dilluns, d’abril 28, 2008

Nova ERC = Reagrupament + EI


Fa tot just cinc anys, ERC capitalitzava el seu gran creixement i es convertia en l’àrbitre de la política catalana. Les eleccions de l’any 2003 van donar a ERC els vots i la legitimitat per a decidir qui arribava a la Generalitat. Els escons republicans van investir el President Maragall i els votants van premiar ERC amb el millor resultat de la seva història a les eleccions espanyoles de l’any 2004. Poder, creixement electoral, projecte i sintonia social, el partit ho tenia tot per a consolidar-se com una opció real de govern. Cinc anys després, Esquerra ha tancat tot un cicle electoral complert a la baixa, arribant a perdre el 50% del vot rebut, i enfronta el proper Congrés del partit amb importants ferides internes.

ERC arribava al final del pujolisme amb tres motors claus per al creixement: l’eix nacional com a prioritat, un perfil propi de partit progressista arrelat al país i l’aire immaculat de qui no s’ha embrutat pel contacte amb el poder. Avui, després d’haver regalat la Generalitat al PSOE en nom de la fidelitat d’esquerres, l’Esquerra d’en Carod i en Puigcercós no porta ja cap de les plomes que l’havien fet atractiva per a tants i tants milers de votants. Esquerra ha abandonat l’eix nacional per a convertir-se en un subproducte socialista i els actuals dirigents han demostrat que el poder els embruta tant o més que a socialistes i convergents.

No tot està perdut. El partit republicà continua essent el més obert dels grans partits catalans i la renovació que això possibilita pot tornar a posar ERC en el camí del creixement. Al proper congrés hi concorren dues candidatures, la d’en Puigcercós i la dels amics d’en Carod, directament responsables de la gran oportunitat perduda d’ERC. Enfront, però, hi tindran un grup de gent que recull les idees i l’esperit per a recuperar l’embrazida perduda. La candidatura de Reagrupament posa l’eix nacional com a prioritat mentre Esquerra Independentista aporta el perfil republicà i autònom que ERC necessita per a trobar un espai propi mes enllà d’un partit comodí. Tots dos, Reagrupament i EI, son la renovació que cal per a jubilar els responsables dels últims fracassos d’Esquerra.

ERC compta amb la proposta necessària per a salvar el partit, però no està clar que els dos moviments d’oposició a la cúpula puguin imposar-se per separat. La inèrcia del poder és gran i el control de l’aparell bufa a favor d’en Puigcercós. Però no és només això el que hauria de convèncer la gent de Reagrupament i EI de la necessitat de sumar esforços. Cap d’aquests moviments pot aportar, per si sol, els tres ingredients que ERC necessita per a tornar a créixer. El partit necessita el sobiranisme total d’en Carretero, el perfil republicà d’en Renyer i la renovació que només ambdós junts poden imposar. És en la suma de Reagrupament i Esquerra Independentista on hi ha el camí més brillant per al futur d’ERC. És encara possible aquesta suma?
.

dimarts, d’abril 22, 2008

Pausa

Pausa al bloc.

Proper post el dilluns 28 d'abril.
.

dijous, d’abril 17, 2008

Als amics d'Israel


Els amics d’Israel a Catalunya es trobaran el proper dimecres 30 d’abril per commemorar el 60è aniversari del naixement de l’estat d’Israel. La trobada servirà també per a reunir els internautes amics de l’estat jueu.

Us hi apunteu?
________________________

Volem continuar vivint i ser un poble lliure i creador…
Si les nostres vides no s’extingeixen…
serà el triomf de la humanitat sobre la ‘inhumanitat’,
serà una prova de que la nostra força vital és
encara més gran que la voluntat de destruir-nos”.
(Intervenció anònima durant les assemblees prèvies
a l’Aixecament del Gueto de Varsòvia)

dilluns, d’abril 14, 2008

PSC, el triomf de la mediocritat


Eduard Punset, Federico Mayor, Narcís Serra, Ernest Lluch, Joan Majó, Jordi Solé, José Borrell, Josep Piqué, Anna Birulés, … i darrerament Joan Clos, Carme Chacón i José Corbacho. Més enllà de consideracions ideològiques, és evident que la llista de ministres catalans de la democràcia evoluciona en línia descendent cap a la mediocritat més absoluta. Una mediocritat que resulta indispensable per a explicar la creixent irrellevància del PSC tot just després d’haver aconseguit en solitari la reelecció per al candidat Zapatero.

