diumenge, de desembre 21, 2008

La CRISI i la pedra filosofal

“Si aquesta crisi era previsible, per què ningú no va escoltar els avisos? Doncs perquè massa politics creien que un món de franc era possible. Que un nou paradigma econòmic el podia fer realitat. Res de nou, com la pedra filosofal que tornava el plom en or.”

“La prosperitat sense esforç és un somni (malson?) molt antic"

Ron Paul

dissabte, de desembre 13, 2008

Pausa

Proper post el dilluns 22 de desembre.

dimarts, de desembre 09, 2008

dijous, de desembre 04, 2008

Xavier Bru de Sala: contra el mite de la unitat


En Xavier Bru de Sala publica un article interessant a la darrera edició de la revista El Temps. Un article que trenca amb el mite de la unitat catalana (catalanista?) i que acaba així: “Allò que els mouria (a l'estat) a considerar Catalunya amb respecte no passa per la unitat o la divisió, sinó per esdevenir més conseqüents, menys servils. Vaja, que, sense amenaces creïbles, no hi haurà encaix ni desencaix.”

Després d'anys de fer de Bolívar a Catalunya i de Bismarck a Espanya el nacionalisme hauria de canviar els papers per construïr Catalunya amb decisió bismarckiana fent de Bolívar Catalunya enfora. Com afirma el mestre Bru de Sala, a Madrid cal ser menys servils i més ferms, molt més ferms.
________________________________________

Article d'en Xavier Bru de Sala publicat a la revista El Temps (núm. 1277):

"No sempre convé mirar entre bambolines o rere el teló, en aquest teatre de la política. No és igual contemplar un decorat pel davant, a una certa distància i amb la il·luminació més adequada, que examinar-lo ben de prop, per totes bandes, palpar-lo, comprovar-ne la qualitat i –ara que aquest mot tan absurd com utòpic encara no ha passat completament de moda– la sostenibilitat. No és igual perquè, sense anar més lluny, es comprovaria que els decorats, si més no els tradicionals, no toquen de peus a terra encara que ho sembli per efecte òptic. Això passa amb la famosa i vistosa, encara que ningú no l’hagi vista mai de gaire a la vora –i menys en la realitat– unitat catalana."

"La unitat catalana se sol considerar com un factor operatiu però fràgil, una mena de voluntat general que els partits malmeten quan l’administren més al seu favor que segons l’interès general o del país. Com si diguéssim, una predisposició o disposició que opera tan enllà com li és possible, però que les febleses estructurals de la política catalana, en aliança amb la diversitat d’interessos partidistes, acaba sovint trencant. Per part meva, la considero un decorat. Queda molt bé, tant o més decorativa que la cúpula de Barceló, aquesta de l’entelèquia de l’aliança de civilitzacions, però no és de veritat. No ho ha estat mai. Encara vaig més enllà, sort en tenim. M’explico."

"De la consideració generalitzada, i sacralitzada, que com he dit no comparteixo, es deriva el mite de la invencibilitat de la unitat, quan en efecte es produeix. Ben al contrari, sostinc que no s’ha produït mai, si més no allà on ha de valer o fer-se valer, que és a Madrid. I si un dia s’arriba a produir, la unitat, s’hi faran el mateix panxó de riure que si hi anéssim dividits. I a sobre se’ns veurà el llautó de la ineficàcia d’anar-hi tots de bracet."

"Allò que els mouria a considerar Catalunya amb respecte no passa per la unitat o la divisió, sinó per esdevenir més conseqüents, menys servils. Vaja, que, sense amenaces creïbles, no hi haurà encaix ni desencaix."
*

dilluns, de desembre 01, 2008

Marroquina resident a Catalunya?


El passat diumenge el telenotícies vespre de TV3 (la nostra?) va dedicar uns minuts al primer aniversari de la mort de Francesc Candel. Una data de referència en que es reeditarà “Els Altres Catalans” recuperant els textos retallats per la censura alhora que s'impulsa la Fundació Francesc Candel. A partir d'aquí, el periodista encarregat de la notícia comentava la contribució de Candel a la integració dels immigrants que van arribar a Catalunya durant el segle XX. Una tasca que se suma a la de molts altres per consolidar la idea d'una Catalunya d'origens diversos però amb un futur comú, Una integració que relliga el país de sempre amb els nous catalans. Acabant la notícia i amb la intenció de lligar el passat amb el present del país, el periodista acaba fent el ridicul mentre posa al descobert tots els complexos i els errors de la societat catalana quan s'enfronta a la immigració global dels darrers deu anys. La notícia es tancava així: “El proleg de la reedició del llibre de Paco Candel l'ha escrit la marroquina resident a Catalunya Najat El Hachmi”: Marroquina resident a Catalunya?

Recapitulem. La Najat El Hachmi va arribar a Catalunya amb vuit anys.. S'ha educat aquí, ha crescut aquí. El seu origen i el lloc de naixement no la fan pas menys catalana. Més encara, ha fet de la llengua del país la seva eina de treball i a banda de guanyar el premi Ramon Llull amb la seva darrera novel.la ha publicat un assaig sobre immigració i identitat titulat especificament “Jo també soc catalana”. Però en el desconcert amb que molts catalans s'enfronten a la immigració la Najat, una catalana més, és una marroquina resident a Catalunya. Tot un exemple de feina pendent per a la Fundació Francesc Candel.

És evident que tot plegat és sobretot una prova de manca de criteri i professionalitat dels periodistes responsables de la notícia. Cal ser molt incapaç per a considerar la Najat El Hachmi com una marroquina resident a Catalunya. Cal ser molt inutil per a fer-ho en una notícia sobre la Fundació Francesc Candel. Tot un exemple dels dèficits de TV3. Però més enllà d'això l'anecdota dóna el tó d'un problema greu per a la Catalunya d'avui i demà.

Tant dificil és entendre que la Najat i els milers i milers d'homes i dones com ella son catalans? Que a la Catalunya d'avui no hi ha manera més catalana de ser català que ser fill, net o besnet d'immigrants? És possible que la vena multicultural de la pseudoprogressia del país acabi tancant les portes de la plena ciutadania als nous catalans?
*

dimarts, de novembre 25, 2008

Immigració, llegendes urbanes i racisme quotidià


Les llegendes urbanes al voltant dels immigrants fa temps que volten però darrerament son més vives que mai. D'exemples no en falten, hi ha on triar, però una de les millors, de les més sucoses i inversemblants, és la del tràfic d'òrgans als basars xinesos.

La història, amb múltiples variants, fa més o menys així. Dues noies s'apropen a un basar xinès i mentre una hi entra a remenar l'altre es queda fora mentre parla pel mòbil, fuma o xerra amb algú. Al cap d'una estona, veient que l'amiga no surt entra a buscar-la i no la troba. Pregunta per l'amiga i li diuen que no l'han vista però la noia insisteix, i en algunes versions fins i tot troba la bossa, el mocador o la bufanda de l'amiga. Espantada, la noia truca a la policia que es presenta al cap de poca estona i després de regirar-ho tot acaba trobant un doble fons en algun armari on l'amiga jau anestesiada. La història acaba explicant que el basar xinès forma part d'una xarxa organitzada de tràfic d'òrgans. Una xarxa que al cap de poques hores hauria matat la pobre noia per a vendre-la per peces. Allà els ronyons, aquí el fetge, més enllà les còrnies i el cor com a producte estrella subhastat al millor postor.

