dimecres, de setembre 29, 2010

Microbloc a cop de twit (recull 9)



Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:
  • Politics i responsables públics han d'anar als barris a parlar d'immigració però sense càmeres i no només quan s'acosten eleccions.
  • Hi ha polítics bombers i polítics piròmans. Jo em quedo amb els del primer grup.
  • Si algun dia es prohibeix fumar al cotxe particular o a casa de cadascú em faré fumador! El meu cotxe i casa meva son això... MEUS!
  • El lideratge surt de la missió. La missió és filla de la visió. La visió baixa del compromís. Compromís és responsabilitat. (versió 1.1)

TRIPARTIT:

  • El govern diu que hi ha + metges, + professors i + mossos que fa 4 anys. Però + funcionaris vol dir millor sanitat, ensenyament i seguretat?
  • Un bon resultat electoral s'aconsegueix amb projecte, lideratge i bona feina. Si no tens res d'això ja pots anar buscant dates ja...
  • Convocar les eleccions al novembre recorda a allò dels mals estudiants que volen endarrerir l'examen perquè no han estudiat.
  • Decididament el lema del PSC a les generals era "Si guanya Zapatero, canya a Catalunya"... o era "Si tu hi vas ells se n'enfoten"?

ECONOMIA:

  • La fàbrica Asland del Berguedà i la seva història fan pensar. Un projecte ambiciós i milionari de ppis. de segle XX. Avui en sabríem?
  • Quan sento allò de "fer de la crisi una oportunitat" penso en la ràbia que deu fer la frase als que no tenen les eines per fer-ho.
  • L'autèntic garrepa no només pateix quan gasta. Li sap greu fins i tot que gastin els altres.
  • Veig gent jove i sana demanant almoina i em plantejo si de debò "es mejor pedir que robar". (polèmic mode on)
    O

dimarts, de setembre 28, 2010

Obrir-se al món, motor d'innovació



L’obertura internacional de l’empresa es presenta habitualment com una jugada comercial (nous mercats amb nova facturació) o de cadena de valor (nous proveïdors amb noves millores de marge) però hi ha un tercer factor que sovint passa desapercebut. El factor creativitat (noves idees i impuls a l’I+D). Globalització i innovació deuen ser els dos mantres més repetits de la dècada i estan més relacionats que no sembla. El món és una font d’inspiració fantàstica que cap empresa hauria de deixar escapar. Fins i tot aquelles que no tenen previst fer el salt internacional a curt termini han d’estar ben atentes als moviments del seu sector en d’altres racons dels planeta. Competidors internacionals, proveïdors internacionals i clients internacionals son tres fonts d’innovació global de primer ordre. Un motor de creativitat.

Hi ha qui en diu fer un cop d’ull a com remena el mercat i els tècnics que s’estimen més parlar de benchmarking competitiu però al cap i a la fi es tracta del mateix. Veure per on avança el mercat. Seguir els moviments de les empreses del propi sector arreu del món per aprendre allò que fan bé. Els menys poètics parlaran de còpia però no és això. Es pura inspiració per a l’I+D que es fa portes endins. Fa vint anys les principals fires internacionals de cada sector eren l’únic camí per aquest exercici però avui n’hi ha prou de googlejar unes hores. I si més enllà de les idees es busquen solucions és en els proveïdors internacionals on cal anar-les a buscar. Empreses que treballen en mercats diferents, amb clients i necessitats diverses que poden aportar un know-how enorme. Els bons proveïdors fan millors els seus clients i son una via d’excel·lència que cal anar a trovar allà on es trobin. Fins i tot a l’altre banda del món. Competidors i proveïdors presents als mercats internacionals son motors de creativitat i innovació però el procés arriba al màxim de revolucions quan l’empresa fa el salt i comença a treballar amb nous clients internacionals. Un pas que força a adaptar els productes i trobar nous camins que acaben enriquint la competitivitat portes endins.

