitat.
Perquè som una nació i diem prou. Tantes vegades com calgui.

PODEU VOTAR AQUÍ!

Provant de baixar l'Estatut(et) de la web del TC

2010-07-06T10:07:00.006+02:00

Provant de baixar el text de l'Estatut(et) de la web del Tribunal Constitucional apareix això... (cliqueu la finestra per veure-la en moviment)

EL 10J TOTHOM A LA MANIFESTACIÓ!

PODEU VOTAR AQUÍ!

La Constitució espanyola i la nova Catalunya

2010-07-05T18:51:00.007+02:00

El darrer article publicat al digital Catalunya Oberta:
"La Constitució i la nova Catalunya"

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut(et) de Catalunya és imminent. Fins i tot podria avançar-se a la publicació d'aquest article. Arribarà, implacable, i hi ha pocs dubtes sobre la seva contundència. De forma directa o per la via interpretativa sembla evident que l'esperit castellà del Tribunal Constitucional acabarà la feina que els socialistes catalans van començar a Barcelona i els diputats, d'esquerra a dreta, van continuar a Madrid. Tots agenollats sota la sharia constitucional.

Constitució amunt i Constitució avall. Els catalans continuen menjant transició política matí, tarda i nit. Qualsevol diria que va passar abans d'ahir però aviat farà 32 anys del referèndum de l'any 78. Déu n'hi do. Els mitjans de comunicació espanyols van repetint que la Constitució és de tots i no es cansen de recordar als catalans que la van votar de forma massiva i entusiasta. Però el cert és que son pocs els catalans d'avui que han donat el sí de forma directa al text constitucional espanyol. Tot just una mica més d'un 20%. Els votants més joves que ho van poder fer tenen avui 50 anys i més de dos terços dels catalans es troben per sota d'aquesta franja d'edat. Vuit de cada deu catalans s'han trobat la Constitució Espanyola a sobre sense haver-hi dit la seva i la cosa comença a coure. Pretendre que aquest text i el Tribunal Constitucional que el defensa tenen més legitimitat que un Estatut votat activament per la meitat del cens electoral català fa riure tant que venen ganes de plorar.

Des de Madrid s'argumenta que Catalunya no pot trencar unilateralment el pacte constitucional. I té gràcia parlar de pacte quan una de les parts negociava amb la pistola sobre la taula i encara va fer servir la Guardia Civil per encongir allò pactat tot just tres anys després. La radicalitat democràtica, l'esperit jeffersonià, exigeix que cada generació revisi i confirmi i els pactes signats pels que l'han precedit. I aquesta és la qüestió central, la generació de la transició ha esgotat el seu recorregut alhora que es deslluïa la seva obra. Som al cap del carrer. S'acaba una època i encara no sabem què és el que comença però els catalans d'ara no acaben d'estar contents amb la hipoteca heretada dels pares.

PODEU VOTAR AQUÍ!

Desconnexió / Fulls de ruta / Concert econòmic

2010-07-04T23:26:00.005+02:00

El post d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Desconnexió / Fulls de ruta / Concert econòmic"

Mitjans de comunicació i desconnexió

Bèlgica penja d’un fil. Un fil gruixut i resistent que es la ciutat de Brussel·les però un sol fil al cap i a la fi. Si s’ha arribat fins aquí, a tocar de la desintegració d’un estat europeu de primer nivell, és perquè la desconnexió entre flamencs i valons és gairebé total. L’estat belga és avui una closca buida sota la qual fan la seva dues comunitats amb sistemes de comunicació tancats i nul·la permeabilitat. A Flandes i Valònia les narracions de la realitat, que la interpreten alhora que la construeixen, els allunyen més i més i fan la separació, de fet o de dret, un futur imminent.

La realitat catalana és ben diferent. Els mitjans de comunicació espanyols tenen una presència forta al país i massa sovint els mateixos mitjans catalans eviten posicionar-se entorn d’un punt de vista nacional sintonitzant amb els propis interessos. Però és possible que alguna cosa estigui canviant i la sentència de l’Estatut podria ser un punt d’inflexió. Una fita en el camí a la progressiva desconnexió catalana del sistema comunicatiu espanyol. Els mitjans s’han atomitzat, televisió i premsa inclosa, i la tendència ideològica de la nova oferta (també pel que fa a la qüestió nacional) ha tendit a allunyar-se del centre. Els darrers deu anys els nous mitjans d’abast espanyol tenen un perfil ideològic força extremat. La Razón, La Gaceta y Publico en son un bon exemple però el mateix ha passat amb els nous canals de TDT i els mitjans digitals de mes influència. La sentència de l’Estatut és un dels primers esdeveniments polítics de primer ordre en que les narracions dels mitjans a Madrid i Barcelona s’assemblen com un ou i una castanya. Però allò més important es que per als catalans que rebin el missatge de la premsa madrilenya més dura el missatge és tan desmesurat, tan allunyat de la realitat catalana a peu de carrer, que serà difícil que aquests mitjans no perdin part de la seva credibilitat (la poca o molta que puguin tenir) Catalunya endins.

Contra els fulls de ruta

Convergència i el Sr. Artur Mas tenen el seu full de ruta cap al dret a decidir. Esquerra i el Sr. Puigcercós tenen un full de ruta cap a la independència. Reagrupament i el Sr. Carretero tenen també el seu full de ruta cap a l’estat propi. I tot plegat sona una mica ridícul. La política és una mica mes complexa que un mapa de carreteres i pretendre que la solució al plet nacional català depèn de quatre passos ben trobats, l’un darrere l’altre. faria riure si no fos massa dramàtic. Els fulls de ruta han fet fortuna a Catalunya però desterrar l’expressió del vocabulari polític del país seria una gran idea.

Montilla i el concert econòmic

El President Montilla explica en un llibre publicat fa pocs dies que es mostra contrari al concert econòmic perquè aquesta formula fiscal faria inviable l’estat espanyol. Resulta preocupant perquè no només demostra que la fidelitat nacional del President Montilla no acaba d’estar ben calibrada, també fa evident que no acaba d’entendre de què va això del concert i és difícil saber que és més preocupant. Al President de la Generalitat allò que li ha de treure el son és la viabilitat econòmica de Catalunya, en dubte pel dèficit fiscal que ens ofega. Qualsevol altra cosa hauria de ser motiu suficient per a la moció de censura. Però encara més enllà el MHP Montilla parla com si el concert econòmic suposés que els catalans tallessin qualsevol aportació fiscal a l’estat i no és així com funciona. L’atractiu principal del concert econòmic és el control sobre els propis recursos i la posició de força negociadora que se’n deriva. Que la Generalitat recaptés els tributs catalans no implicaria, necessàriament, el final d’una “solidaritat” amb Espanya que es negociaria separadament però que garantiria eines per evitar l’expoli que patim fins avui.

VOTEU EL BLOC AQUÍ!

Divendres d'inventari: Globalització

2010-07-01T16:25:00.009+02:00

Els divendres d'inventari son un exercici de ventilació. L'excusa per a regirar el magatzem del bloc i mirar enrere.

Alguns posts dels darrers quatre anys dedicats a la globalització:

- La Liga o com la globalització desdibuixa Espanya (01/09/09)
- Refredant la globalització (12/02/08)
- Globalització, economia i desenvolupament (09/04/07)
- Masses, globalització i competència (10/11/06)

PODEU VOTAR AQUÍ!

Passant de la (m/p)aternitat

2010-06-30T23:56:00.004+02:00

La natalitat catalana és històricament baixa. Dramàticament pobra, de fet. Les parelles catalanes han optat per no anar mai massa més lluny de la parelleta o, en el millor dels casos, la colla de tres. I encara, perquè avui entre estretors econòmiques i pisos de butxaca l'opció del fill únic s'allunya cada cop més de l'excepció. Però d'uns anys ençà, de forma creixent des de finals dels setanta, ha entrat en joc un nou fenomen que val la pena mirar-se amb atenció. Les persones, homes o dones, sols o en parella, que decideixen de forma conscient i reflexionada no tenir fills. Ni pocs ni molts, cap.

Llibertat és poder escollir i és cert que fins fa poques dècades no tenir fills no era una opció. Només la solteria, la infertilitat i la vida religiosa ho justificaven. Però tot i donar la benvinguda a la llibertat reconeixent la legitimitat de la tria, es fa difícil d'entendre que algú pugui optar conscientment per perdre's l'única de les tres experiències vitals autènticament intenses que podem triar. Sobre néixer ningú no ens pregunta i a morir, de moment, no hi hem sabut trobar alternativa però tenir fills i fer-los grans és a les nostres mans. L'autèntic gran compromís amb el futur. Com s'explica que s'hi pugui renunciar?

No hi deu haver un únic motiu. Hi ha persones que volen viure la vida en monocultiu. Abocar-se a un sol àmbit, la feina, l'estudi, Déu o la parella, amb tanta intensitat que no hi queda espai per a res més. Ara, el retrat majoritari dels que avui passen de fills no va per aquí. La idea és que els nens demanen una inversió molt alta en temps i diners que alguns s'estimen més dedicar a les experiències. Així, en plural indeterminat. Allò a que els al·lèrgics als fills volen dir quan parlen d'experiències, de vivències col·leccionables, son els moments intensos que caben en un catàleg d'emocions per emmarcar. Els viatges, l'esport, el sexe, un concert o el turisme solidari. Experiències que anomenen intenses quan realment volen dir breus. Una brevetat que funciona com a sinònim de superficialitat. Absència de compromís i manca de sacrifici. Una vida a curt termini plena de plaers fugaços que es compensen pels seus costos inexistents. L'àlbum de fotos d'un guapo de pel·lícula de Hollywood.

Una tendència creixent que és símptoma d'alguna cosa més. Un senyal d'alarma.

PODEU VOTAR AQUÍ!

Francesc Pujols i la vida eterna

2010-06-28T22:07:00.007+02:00

Només un geni com Francesc Pujols pot resoldre en quatre línies d'un article l'etern debat entre ateus i agnòstics. La Torre de les Hores és el centre d'alguna cosa que encara no hem descobert.

“... coneguda la vida mortal, la vida eterna se'n pot desprendre d'una manera lògica i natural, que no té res de particular perquè qui fa un cove fa un cistell, i al costat de la present resulta la cosa més senzilla del món perquè als que s'estranyen que hi hagi una altra vida nosaltres estem cansats de dir-los que el que ens estranya és que hi hagi aquesta.”

Francesc Pujols
Revista Mirador, abril de 1934

PODEU VOTAR AQUÍ!

La incerta glòria del federalisme

2010-06-27T20:29:00.005+02:00

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"La incerta glòria del federalisme"

Després de tres cents anys de dominació, dos segles i mig de dictadures, l’intent continuat d’aniquilació cultural, un expoli fiscal que no s’atura i tones d’anti-catalanisme ranci, es fa estrany pensar que hi pugui haver catalans que encara mirin a Espanya amb confiança, estima i esperança. Tanta i tanta gent, federalistes i similars, que s’esforcen a creure que l’entesa és possible. Una paradoxa catalana que fa pensar en unes línies de Joan Sales a “Incerta Glòria”, la gran novel·la sobre la Guerra Civil. Una guerra que és, entre moltes altres coses, una ofensiva espanyola (d’una Espanya) contra Catalunya (tota).

En un moment de la primera part de la novel·la (La Pobla de Ladrón, 19 de setembre) s’hi descriu un atac republicà contra les línies dels revoltats en que, de sobte, els nacionals atrinxerats simulen una rendició. Com a resposta els republicans “llencen els fusells per a pujar amb els braços lliures, arravatats d’entusiasme” i quan això passa els fatxes proven d’atacar per sorpresa. Joan Sales hi afegeix: “Crits i confusió, estan com a fascinats per aquella abraçada que se’ls brinda. Déu meu, que sigui tan profund en nosaltres aquest desig de ser germans i que el fem servir per matar-nos més a mansalva…”.