N'hi ha prou a fer un cop d'ull al Google per adonar-se que la història es repeteix per tot Catalunya i més enllà. Sempre com un rumor i mai com a notícia. Una mentida absurda que corre amunt i avall alimentada pel combustible amb que funcionen les llegendes urbanes, els prejudicis. Racisme quotidià.
*

divendres, de novembre 21, 2008

En Humphrey i la dictadura de la incompetència


Un alt funcionari d'una administració catalana parlava fa uns dies del darrer llibre d'en Xavier Roig, "La Dictadura de la Incompetència". El llibre és demolidor amb l'excés d'intervenció pública a la vida del país i la funcionarització radical de la política i l'economia catalanes. Una lectura gens fàcil per a un Sir Humphrey local.

Aquest alt funcionari, però, s'hi referia així: "A la nit he de deixar el llibre perquè la lectura em posa nerviós. Com a funcionari trobo el text injust i demagog. Al matí, quan arribo al despatx, em poso doblement nerviós quan m'adono que allò que llegia a la nit és totalment cert!"
**

dijous, de novembre 20, 2008

Ramon Tremosa: "Nissan: Guanya ZP, perd Catalunya"


Article d'en Ramon Tremosa publicat a la revista El Temps (núm. 1275):

Nissan: Guanya Zapatero, perd Catalunya

El president Montilla ha anat a París a visitar l’empresa Nissan, per mirar de fer alguna cosa que garanteixi el futur de la planta a Catalunya. Però els alts directius de la multinacional nipona saben que no és un agent rellevant per al futur de l’automòbil: el govern de la Generalitat no té capacitat de concedir incentius fiscals sobre l’impost de societats, ni tampoc pot prometre la construcció d’un tren de mercaderies que faciliti l’exportació de cotxes des de la planta catalana cap als mercats europeus. La Generalitat no té poders sobre l’una cosa ni l’altra i el dia 1 d’octubre del 2005 el ministre del govern espanyol, José Montilla, va anunciar la presentació d’esmenes contra l’Estatut aprovat el dia abans al Parlament de Catalunya, que atorgava al govern català la recaptació de tots els impostos suportats al país.

Si es confirma que l’empresa japonesa, en converses amb el ministre espanyol d’Indústria Miguel Sebastián, aposta finalment per la fàbrica de Valladolid –en detriment de Barcelona– per a fer-hi els futurs cotxes elèctrics, caldrà començar a capgirar l’eslògan electoral del PSC. La victòria de Zapatero, gràcies als diputats del PSC al Congrés dels diputats, ara és utilitzada per debilitar la fàbrica catalana de Nissan i per impulsar la fàbrica castellana. Una planta que és molt més lluny de la mar que la de Barcelona i que, doncs, assumeix un cost de transport molt més gran per a exportar els cotxes al mercat europeu.

President Montilla, quins beneficis fiscals ha donat el govern espanyol a Nissan perquè s’avingui a aquesta decisió contra tota lògica de mercat? Per què el govern espanyol endarrereix la construcció del tren de mercaderies des del port de Barcelona fins a la frontera francesa? Fins i tot el president del port, Jordi Valls, sempre ponderat, denuncia que els terminis d’execució d’aquesta via eren “manifestament millorables”. Per què s’endarrereixen fins al 2015 unes petites inversions decisives per al futur de Catalunya (menys de 200 milions d’euros per a condicionar alguns trams)? Si aquest tren fos operatiu, les plantes de Nissan i de Volkswagen a Catalunya estarien salvades, perquè guanyarien un gran valor estratègic: esdevindrien la millor porta d’entrada europea de components que es fabriquen en altres continents. Per què UGT i CCOO no diuen res sobre els retards d’aquesta línia? I Esquerra ni tan sols pensa pressionar per acabar aquesta línia de tren i poder presentar algun trumfo electoral el 2010?
*

diumenge, de novembre 16, 2008

BAT blocs (Blocs Against Tripartit)


La mediocritat socialista, el bonisme d'Iniciativa i el caos republìcà pesen cada dia més en el futur del país. El final del desgovern no sembla pas pròxim però un grup de blocaires s'han decidit a recollir la seva frustració en un nou bloc de blocs: BAT blocs (Blocs Against Tripartit).

BAT blocs (declaració de principis):

Tots els blogs adherits a aquesta xarxa som blocaires catalans
que, des de la nostra llibertat de criteri, pensament i opinió,
lluitem per una terra lliure i pròspera.

Considerem i denunciem el règim polític del govern tripartit
que ha esdevingut una autèntica plaga insufrible i
immerescuda que pateix la nostra nació.

I ens comprometem a convertir la nostra opinió en una
arma combatent per la llibertat, individual i col·lectiva.

VISCA LA TERRA, MORI EL MAL GOVERN!
*

dijous, de novembre 13, 2008

Sopar amb Alfons López Tena a Sabadell


El dijous dia 20 de novembre, els socis del Grup Hayek a Sabadell han organitzat un sopar amb Alfons López Tena per analitzar la situació en què es troba el recurs presentat pel PP en relació a l'Estatut de Catalunya, fer balanç de la seva estada a Madrid com a vocal del Consell General del Poder Judicial i compartir les iniciatives impulsades pel 'Cercle d'Estudis Sobiranistes' del qual n'és president.Tot i ser un acte circumscrit als socis i simpatitzants de Sabadell, és obert a tots els membres del Grup Hayek que s'hi vulguin sumar.

Dia: dijous 20 de novembre
Hora: 21.00

Informació i reserves: gruphayek@gmail.com
*

dimarts, de novembre 11, 2008

Contra The Economist. Manfestació davant El Corte Inglés.


Gibraltar era la gran excusa del franquisme. Quan la situació política feia necessari el recurs a l'enemic exterior els britànics eren un recurs habitual. Fins i tot corre la brama de que el nacionalisme espanyol més primari havia arribat a manifestar-se davant El Corte Inglés. Una protesta absurda que dóna la talla de l'Espanya de l'època.

La darrera edició del setmanari liberal anglès The Economist, dedica un magnífic reportatge especial a Espanya amb el títol “The party is over”. La revista retrata el final del model espanyol aixecat sobre el totxo i la immigració, dubta de la capacitat del govern Zapatero per a donar-hi resposta i repassa els principals reptes econòmics, polítics i socials de l'estat. Uns reptes entre els que destaca la qüestió territorial i on s'escriu tot just mitjà pàgina sobre Catalunya. Allà, en poques línies, es descriuen les dificultats d'una Espanya amb 17 autonomies que han multiplicat la despesa pública tot donant espai a cacics polítics com els dos Manuels, Chaves i Fraga i, sí, també s'hi cita el President Pujol.

La reacció irada a les crítiques de The Economist és un senyal pèssim. Un indici preocupant de l'actual estat d'esperit dels catalans i el seu govern. El corresponsal a Madrid de la revista ha fet una bona labor d'investigació i acaba escrivint un article correcte amb una visió molt centralista. No veu clara la tensió centrípeta dels nacionalistes perifèrics. No li agrada la immersió lingüística que es pràctica a Catalunya. Pensa que els vint-i-tres anys de govern convergent no van ser perfectes (Àngela Maria!). Tant fina tenim la pell tots plegats que la Generalitat gosa fer “casus belli” d'un article periodístic per acabar presentant una queixa formal a través del seu representant al Regne Unit? A quina mena de periodisme mesell estan acostumats aquesta gent?