Creativitat, creativitat i creativitat. A la triple C per una triple via: competidors internacionals, proveïdors internacionals i clients internacionals. Obrir-se al món impulsa la innovació.
P

dilluns, de setembre 27, 2010

El catalanisme passiu del PSC



La jugada era gairebé perfecta. L’any 2003 el PSC va aconseguir un somni llargament cobejat. Tot i un empat tècnic en vots* i la victòria de CIU en escons els socialistes aconseguien lligar el primer tripartit. Un moviment que els havia de portar a certificar el seu catalanisme de pedra picada amb l’objectiu, mai amagat, de marginar CIU. El PP governava l’estat amb majoria absoluta i seria molt fàcil anar estirant la corda amb la complicitat del PSOE. I vinga a fer el patriota de la forma més innòcua perquè tot plegat no era sinó un senzill joc de frontó contra la paret de l’aznarisme. Però arriba la tragèdia de l’11M i el tripartit es troba cara a cara amb el “gobierno amigo”. Fer el valent ja no seria de franc. Les esmenes presentades pel MHP Montilla, llavors Ministre, a l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya resumeixen bé la tragèdia del tripartit.

Set anys després del 2003 l’invent ha estat un fracàs però la pregunta continua a l’aire. És el PSC un partit catalanista? I la resposta és un sí arrossegat i poc entusiasta. El catalanisme dels socialistes catalans és light i passiu. Potser el PSC no estira la corda, ni massa ni poc, però el cert és que sense el PSC potser no hi hauria corda per estirar. I és que una ullada al substrat social que avui configura el cens català, als perfils nacionals i ideològics dels ciutadans del país, fa pensar que seria difícil aconseguir un sistema de partits més favorable a la construcció nacional. El PSC és una eina que val la pena cuidar. Citant l’Enric Juliana: “el PSC dóna profunditat de camp al catalanisme”.

El procés de construcció nacional demana una triple configuració social que comença amb un gruix de ciutadans que l’impulsen, els entusiastes. Un rol que a Catalunya fa el terç més nacionalista de la societat, un conjunt representat principalment pels partits nacionalistes/sobiranistes/independentistes. Però recolzada sobre una minoria social escassa i precària la construcció nacional, amb l’extensió de la llengua i la immersió lingüística com a bandera, només es pot mantenir sense una oposició significativa. És gràcies a l’escassa incidència de l’espanyolisme i l’anti-nacionalisme que és possible el consens catalanista. Si el Partit Popular, Ciutadans i altres espècies estranyes tinguessin més presència política al país tot seria molt diferent. Molt més difícil. Però més enllà d’entusiastes i contraris la clau de volta de tot plegat és una massa social que sense situar-se en el nacionalisme accepta passivament i sense oposició la política d’enfortiment i construcció nacional. És en aquesta categoria on el PSC juga un rol fonamental. La gran majoria dels seus votants son catalanistes passius i si ho són és en bona part gràcies al discurs que l’esquerra catalana, del PSUC al PSC, ha seguit les darreres dècades. Sense aquests partits no seria estrany que part dels seus votants basculessin cap a l’anti-nacionalisme fent molt difícil, potser impossible, la continuació d’un consens positiu per al país.

El President Montilla potser no ha estat un gran líder al capdavant de la Generalitat. És cert. Però com a ex-President pot tenir un rol fonamental per afermar una visió positiva del catalanisme, mig passiva i mig entusiasta, entre molts ciutadans del país amb una trajectòria vital similar a la seva. Un lideratge integrador que ell pot exercir millor que ningú. Però no diguem blat…
O

dimarts, de setembre 21, 2010

Concert econòmic, política de debò



Descartada la secessió a curt i mitjà termini només la fòrmula del concert econòmic ofereix prou garanties al mal nenor de la sobirania compartida. Un control sobre els recursos fiscals del país que garantiria prou força negociadora per aturar el dèficit fiscal que dessagna l’economia catalana i blindar el propi espai de decisió. Després del fracàs estatutari plantejar a curt termini la consecució del concert pot semblar una pura fantasia però el cert és que hi ha arguments per a l’optimisme.

Catalunya endins el Partit Popular no ha superat encara, després de tres dècades llargues, l’estigma de partit pària. En el seu millor moment, a les generals de l’any 2000, no va passar de ser el tercer partit més votat amb un trist 14,5% de vot sobre el cens. Una realitat que tenint en compte el pes demogràfic de Catalunya condemna els populars espanyols a l’oposició si no és que son capaços de galvanitzar fins a l’extrem la resta del cos electoral de l’estat. Una tasca dificil que només han aconseguit dues vegades. Els populars catalans necessiten ser reconeguts pels votants de Catalunya com un partit propi que mira pels interessos del país. Un reconeixement que, allunyats de la qüestió identitària, poden aconseguir si participen de forma directa i devisiva en la consecució d’un concert econòmic per Catalunya. Una jugada que obligaria el PSC a donar-hi suport si no volen caure, ells mateixos, a la cova del sucursalisme que el PPC prova d’abandonar.