Una fascinació per l’abraçada traïdora que fa pensar en el desfici per Espanya dels federalistes. Resulta trist que sigui tan forta la voluntat de compromís de molt catalans i que l’estat l’aprofiti únicament per escanyar-nos amb més força. Amb Espanya potser hi haurà encara molt a tractar durant molt de temps, sembla difícil evitar-ho, però posar-hi esperança i sentiment és com córrer a abraçar l’enemic que ens enganya de la trinxera estant. Irresponsable, perillós, estúpid.

PODEU VOTAR AQUÍ!

El vídeo del cap de setmana (XVIII)

2010-06-25T15:00:00.005+02:00

VOTA AQUEST BLOC AQUÍ!

Divendres d'inventari: Europa

2010-06-24T17:45:00.008+02:00

Els divendres d'inventari son un exercici de ventilació. L'excusa per a regirar el magatzem del bloc i recuperar alguns dels posts escrits els darrers quatre anys.

Alguns posts entorn d'Europa i el projecte europeu:

- L'esquela de l'Euro (10/05/2010)

- Els blocs fan por al Parlament Europeu (29/09/08)

- L'Àfrica negra, entre el blanc i el groc (09/12/2007)

- Els límits d'Europa (18/10/2006)

VOTA AQUEST BLOC AQUÍ!

Microbloc a cop de twit (recull 8)

2010-06-22T22:22:00.005+02:00

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

Demanar als futbolistes catalans que es neguin a jugar amb la selecció espanyola és fàcil, massa fàcil, però què farien els que més criden?
Per primera vegada el PSOE restarà més (molt més) que no pas sumarà a la bossa de vots del PSC. Un moment interessant.
Si un progre com en Woody Allen diu que voldria que l'Obama pogués fer de dictador uns anys és que tenim un problema. I greu!
L'e-notícies és com la botifarra negra. Jo sé que em perjudica però no me'n puc estar.
Cansat de sentir que la culpa de tot és del duo Reagan/Thatcher. Em recorda la mítica frase "la culpa és d'en Figo".

ECONOMIA:

Els drets socials no estan escrits en pedra. Son aquells que un país es pot permetre en cada moment. Ara i aquí aniran a la baixa.
El Cercle d'Economia és massa Círculo encara.
Si ofeguen massa amb els impostos també pujarà el frau. Perdoneu però algú ho havia de dir. #alguhohaviadedir
Això de qui més guanya més paga d'entrada sona bé però deu tenir algun límit, oi? S'està convertint en un mantra fiscal força enutjós.

LOST:

Sis temporades corrent per la selva i acabem fent de Pedro Páramo? Penós!
El final de Lost ha sigut una MERDA! Perdoneu però algú ho havia de dir. #alguhohaviadedir
Els efectes especials de l'últim capítol de Lost son dignes del "Doctor Who".

VOTEU AQUEST BLOC AQUÍ!

Vacances i internacionalització d'empresa

2010-06-22T07:50:00.007+02:00

El post d'aquest mes a l'espai n-giny:
"Vacances i internacionalització d'empresa"

Arriba l’estiu i l’aire fa olor de vacances. Qui més qui menys comença a preparar uns dies de descans i la productivitat cau en picat. Pot semblar que vacances, festius i ponts tenen poca cosa a veure amb la internacionalització de l’empresa però no és ben bé així. Comptant les quatre setmanes de vacances l’any, els dotze festius, tres o quatre ponts i els caps de setmana a Catalunya sumem gairebé cent quaranta dies lliures cada any. A més d’un se li deuen fer llargs però el cert és que treballem només sis dies de cada deu. Res de l’altre món. La gràcia de tot plegat és que els festius catalans no acaben de coincidir amb els del nostre entorn i com més ens n’allunyem menys coincidència s’hi dóna. Una dificultat afegida a l’hora de tirar endavant projectes d’abast global.

Als Estats Units s’hi penca força més i de mitjana es gaudeix únicament d’uns cent vint-i-cinc dies festius l’any. Deixant de banda els caps de setmana només dos dels seus festius coincideixen amb els nostres (Nadal i l’u de gener) i, és clar, hi haurà més d’una vintena de dies laborables cada any en que els americans provaran de trucar o enviar un e-mail i l’únic que sentiran serà l’eco del nostre oci. Anant a l’extrem hi ha alguns països àrabs amb els que no compartim ni tan sols els caps de setmana. A Aràbia Saudita la setmana laboral va de dissabte a dimecres. Saudites i catalans només coincidim al despatx tres dies per setmana, festius i vacances a banda, i no és fàcil construir un projecte amb aquestes limitacions.

Però tot té solució. En l’àmbit de l’economia i l’empresa la incertesa i el dubte son gairebé sempre la part més grossa el problema i el caos els festius no és una excepció. La poca coincidència d’horaris laborals és una dificultat però l’autèntic drama és la manca d’informació. Trucar i trucar sense saber si hi son o no hi son, si fan la migdiada o s’aturen dues hores per dinar, és això és el que complica els negocis internacionals. El remei és senzill. N’hi ha prou de creuar-se els calendaris laborals deixant clars els dies i hores de coincidència perquè tot rutlli com una seda. Senzill? Diguin-ho als telèfons que sonen i sonen sense que ningú els agafi entre la desesperació de qui truca i els negocis que s’esfumen.

VOTA AQUEST BLOC AQUÍ!

Microbloc a cop de twit (recull 7)

2010-06-21T16:22:00.006+02:00

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

Els trucs de màgia publicitària del PSC ja no funcionen a l'Ajuntament de Barcelona. La ciutat s'ha fet gran. #consultadiagonal
Si esperem que els polítics siguin àngels sempre els acabarem veient com a dimonis.
I si les dones del burca es posen una mascarilla sanitària? Què farem? Els demanarem un certificat del metge per entrar a l'Ajuntament?
El TC hauria de reflexionar. Assassinar l'Arxiduc potser no és tan bona idea. Ves a saber com acabarà la cosa...
Escoltant un concert d'en Raimon a Madrid l'any 66. La gent crida "libertad, libertad!". Cridaven per ells i prou.

ECONOMIA:

Pujada d'impostos. Pensant en "El que es veu i el que no es veu" d'F. Bastiat. Els € que van al sector públic ja no animaran el sector privat.
Tothom busca els culpables de la crisi però ningú no gosa mirar-se al mirall i dir... "Sí, vas estirar més el braç que la màniga".
La Moncloa es mou. Per fi (pressionada des de Berlín i Washington). Missatge per CIU: Ara toca pressionar per privatitzar AENA i els ports.
El Banc Central Europeu comprarà deute públic de forma directa. El Bundesbank ha mort, visca la disbauxa inflacionista.

MISCEL.LÀNIA:

Quan algú fa deu anys que viu aquí és ridícul preguntar-li d'on és. És d'aquí! Una altra cosa és voler saber d'on va venir.
Idea per millorar el periodisme català en pocs minuts i per sempre. Esborrar del vocabulari periodístic l'adjectiu "històric".
La família és un sofà ple.
Tenir raó massa d'hora s'assembla molt a equivocar-se.
A La Sexta perden el nord amb l'Església. No son laïcistes, son anticlericals.

VOTA AQUEST BLOC AQUÍ!

I si ...

2010-06-20T22:11:00.005+02:00

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"I si ..."

Alguns exercicis* d’hipòtesi política en futur condicional:

■I si el socialisme espanyol ha après alguna cosa de l’aventura del tripartit? I si el PSOE ha decidit reconquerir el PSC per evitar noves distorsions en el discurs espanyol del socialisme? I si la Ministra de Defensa, la soldado Chacón, és l’instrument escollit per executar aquest atac al tímid discurs propi de l’esquerra majoritària a Catalunya?

■I si l’hegemonia socialista a l’àrea metropolitana comença a anar a la baixa? I si els partits que s’apoderen d’aquesta bossa de vots no tenen el perfil catalanista (d’acceptació del mínim consens nacional) que fins avui ha tingut el PSC? I si arran d’això l’anticatalanisme deixa de ser residual a Catalunya?

■I si els espanyols han descobert que el la generalització de l’autonomia, allò del “café para todos”, ha estat un mal negoci? I si els centres de poder de l’estat comencen a pensar en una marxa enrere que desmunti l’entramat autonòmic fora de Catalunya i el País Basc, deixant les comunitats històriques en una posició diferencial?

■I si la crisi econòmica i institucional a Espanya és tan profunda que demana posar-hi els cinc sentits sense el soroll català? I si alguns grups de poder a l’estat aposten per impulsar un nou pacte amb Catalunya que abaixi la tensió catalana i tanqui el desgavell de l’Estatut?

■I si Convergència i Unió necessita mantenir viu el govern ZP per evitar unes eleccions que durien inevitablement a una majoria absoluta del PP? I si el PSOE s’acaba enfonsant prou com per dur el PP a l’hegemonia total i a impulsar una reforma constitucional?

*Algunes de les hipòtesis comentades pel periodista Enric Juliana

en un sopar recent organitzant per l’Espai Hayek (FCO).

Podeu votar AQUÍ!

Contra el poder espanyol

2010-06-15T22:38:00.006+02:00

Nou article per al butlletí de l'associació Sobirania i Justícia:

"Contra el poder espanyol"
*

Reduir el poder espanyol sobre Catalunya ha de ser una prioritat per al país. El poder polític però també el poder econòmic. Des de l'inici del catalanisme la prioritat ha estat evitar les urpes del Madrid polític però amb l'autonomia han aparegut en escena dos nous fenòmens que obliguen a un canvi d'estratègia. D'una banda, alhora que Espanya cedia un migrat poder a Barcelona, l'estat creixia fins a convertir-se en un gegant. El sector públic ha passat de controlar menys d'un 25% del PIB l'any 1975 a situar-se prop del 45% trenta anys després. Així, tot i l'autonomia, avui som més dependents de Madrid que en acabar la dictadura. El dèficit fiscal, AENA, Renfe, els ports i la xarxa radial d'autovies o TGV ho demostren abastament. Però el centralisme i la discriminació econòmica de Catalunya no ve només de l'engreix del sector públic. Les privatitzacions i la força centrípeta de l'economia (“vente pa Madrid y te lo arreglo”) han acabat consolidant un node de poder econòmic fort al centre de l'estat. Dos dels bancs més grans del món, les joies de la corona (Repsol, Telefónica, Endesa i Iberia) i algunes grans constructores (ACS, FCC, Sacyr, ...). Allò amb que els catalans no comptàvem era que el sector privat espanyol seria tan enemic de Catalunya com ho havia estat la política. L'elèctrica Endesa i l'amic Pizarro ho van demostrar fent de prova del nou quan Gas Natural va intentar fer-se amb l'empresa via OPA. Però el joc podria canviar aviat.

Avui l'estat espanyol s'enfronta a un moment difícil. D'extrema gravetat. Intervingut de facto pels grans països europeus l'executiu espanyol ha perdut la poca credibilitat econòmica que li quedava. El fracàs econòmic espanyol es confirma dia a dia i Madrid es veu forçat a reduir el seu dèficit públic tant si com no. La necessitat de quadrar els comptes és tan imperiosa que el govern socialista ha acabat passant la tisora a funcionaris i pensionistes, dues de les bosses de vot més fidels del partit. Avui Catalunya és davant d'una enorme oportunitat per a treure de mans espanyoles el control d'alguns dels colls d'ampolla de la seva economia. És ara que de la necessitat en pot sortir allò que la racionalitat econòmica no va ser capaç d'imposar.