Fer el ridícul Catalunya endins és enutjós. Fer el ridícul Catalunya enfora perjudica la imatge del país i complica la nostra credibilitat futura. El segell de la Generalitat i el cotxe oficial poden maquillar-ho, però la queixa enviada ahir a The Economist és una còpia posada al dia de les manifestacions franquistes davant el Corte Inglés.

Ser català ja era prou difícil sense haver de passar vergonya aliena pel propi govern.

dilluns, de novembre 10, 2008

Els vicis del bicing


Barcelona és la capital del país i com a tal marca ritmes i tendències. Quan l'ajuntament del cap i casal va decidir posar-se a llogar bicicletes, era només qüestió de temps que d'altres pobles i ciutats afegissin el negoci de les dues rodes al holding municipal. Bé, dir-ne negoci seria exagerat, al cap i a la fi, com deia Milton Friedman, quan gastes diners que no son teus en productes i serveis que no seran per a tu, el dispendi és inevitable.

Mirant a Barcelona, els ajuntaments de Salou i Cambrils han iniciat un projecte de lloguer municipal de bicicletes a la Costa Daurada. No sembla que hagin tingut en compte que entre els dos municipis, tot al llarg de la costa, hi ha força negocis dedicats a aquesta activitat. Tampoc no es pot dir que s'hi posin per poc. Per a cent bicicletes i deu estacions de lloguer, el pressupost d'instal·lació s'estima en 220.000 euros, una xifra que s'aproxima força al cost esperat de manteniment anual, 190.000 euros. Més de quatre-cents mil euros el primer any per a cent bicicletes de lloguer. Quatre mil euros per bicicleta. Màniga ampla que el bicing fa modern!

El bicing és el paradigma d'una forma de fer. Els vicis del bicing son un bon reflex dels vicis de la progressia d'aparador que fa massa anys que controla els ajuntaments catalans. Hi ha una bona i una mala manera d'impulsar projectes des del sector públic. Es pot dilapidar part del pressupost per tirar endavant el bicing mentre es porten a la ruina les empreses dedicades al lloguer de bicicletes. Es pot fer. Al cap i a la fi els negocis son egoistes i deuen voler guanyar diners. Quins miserables! Però també hi ha un altre camí. El dels servidors públics que impulsen projectes acompanyant el sector privat, animant a la cooperació entre empreses però sense ocupar l'espai reservat al mercat.

Sense fer tancar empreses, sense malgastar més de mig milió d'euros en dos anys, hi ha una altra forma de tirar endavant un projecte de bicing a la Costa Daurada que pot ser un actiu per al territori. El sector públic pot orientar la coordinació de les empreses de lloguer ja existents que vulguin sumar-se al projecte, pot oferir facilitats en la concessió de permisos i l'ús de la via pública, pot avalar el finançament necessari per iniciar l'activitat, pot fer mil i una coses però per això cal entendre l'economia de mercat i tenir respecte pels impostos que paguen els ciutadans. És més senzill tirar pel dret i fer-se'n càrrec. De fet si surt malament algú taparà el forat i tampoc no passarà gran cosa, oi?
*

diumenge, de novembre 09, 2008

dijous, de novembre 06, 2008

Crisi i estalvi, justos per pecadors


L'estalvi ha estat la gran víctima col·lateral dels darrers quinze anys d'exuberància irracional. Amb el tipus d'interès per sota la inflació van desaparèixer tots els incentius a diferir despesa i limitar l'endeutament. Financeres, bancs, caixes, comerços, agències de viatges i immobiliàries es van aliar per a empènyer els ciutadans a una carrera de consum sense fi.

Els jocs de mans monetaris van multiplicat el capital disponible i alguns economistes afirmaven que l'estalvi ja no era necessari, com si la màgia financera pogués multiplicar els diners sense cap efecte secundari. Però sense l'estabilitat que dóna l'estalvi privat, sense l'acumulació gradual que li és inherent, l'efecte bombolla ha acabat destruint bona part de la falsa riquesa creada en l'últim període expansiu.

Ara, quan la crisi arriba amb tota la duresa per a corregir els desequilibris del sistema, s'espera que siguin els estalviadors els que paguin la factura. El globus del consum, inflat de deute barat i sense garanties, ha acabat petant. El somni d'una economia sense estalvi s'ha esvaït i amenaça d'emportar-se amb la seva caiguda bona part dels sistema financer. Davnat d'aquesta situació hi dos camins a prendre, o bé s'assumeixen les responsabilitats, cauen alguns bancs, grans empreses fan fallida i es reconeixement que bona part del progrés dels últims anys, amb la consegüent revisió de valor, o es generen quantitats massives de diner no i es paga l'enorme factura pendent a base d'inflació.

No cal dir que l'opció escollida és la segona. Els estats ho pagaran tot: les pèrdues dels bancs, els forats al balanç de les grans empreses, les subvencions per a evitar acomiadaments, la compra de gegantí excés d'oferta al parc d'habitatge, l'estimul a l'obra pública, el nou deute públic,... Els estats ho pagaran tot però res no serà de franc. Els diners perdran valor i els únics a qui no es pot culpar d'aquesta catàstrofe, els estalviadors, en seran els principals perjudicats. Això deu ser allò que en diuen justícia social.
*

dimarts, de novembre 04, 2008

From Selma to DC

Demà al matí hora catalana el President electe Barack Obama pot tancar amb victòria el llarg camí de la lluita pels drets civils als Estats Units. Demà, si guanya Obama, guanya el President Johnson (LBJ). Demà pot acabar la llarga marxa des de Selma (Alabama) a les escales del Capitoli (Washington DC).

dimecres, d’octubre 29, 2008

Llibre: "Apàtrides, incultes i (de vegades) analfabets"


La primera tongada del model Rosa Sensat va funcionar perquè les mestres i els mestres -afectava sobretot la primària- estaven molt motivats, tenien autèntica vocació pedagògica, no paraven de fer cursos de reciclatge, ho experimentaven tot, ho discutien tot: l'escola activa eren també ells. I perquè la societat que els enviava els nens era homogènia, poc conflictiva i encara arrossega a una certa admiració per la cultura.”

“... no tothom se'n surt, perquè no és tant un problema de continguts -a un adolescent li pots ensenyar el que vulguis, que si vol és una esponja- com d'hàbits. Sense l'hàbit de l'esforç i sense disciplina, i amb la família xiulant, ja pots abaixar el nivell que no hi ha res a fer.”

Llucia Ramis (...) ha resumit els seus dubtes generacionals en una primera novel·la costumista, Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys. (...) Doncs bé, una frase de l'autora: "Ens varen educar perquè no ens privéssim de res d'allò que volíem, però ningú ens va guiar perquè sabéssim què és allò que volíem". Déu n'hi do. Una generació estovada. Vols dir, xata, que algú t'ha d'explicar què és allò que vols? Tantes coses, tantes facilitats has tingut, que ara que voles sola no saps cap on volar?”

Les societats tenen el nivell educatiu que es mereixen, perquè el sistema és una emanació de la societat. És impossible tenir un sistema educatiu millor que el nivell d'exigència de la societat envers ella mateixa.“

El Pacte Nacional per l'Educació, com tots, acumula folis. No cal fer-ne la transcripció: hi ha una part de la declaració, on es constaten les coses ja habituals, és a dir, que la societat va canviant i va tenint noves necessitats, i una part d'acords, on es marquen uns camins per, precisament, atendre aquestes necessitats. (...) queda poc, per no dir gens d'espai concentrat en l'exigència i l'excel·lència -dues paraules que costa trobar en el patracol.

