La retirada sobtada de l’exercit espanyol de l’operació de l’OTAN a Kosovo resulta sorprenent. Una decisió matussera que es fa difícil d’entendre sense una causa que la justifiqui. Però repassant l’hemeroteca, la cimera hispano-russa de principis de març posa la decisió sota un prisma nou. El passat dia 2 de març el president Zapatero i el primer ministre rus signaven un acord de cooperació energética que acompanya els acords subscrits entre Gas Natural i Gazprom, i la cooperació entre l’electrica russa Inter Rao i l’espanyola Iberdrola.
L’energia és la carta més forta de Rússia en la seva política exterior. La Unió Europea és extraordinariament dependent de Moscou per al seu subministrament energètic, una situació de risc que només es resoldrà amb l’obertura d’una línea d’abastiment directe des del mar Caspi, passant pel Caucàs i el mar Negre. Un gasoducte que necessita de tot el suport europeu per a tirar endavant i que Rússia prova d’aturar signant acords directes amb alguns països europeus per tal de debilitar la veu de la Unió Europea. Resulta penós que Espanya hagi entrat al joc rus després que el Kremlin mostrés la seva cara més dura en el conflicte de Georgia però la vergonya espanyola no s’atura aquí. Sembla evident que la retirada espanyola de Kosovo forma part de l’intercanvi de cromos en la negociació hispano-russa
Perquè els Estats Units han reaccionat amb tanta prudència a la política de nyigui-nyogui del govern espanyol? En què ha cedit l’amic Zapatero per evitar una resposta americana? Quan d’aquí a poques setmanes s’anunciï una escalada significativa de la presencia espanyola a l’Afganistan la triangulació de la jugada s’acabarà fent obvia.
Enlloc de reforçar la veu europea en la negociació amb Rússia, actuant amb fidelitat amb els aliats de l’OTAN, Espanya tira pel dret una aliança energética amb el règim de Putin que debilita l’aposta europea als Balcans i forçarà Madrid a enviar uns quants milers de soldats al pou sense fons que és l’Afganistan. Bravo Zapatero!
*