Alguns exemples ho fan evident. La gestió espanyola de l'Aeroport del Prat l'ha menystingut per tal de fer guanyar volum a Madrid Barajas i consolidar Madrid com a gran hub del sud d'Europa. Fins avui ha estat impossible trencar el monopoli de gestió d'AENA però el context actual obre noves oportunitats. Seguint el precedent d'altres operacions recents l'estat espanyol podria ingressar més de set cents milions d'euros amb la privatització del Prat, una xifra superior encara si la jugada inclou el conjunt del sistema aeroportuari català amb Reus i Girona. En el moment actual es fa difícil pensar que amb una oferta així damunt la taula el consell de ministres espanyol no es mirés la qüestió amb bons ulls. Una privatització que acabaria amb les limitacions a l'aeroport que han rebaixat el potencial de Barcelona com a node econòmic europeu. Una privatització que podria anar a mans d'Abertis però que fins i tot anant més lluny seria positiva. Els afers catalans es poden gestionar des d'arreu del món amb criteris d'eficiència. Només Madrid els gestiona amb criteris nacionalistes. Nacionalistes espanyols, és clar. Un exemple de privatització en clau de sobirania que es podria fer extensiu al port i a la gestió d'infraestructures en general, de la xarxa elèctrica a la connexió ferroviària amb Europa.

Però no és aquesta l'única oportunitat de trencar lligams econòmics amb Espanya que obre la crisi econòmica. Un cop d'ull a l'entramat del poder econòmic madrileny fa evident la seva debilitat actual. Les privatitzacions dels anys noranta van construir un nus de participacions creuades que garantia la seva espanyolitat a partir de l'entrada al joc de les principals empreses de l'IBEX i amb els dos grans bancs espanyols fent de garantia el sistema. Però després d'anys de revetlla la capacitat espanyola per a mantenir el control de les grans empreses de Madrid fa temps que trontolla. La crisi ha fet que Endesa sigui ja, de facto, una empresa italiana però l'esbandida tot just acaba de començar. Els grans bancs es troben sobre-endeutats i fent front a una taxa de morositat cada cop més alta. Serà difícil que l'entramat no es trenqui. La fragilitat del sistema és gran i una sola peça fluixa pot enfonsar tota l'estructura.

Si des de Catalunya s'hi pot contribuir d'alguna manera no s'hi val a dubtar. Durant més d'un segle la modernització i el progrés d'Espanya va ser una assignatura central del nacionalisme català però l'Espanya neo-imperial dels darrers anys ens ha ensenyat que si una Espanya pobra és una càrrega per als catalans, l'Espanya rica i ufana també acaba girant les seves urpes cap a Barcelona buscant acabar el projecte nacional espanyol. Com menys poder hi hagi a Madrid millor per a Catalunya. Poder polític o poder econòmic, tant se val.

Potser hi ha qui pensa que no cal dedicar massa estona a tot plegat i que la independència ja resoldrà aquests afers. No és cert, n'hi ha prou de mirar a Portugal i la seva dependència creixent. És justament la reducció del poder espanyol en tots els fronts que pot fer possible, algun dia, l'accés a la plena sobirania.
^*

L'Espanya que convé al sobiranisme

2010-05-23T23:29:00.004+02:00

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"L'Espanya que convé al sobiranisme"

La reflexió sobre l’Espanya que convé a Catalunya ha estat una constant des de l’inici del catalanisme polític més de cent anys enrere. Una Espanya respectuosa amb Catalunya que garantís als catalans l’espai d’autonomia necessari per desenvolupar-se plenament com a poble. Aprofundint les potencialitats nacionals del país. Avui des de l’independentisme es menysprea la qüestió amb una resposta ràpida, gairebé automàtica. No ens en convé cap d’Espanya. Una mostra més de confusió entre objectiu i procés. Camí i destí. Destí manifest.

Davant l’Espanya pobra, rònega, caciquil, obscurantista, agrària i dictatorial que ofegava Catalunya i perseguia la catalanitat el nacionalisme aspirava al desenvolupament d’una societat espanyola rica, desvetllada, oberta, industrial i democràtica que sintonitzés amb els interessos de Catalunya. Una Espanya còmoda per Catalunya que deixaria respirar el país.

Però el futur no és mai tal i com l’imaginen els visionaris. Ni tan sols respecta les ambicions de mentalitats polítiques de primer ordre com les dels Srs. Prat, Cambó i Pujol. L’Espanya que el catalanisme somiava va arribar i amb ella l’autonomia i alguns passos amunt en l’escala de la sobirania. Però les resistències i l’ofeg assimilacionista no es van aturar. La força centrípeta d’Espanya ha estat una constant també en democràcia i a partir d’un cert moment va arribar a sobrepassar l’impuls centrífug del catalanisme. Quan l’Espanya borratxa de riquesa, ufanosa i neo-imperial, va prendre el relleu tota la lògica del catalanisme va fallar d’arrel.

Però la qüestió continua oberta. Més enllà de revolucions i girs sobtats del ritme de la història els catalans seguiran lligats al context espanyol en el futur proper. Quina Espanya convé al sobiranisme, doncs? La resposta el catalanisme és vàlida encara però cal afegir-hi un matís. El nacionalisme necessita una Espanya lliure i rica però no massa. Un context estatal de progrés, confortable i democràtic, però evitant les flamarades de nou ric que desperten la fam imperial adormida a l’ànima de Madrid. Una Espanya dèbil i adolorida que podria ser més a prop que no sembla.

El vídeo del cap de setmana (XVII)

2010-05-22T21:57:00.001+02:00

Contra el lloguer forços

2010-05-20T20:38:00.003+02:00

L'article de la darrera setmana al digital Catalunya Oberta:
"Contra el lloguer forçós"

Si no fos perquè els catalans l'hem de patir com una plaga el govern tripartit seria una bona eina acadèmica. Un model perquè les facultats de ciències polítiques d'arreu del món estudiessin els deliris de l'intervencionisme socialista i les impostures de l'esquerra progre. El Pla Nacional de l'Habitatge de Catalunya n'és el darrer exemple. Recull totes i cadascunes de les falles del socialisme d'Estat. L'atac frontal a la propietat privada, la creació d'un cos d'inspectors especial, la hiperregulació del sector i l'estímul al frau ciutadà per acabar generant un problema més gros que no pas allò que es volia solucionar en origen. La fatal arrogància del socialisme. Planificació i caos. Tot això va inclòs en la regulació que el tripartit pretén tancar abans d'acabar aquesta legislatura per obligar els propietaris de pisos buits a llogar-los de grat o per força.

Des del govern es minimitza l'abast de lloguer forçós argumentant que serà una mesura de darrera instància i limitat a algunes zones. El recurs últim aplicable quan es renunciï a totes les alternatives i sempre en "condicions raonables". És fàcil d'entendre. L'expropiació (deixem els eufemismes) serà l'amenaça permanent de l'administració i és clar que en aquestes circumstàncies esperen no haver-la d'emprar. L'amenaça serà prou contundent per convèncer el propietari. Suficient per obligar-lo a sotmetre la seva voluntat a la superior "funció social" de l'habitatge. Un desplegament funcionarial farragós i car amb tots els números per acabar com tants d'altres programes públics. Amb un cost que difícilment justificarà els resultats obtinguts. Però encara més, la pressió portarà moltes famílies a jugar a fet i amagar amb la nova norma. Pares, mares i fills empadronats en pisos diferents per evitar l'expropiació. I és clar, abocar els ciutadans al frau és una forma eficaç de situar-los en la indefensió.

Més enllà de plantejar expropiacions d'aplicació impossible el Pla Nacional de l'Habitatge arriba tard i carregat de propaganda. Socialisme en estat pur. La crisi de l'habitatge era conseqüència directa de tres factors coincidents. La bombolla immobiliària, el creixement demogràfic via immigració i l'encongiment de les unitats familiars. Però quan el govern s'ha decidit a fer-hi alguna cosa tots i cadascun d'aquests fenòmens ja havien capgirat la tendència. La bombolla immobiliària ha esclatat, el preu dels pisos va a la baixa i el parc d'habitatge en lloguer creix com mai no ho havia fet. L'aturada econòmica ha frenat la immigració i fins i tot els divorcis s'han reduït. El Pla Nacional de l'Habitatge arriba quan ja no ens cal. Hi ha qui diu que no hauríem de patir. Que cap govern no s'atrevirà a tirar endavant el lloguer forçós. Que l'exprópiese chavista no pot arribar a Catalunya. Però si això és cert i tot plegat és un gest pensat per satisfer les bases del tripartit la qüestió és encara més greu. Convertir la llei en propaganda no acaba de lligar amb els principis bàsics de la democràcia.

2.0 i internacionalització d'empresa

2010-05-19T21:50:00.003+02:00

El post d'aquest mes a l'espai n-giny:

"2.0 i internacionalitació d'empresa"

La web 2.0 creix i transforma la xarxa però continua essent vista amb recel per molts directius d’empresa. Twitter és una de les aplicacions més innovadores dels darrers anys, ha crescut fins als setanta cinc milions d’usuaris, s’ha convertit en un dels centres del trànsit global d’internet i moltes empreses en fan el centre de la seva estratègia on-line però encara es vist per alguns directius com una distracció sense cap mena d’utilitat productiva. Un error que haurien d’anar corregint.

L’experiència rodalies.info és un bon exemple de com l’estructura de les xarxes socials permet dibuixar solucions que fins fa poc eren del tot impossibles. La intensa nevada que fa poques setmanes va caure a Barcelona va servir perquè milers d’usuaris aconseguissin de forma improvisada superar la feblesa de la informació oficial. Twitter es va convertir en un fòrum obert on centenars d’usuaris informaven al moment sobre les incidències a la xarxa de transport. Ajudant milers d’altres conductors i passatgers a conèixer la situació i buscar la millor solució a la seva situació particular. Un fenomen espontani que ara es consolida a www.rodalies.info on cada dia es pot trobar la situació de la xarxa de transport actualitzada al segon pels mateixos usuaris. Pot semblar un exemple allunyat del present de l’empresa catalana però no ho és gens.

Amb el repte de la internacionalització al cap resulta estimulant pensar en una plataforma similar que permetés centralitzar de manera informal no només la tasca de recerca de mercats i observatori d’oportunitats internacionals que fa ACC10 via l’Oficina de Mercats Exteriors, sinó també l’activitat de centenars d’empreses vibrants que es mouen arreu del món per tal de compartir experiències, col·laborar en projectes i multiplicar l’abast de la informació disponible per impulsar-se les unes a les altres. Un mar d’informació en 140 caràcters classificada per #mercats, #sectors, #empreses o #canals que podria créixer sense límits gràcies als efectes multiplicadors de les xarxes socials. Un cabdal d’informació amb un enorme potencial.
*

Espanya, crisi i oportunitats

2010-05-16T20:22:00.003+02:00

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme.
"Espanya, crisi i oportunitats"

El poder del catalanisme és limitat i no permet condicionar el ritme polític i econòmic de l’estat espanyol. Però de tant en tant l’atzar obre oportunitats insòlites que cal aprofitar per guanyar metres en el camí a la sobirania. El país viu ara una d’aquestes oportunitats.