Catalunya es debat entre l'angoixa que el fenomen migratori provoca en molta gent, que veu com el país es dilueix en aquesta espanyolitat banal que ens envolta, i l'actitud d'abandonar tot referent autòcton, incloent la llengua, per no ofendre els nouvinguts -com si Catalunya i la seva identitat fossin ofensives.”
*

divendres, d’octubre 24, 2008

Entre l'acció i l'esperança (encara!)


m'agradaria poder fer arribar dos exemplars del
“Construir Catalunya” i un de
“Des dels turons a l'altra banda del riu”
a qui pugui estar interessat en llegir-los

En el primer volum de les seves Memòries, el President Pujol fa referència als seus escrits de presó, recollits en el llibre “Dels turons a l'altra banda del riu” i diu: “És un llibre estrany. Fa molts anys que està exhaurit. No sé si trobaria lectors, avui, ni entre els meus coreligionaris. Però per a mi va ser important. Ho va ser molt, per a mi.”.

El cert és que no s'ha escrit res en la història recent de Catalunya que iguali la profunditat, l'èpica i l'ambició dels escrits aplegats als dos volums d'”Entre l'acció i l'esperança” (“Des dels turons a l'altra banda del riu” i “Construir Catalunya”). Dos textos que aviat farà mig segle que van ser escrits però que continuen carregats d'actualitat per què Catalunya té una tendència recurrent al conformisme i el vol ras. Uns dèficits que avui tornen a fer de llast per a un país sense horitzó.

Amb els seus escrits, en Pujol es converteix ell mateix en un dels “mestres d'energia” que li han fet de guia. Un mestratge en idees, valors i actituds que avui és tan necessari com ho era fa cinquanta anys.

No és veritat que aquests llibres no trobarien lectors avui en dia, més aviat els lectors d'avui no trobarien aquests llibres per què s'han convertit en peces de col·leccionista difícils d'aconseguir. Mentre n'esperem una reedició, m'agradaria enviar dos exemplars del “Construir Catalunya” i un de “Des dels turons a l'altra banda del riu” a les persones interessades en llegir-los. Si els voleu rebre, deixeu un comentari amb els vostre correu electrònic i us els faré arribar.
*

dijous, d’octubre 23, 2008

Llibre: "La Dictadura de la Incompetència"



De la contraportada:

"¿Vostè es considera «societat civil»? Atenció: forma part d’una espècie amenaçada."

"Aquest llibre defensa la iniciativa privada i per tant la llibertat. És un retrat clar i actual dels vicis d’Europa, sobretot del sud d’Europa. Ens fa veure les trampes de l’antiglobalització, deixa en evidència la falsa solidaritat i denuncia les relacions promíscues entre cert poder econòmic, el progressisme mal entès i el poder polític."

"Amb extraordinària lucidesa Xavier Roig (que fa anys ja va pronosticar que Barcelona esdevindria «un Lloret amb ínfules culturals») pretén posar-nos en guàrdia contra un Estat ineficaç. Un Estat que cada cop cobreix més espai amb la seva densa teranyina (és significatiu que el 68% dels parlamentaris de Catalunya provingui del sector públic), una escola que modela el pensament i un discurs dominant que denigra per sistema tot allò que sigui privat i exalça tot allò que sigui públic."

"La dictadura de la incompetència no vol afegir-se a la «cultura de la queixa». Al contrari. Vol apel·lar a la consciència de cada ciutadà i de cada empresa per tal que siguin més exigents amb ells mateixos, perquè si volem superar la crisi que ja ha començat no podem comptar amb ningú més."
+

dimarts, d’octubre 07, 2008

Pausa

El bloc tornarà el proper dimecres 23 d'octubre.

dijous, d’octubre 02, 2008

Blocs i regulació, els eurodiputats responen


Dos eurodiputats han respost al post sobre l'intent de regular els blocs al Parlament Europeu.

Raül Romeva (ICV)

En resposta a la teva pregunta, sàpigues que vaig comentar l'assumpte al meu bloc, http://blocs.mesvilaweb.cat/raulromeva , concretament en dos dels meus posts anteriors, el del 23 de setembre (Pluralisme mediàtic sí, control i vigilància dels blocs no ) i el del 24 de setembre (Sí a una millor regulació, no a la policia d'Internet)

Raimon Obiols (PSC)

Responent a l’amic Marc Arza:
1) vaig publicar fa uns mesos un comentari sobre aquest informe. Es troba a:http://www.noucicle.org/obiols/?p=292
2) La posició del grup socialista està molt influïda per Michel Rocard,que ha coordinat informes sobre la qüestió, i per col.legues que són aferrissats partidaris del programari lliure i de la defensa a ultrança de la llibertat a Internet.
3) L’expressió “regulació” no és negativa en ella mateixa, a no ser que es combregui amb la ideologia “desreguladora” dels fonamentalistes de mercat, que han generat l’immens merder financer i econòmic que estem vivint aquests dies.

Alhora, l'Ignasi Guardans (CiU) i en Bernat Joan (ERC) han fet referència a la qüestió a la seva web i el seu bloc respectivament (seguir enllaços per a veure el text).

o

dilluns, de setembre 29, 2008

Els blocs fan por al Parlament Europeu


Tot just 45 vots van impedir la setmana passada que el Parlament Europeu aprovés una proposta de regulació per als blocs que hauria matat el mitjà. Irònicament, va ser un informe sobre “pluralisme en els mitjans” el que va precipitar la preocupació del Parlament Europeu sobre l'enorme perill que representen els blocs si continuen funcionant amb l'obertura i la llibertat amb que ho han fets fins ara. Francament, no és estrany que els euro escèptics siguin crítics amb Brussel·les si aquesta és la relació que el parlament de la Unió té amb la llibertat d'expressió.

L'informe elaborat per la socialista Marianne Mikko esmentava que “els blogs son de manera creixent un mitjà de comunicació personal que fan servir tant professionals del periodisme com persones privades, però l'estatus dels seus autors i editors, incloent la seva situació legal, no es fa saber de cap manera als lectors de blocs, generant incertesa pel que fa a la imparcialitat, fiabilitat, protecció de fonts, aplicació de codis ètics i responsabilitat en cas de querelles.” I en conseqüència reclamava “clarificar l'estatus, legal o d'altre tipus, dels blocs i la seva identificació voluntària segons els interessos i les responsabilitats professionals i financeres dels seus autors i editors.”

Una recomanació que es va convertir en una votació per obligar els blocs a complir les “mateixes normes que s'exigeixen a les altres formes d'expressió pública”. I ja hi som. Tots ben registrats, identificats, regulats, arraconats i atemorits. Una votació que no va tirar endavant per un marge molt just, tot just 307 pel no contra 268 pel sí, i que deixa la porta oberta a una futura regulació del mitjà. Una regulació que, no podria ser d'altra manera, serà rígida i restrictiva.

No és un bon senyal que aquesta votació i el procés que la va iniciar hagi passat totalment desapercebuda a la blocosfera catalana. Una prova més de la llunyania i la falta de control amb que treballa el Parlament Europeu. Ara, abans no hi hagi un nou intent de regulació d'aquest racó obert i lliure que és la blocosfera, seria bo que des d'associacions com STIC.cat i en contacte amb els eurodiputats catalans la catosfera faci sentir la seva veu. Una veu que demani a ses senyories que dediquin el seu temps a alguna cosa que no sigui fiscalitzar la nostra opinió.

_______________________________________________________

Aquest bloc es presenta als Premis Blocs Catalunya.
Podeu votar fins al proper dia 30.