Des de la rebel·lió dels capitans al congrés de Sitges, fa quinze anys que el PSC s’allunya d’allò que havia estat. El partit de la intelligentsia catalana, dels claustres universitaris, l’elit cultural, la burgesia divina i l’obrerisme il·lustrat, el gran partit de Catalunya, ha caigut en la indigència intel·lectual més absoluta. Montilla, Zaragoza, Iceta i companyia son un equip de noms acomplexats per la pròpia petitesa. El terror, la jerarquia i la disciplina es combinen amb una política de recursos humans que premia la fidelitat i castiga tot senyal de brillantor i pensament independent. El socialisme català és avui una maquina de poder en mans d’un grup d’illetrats amb nul·la experiència professional fora de la gestió pública.

Sense aquesta mediocritat socialista es fa difícil entendre que, amb 25 diputats al Congrés, el PSC accepti la renovació ministerial de Magdalena Álvarez o el rol purament estètic de la Ministra Chacon. Tot plegat sense oblidar l’escac del PSOE al PSC fent Ministre en Celestino Corbacho. El mateix Corbacho en qui pensaven a Ferraz per refundar la federació catalana del PSOE fins no fa massa mesos. El PSC acumula més poder que mai però demostra una gran incapacitat per a exercir-lo amb eficàcia en la defensa dels seus interessos. Una ineficàcia que deriva de l’actual codi genètic del partit i que només una revolta interna en nom de l’excel·lència i l’obertura del partit podria canviar.
.

divendres, d’abril 11, 2008

Acció directa! Atemptats ridiculistes!


Convèncer els espanyols resulta impossible. Fastiguejar-los fins a l’exhasperació per la via de l’atemptat ridiculista és, potser, l’últim camí que ens queda.

>>>Atemptat 1>>>

Proposta: Madrid, set del matí d’un dia qualsevol. Cinquanta camions carregats d’ovelles amb ulleres de sol i una estelada pintada al llom aboquen el bestiar al voltant dels principals accessos del centre de la ciutat. La operació es repeteix al cap de pocs dies amb porcs (de pota blanca, és clar).

Resultat: Caos i embussos fenomenals. Protagonisme als mitjans. Un vídeo resum penjat al youtube amb els millors moments fa la volta al món en poques hores.

>>>Atemptat 2>>>

Proposta: Dia de la Pasqua militar. Durant la desfilada pel centre de Madrid dotze dotzenes d’strippers nuetes i amb l’estelada al coll (estil Capità Catalunya) es llancen a abraçar els legionaris que desfilen. Hi ha un stripper mascle que es dedica a la cabra.

Resultat: El ridícul de la desfilada i el patetisme dels legionaris queda superat pel sobiranisme estil Tortell Poltrona. Protagonisme als mitjans. Un vídeo resum penjat al youtube amb els millors moments fa la volta al món en poques hores.

>>>Atemptat 3>>>

Proposta: Al bell mig d’un partit de Champions a l’estadi Santiago Bernabeu hi aterra de sobte un paracaigudista. Tot el paracaigudes és una gran estelada. Mentre cau, plouen del cel milers i milers de panflets reivindicant la independència. Un cop aterrat i enmig del desconcert, s’acotxa i deixa al mig del camp un petit homenatge al caganer del pessebre.

Resultat: Protagonisme global als mitjans. El Real Madrid gasta una fortuna per a cobrir l’estadi. Un vídeo resum penjat al youtube amb els millors moments fa la volta al món en poques hores.

365 atemptats ridiculistes com aquests, un per cada dia de l’any!
Si hem de fer el ridicul, fem-lo a consciència!
,

dimarts, d’abril 08, 2008

Les set plagues o sense auctoritas no hi ha maiestas


El Carmel, el 3%, les rodalies, l’aeroport, l’autopista, la llum i ara la sequera. Les set plagues catalanes han assolat el país al llarg dels darrers cinc anys amb conseqüències funestes, però cap de tan greu com la pèrdua de credibilitat de la Generalitat davant els ciutadans. Per a un país que aspira a una major sobirania, a la sobirania plena, el descrèdit i la creixent marginalitat del propi autogovern resulten extremadament preocupants.