Després d’anys de petulància i excés Espanya es troba enmig d’un trasbals profund i radical. Una crisi d’endeutament privat que ha derivat en crisi d’endeutament públic. Fins a l’extrem que Washington i Berlín han hagut d’intervenir per forçar el President espanyol a retallar despeses baixant el sou als funcionaris i congelant les pensions. Una clatellada directa als votants socialistes més fidels. L’estat espanyol ha estirat més el braç que la màniga i necessita reduir el seu endeutament de forma accelerada però fer-ho retallant despesa complica les possibilitats de recuperació. Rebaixar el sou dels funcionaris farà caure el consum intern i la fi dels plans d’estímul i inversió incidirà en un creixement de l’atur.

S’obre un període llarg en que des de Madrid es buscaran de forma desesperada ingressos extraordinaris i hi podria haver barra lliure per a una nova onada de privatitzacions. Aeroports, ports i gestió d’infraestructures, algunes de les assignatures pendents del model econòmic català, podrien quedar resoltes si el catalanisme polític i econòmic sap aprofitar les opcions que s’obriran en els propers mesos. Empreses internacionals que inverteixin i gestionin amb criteri empresarial l’aeroport del Prat i els ports de Barcelona i València. Una privatització de les autovies espanyoles que les transformi en vies de peatge i obri la porta a la inversió privada per a la opció catalana de connexió ferroviària amb Europa. A falta d’un poder públic català el poder privat internacional és sempre preferible al control de Madrid i la porta no havia estat mai tan oberta.

L’entramat empresarial i financer de Madrid es troba en una situació més fràgil encara que el sector públic. Les tensions financeres son duríssimes i impediran que el capital espanyol pugui participar de la nova ronda privatitzadora. El terreny és obert als inversors internacionals i l’economia catalana podria ser d’aquí a cinc anys molt menys espanyola que no ho és avui.
*

Microbloc a cop de twit (recull 6)

2010-05-11T18:41:00.002+02:00

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats

en forma d'amanida microbloc:

IMMIGRACIÓ:

Es pot abraçar la immigració sense caure en el bonisme? La clau és saber sumar empatia i exigència. Difícil però efectiu!
La prohibició del vel integral a França és un error. Potser només servirà perquè tanquin a casa les 2000 dones que el porten.
Poques vegades se solucionen problemes creant-ne de nous i amb la immigració ens passa això mateix massa sovint.
Prohibint el vel a les aules aconseguim estigmatitzar les noies i crear conflicte amb els pares. Millor treballar cas a cas sense postures.

ECONOMIA:

Seguint l'IBEX i la rebaixa del ràting d'Espanya. Serà l'any 2010 un nou 1898? BSCH i Telefonica faran de Cuba i Filipines?
Les declaracions dels responsables econòmics cada dia s'assemblen més a les dels esportistes. Només poden dir el que diuen.
Algú ha llençat un iogurt grec sobre els brots verds. Tampoc no és per això que no creixen. Els brots verds eren de plàstic.
Inversió és una compravenda en que el benefici és per a tu. Especulació és una compravenda en que el benefici és per algú altre.
Mal negoci és una compravenda en la que algú hi perd diners. Estafa és una compravenda en la que els diners els perds tu.
L'atur és una actitud ("Unemployment is a state of mind")
El creixement del PIB del 1er trimestre és un pur miratge. Escuma de diner públic.

POLÍTICA:

S'inaugura la biblioteca pública Andreu Nin de BCN i encara no sabem on el van enterrar els estalinistes del PSUC. Memòria històrica?
La Plataforma Diagonal per a Tothom disparava fa poc contra el "lobby" de l'automoció. I ells que son? Un equip de basket?
Hi ha catalans que confonen la vocació politica amb una escena de Braveheart. No és ben bé això!
Va pel PSC! Qui s'havia d'imaginar que els militants d'ETA que va passar a Euskadiko Ezkerra i després al PSE... pactarien amb el PP?

CALAIX DE SASTRE:

Aquest any la primavera arriba en mode coitus interruptus. Sempre passa però sempre sorprèn.
Envejo, d'una forma escèptica i estranya, la religiositat popular dels polonesos.
Ensenyar és la millor manera d'aprendre.
Una cua de gent diversa esperant ordenadament davant d'hisenda per pagar els seus impostos. Això és civilització.
Els patis de l'Eixample son petits esquitxos de Central Park en cada illa. El mosaic verd de Barcelona.
La cara de la Sra. Belén Esteban prova irrefutablement que l'univers tendeix al caos.
Un diari ven informació i (sobretot) reflexió. D'on surt la idea d'acompanyar-ho amb ganivets i cassoles?
Definitivament Mourinho és l'entrenador perfecte per al Madrid. És el Darth Vader del futbol i acabarà a "la estrella de la muerte".
*

L'esquela de l'Euro

2010-05-10T20:27:00.004+02:00

Potser la borsa espanyola ha gaudit avui de la festa més gran de la seva història però el 10 de maig de 2010 té molts números per marcar el principi de la fi de la moneda única. La decisió del Banc Central Europeu de comprar deute públic dels països de l'eurozona de forma directa (fins ara tan sols l'acceptava com a garantia a les seves subhastes periòdiques) hauria d'encendre totes les alarmes de la zona euro i, en canvi, ha estat rebuda amb una orgia de compres als parquets del continent.

Feia dècades que els bancs centrals seguien el model encetat pel Bundesbank i evitaven la compra de deute públic. Aquesta limitació és una de les claus del model de banc central independent que separava la política monetària dels interessos polítics i aconseguia acabar amb el dèficit públic tot controlant la inflació. És fàcil d'entendre. Si un govern pot emetre deute fàcilment sabent que el banc central li comprarà a un tipus baix i sense fer preguntes tindrà tendència a endeutar-se sense límit. Un endeutament que acaba suposant un increment desmesurat del diner disponible a l'economia (massa monetària), engegant el cercle viciós de la inflació.

Però que ha portat el Sr. Trichet a conduir la moneda única de dret cap a l'escorxador? Com és possible que l'ortodòxia de Frankfurt s'hagi avingut a les idees de bomber dels polítics europeus? Doncs perquè probablement no hi havia cap altre alternativa. Després de l'ensopegada grega la desconfiança es contagiava rapidament a l'economia portuguesa i espanyola. L'increment del tipus d'interès que calia pagar per l'endeutament espanyol era rapidíssim i amenaçava de fer caure Espanya com ja li havia passat a Grècia. Els llops, els especuladors dels que parlava un ministre suec, s'han allunyat avui però per espantar-los ha calgut fer una foguera que farà bullir la inflació. No hi hem guanyat massa. El Banc Central Europeu deu tenir tota la bona intenció i segur que preveu retirar la mesura tan aviat com sigui possible. Llàstima que el moment no arribarà mai. Les falles de les economies del sud d'Europa s'allargaran molts anys i el deute que acumulen també. Qualsevol intent d'enretirada provocarà de nou l'escalada de tipus que vivíem fins ahir aproximant-nos a l'abisme. Al final del túnel només hi ha la inflació. Una moneda feble, un continent més i més endeutat fins que els alemanys se n'afartin i diguin prou.

Fins i tot enmig de la festassa es començava a intuir la davallada. Només així s'entén que quan tots els mercats europeus es disparaven a l'alça i l'Eurostoxx pujava un 10,35% l'Euro només es revaloritzés un 0,03%. Deute i inflació. El guió europeu per a la propera dècada.

Conllevancia, de nou.

2010-05-09T23:16:00.004+02:00

************L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
*************** ************"Conllevancia, de nou"

Un tros del país bull d’indignació tot esperant que el Tribunal Constitucional trinxi l’ombra d’Estatut que es va aprovar a Madrid. Des del catalanisme aquesta darrera passada de ribot pot resultar ofensiva i particularment insultant perquè arriba després que la ciutadania es pronuncies en referèndum. Però més enllà de l’orgull ferit costa trobar motius per posar-hi el coll. Hi ha qui diu que el viatge de l’Estatut és la prova definitiva que Espanya ni ens estima ni ens respecta però aquesta és una revelació que resulta baldera. Si d’alguna cosa ha de servir l’aposta estatutària és per a prendre nota dels errors que han portat el nacionalisme ha cremar els darrers anys en un projecte amb poques probabilitats d’èxit. Una lliçó que seria bo tenir present ara que es busca el camí per a després de l’Estatut. I ara què? Dons conllevancia, de nou.

El nacionalisme és el moviment polític més important del país. Tot i no ser majoritari es pot considerar el nervi de la nació. Si el nacionalisme ha estat capaç de mobilitzar prop de cinc-centes mil persones en pobles i ciutats mitjanes per votar en un referèndum de fireta és perquè té una gran força que cap altre moviment pot igualar ara mateix. Però no n’hi ha prou. La força del nacionalisme permet fer camí en la construcció nacional i mantenir el plet amb l’estat però no arriba a tenir el pes necessari per apujar l’aposta i guanyar la partida. Pot semblar que tornem a ser, de nou, al bell mig de la conllevancia però és que mai no n’havíem sortit.

I francament, potser no és una mala notícia. Espanya és una paret dura i antiga i cap de les envestides catalanes dels darrers cent anys l’ha aconseguit moure ni massa ni poc. Només des de la gestió intel·ligent de la conllevancia s’aconsegueix superar la feblesa del país i aquest és el combat de les properes dècades. Soldar el país, avançar en l’extensió i l’enfortiment de la catalanitat, retallar la influència mediàtica espanyola a Catalunya, estimular l’autèntica autonomia política del PSC, buscar més i més complicitats amb el País Valencià i reduir la sagnia fiscal que ofega la nostra economia. Tot plegat s’ha de poder aconseguir des de la trista conllevancia perquè no comptem amb cap altra eina. Tenim a penes el que tenim i prou…
p

Més #morphingmatematic

2010-05-03T23:34:00.004+02:00

Més #morphingmatematic, un divertimento Twitter que fa el salt al bloc:

Polítics:

Margaret Thatcher + Alcalde Joe Quimby (The Simpsons) = Esperanza Aguirre
Noam Chomsky + Bicing = Joan Herrera (via @xfahndrich)
Henry Kissinger + Gollum = Josep Piqué
Charles de Gaulle + Dani de Vito = Jordi Pujol (via @theeconomist)

Cuiners:

Ratatouille + Bud Spencer = Santi Santamaria (via @xmenduina)
Ratatouille + Celestino Corbacho = Ferran Adrià

Calaix de sastre:

Sergi Pàmies + Ovidi Montllor = Ferran Torrent
Milton Friedman + Volkswagen Polo Arlequí = Xavier Sala i Martin
Camaron + Prat de la Riba = Peret
Joan Pau II + Java the Hut = Joseph Ratzinger
Joan Gamper + Chiquito de la Calzada = Josep Lluís Nuñez
î

Jaume Vicens Vives parla de Vic... (i sobre l'Estatut)

2010-05-02T23:18:00.012+02:00

*********L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:

***********"Jaume Vicens Vives parla de Vic... (I sobre l'Estatut)"

“Som fruit de diversos llevats i, per tant, una bona llesca del país pertany a una biologia i una cultura de mestissatge. No remuntant-nos més enllà de l’època carolíngia sabem que el rovell de l’ou de la nostra pagesia el formaren els homines undecumque venientes: els homes que venien de qualsevol part; de l’època comtal primerenca se’ns diu que Vic fou poblat ex diversis locis et gentibus nomines colligentes: reunint homes de diverses procedències i races. I des d’aleshores el moviment d’immigracions mai no ha cessat.