*

divendres, de setembre 26, 2008

F.A. Hayek, una resposta a la crisi (1932)


“Enlloc de demorar la inevitable correcció dels desajustos causada pel boom dels darrers tres anys, s'estan abocant tots els mitjans imaginables a impedir aquesta correcció, i un d'aquests mitjans, que ha estat provat de forma repetida sense èxit, del començament de la crisi fins ara, ha estat aquesta política deliberada d'expansió creditícia. (...) Combatre la crisi amb una expansió de crèdit artificial és tant com voler curar el mal amb els mateixos mitjans que l'han provocat; com si patint d'una mala orientació del sistema productiu, volguéssim insistir en aquesta mala orientació -una via que només pot portar a una crisi més forta tan aviat com l'expansió de crèdit acabi (...) Probablement és per aquest experiment, i pels intents d'evitar la correcció dels mercats, que som en aquesta crisi tan profunda. No hauríem d'oblidar que, els darrers sis o vuit anys, la política monetària arreu del món ha seguit la via dels estabilitzadors. Ja és hora que la seva influència, causa de prou mal, sigui acabada.”

F.A. Hayek (juny 1932)
Introducció a Monetary Theory and the Trade Cycle

_______________________________________________________

Aquest bloc es presenta als Premis Blocs Catalunya.
Podeu votar fins al proper dia 30.

*

Ron Paul, resposta al President Bush


Traducció de la carta oberta del congressista Ron Paul (R, Texas) en oposició al pla de rescat impulsat pel Departament del Tresor. (S'han suprimit alguns paràgrafs per adaptar-la al bloc. Podeu consultar la versió original aquí).
_______________________________________________________

Aquesta crisi és fruit d'un excés de crèdit artificialment creat per la Reserva Federal. I quina és la solució que ens proposen? Més crèdit artificial creat per la Reserva Federal. No podem permetre que el govern es faci càrrec dels deutes dubtosos i les inversions fallides. Sense canviar el rumb, només intensificarem les distorsions en la nostra economia -les males inversions i els errors en distribució del capital-, impedint que el mercat porti l'habitatge i altres béns a nivells racionals de preus.

Ahir a la nit el President s'adreçava al país parlant de la crisi econòmica, afirmant que “els baixos tipus d'interès” havien portat a un excés de crèdit, però no va fer cap referència a l'origen d'aquest nivell de tipus: la Reserva Federal. Com sempre, un tipus d'interès artificial va provocar una distorsió al mercat, males inversions entre els empresaris,. Inversions que s'avancen al ritme del mercat i que l'evolució del consum no justifica. Unes inversions que no s'haurien fet amb tipus d'interès no distorsionats.

Sense oblidar les tàctiques amenaçants. Si no donem poders dictatorials al Secretari del Tresor “la borsa podria caure encara més, cosa que baixarà l'import de casa vostra i els vostres plans d'estalvi”. Obviant, és clar, que amb aquest rescat, amb el diner i el crèdit que es produirà sense cap fonament real, el valor dels estalvis caurà igualment per què el valor del dòlar baixarà en picat. Sobre l'habitatge, és evident que el seu preu actual és excessiu però el mercat no pot corregir-lo mentre el govern insisteixi en posar-hi les mans.

La mateixa estratègia nefasta que durant la Gran Depressió: mantenir de totes totes. Una Depressió que va durar una dècada. Per contra, quan es va permetre als preus reflectir el valor real durant la forta caiguda de l'any 1921, l'economia es va recuperar en menys d'un any.

F.A. Hayek va guanyar el Premi Nobel demostrant com la manipulació de tipus dels bancs centrals creava el cicle bombolla/depressió amb el que estem tant familiaritzats. L'any 1932, en el fons de la Gran Depressió, va descriure aquesta política boja, la mateixa que se segueix avui amb conseqüències igualment nefastes.

L'única cosa que aprenem de la història, em temo, és que no aprenem res de la història.

La mateixa gent que els últims anys assegurava que els fonaments econòmics eren ferms, els mateixos que animaven bojament l'extensió d'hipoteques de nou tipus, es consideren avui capaços de restaurar la prosperitat! Com d'equivocat, com de totalment equivocat, ha d'estar algú per tal que la seva suposada capacitat sigui posada en dubte?

H.G. Wells deia que la civilització és una carrera entre l'educació i la catàstrofe. Descobrim la veritat i fem-la sentir tant lluny com sigui possible. Per què la veritat és l'arma més poderosa que tenim.

En la llibertat,

Ron Paul

_______________________________________________________

Aquest bloc es presenta als Premis Blocs Catalunya.
Podeu votar fins al proper dia 30.

*

dimecres, de setembre 24, 2008

Obama'08, participació i victòria


Després dels anys Bush, el pitjor POTUS de la història moderna, el nou President dels Estats Units serà un canvi en positiu, sigui qui sigui. Tot i això, és evident que per als europeus la presidència Obama, poc imperial i oberta al multilateralisme, serà una alenada d'aire fresc. La seva història, el seu color i la seva joventut fan del senador d'Illinois un personatge carismàtic, però més enllà del cansament neocon no hi ha massa arguments de fons que justifiquin l'obamania desfermada als USA i Europa des de les primàries d'Iowa. Només les ganes de creure, la necessitat desesperada de creure en un canvi difícil de definir, expliquen la passió per una futura presidència Obama.

El cert és que a hores d'ara, a cinc setmanes del primer dimarts després del primer dilluns de novembre, la victòria del tàndem Obama/Biden és a tocar. El sistema electoral americà atribueix una sèrie de vots electorals a cada estat segons la seva població, uns vots que pugen tots al marcador del candidat vencedor en aquell estat. La lluita electoral se centra allà on la diferència de vots és estreta. Califòrnia o Nova York fa temps que son al marcador demòcrata, de la mateixa manera que Texas i tots els estats de l'Amèrica profunda son ja al marcador republicà. Els estats petits amb pocs vots electorals tenen menys importància que els grans i d'aquests n'hi ha pocs en joc. Aquestes eleccions es decideixen a Ohio, Michigan, New Mexico, Florida i Pennsylvania.

En tots aquests estats la tendència es positiva per als demòcrates però hi ha un factor important que les enquestes no poden mesurar, la participació i els nous votants. Aquesta serà la clau de la victòria d'Obama. Les primàries demòcrates, el duel Barack/Hillary van multiplicar el nombre de votants, sobretot entre els registrats com a independents i és amb aquests vots que Obama va guanyar la candidatura. Un efecte que els demòcrates viuen també en el finançament, amb centenars de milers de petites aportacions que ajuden a suplir els grans patrocinadors, majoritàriament republicans. Les eleccions del proper novembre veuran una participació insòlitament alta. Uns vots nous, joves i vells, que aniran massivament al futur President Obama.

Ara, amb dues guerres difícils contra exèrcits fantasmes, l'economia a tocar del col·lapse i un país dividit entorn d'una falla cultural profunda i gairebé insalvable, el futur President Obama haurà d'esforçar-se molt per a no defraudar les expectatives que li han donat la victòria.

_______________________________________________________

Aquest bloc es presenta als Premis Blocs Catalunya.
Podeu votar fins al proper dia 30.

*

dilluns, de setembre 22, 2008

Reus


A Reus estem de Festes de Misericòrdia fins al proper dia 25. No se m'acut millor manera de celebrar-ho que compartir allò que la Patricia Gabancho diu de la ciutat dins El Fil Secret de la Història, resseguint els brots de dissidència i creativitat de la tradició catalana.