Mirant enrere, als primers anys de l’era Pujol, es fa evident el contrast entre aquella Generalitat sense recursos però amb l’ambició i el posat d’un govern nacional i l'executiu actual, un monstre administratiu amb molts mitjans però amb el cor i l’actitud d’una Diputació Provincial. En termes de Dret Romà el President Pujol sabia vestir-se d’auctoritas (legitimitat) per compensar la falta total de potestas (poder executiu), mentre al President Montilla li resulta impossible servir-se de la potestas per la seva total manca d’auctoritas. Una situació dramàtica que acaba debilitant les institucions i la maiestas (sobirania) del poble de Catalunya.

La recepta per a un govern a la recerca de legitimitat és ben senzilla: creure en el país. Autocentrar-se i no mirar mai més enllà del Cinca per a buscar solucions als problemes de Catalunya. Unes solucions que quan venen de Madrid mai no son de franc. Algú hauria de regalar-li al President Montilla una placa com la que tenia en Harry Truman a la seva taula de la Casa Blanca. The buck stops here*.

*En traducció lliure, contemporània i poc normativa: el marron s’atura aquí.
.

divendres, d’abril 04, 2008

Una trobada sobre la Catalunya 2.0 (10 idees)


  1. La web 2.0 configura una nova societat civil més oberta i fluida.

  2. La tecnollibertat és progrés. La por a la tecnollibertat és un símptoma d’esclerosi social.

  3. La política 2.0 no són els polítics amb bloc, són els polítics connectats i en sintonia constant amb la ciutadania.

  4. Política 2.0 i economia 2.0 són esforços paral·lels, dues cares de la societat 2.0.

  5. El coneixement tancat és el passat. És necessari acabar amb els cercles impermeables de coneixement universitari i empresarial per obrir-los al món.

  6. Les solucions col·laboratives pròpies de la wikinomia poden ser molt útils per a compensar la pobresa en R+D a Catalunya.

  7. La informació, bona i dolenta, sobre qualsevol empresa corre entre consumidors i competidors. La honestedat és un recurs bàsic en el món 2.0.

  8. Els blocs són una eina extraordinària per a vestir d’experiència la relació consumidor/marca.

  9. Davant la microsegmentació de mercats els blocs i les xarxes socials són el mitjà més adequat per arribar de forma econòmica i eficient al client amagat.

  10. Els entramats p2p són la solució a alguns dels problemes econòmics del país. Els esquemes financers de particular a particular en són un bon exemple i poden ser una molt bona opció per a suplir el rol de bancs i caixes en molts microprojectes empresarials.

________________________________

Sobre aquestes 10 idees i algunes més va girar la conversa a la trobada amb blocaires que el Conseller Huguet va organitzar per parlar de la Catalunya 2.0. Podeu saber-ne més llegint alguna de les cròniques dels assistents:

- Toni Ibañez

- Jesús Palomar

- Marc Vidal
.

dimarts, d’abril 01, 2008

Web 2.0, la nova ciutat


el web 2.0 no és res més que
la plaça major d’internet

La imatge d’una ciutat moderna, vibrant, lluminosa i dinàmica recull tota l’essència del web 2.0. Un espai nou. Una segona revolució urbana alliberada dels lligams del món físic que compta a més amb un barri català nombrós i despert amb la catosfera com a espina dorsal.

Com en totes les grans urbs de la història, d’Ur a Nova York, de Barcelona a Xanghai, el web 2.0 recull tota la riquesa de la diferència i la col·laboració treballant en paral·lel. Persones, grups i empreses diverses que, gairebé sense voler, provoquen un xoc d’idees i opinions que acaba precipitant en afinitats i interessos comuns. Diàleg i xarxa són alhora llavor i terreny de joc per a l’impuls neourbà del web 2.0.

Una segona revolució urbana, gairebé una revolta, que ho abasta tot perquè les ciutats són àgora però també mercat. La plaça major és un espai per a la conversa però també per al negoci i el web 2.0 no és res més que la plaça major d’internet. En l’espai compartit de la nova ciutat cauen els intermediaris, corre la informació i broten les oportunitats. Oportunitats , també, per a una democràcia més autèntica.

Allò que la nova polis reclama amb força és una nova actitud. Un posat ambiciós i obert, generós i glocal. És en la mentalitat on es guanya i es perd el joc neourbà.

j.