Ja sé que la paraula mestissatge és forta. Algun autor ha emprat l’eufemisme "dissociació racial". Però ni ens ha de sorprendre, ni la puc excloure com a definició de molts complexos que portem dintre nostre i que cal esventrar per a restar-ne lliures, per a ésser conseqüents amb nosaltres mateixos. L’hibridisme sol donar un orgull a vegades insuportable i una vanitat pueril; i d’altres vegades un punt de ressentiment primari i casolà que fa suspectes les millors actituds. Sobretot, desvetlla un sentimentalisme torbador, que ens duu a mesurar el món amb els batecs del nostre cor, i sovint, al bell mig de l’acció, ens ennuvola l’esguard i ens fa claudicar la passa. Enlairem banderes solitàries, per a després esquinçar-les i amagar amb llurs parracs les nostres febleses.”

*****************************Jaume Vicens Vives, “Notícia de Catalunya”*

*Text suggerit per Rafael Jorba en una conferència recent

L'economia espanyola, campanades a morts

2010-04-28T23:25:00.007+02:00

L'economia espanyola s'enfonsa en el fracàs. L'atur ratlla el 20%, la borsa cau a plom i les agències de ràting dubten de la credibilitat del deute espanyol. I enmig de tot plegat el President Zapatero insisteix de nou en que el pitjor ja ha passat i confia que el primer trimestre de 2010 s'haurà aconseguit trencar la recessió amb un creixement econòmic positiu. I podria tenir raó.

Al llarg de tot l'any 2009 l'estat espanyol ha abocat milers de milions d'euros a l'economia. Milers de milions per al Plan E destinat a la construcció i altres tants per al Plan Vive de l'automòbil i més encara per sostenir el sistema financer. Tot plegat no servirà per a massa res. Cap d'aquests estímuls no s'orienta a reconduir els enormes dèficits del sistema que situen l'economia davant del risc d'una dècada perduda. Milers de milions d'euros que es perdran com l'aigua abocada en un colador. Però com passa amb un colador quan s'hi aboca prou aigua i prou ràpid pot arribar a semblar que s'omple. Un miratge fugaç.

És possible que s'entri en creixement. Petit i trist però creixement al cap i a la fi. Ara, basat purament en l'estimul públic s'esgotarà tan aviat com es retirin uns programes que de cap manera poden ser eterns. I sant tornem'hi amb les subvencions mentre la bossa de l'estat s'ho pugui pemetre. Un joc que al Japó va portar el deute públic fins al 200% del PIB.

Potser al final del primer trimestre tocaran campanes però seran campanades a morts.

#morphingmatematic

2010-04-26T23:33:00.005+02:00

#morphingmatematic, un divertimento Twitter que fa el salt al bloc:

Periodistes:

Troy McClure + Pompeu Fabra = Ramon Pellicer (via @xmenduina)
Antoni Bassas + Loquillo = Manel Fuentes
Luís del Olmo + Ms. Doubtfire = Jordi Basté
Àngels Barceló + Carmen de Mairena = Susanna Griso
Vicenç Villatoro + Belen Esteban = Pilar Rahola

Futbolistes:

Alfredo Di Stefano + Paris Hilton = Cristiano Ronaldo
Tortell Poltrona + Mel Gibson= Carles Puyol (via @davidmarti)
El nen de "los otros" + Zidane = Andrés Iniesta (via @marphille)
Leo Messi + Angel Cristo = Maradona

Polítics:

Felip Puig (CiU) + el Vaquilla (kinki) = José Zaragoza (PSC)
Raimon Obiols + el ninot de Michelin = Miquel Iceta
John Kennedy + Lando Calrissian (Star Wars) = Barack Obama
Pilar Rahola + Joan Monleon = Rita Barberà
*

Divendres d'inventari: Sant Jordi

2010-04-22T17:26:00.004+02:00

Els divendres d'inventari son un exercici de ventilació. L'excusa per a regirar el magatzem del bloc i recuperar alguns dels posts escrits els darrers tres anys.

Per Sant Jordi alguns posts sobre llibres i el dia més bonic de l'any:

- + llibres / + lliures (23/04/07)

- El nostre Thanksgiving (28/11/07)

- El llibre digital amenaça la Memòria (e-1984) (17/03/10)

- Llibre: "La Dictadura de la Incompetència" (23/10/08)

- Llibre: "Els Assassins de Franco" (29/01/07)
^j

5 lliçons de l'Estatut/et

2010-04-14T23:27:00.006+02:00

5 lliçons de l’Estatut:

1.Errar en la tria del moment: L’aposta estatutària es presenta a l’Espanya més puixant i ufanosa dels darrers quatre segles. Tot just quan Espanya se situava de nou, i de forma fugaç, entre els països més poderosos del món.

2.Deixar el factor Espanya fora de l’equació estatutària: L’Estatut i les seves claus, el blindatge competencial i l’agència tributària, es van plantejar ignorant Espanya. Que hi guanyava l’estat amb l’Estatut? Que se li oferia a Espanya per a fer-li passador el nou Estatut? Des del nacionalisme és incòmode haver-s’ho de plantejar. Fa tuf de rendició. Però un país mancat de poder necessita actuar amb intel·ligència i no deixar mai l’adversari fora de l’equació.

3.Sorprendre’s davant la reacció d’Espanya: Espanya, l’Espanya política, l’Espanya mediàtica i l’Espanya empresarial, va reaccionar amb una terrible virulència davant la proposta estatutària catalana. Però algú que conegui mínimament Espanya, el seu passat i el seu present, podria esperar cap altra cosa?

4.Absència d’una autèntica coordinació política catalana per Estatut: La unitat nacional és una quimera en un país tan complexe com Catalunya però una mínima coordinació política era indispensable per a fer viable l’Estatut. Una coordinació gairebé impossible perquè els dos grans partits hi tenien molt a perdre. El PSC s’hi jugava la bossa de vots del PSOE a Catalunya i CIU s’arriscava a perdre l’hegemonia del nacionalisme.

5.Manca de suport social suficient al repte estatutari: L’Estatut era un objectiu massa ampli i poc definit. Alguns dels seus articles generaven rebuig entre col·lectius ciutadans diversos i els seus beneficis eren difusos. És d’aquí i de la capacitat dels mitjans espanyols per a fer forat en l’opinió catalana que en surt la tremolor de cames de la ciutadania en el seu suport a l’aposta política del país.
^p

Microbloc a cop de twit (recull 5)

2010-04-13T21:30:00.005+02:00

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

ECONOMIA:

El missatge de la Ministra Lagarde (França) a la reunió de l'Eurogrup és surrealista. Acusa Alemanya de ser massa competitiva!
La possible ajuda espanyola al rescat grec (2.000M€) recorda allò d'anar amb amics rics als que no es pot seguir el ritme. No és bo!
El President d'Ibercaja es diu AMADO FRANCO! De debò que Espanya és que no te l'acabes... Ni el millor guionista!
Els pisos continuen baixant. I força! N'hi ha prou amb que caiguin un 3% l'any per continuar llogant! http://bit.ly/8Z8e55
El fabricant xinès Geely compra la marca VOLVO. globalASIAció! http://bit.ly/cZ9mn4

SOCIETAT:

Si el Barça profana el Bernabeu guanyant-hi la Champions els merengues l'hauran de cremar i fer un estadi nou. Exorcisme blaugrana!
Per què el diposit del cotxe no incorpora un senzill mecanisme (una bascula, coi!) per comprovar que quan poso 20 L., poso 20 L.?
Afer Ricky Martin & ètica periodística: L'homosexualitat ni es declara, ni es confessa, ni es reconeix. En tot cas es fa pública!
Per què en moltes famílies continua conduint el pare si la mare ho fa molt millor? http://bit.ly/bPoBqP
Sobre el canvi impossible de l'Esglèsia (pensant-hi arran dels últims escàndols). La gerontocràcia incapaç! http://bit.ly/blEYtn

POLÍTICA:

Per desgràcia les propostes que ajuden a guanyar eleccions no sempre ajuden a governar millor. Menys spin-doctors i més líders!
Sincerament i sense segones intencions. El President Montilla serà molt millor ex-President que President. Farà una bona feina!
El PSC hauria de veure l'entrevista que la FOX li va fer al President Obama. La Terribas és un xaiet en comparació.
Lliçó lèxica essencial del segle XX: Utopia és sinònim de distòpia.
Les utopies i els il·luminats que les imposen tenen la mateixa relació que l'ou i la gallina. (resposta a @b_costa)
Pj

Campanya de transit: "Que condueixi la mama!"

2010-04-12T22:22:00.003+02:00

N'hi hauria prou d'aconseguir que les mares

fossin les responsables de conduir a cada operació

sortida i tornada per a reduir els accidents de forma dràstica

S'ha provat gairebé tot. Campanyes de sensibilització, imatges impactants, sentimentalisme tipus “papa no corris”, multes duríssimes, pressió policial i límits de velocitat surrealistes. S'ha provat gairebé tot però la darrera operació sortida de Setmana Santa ha estat la més mortífera de la dècada.

Les campanyes insisteixen any rere any en arguments similars. No beguis, no corris, fixa't-hi, mantingues la distància, no parlis pel mòbil, descansa, ... Però fent un cop d'ull als estudis sobre la conducció hi ha una dada que salta a la vista i que no s'ha aprofitat mai. Les dones son de llarg molt millor conductores que no pas els homes. Més conductores vol dir menys accidents.

Ho confirma un estudi del RACC. Les conductores respecten més els semàfors i els límits de seguretat, es corden més sovint el cinturó de seguretat i beuen menys si han de conduir que no pas els homes. Ras i curt, condueixen millor i de forma més segura. Però si això és així per què la gran majoria de les famílies continuen optant perquè condueixi el pare? N'hi hauria prou d'aconseguir que les mares fossin les responsables de conduir a cada operació sortida i tornada per a reduir els accidents de forma dràstica.

El lema de la propera campanya de transit sembla clar: “Que condueixi la mama!”.
*

El vídeo del cap de setmana (XVI)

2010-04-09T09:30:00.004+02:00

Sobiranisme, el vot immigrant

2010-03-28T22:11:00.003+02:00

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Sobiranisme, el vot immigrant"

Una de les claus més destacades de les consultes d’autodeterminació que van prenent cos arreu del país és el fet que el dret a vot s’estengui als joves a partir dels 16 anys i a tots els residents a Catalunya, incloent els que hi han arribat els darrers deu anys. El país en clau de present i futur. Els joves que son la Catalunya de demà i els catalans nascuts arreu del món que son la Catalunya d’ara mateix.

Però més enllà de les consultes el vot dels immigrants és una qüestió que el nacionalisme ha de tenir molt en compte. A les properes eleccions municipals una part important del cens respondrà a aquest perfil. No només perquè els catalans d’orígen romanès hi podran votar per la seva condició de ciutadans de la Unió . També caldrà sumar-hi els bolivians, equatorians i argentins que tindran accés al dret a vot a partir dels acords internacionals signats pel govern espanyol amb diversos estats llatinoamericans. Només magribins i sub-saharians quedaran exclosos de les urnes.

Des del catalanisme es veu amb un cert recel aquesta entrada dels catalans més nous al joc electoral però el cert és que és una fantàstica notícia. No pas perquè el vot immigrant ho posi fàcil als partits nacionalistes, més aviat al contrari. El PSC fa anys que hi treballa i és probable que en sigui el gran beneficiat. Però és justament per això que el sobiranisme ha d’apostar pel dret de vot dels immigrants, perquè la nova Catalunya és aquí per a quedar-s’hi i dedicar-hi tots els esforços possibles ha de ser una prioritat. Una tasca que els grans partits sobiranistes només faran s’hi l’aritmètica electoral els obliga a fer-la.