"Reus és un cas a part en la geografia catalana: un potent pol de creativitat gairebé tràgica: grans desencaixats de la cultura catalana vénen de Reus. Josep Maria Carandell, que era de família reusenca, m'havia explicat que aquelles terres eren una mena d'Empordà però salvatge: el mateix càstig infringit per un vent inclement, però escombrant un paisatge més cruel, més àrid, amb un grau menys intens de civilització, malgrat que hi van transitar grecs, romans i fenicis. Reus, i els seus voltants, és un viver de bogeries, amables o no; de progressisme federal i de carlins reaccionaris; de grans projectes il·luminats i de grans monestirs; del general Prim -"o caixa o faixa"- i de Gaudí. El que l'Emporda té de murrieria, Reus i la seva plana ho tenen de tràgic, i la tragèdia sempre és un compromís."

"El que l'Empordà troba en la manufactura del suro, que va ser síntesi de la seva capacitat industrial a començament del segle XX. Reus ho té en la destil·lació de l'aiguardent. Reus-París-Londres és l'epigrama de la ruta comercial del licor. La vitalitat de la ciutat, que s'oposa al caràcter funcionarial de Tarragona, comença al segle XVIII, que vol dir que aprofita els vents de modernització qeu bufen des d'aquell moment. I és un o dos segles després, entre el XIX i el XX, quan l'ambient dóna el millor de si en talent i gosadia creativa. Si pensem que en aquell moment la llibertat de pensament es manifestava a través de la ciència experimental, no és estrany que nasqués a Reus le primer especialista en medicina psiquiàtrica, Pere Mata, un liberal que va arribar al món el 1811 i que va passar anys a l'exili – perquè Espanya sistemàticament ho expulsa tot-, anys que, com a bon català, va aprofitar per formar-se. En el seu cas a París, precisament amb Mateu Orfila, aquell forense i toxicòleg que va acabar malament per culpa dels seus enfrontaments amb el poder. Com el seu mestre Orfila, Pere Mata va explorar les conseqüències forenses de les malalties mentals: eren gent que volia establir la veritat. "

"Els hippies que van fer niu a Formentera en els anys seixanta i setanta van dir que l'illa era un dels punts magnètics de la terra, un pols màgic, un epicentre tel·lúric. Si això és així, si aquests punts existeixen, Reus n'és un i els voltants de Figueres un altre."

_______________________________________________________

Aquest bloc es presenta als Premis Blocs Catalunya.
Podeu votar fins al proper dia 30.

*

dijous, de setembre 18, 2008

TV3, a la recerca del lideratge perdut


L'obsessió pel lideratge de “la nostra” no ajuda.
El que cal és una visió de conjunt
per a una oferta catalana potent.

Els vint-i-cinc anys de TV3 son una història d'èxit. L'any 1983 un gest de força de la Generalitat contra el govern del PSOE feia possible una televisió catalana. El que TV3 ha aconseguit en aquest quart de segle és tant important que costa començar. La televisió catalana va donar una empenta enorme al prestigi de la llengua i va posar la opinió catalana, catalanista, al menjador de cada casa del país. Sense TV3, el prestigi que la Generalitat va anar guanyat als anys vuitanta i noranta hauria estat gairebé impossible d'aconseguir. Sense TV3 avui Catalunya seria diferent. Seria pitjor.

És evident que la televisió de Catalunya neix en un entorn molt diferent a l'actual. A l'estat hi havia tot just un canal i mig quan va néixer TV3. Amb el canal català s'igualava una aposta que es guanyaria per punts amb l'estrena del 33. El panorama canvia poc després amb la televisió privada, però TV3 mantenia un lideratge estable entorn el 20% fins fa tot just cinc anys. En aquest temps, la televisió del país ha estat referent. Liderant els informatius, una peça clau en la influència del canal, el rigor i la professionalitat reconeguts per tothom feien de TV3 el mitjà de comunicació més influent del país.

Tot plegat ha canviat força en poc temps. Amb noves propostes generalistes, televisions locals, autonòmiques i temàtiques, s'han multiplicat ràpidament els canals de televisió disponibles al país. TV3 continua tenint una posició capdavantera, tot i que pateix una tendència negativa. Però enmig d'una vintena de canals, el pes relatiu i la posició de referent social que havia tingut s'han desdibuixat. Els partits del Barça i la Formula1 poden maquillar les xifres però el mercat de la televisió a Catalunya, el conjunt de la oferta comunicativa, ha canviat. TV3 és una eina útil, però ja no és l'arma fabulosa que havia estat. L'obsessió pel lideratge de “la nostra” no ajuda. El que cal és una visió de conjunt per a una oferta catalana potent. No un canal fort sinó una oferta catalana forta.

La televisió generalista pateix arreu del món. Entre una munió de canals de notícies, entreteniment, esports, economia i documentals, intentar agradar a tothom és una mala opció. Tot plegat sense oblidar que la televisió IP i els nous mitjans redueixen la millor audiència. Els joves, educats i amb ingressos passen cada cop menys hores davant el televisor. La jugada de la televisió catalana del futur no es fa a TV3, no només a TV3. Aquesta jugada és fa combinant la bona programació de TVC (K3, 300, 3/24,...) amb nous canals com 8tv o el Canal Català, i la oferta conjunta de les programacions locals. Una jugada que té en la complicitat valenciana i balear, en la seva oferta i la seva demanda, una de les claus de l'èxit. Només una oferta més àmplia, més variada, transversal i ben segmentada, pot aconseguir recuperar l'hegemonia catalana a les pantalles del país.

_______________________________________________________

Aquest bloc es presenta als Premis Blocs Catalunya.
Podeu votar fins al proper dia 30.

*

dimarts, de setembre 16, 2008

Premis Blocs: Comença la votació


Els Premis Blocs Catalunya continuen fent camí. Tancades les incscripcions amb un total de 556 particpants, des d'avui i fins el proper 30 de setembre es podran votar els millors blocs de la catosfera.

Per votar per aquest mateix bloc (catalunya.ffw), que participa en la categoria Miscel.lània, podeu clicar l'enllaç següent.

*

diumenge, de setembre 14, 2008

Una broma d'estiu a can PSC


Aquest ha estat un estiu de congressos polítics a Catalunya. Allunyats del ball de bastons entre republicans i populars, els conclaves de convergents i socialistes van ser una bassa d'oli. Potser per això la direcció del PSC va voler entretenir l'audiència del país amb una facècia política molt i molt divertida. Com qui no vol la cosa, l'endemà de la votació de la nova executiva socialista la premsa anunciava que en Josep Ma Sala tornava a la direcció del PSC.

No cal tenir massa memòria per a recordar el nom del Sr. Sala. Fa tot just deu anys va haver d'abandonar la direcció socialista per entrar a Can Brians a complir condemna pel finançament il·legal del PSOE. Però la cosa no queda aquí, els capitostos del PSC no en tenen prou de posar algú amb les mans tacades a la direcció del partit. La conya socialista arriba al màxim quan sabem a que es dedicarà en Josep Maria Sala a partir d'ara. Els presentem el Sr. Sala, nou secretari de formació i ciutadania del Partit dels Socialistes de Catalunya. Formació i ciutadania, fot-li!