Però Catalunya enfora hi ha també arguments per obrir el camí del concert. Hi ha una Espanya subsidiada que és també una Espanya captiva. L’Espanya del PER i el 25% d’empleats públics que fan de columna vertebral del PSOE. La voladura controlada d’aquest entramat clientelar ha de ser, per força, atractiva per la dreta espanyola. Un moviment que de retruc posaria el PSOE a la defensiva i tensionaria la relació del PSC amb els seus socis de Madrid.

Catalunya endins però també Catalunya enfora és el Partit Popular qui té la clau del concert. Ara, essent realistes el concert econòmic català no podria ser una bicoca com el basc o el navarrès. Seria necessàriament un concert econòmic “solidari”*. La fòrmula del concert implica que Catalunya recapta els propis tributs, tots, per enviar-ne després una part a Madrid en concepte de despeses comunes (defensa, monarquia, ambaixades, …), inversions de l’estat a Catalunya i la quota solidària que exigeix la Constitució. El pes econòmic de Catalunya al conjunt de l’estat i la cotilla constitucional fan impossible un concert com el foral en que bascos i navarresos acaben cobrant per ser espanyols. Però un nou marc de relació fiscal multiplicaria la força negociadora del país, permetria pagar només per aquelles inversions de l’estat ja executades i faria possible mantenir la quota “solidària” en xifres assumibles tendint, gradualment, a zero. Clarificant, negre sobre blanc, el que el passaport espanyol costa a cada català. No és cert que un marc de relacions fiscals amb l’estat sota la fòrmula del concert sigui inconstitucional. El concert català hauria de ser “solidari” per complir allò disposat per l’article 156 de la Constitució però l’exemple de les Canàries fa evident que hi ha flexibilitat legislativa en aquesta qüestió més enllà de les regions forals.

Un projecte interessant per al país que se situa, a més, en el terreny d’allò possible i a l’abast. Una jugada d’estratègia i tàctica nacionalista. Política de debò.

*Les cometes responen al caràcter forçat de la solidaritat catalana.

diumenge, de setembre 19, 2010

Vora el pi de les tres branques



Des que Verdaguer li va dedicar un bellíssim poema l’any 1888 el pi de les tres branques ha estat un dels símbols del catalanisme. Un indret de visita obligada i una metàfora del país (països, si es vol). Sec, escapçat, mort i apedaçat, encara imposa quan es visita. Un arbre immens, altiu i negre enmig del verd del Berguedà.

Fa tres segles que a Catalunya la fidelitat al país és paga cara i el pi de les tres branques n’és una bona prova. Des que va esdevenir un referent de catalanitat l’arbre ha estat enverinat i cremat, atacat a cops de destral i més endavant, amb la millora de la tècnica, esgarrinxat amb una moto-serra. Avui qui el visita troba l’esquelet d’allò que havia estat. Un tronc enfosquit i sense vida, ple de cicatrius i amb una branca perduda. I és fàcil deixar-se endur pel pessimisme per veure en aquell pi la dignitat rebregada del país. Però l’arbre es manté dret. Ferm. Sec però endurit, gairebé petrificat. I encara més. Al voltant de l’arbre la vida reneix. Neixen nous pins que s’alcen tossuts per poder superar algun dia aquell que va inspirar Mossèn Cinto. I hi ha gent, joves i grans, molta gent que peregrina al pi i l’omple de vida amb la seva presència.

Hi ha l’adversari (l’enemic davant el qual sempre és l’hora d’estar alerta) que ataca el pi de les tres branques i tots els símbols del país pensant que pot ferir-lo però no hi ha cop, per fort que sigui, que pugui arribar a l’ànima. Anys de resistència, anys de renaixença, demostren que aquest enemic té la batalla perduda. Però la victòria és en el bosc, en la gent, i la clau de l’èxit és aquesta perspectiva. Hi ha qui es mira el pi tan de prop que no pot veure el bosc que hi ha al darrera. Aquells que voldrien quedar-se amb un pi sec perdent l’oportunitat de gaudir d’un bosc sencer. Tot un bosc que arrela, lentament, tement una maltempsada que l’esguerri.
ñ

dijous, de setembre 09, 2010