Una altra cosa és el discurs, l’argumentació i l’estratègia que cal seguir per a convèncer els catalans d’origen immigrant de l’atractiu de l’opció sobiranista. Descartada, en un primer moment, la crida al sentiment patriòtic, fins avui el nacionalisme s’ha adreçat als nous catalans amb l’argument econòmic sense massa èxit. És en la invitació a construir plegats un projecte de país obert i inacabat, amb cabuda per a tothom sense exclusió on els catalans més nous podrien sentir-se còmodes i protagonistes. Un país en construcció que més enllà de la protecció europea ofereixi possibilitats de projecció per a tots els seus ciutadans.
*

El llibre digital amenaça la Memòria (e-1984)

2010-03-17T17:48:00.006+01:00

"és indispensable que cada cultura organitzi un registre

exhaustiu de publicacions electròniques que sigui una

garantia que el futur no esborrarà o canviarà el passat"

L'e-book és una innovació magnífica que ho comença a tenir tot per acabar esborrant del mercat bona part dels llibres en format paper. Potser gairebé tots, d'aquí a uns anys. El format electrònic és una eina amb grans avantatges que obre molts camins alhora. Camins plens d'oportunitats però també amb racons foscos i amenaces importants. La mal·leabilitat del llibre electrònic, combinada amb la boira del cloud computing i la hiperconnectivitat global seria el somni humit de l'oncle Stalin. El format perfecte per al 1984 d'Orwell. Quan el llibre electrònic sigui ja un rei coronat, quan tota la història, la literatura, la ciència política i l'assaig universals siguin un ball llarguíssim de zeros i uns en algun servidor amagat, serà més fàcil que mai canviar la Memòria de la humanitat. Més possible que mai, doncs.

No es tracta d'una ficció. Que ho preguntin als usuaris del Kindle d'Amazon que havien comprat el 1984, justament aquest llibre, i d'un dia per l'altre van trobar que el llibre havia estat esborrat dels seus e-books per una decisió de l'empresa. El mateix mecanisme que permet actualitzar les obres comprades edició rere edició, obre també la possibilitat de fer-hi petits o grans canvis sense previ avís emulant els porcs de la “Granja Animal”. Avui és possible encara comprovar que el Nobel Camilo José Cela va esporgar les seves novel·les de les frases addictes al règim franquista que tenien les primeres edicions. Si s'haguessin publicat directament en format electrònic potser no ho podríem saber.

És ara, abans que la revolució digital escombri editorials, distribuïdores, llibreries i biblioteques, que toca pensar en solucions que garanteixin la Memòria universal. El caos que s'aproxima al sector (el veuen venir?) podria fer-ho impossible en els propers anys. És necessari regular (auto regular, si és pot) la modificació de les obres publicades, fent necessari un avís previ per continuar distingint entre edicions tal i com passa en format paper. Però més enllà encara, és indispensable que cada cultura organitzi un registre exhaustiu de publicacions electròniques que sigui una garantia que el futur no esborrarà o canviarà el passat. Potser és una pulsió del subconscient analògic però probablement tots els immigrants a la república digital estarien més tranquils si les publicacions electròniques del futur quedessin enregistrades en format paper en algun racó del planeta.

1984 no era una profecia sinó un avís a navegants. El 2010 és un bon any per a tenir-lo present.
^*

Palo Alto, Helsinki, ... Tel Aviv

2010-03-15T20:26:00.010+01:00

Post publicat al web de l'ACAI
(Associació Catalana d'Amics d'Israel):

"Palo Alto, Helsinki, ... Tel Aviv"

Israel és al telenotícies dia sí, dia també, però totes les cròniques acaben essent sempre la mateixa. Com si l'únic interessant que hi passa fos el conflicte amb els palestins. Quan es pensa com un martell només es veuen claus i els corresponsals catalans al Pròxim Orient son incapaços de veure res que surti del seu còctel personal de kufiyyes i uniformes verd oliva. Potser per això no hem sentit a parlar mai de l'economia israeliana. Califòrnia i Finlàndia es retraten sovint com a model i mil i un opinadors busquen formules per imitar els seus èxits. Fins i tot alguns empresaris hi viatgen buscant exemples de progrés. Però a tot just quatre hores d'avió, a l'altra banda del nostre mar, hi tenim un motor econòmic extraordinari que passa totalment desapercebut. Tel Aviv es més propera a Barcelona en tots els sentits del que ho son Helsinki i Palo Alto, però mai no hi hem girat la vista a la recerca d'inspiració.

L'economia israeliana aconsegueix creixements robustos basats en la productivitat i la innovació. El PIB israelià va créixer un 5,2% l'any 2007 i un 4,2% el 2008. La recessió del 2009 hi ha estat més suau que en cap altra economia desenvolupada. Un pas enrere de tan sols un 0,3%. I és que l'economia productiva i un sistema bancari conservador han permès a Israel evitar en bona part els disbarats financers que han desestabilitzat Europa i els Estats Units. Unes xifres que surten de combinar el cultiu del capital humà amb l'esperit emprenedor i l'impuls a l'economia del coneixement.

Israel té un sistema d'ensenyament que funciona. Potser perquè els israelians hi destinen un 6,9% del PIB. Una xifra que està per sobre, fins i tot, del 6,4% que hi dediquen els finesos i que supera en més d'un 50% el 4,2% que s'hi inverteix a l'estat espanyol. A això cal sumar-hi un entorn científic i universitari dinàmic i productiu que se situa entre els primers del món en publicacions i cites científiques de referència. Però sobretot un substrat social amb esperit emprenedor del que surten mil i un projectes empresarials ambiciosos i competitius. Una part d'aquestes virtuts arrelen en els valors tradicionals del poble jueu. L'estudi, el treball, l'esforç, la crítica i l'espai obert a l'heterogènia. Però d'altres cal buscar-los més enllà. Fins i tot la militarització a que es veu forçat l'estat d'Israel pot haver contribuït al seu èxit econòmic. A “Start-up nation” (nació emprenedora) Dan Senor i Saul Singer presenten el servei militar que els joves israelians realitzen abans de la universitat com una lliçó única de maduresa i responsabilitat. El Tsahal no és un exercit qualsevol, s'hi afavoreix la responsabilitat i l'autonomia personal. Patrullant per Judea i Samaria els joves israelians han de prendre decisions dures i difícils. En les operacions al Líban o a Gaza cal que sàpiguen aconseguir el seu objectiu amb els recursos disponibles. Amb tota la creativitat que calgui. Unes lliçons que seran molt valuoses anys més tard quan aquests mateixos joves siguin al món de l'empresa.

Israel és un país de tecnologia. És així que, seguint el tòpic, han fet florir el desert. L'economia israeliana dedica gairebé un 5% del seu PIB a la recerca i el desenvolupament (sector públic a banda). Diners abocats a la innovació del futur. Unes xifres que superen de llarg les economies més avançades del món. És així com set milions d'israelians situats en un els racons més difícils del planeta van atreure l'any 2008 tanta inversió de capital risc com Alemanya i França sumades. No és estrany, doncs, que gairebé una cinquantena d'empreses israelianes cotitzin al NASDAQ, la borsa americana de l'alta tecnologia. Una presència superior a la de qualsevol altre país fora dels Estats Units. Tecnologia, innovació, empresa, ... Futur.

Girar la vista a Israel per buscar-hi idees, inspiració i projectes sembla interessant però demana primer desfer els tòpics sobre l'estat jueu que els catalans carreguen a l'esquena. Palo Alto i Helsinki però també Tel Aviv. És als amics d'Israel que ens toca explicar-ho!

Escridassant el català, girant la truita

2010-03-14T23:17:00.004+01:00

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Escridassant el català, girant la truita"

Fa pocs dies al XIIIè Congrés Regional del PP balear un grup de delegats va escridassar el president del Congrés per fer servir el mallorquí en la seva intervenció. L’anecdota és molt greu. Tant hi fa si els crits tenien l’orígen en la rivalitat entre famílies del partit. El cas és que una colla de responsables polítics i militants del partit més important de les Illes Balears van menysprear publicament la llengua del país comportant-se com a autèntics colons. I no ha passat res més enllà d’un breu al telenotícies. Cap expulsió, cap expedient obert. Els ciutadans de les illes sabran què voten i quin valor donen a la seva llengua però en un país amb dignitat els dirigents del Parit Popular hauríen de presentar excuses i escatir responsabilitats.

Però acusar d’intolerància el Partit Popular és fàcil. Resulta més interessant girar la truita i pensar que passaria si al congrés d’un dels grans partits nacionalistes algun dels delegats s’adrecés a l’auditori en castellà. La veritat és que no seria estrany que alguns republicans i convergents reaccionessin amb la mateixa falta de respecte i actitud intolerant amb que ho van fer aquella colla de militants populars a Mallorca. I és que potser la dreta espanyolista no ha paït la pluralitat de l’estat però el nacionalisme català té un problema amb la força del castellà a Catalunya. El nacionalisme es pot permetre que la llengua més parlada a Catalunya li faci venir urticària? Es pot recuperar l’autèntica hegemonia política al país sense resoldre aquesta incongruència?

El nacionalisme aspira, legitimament, a que la llengua catalana sigui la primera llengua del país. A recuperar per a la llengua pròpia el protagonisme a l’espai públic i l’estatus de llengua d’identitat compartida per tots els catalans, vinguin d’on vinguin. Però aquest és un procés llarg que avança a un ritme lent. Tot i l’èxit de la immersió lingüistica, encara que el coneixement de la llengua catalana és molt ampli i creix cada dia, la immigració i la complexitat del país faran que les pròximes dècades hi hagi encara molts catalans que s’expresen millor en castellà que en català. És poc intel.ligent i profundament injust excloure aquests catalans del debat nacionalista. La llengua castellana va arribar a Catalunya entre la imposició política i la misèria de la immigració però és aquí i ja no marxarà mai més. Si el nacionalisme aspira a presentar una resposta per al país real haurà de començar a assumir aquesta realitat i abandonar el país virtual que alguns continuen somiant.
*

El vídeo del cap de setmana (XIV)

2010-03-13T13:10:00.003+01:00

Contra l'economia vudú

2010-03-09T21:12:00.006+01:00

El fons de la campanya estosooloarreglamosentre todos.org sembla ple de bona intenció i esperit constructiu però deixa un regust agre que no acaba d'anar avall. Enmig del drama de la situació econòmica actual vendre optimisme i confiança sense afegir-hi res és una obscenitat. Com qui visita un jove a qui li han amputat les dues cames després d'un accident dient-li que amb una bona actitud tot s'arreglarà. No sembla una bona idea. Al ferit li tocarà passar per una recuperació dolorosa. Assumir un canvi de vida radical. Adaptar-se a la cadira de rodes i aprendre caminar amb les pròtesis. L'optimisme l'ajudarà però abans li caldrà assumir el xoc, prendre consciència de les seves limitacions i afrontar els reptes que té al davant. Arribar amb un somriure receptant confiança resulta obscè.

Les idees que inspiren l'estosololoarreglamosentre todos.org son pura economia vudú. Com si l'optimisme i la confiança fossin la pedra filosofal i tinguessin el poder de fer desaparèixer els deutes milionaris i els dèficits que fan de llast de l'economia espanyola per transformar la crisi en creixement econòmic. Podria ser una bona iniciativa per un altre tipus de recessió però no per a la tempesta profunda i radical en que es troba Catalunya i tot l'estat espanyol. És el mateix esperit infantil que hi ha darrere la teoria dels brots verds. L'esperança que anunciant la fi imminent de la crisi la roda del consum tornarà a girar i es reiniciarà el cercle virtuós del creixement. Pura economia ZP. Allò de "la economía es un estado de ánimo". En anglès en diuen "wishful thinking" d'aquests deliris.