El finançament dels partits polítics és una qüestió difícil i mal resolta a Catalunya i al conjunt de l'estat. No s'hi val a fer el fariseu acusant al Sr. Sala quan cap partit català, cap ni un, té les mans netes. Ara, quan algú ha estat condemnat en ferm per finançament fraudulent, la decència més elemental demana que s'aparti de la primera fila i deixi tota responsabilitat de partit. Una decència que no sembla que preocupi al PSC i, encara pitjor, tampoc als seus votants.
*

dijous, de setembre 11, 2008

11 de setembre


D’ençà de la Renaixença l’11 de setembre ha estat un dia de reivindicació nacionalista i exigència de sobirania. Avui el debat al voltant de la sobirania política i financera continua ben viu, però hi ha d’altres qüestions igualment de primer ordre per al nostre futur que no podem passar per alt en aquesta data. En els terrenys econòmic, social i cultural la societat catalana té avui qüestions obertes que suposen reptes col·lectius tant o més definitius que el relatiu a la sobirania.

L’11 de setembre hauria d’anar més enllà de la legítima reivindicació per ser una oportunitat a la reflexió col·lectiva en tots els àmbits, similar al que les persones fem per cap d’any o en el nostre aniversari. Una data per que des dels camps científic, associatiu o empresarial del país, es fes introspecció sobre les aportacions fetes al nostre projecte col·lectiu i s’apuntés als cims que encara estan per fer. És important recordar que el camí a la plenitud nacional és fet de petits èxits i la Diada és el moment per fer-ne balanç abans de continuar viatge.

Tot plegat sense oblidar que l’11 de setembre és el dia en que els al·lèrgics als excessos patriòtics aprofitem per mirar enrere i recordar amb orgull els homes i les dones que amb la falç i l’aixada, el trabuc i el teler, a la fàbrica o a les muralles de Barcelona, han viscut i han mort per llegar-nos el país que tenim avui, un projecte nacional pel que val la pena continuar treballant.

Visca Catalunya lliure !!!!
*

dilluns, de setembre 08, 2008

Ministre Duran, li presento en Humphrey (de nou!)

La ponència política del proper congrès d'Unió Democràtica torna a apostar per l'entrada de CiU al govern de l'Estat. Definitivament, algú hauria de presentar-li en Humphrey a l'etern aspirant a Ministre Duran.


Ministre Duran, li presento en Humphrey. En Humphrey és diu Álvaro, Pelayo o Immaculada i és un dels Secretaris Generals del seu Ministeri. Un home d’estat que ha fet tota la seva carrera al servei d’Espanya. Ja era aquí quan vostè no s’afaitava i encara hi serà quan vostè publiqui les memòries. Això no és la Generalitat, aquí quan canvia el govern roden només els Ministres i els Secretaris d’Estat, la resta continua en marxa gràcies a la feina abnegada d’en Humphrey i els seus. Admirem la seva entrega, Ministre. Admirem el seu coratge, Ministre! Governar Espanya sense fer-ho a Catalunya no deu ser fàcil per al seu partit.

En Humphrey l’ajudarà, Ministre. Vostè podrà fer molt per Catalunya fent molt per Espanya. Som aquí per servir els Ministres, Ministre! En Humphrey no té ideologia, ell és un espanyol al servei dels espanyols. Vostè ja m’entén, oi Ministre? En Humphrey l’espera amb entusiasme perquè Catalunya és només una part més d’Espanya i vostè és un Ministre tan espanyol com qualsevol altre. De debò, cregui’m. En Humphrey és a les seves ordres i complirà amb eficiència qualsevol tasca que li encomani. Balances fiscals, dades d’inversió pressupostada i no executada, informació comparada sobre la pressió de la inspecció d’hisenda a Catalunya respecte d’altres autonomies, ... Vostè demani, Ministre! En Humphrey s’ocuparà de tot, Ministre! Estem encantats amb vostè, Ministre!

De vegades potser hi haurà dificultats tècniques o retards difícils d’explicar. Els expedients es perden, Ministre. No tot és tan fàcil, Ministre! Potser algun cop l’experiència d’en Humphrey l’ajudarà a veure que algunes mesures no son encertades. Ara no és bon moment, Ministre. Les responsabilitats d’un Ministre son tantes que serà difícil trobar el temps. Ha de complir amb l’agenda, Ministre. Avui no pot ser, Ministre! Però no dubti mai de l’eficàcia d’en Humphrey. Ell només serveix Espanya. M’explico, Ministre? Segur que vostè serà un gran Ministre, Ministre!

divendres, de setembre 05, 2008

Pistoles, Gèrmens i Acer

"Guns, Germs & Steel" (traduït al castellà com a "Armas, Germenes y Acero") és un llibre extraordinari en que el fisiòleg Jared Diamond prova de respondre una pregunta difícil: per què els europeus van conquerir el món?.

La National Geographic ha fet un bon documental a partir d'aquesta obra (Premi Pullitzer l'any 1998). Val la pena!

*

dimecres, de setembre 03, 2008

Bread&Butter / 080 BCN Fashion (encerts en betes i fils!)


Des de la llibertat i la independència d’un bloc resulta fàcil criticar el Govern. Des de la tranquil·litat de no dependre, ni poc ni molt, del pressupost públic, gairebé resulta més difícil l’elogi que no pas la crítica. Però sense el reconeixement dels encerts, quan aquests hi son, els judicis negatius perden bona part del seu pes. En la gestió del sector de la moda, en la tasca de fer de Barcelona/Catalunya un referent global en betes i fils, el Govern (la Secretaria de Comerç) ha jugat bé les seves cartes.

Hi ha qui mira enrere amb nostàlgia provinciana cap a la passarel·la Gaudí, un forat negre de diners públics que fa massa anys que no tenia nord. Com si apostant per un altre model haguéssim perdut una batalla. La passarel·la Cibeles i els altres certàmens similars a Nova York, París i Milà, no ens haurien de fer perdre el son més enllà de fer un benchmarking per treure’n el millor i saber-se’n diferenciar amb traça. L’èxit d’una fira a nivell global en un moment d’oferta saturada rau justament en buscar un perfil propi, particular i original, i fer-lo atractiu als ulls del món. Un perfil propi que lligui amb allò que la ciutat i el país son i volen ser.

Custo, Mango, Desigual, Antoni Miró i Camper comparteixen alguna més que la pura proximitat geogràfica. No fan alta costura, fan roba i complements informals, creatius i desenfadats. L’estil jove i europeu que el Bread&Butter ha sabut portar a la ciutat en una fira diferent que genera negoci i ens posa al mapa global. Una projecció que es combina amb el 080 Barcelona Fashion dedicat a joves dissenyadors. La mateixa joventut, dinamisme i creativitat que han de ser al fons de la marca Barcelona. Si sabem conjugar el Bread&Butter i el 080 BCN amb un tercer certamen internacional dedicat al sector nupcial, aprofitant la posició de Pronovias i Rosa Clarà, la presència de Barcelona en el mapa global de la moda serà del tot indiscutible.

Costa fer-se un nom en el circuit internacional, alguns d’aquests events necessitaran canvis i modificacions, però l’estratègia és encertada. En l’obligació d’assignar recursos escassos amb la major eficiència el model actual supera de llarg l’antiga Passarel·la Gaudí. De llarg.
*

dilluns, de setembre 01, 2008

Catalans a Telemadrid, la recepta d'en Xammar


El passat mes de juny TeleMadrid tornava a carregar contra el català amb un documental absurd sobre la "discriminació" que pateix la llengua de Corín Tellado als negocis turístics de Catalunya. Res de nou, un pas més de TeleMadrid cap a la dimensió desconeguda i el ridícul periodístic. Res de nou, si no fos que la veu en off a qui sorprenia que els "bocadillos" fossin entrepans i els "helados" gelats, no podia amagar la seva catalanitat. Una periodista catalana col·laborant de primera mà amb l’anticatalanisme maldestre de l’amiga Esperanza.