No s'hi val a receptar una actitud positiva sense reconèixer el fons amarg del fracàs econòmic espanyol. No s'hi val perquè l'optimisme és com aquella vella beguda de cacau, potser és molt bo però no fa miracles.

Microbloc a cop de twit (recull 4)

2010-03-08T22:09:00.007+01:00

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

2.0:

Sovint sembla que la majoria de comentaris en blocs no han llegit més enllà del primer paràgraf. Si no llegeixes no opinis, home!
Cobrar un llibre electrònic a 10? és una invitació a la pirateria.
Blocs, twitter i el que vulgueu però tots els grafòmans digitals perdem el nord per publicar en paper. Aspirem a l'analògic.
Frase paradoxal del món 2.0: "Sí, és un amic íntim del facebook".

Política:

Em fa vergonya que s'equiparin els braus i les persones en el debat sobre la tauromàquia a CAT. Els animals no tenen drets!
Comentari interessant d' @marcambit. Potser els animals no
tenen drets però nosaltres sí que tenim obligacions.
Mil i una crítiques a l'Aznar per ensenyar el dit als estudiants. Ningú es recorda d'aquesta altra imatge? http://bit.ly/9y5hdo
Sorprès de l'extrem relativisme cultural que ens envolta. De debò es pot dubtar de que Dinamarca és millor que el Senegal?
El Doctor Carretero en sap tant de regeneració política com el Doctor Mengele de cures paliatives.

Economia:

Això del estosololoarreglamos(...).org és pura economia vudú. La confiança no ho arregla tot. Els problemes son reals, no d'ànim!
Només sento a parlar del deute públic. Per què ningú no mira el massiu deute privat espanyol? Aquí hi ha el problema!
Hauria de ser constitucionalment obligatori que el Ministre d'Economia espanyol fos català i de CIU. Hi guanyaria tothom!
Si ets jove, estàs sà i t'has pogut formar (llicenciatura+anglès) pots queixar-te per ser mileurista o t'hauries d'espavilar solet?

Societat:

Els joves d'avui entren abans a l'edat adulta? No. Entren abans a l'adolescència però molt més tard a l'edat adulta.
*

Immigració i llengua, èxits amagats

2010-03-07T22:26:00.004+01:00

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:

"Immigració i llengua, èxits amagats"

Catalunya ha doblat amb escreix la seva població des de 1950. En tot just seixanta anys el país ha passat de 3.218.000 habitants a una població que s’estima actualment entorn els 7.300.000. Un creixement de població que s’aixeca principalment sobre la immigració i que ha posat la cultura del país en una situació difícil. La pressió del franquisme sobre la llengua i la cultura catalanes no va impedir la transmissió generacional però va complicar el procés d’integració del milió i mig d’espanyols que van arribar durant els anys seixanta i setanta del segle passat. Un procés que continua en primer terme amb l’arribada d’un milió de nous immigrants d’arreu del món al llarg dels darrers deu anys. Sis dècades de trasbals demogràfic han fet de la Catalunya d’avui un territori complexe on més del seixanta per cent dels catalans tenen un o tots dos pares nascuts fora del país.

El procés d’integració, el soldat mutu entre els catalans d’ahir i els d’avui mateix, ha topat amb dèficits i mancances molt profundes. La manca de polítiques pròpies fins als anys vuitanta principalment però també l’actitud submisa de molts catalans i el fet que la immigració hagi arribat en onades massives que han col·lapsat les inèrcies d’integració que fins llavors havien funcionat de forma natural. Avui tot just comencem a viure el naixement de la tercera generació de les famílies que van arribar al país als anys seixanta. Hi ha llums i ombres però l’èxit és notable. Tot i que resulta evident que la integració va més enllà de la llengua també ho és que a Catalunya la llengua és l’element més vistós i la clau de volta de tot el procés. Des del nacionalisme sovint s’opta per l’alarma i el derrotisme. Es fa un cop d’ull lleuger a les dades i l’alerta és general. Un 46% dels catalans té el castellà com a llengua habitual i només un 36% el català. Finis cataloniae clamen els profetes! Però difícilment podria ser d’altra manera quan els pares, i encara més els avis, de la majoria dels catalans son nascuts fora del país.

Una mirada més detallada a les estadístiques prova que el procés d’integració avança a bon ritme. No arriba al 32% el percentatge de catalans que tenen la llengua pròpia com a idioma inicial, com a llengua materna. Un 35% si hi sumem els catalans criats alhora en català i en castellà. Però a partir dels 15 anys ja sumen un 37% els que declaren tenir el català com a llengua d’identificació. La llengua que els defineix. A això caldria sumar-hi els bilingües, els que s’identifiquen amb ambdues llengües, que són gairebé un 9%. El català és llengua familiar d’un 35% però llengua d’identificació d’un 46%. En trenta anys de Generalitat i immersió lingüística un 11% de catalans d’origen immigrant han pujat al carro de la llengua. Comptat i debatut el resultat és positiu. Particularment quan es té en compte la lentitud amb que funcionen aquests processos. El ritme de la integració és lent, generacional, i les xifres confirmen que el rellotge corre a favor de la catalanitat. Avui som més país que ahir però menys que demà.

Però d’on surt llavors l’angoixa nacionalista que veu un país que s’apaga i pretén jugar-s’ho tot al doble o res? Dels darrers deu anys. L’èxit en la catalanització del país hauria estat evident i molt vistós si no fos que en deu anys Catalunya ha rebut una nova onada d’immigració superior al milió de persones que ha desdibuixat el camí fet. Potser més de sis-cents mil ciutadans s’han sumat a la llengua de forma plena però quan torna a ser impossible demanar un tallat en català la tensió és comprensible. Ara, més enllà de l’angoixa cal ajustar-se a la realitat. Conèixer els nostres dèficits però també els nostres èxits. No fos cas que enduts pels nervis acabéssim canviant allò que ja funciona.

25 sense Espriu

2010-02-22T15:22:00.003+01:00

25 anys de la mort de Salvador Espriu

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret»,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.
*

Espanya i els catalans, rancúnia quotidiana

2010-02-21T23:09:00.008+01:00

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Espanya i els catalans, rancúnia quotidiana"

Fa pocs dies en un d’aquests programes de televisió escombraria que es presenten com a educatius un dels concursants va insultar un participant català referint-s’hi com a “puto catalán de mierda”. És una anecdota i potser no cal fer-ne un grà massa però és fàcil imaginar-se què hauria passat si l’insult hagués anat dirigit a un marroquí o un senegalès. Indignació massiva i expulsió fulminant del programa. I és que els “maldito moro” o “jodido negro” surten molt més cars que un “puto catalán de mierda”.

La rancunia espanyola cap a tot allò que fa tuf de català és tan habitual, tan comuna, que s’ha banalitzat i arriba a passar desapercebuda. És el mateix mecanisme mental que permet que tots els catalans que es mouen per Espanya s’hagin sentit a dir alguna vegada allò de “que majo eres, no pareces catalán”. A cap espanyol se li acudiria anar dient alegrement “que honrado eres, no pareces rumano”, ni cap romanès acceptaria el comentari sense omplir-li la cara de mans al seu interlocutor. Però amb els catalans els espanyols ni se n’adonen. La pulsió anticatalana és tan profunda i arrelada en l’ADN espanyol que gairebé sembla que no hi ha mala fè. Deu ser per això que som capaços d’acceptar aquestes gràcies amb un somriure.

Els espanyols ens insulten sense adonar-se’n i nosaltres deixem passar el greuge com qui no vol la cosa però el menyspreu cap al que som i representem, cap a tots i cadascun de nosaltres, existeix i no sembla que hagi de canviar en el futur. No s’hi val a dir que l’odi és cosa de minories. La premsa de Madrid no es podria permetre l’acarnissament anticatalà si no comptés, activa o passivament, amb la complicitat de la societat. Els polítics espanyols no atacarien Catalunya sense els vots generosos que això els reporta. Allò ‘excepciónal i únic a Espanya és la defensa i el suport a Catalunya.

Algunes de les nostres virtuts, els tòpics del treball, l’estalvi i l’habilitat industrial, han estat admirades i respectades arreu d’Espanya, és cert, però la rancunia i l’admiració no s’exclouen. L’odi i el respecte són compatibles i aquesta és la clau de la qüestió. D’una o altra manera els catalans estem abocats a la relació amb Espanya, fins i tot l’endemà d’una hipotètica independència, però la pedagogia és la pitjor de les postures en aquesta relació. Ser estimats és impossible i no cal que ens escarrassem a explicar-nos, Espanya ja sap qui som i senzillament no li agrada el que veu. Només podem aspirar a ser respectats i el camí per aconseguir-ho s’assembla poc al que hem seguit fins ara. És des de la fermesa i la seriositat que s’aconsegueix el respecte. Des de la duresa i la defensa estricta del propi criteri. Qualsevol altra cosa només aconsegueix sumar a la rancúnia el menyspreu que hem patit fins avui.

El vídeo del cap de setmana (XIII)

2010-02-20T10:17:00.001+01:00

Divendres d'inventari: Infraestructures

2010-02-18T20:52:00.007+01:00

Els divendres d'inventari son un exercici de ventilació. L'excusa per a regirar el magatzem del bloc i recuperar alguns dels posts escrits els darrers tres anys.

Aquesta setmana l'inventari recull alguns posts sobre infraestructures:

Carolingis o fenicis?

2010-02-17T08:23:00.004+01:00

Qui sóm? D'on venim? Grecs, fenicis i romans, empelt carolingi i jueus i moriscos, gascons i occitans, andalusos, marroquins, romanesos i bolivians. Macedònia i terra de pas. Carolingis o fenicis? Per història, geografia i tradició som carolingis i fenicis alhora. Llatins ma non tropo. Tampoc no deu ser casual que només dos països de la mediterrània fessin la revolució industrial quan tocava, Catalunya i el Piemont. Som allò que vulguem ser. Allò amb que ens vulguem emmirallar. I podent triar potser val la pena posar la vista nord enllà, allà on la gent és més neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

El doble decalatge laboral

2010-02-16T14:29:00.003+01:00

Fa pocs dies la premsa es feia ressò d'una convocatòria d'oposicions per a una cinquantena de places d'auxiliar administratiu a la que van concórrer més de tres mil cinc-centes persones. El més significatiu no és tant el nombre de candidats, més de setanta per plaça, sinó el fet que prop del setanta-cinc per cent dels aspirants superaven de llarg la formació mínima requerida (un pobre títol d'ESO en aquest cas) i no pocs eren llicenciats universitaris.

Amb més de sis-cents mil aturats a Catalunya l'atur estructural és a l'ordre del dia. I no és estrany. Serà molt i molt difícil trobar una sortida als centenars de milers de treballadors sense qualificació que s'acumulen a les llistes del SOC. Gent sense res a oferir més enllà de les seves mans. Però aquesta tragèdia no pot fer oblidar l'altre gran decalatge del mercat de treball. Els milers de llicenciats incapaços de trobar una sortida laboral que respongui al seu potencial. Un universitari fent d'auxiliar administratiu d'una administració pública és un malbaratament de recursos enorme. Del recurs humà en si mateix, que podria germinar i donar més fruit en un altre entorn, però també dels ingents recursos públics abocats a formar-lo i que no donaran el resultat esperat.

La qüestió és greu perquè tot i que la subocupació pugui semblar menys urgent i dramàtica que l'atur estructural el cert és que no ho és. No ho és gens. Una economia potent, dinàmica i productiva pot acceptar la càrrega que suposa una gran bossa d'atur estructural. Si la població activa és prou gran i l'economia creix es poden destinar recursos a suavitzar el cost econòmic i social de l'atur de llarga durada mentre s'intenta reconduir, mitjançant la formació, cap a nous sectors en creixement. Aquest és en tot cas un problema del passat. Una rèmora que les economies han de carregar quan fan un salt evolutiu a un ritme superior al que marca l'adaptació de la força de treball.

L'autèntica tragèdia és el segon decalatge esmentat perquè és un problema de futur. La subocupació de molts dels treballadors amb un nivell de formació més alt, i dels joves en particular, és un símptoma clar d'un teixit productiu que ha estat incapaç de construir les bases de l'economia del coneixement. Sense un esforç per posar en valor els nostres actius no es generarà el creixement necessari per amortir les conseqüències de l'atur estructural. Sense empreses despertes en sectors de futur que aprofundeixin en el potencial de productivitat gairebé infinit de l'economia del coneixement no serem al grup capdavanter d'Europa. En el context econòmic global és fàcil ser Alemanya o el Marroc però no queda clar que hi hagi camí del mig.

L'error Barcelona 2022

2010-02-15T08:46:00.009+01:00

Només fa un mes que l'Alcalde Hereu anunciava la seva intenció de presentar candidatura als Jocs Olímpics d'hivern de 2022. Un Alcalde a la recerca d'un projecte de ciutat, incapaç d'aconseguir brillar sense la lluentor d'alguna gran revetlla. La idea és pròpia del Polònia. Uns Jocs d'hivern a la platja mediterrània on per primera vegada l'equip jamaicà de Bobsleigh es trobarà com a casa. Costa mirar-s'ho sense quedar estupefacte.

Hi ha un fons valuós en la proposta. Es bo eixamplar la imaginació sense complexos per pensar la ciutat com a palanca del país, també del país de muntanya, però no amb un nyap que fins ara només ha servit per a trepitjar l'ull de poll als aragonesos i la seva esperança en la candidatura de Jaca. El projecte Barcelona 2022 és un error de principi a fi. No només ens enfronta amb l'Aragó, també costarà una bona colla de milions d'euros només en estudi i promoció. Pitjor encara, serà una distracció estèril que s'endurà un temps i uns esforços que necessitem abocar a d'altres reptes urgents. Tot per una idea absurda pensada des de la pura estratègia electoral.

El que resulta difícil d'entendre és la passivitat amb que la societat i la política del país han rebut el projecte. Encara que la idea es va planificar a l'esquena del ple municipal, amagant-lo també als socis de govern, ningú no gosa oposar-s'hi. Només Iniciativa se'n distància, la neu artificial no seria prou sostenible, però fins i tot Convergència fa seguidisme i es limita a matitzar l'estranya idea d'uns Jocs d'hivern on mai no hi neva. Com si ningú hagués après la lliçó del Fòrum de les Cultures. Fa sis anys que el model revetlla està esgotat a Barcelona.

Atrevir-se a dir no és indispensable per al lideratge. Potser el Pirineu està tan desesperat per la falta d'infraestructures i inversions que s'agafa al ferro roent de l'Alcalde Hereu. Potser costa treure aquest bri d'il·lusió als Alcaldes de muntanya. Però això no justifica el suport a les idees de bomber de la Plaça Sant Jaume (banda mar). En tot cas hauria de ser un estímul per a buscar propostes serioses i viables per a la gran ciutat, la muntanya, la costa i la plana de Lleida. Un projecte per al país sencer.
*

Reagrupament, foc nou per cremar la barraca

2010-02-07T21:51:00.003+01:00

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Reagrupament, foc nou per cremar la barraca"

Reagrupament va aparèixer a l’escena política impulsant dues idees força: independència i regeneració política. Un discurs de puresa democràtica que blasmava la partitocràcia com la font de tots els mals i que davant la impossibilitat d’imposar el seu discurs a Esquerra va portar els reagrupats a fer fer foc nou. La seva primera assemblea general aprova la ponència política i escull junta directiva per majoria abassegadora enmig d’un clima d’eufòria. Però les bones intencions poden ser perilloses i totes les taques destaquen més sobre la túnica blanca dels purs. Només han calgut cinc mesos perquè una desavinença mínima entorn el procediment d’elecció de candidats al Parlament ho engegués tot a rodar provocant una crisi que ha estat a punt d’acabar amb el projecte. Tant hi fa si la crisi surt de la incapacitat per a manegar diferències de criteri legítimes o d’un afer de faldilles, la qüestió és que a la primera de canvi s’ha demostrat que la capacitat regeneradora de Reagrupament és un bluf en tota regla.

Reagrupament i el Sr. Carretero tenien la voluntat de fer-ho bé, de fer-ho millor. Pensaven que amb un partit de nova planta seria possible trencar amb els vicis que la política catalana carrega a l’esquena. I no han fallat per engany o per mala intenció sinó per incapacitat i simplisme. Les persones són difícils i els polítics són persones. Combinar les visions i les ambicions, els anhels i els vicis d’una colla de gent en un projecte polític no resulta gens fàcil i, bé o malament, la rigidesa i l’autoritat del nostre sistema de partits ajuda a fer-ho possible. Només amb flexibilitat, diàleg i un respecte escrupolós a la norma es pot construir una organització més oberta. Unes qualitat que Reagrupament no té i que són incompatibles amb el lideratge càustic del Sr. Carretero. I francament, no sembla que el candidat in pectore del partit, el Sr. Laporta (alies el Conducator expulsadirectius), tingui una filosofia de direcció massa més dúctil.

El simplisme benintencionat de Reagrupament no pesa només sobre l’ànsia de regeneració política del partit. La mateixa lectura superficial, innocent i estèril porta els reagrupats a plantejar una sortida al plet nacional de Catalunya pròpia d’En Teo va al Parlament. No hi fa res si una majoria independentista a la Ciutadella és total i absolutament impossible. El discurs de Reagrupament és clar i explicit. Llàstima que la realitat mai no s’adapta als plans estrictes d’una colla de gent per moltes ganes que hi posin. Tot indica que el projecte polític de Reagrupament acabarà igual que la seva primera junta directiva, com la comèdia de Falset. I si alguna cosa no li cal al nacionalisme català és fer el ridícul.

Fer foc nou pot ser una pèssima idea si acaba servint per cremar la barraca.
*

El vídeo del cap de setmana (XII)

2010-01-30T14:52:00.000+01:00

Ambició espacial

2010-01-25T20:54:00.002+01:00

La ciència ficció només es manté com a fantasia fins que algú amb prou impuls combina visió i ambició per a fer-la realitat. Elon Musk és una d'aquestes persones. Costa no entusiasmar-se llegint l'article que escriu a l'especial “El Món al 2010” de la revista The Economist sobre el futur immediat dels viatges espacials. Un impuls renovat per l'aventura espacial que resulta molt interessant. Enmig del desconcert econòmic, polític i social, la nova ambició espacial es presenta com l'antídot perfecte a la triple depressió que ens amenaça. La ciència i la tecnologia continuen sent els camins més directes a un major desenvolupament i la carrera espacial n'és la màxima expressió. La conquesta de l'espai, per llunyana que pugui semblar, és l'únic projecte capaç d'unir el món generant l'èpica necessària per arribar a un nou horitzó. Un objectiu per al conjunt de la humanitat que resulta indispensable per a la complexitat del segle XXI. El destí evident (“manifest destiny”) d'un demà millor més enllà del nostre planeta.

Espanya i els tres micos del nacionalisme

2010-01-24T22:09:00.005+01:00

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:

"Els tres micos del nacionalisme"

El vídeo del cap de setmana (XI)

2010-01-22T09:15:00.000+01:00

Microbloc a cop de twit (recull 3)

2010-01-20T20:45:00.003+01:00

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

La maragallada post-Maragall dels Jocs Olímpics d'hivern a Barcelona és el cant del cigne del PSC a l'Ajuntament. 2011, Trias BCN!
BCN candidata als Jocs d'hivern del 2022 o com l'Ajuntament no va aprendre res del Fòrum. Hereu, rei, vergonya aliena!
Missatge des de Madrid (UPyD) per al Sr. Albert RIvera (C's). "Nos presentamos. Recuerda: Roma no paga traidores!. Besos, Rosa".
No cal discutir tant sb el model de gestió per al Prat. Ni l'estat, ni la Gene ni l'Ajuntament. Privatització i lliure competència!
La tendència profètica de l'independentisme cada dia recorda més als Testimonis de Jehovà. Com si Arenys fos Jericó...

ECONOMÍA:

Què passa amb els preus quan hi ha 800.000 pisos nous per vendre i la demanda continua morta? Rebaixes! http://bit.ly/4G0WCH
Riquesa és treball per productivitat. O sigui, suor per intel.ligència. No hi ha dreceres.
Corol·lari a la primera llei climàtica del botiguer: “Carrers freds, calaixos freds”.
Fases de la crisi. 2008: Negació i ràbia. 2009: Discussió i depressió. 2010: Acceptació.
La millor promoció de la sanitat privada és una visita a la pública. Una hora i vint minuts de retard. Reclamació presentada!

COMUNICACIÓ I SOCIETAT:

AVATAR: Un western post-modern en que els índis (alienigenes) son els bons. Un film entretingut plè de mala consciència occidental!
La humanitat busca superar els seus límits. Per això els xinesos proven de deixar-se bigoti tot i que la genètica no els acompanya.
*

Articles al Magazine (Mileuristes & empresaris africans)

2010-01-19T17:55:00.007+01:00

Les darreres setmanes el Magazine de La Vanguardia ha publicat un parell de cartes que hi vaig enviar. Les transcric a continuació:

- Mileuristes i creació de valor (Carta de la setmana, diumenge 18/I)

El reportatge sobre els canvis de la passada dècada publicat al darrer Magazine de l'any citava els mileuristes com a llicenciats low cost. Amb un nom o altre resulta innegable que milions de joves són víctimes d'un sistema econòmic centrat en activitats de baix valor afegit i incapaç d'aprofitar les seves qualitats. La nostra economia ha crescut alimentant-se de mà d'obra barata, sense primar el coneixement i amb una gran precarietat laboral, és cert. Però una generació que disfruta del millor nivell educatiu de la història no hauria de quedar-se creuada de braços esperant les oportunitats, hauria de generar-les. La clau es troba en la creació de valor i els mileuristes haurien de contribuir-hi amb idees i projectes que ajudin a trencar el sostre de vidre que amenaça el seu futur. El sistema no hi ajuda però com l'article citava amb valentia es troba a faltar entre molt mileuristes l'esforç per a obrir-se camí que tantes generacions van fer abans que ells. La responsabilitat principal de la sortida del mileurisme és dels propis mileuristes. Al cap i a la fi, a base de creativitat i hores, moltes empreses low cost són extraordinàriament rendibles.

- Apadrinar un emprenedor africà (Publicat, diumenge 27/XII)

Els nous empresaris africans que el Magazine retratava fa poc són la gran oportunitat per al continent negre. Empreses africanes que comencen a recollir èxits amb bons projectes i grans dosis de passió. Aprofitant tot el potencial d'aquests països oblidats per a generar riquesa i portar esperança i progrés als seus ciutadans. Mentre tot evoluciona i l'Àfrica canvia, tot sovint sembla que des d'Europa continuem tenint una idea del desenvolupament més pròxima a les guardioles del Dòmund que a les aules de l'IESE. La tan repetida frase que anima a ensenyar a pescar enlloc de regalar peixos mai no havia tingut tant de sentit. Són aquestes noves empreses africanes, grans i petites, les que millor poden garantir una bona pesca d'ara endavant. Potser des dels països rics hauríem de buscar noves formes de contribuir en sintonia amb aquests canvis. Apadrinar un emprenedor africà podria ser un bon camí.