Aquest és un país petit, potser algú dels qui llegirà aquestes línies la coneixerà. Digueu-li que no hi ha mala sang, només llàstima i vergonya. Llàstima per una professional jove que no troba altre via d’obrir-se camí que no sigui fer de peó de la catalanofòbia més descarnada. I vergonya, vergonya aliena, però res comparable a la vergonya que hauria de sentir ella mateixa en mirar-se al mirall.

Costa trobar una resposta mesurada a la pobre moral professional d’aquesta noia, però unes línies d’Eugeni Xammar a Josep Plà escrites l’any ’47 tenen la resposta. En Xammar explicava com comportar-se davant els redactors de la revista Destino, abraçats al franquisme amb l’excusa possibilista, i deia: “Ni sang, ni garrotades. Quan el redactor de Destino se us presenti d’esquena, la puntada de peu al carpó sense avís previ estarà indicadíssima. Quan el redactor de Destino se us presenti de cara, aleshores no us calen instruccions. La temptació serà irresistible i la gargallada, inexorable. Com una revolada del destí. En castellà, Destino”.

Doncs aixó, gargallades de menyspreu!
*

dissabte, d’agost 30, 2008

Jo també faig El Singular Digital


A partir d’avui aquest bloc s’incorpora a la nova secció de bitacoles d’El Singular Digital. Una iniciativa que aposta per obrir aquest diari al fenomen bloc reconeixent la vitalitat i l’empenta de la catosfera.Poc a poc els blocs van sortint de l’endogàmia i guanyen presència més enllà de l’espai que fins ara tenien reservat.

Fa alguns mesos, en Vicenç Villatoro, parlant de la cultura del catalanisme afirmava que el país havia sigut capdavanter en cultura popular, la dels ateneus i els cors d’en Clavé, però havia entrat en dificultats quan la cultura s’havia convertit en indústria. Ara, els entramats p2p i les eines digitals tornen a posar al nostre abast la possibilitat d’aixecar un moviment cultural de producció social, de molts a molts. Els blocs en són tan sols una part però han demostrat l’enorme capacitat creadora del país quan es compta amb les eines per a sintonitzar-la correctament.

Avui acaben les vacances impagables que fa dos mesos que duren i el catalunya.ffw reprèn la feina. Una feina tímida de reflexió i opinió que vol contribuir a fer de Catalunya una societat viva i dinàmica, un país pioner que arribi al món global, complex i digital des del seu caràcter singular.

Ens veiem aquí i al Singular Digital!

dijous, d’agost 28, 2008

Tres lliçons 2.0 d'en Rodolfo Chikilicuatre



1) El món 2.0 despulla allò que s’hi aboca.

TVE confiava en obrir Eurovisió per donar-li un to de modernitat que amagués la realitat casposa d’un certamen caduc. Per contra, la manca de filtres als participants i la capacitat d’elecció dels consumidors va acabar amb la victòria de l’anticoncursant. Quan es volia camuflar la caspa d’Eurovisió, la força del 2.0 aconsegueix posar-la en primer pla amb la col·laboració de l’amic Chikilicuatre, un esperpent musical síntesi de Massiel i José Vélez.

2) En el món 2.0 el peix petit es menja el gran.

La televisió pública de l’estat és un monstre amb un pressupost enorme i un dèficit històric encara més gran, l’exemple perfecte de diplodocus empresarial. Al seu davant, l’equip de guionistes d’una productora jove com El Terrat, aprofita la matussera aposta 2.0 de TVE per colar-li un gol, promocionar un producte amb mitjans aliens i, de passada, generar un fenomen de masses que ajudarà la productora a fer caixa amb uns ingressos totalment inesperats.

3) En el món 2.0 tothom hi guanya, fins i tot qui perd.

És evident que El Terrat i l’equip de Buenafuente son els grans triomfadors del fenomen Chikilicuatre, però fins i tot TVE, que ha passat per moments de ridícul, ha tret beneficis de la seva aposta 2.0. Eurovisió s’ha despullat i es presenta als espectadors amb tot el seu patetisme, és cert, però aquest any milions d’espectadors seguiran el programa especial dedicat al concurs. Irònicament, l’error de TVE, haurà aconseguit captar l’atenció del públic amb més èxit que no s’esperaven.

dimecres, d’agost 27, 2008

Una trobada sobre la Catalunya 2.0 (10 idees)



  1. La web 2.0 configura una nova societat civil més oberta i fluida.

  2. La tecnollibertat és progrés. La por a la tecnollibertat és un símptoma d’esclerosi social.

  3. La política 2.0 no són els polítics amb bloc, són els polítics connectats i en sintonia constant amb la ciutadania.

  4. Política 2.0 i economia 2.0 són esforços paral·lels, dues cares de la societat 2.0.

  5. El coneixement tancat és el passat. És necessari acabar amb els cercles impermeables de coneixement universitari i empresarial per obrir-los al món.

  6. Les solucions col·laboratives pròpies de la wikinomia poden ser molt útils per a compensar la pobresa en R+D a Catalunya.

  7. La informació, bona i dolenta, sobre qualsevol empresa corre entre consumidors i competidors. La honestedat és un recurs bàsic en el món 2.0.

  8. Els blocs són una eina extraordinària per a vestir d’experiència la relació consumidor/marca.

  9. Davant la microsegmentació de mercats els blocs i les xarxes socials són el mitjà més adequat per arribar de forma econòmica i eficient al client amagat.

  10. Els entramats p2p són la solució a alguns dels problemes econòmics del país. Els esquemes financers de particular a particular en són un bon exemple i poden ser una molt bona opció per a suplir el rol de bancs i caixes en molts microprojectes empresarials.
    ________________________________
Sobre aquestes 10 idees i algunes més va girar la conversa a la trobada amb blocaires que el Conseller Huguet va organitzar per parlar de la Catalunya 2.0. Podeu saber-ne més llegint alguna de les cròniques dels assistents:

dimarts, d’agost 26, 2008

Web 2.0, la nova ciutat


La imatge d’una ciutat moderna, vibrant, lluminosa i dinàmica recull tota l’essència del web 2.0. Un espai nou. Una segona revolució urbana alliberada dels lligams del món físic que compta a més amb un barri català nombrós i despert amb la catosfera com a espina dorsal.

Com en totes les grans urbs de la història, d’Ur a Nova York, de Barcelona a Xanghai, el web 2.0 recull tota la riquesa de la diferència i la col·laboració treballant en paral·lel. Persones, grups i empreses diverses que, gairebé sense voler, provoquen un xoc d’idees i opinions que acaba precipitant en afinitats i interessos comuns. Diàleg i xarxa són alhora llavor i terreny de joc per a l’impuls neourbà del web 2.0.

Una segona revolució urbana, gairebé una revolta, que ho abasta tot perquè les ciutats són àgora però també mercat. La plaça major és un espai per a la conversa però també per al negoci i el web 2.0 no és res més que la plaça major d’internet. En l’espai compartit de la nova ciutat cauen els intermediaris, corre la informació i broten les oportunitats. Oportunitats , també, per a una democràcia més autèntica.

Allò que la nova polis reclama amb força és una nova actitud. Un posat ambiciós i obert, generós i glocal. És en la mentalitat on es guanya i es perd el joc neourbà.

*Post ja publicat el passat 1 d'abril

dilluns, d’agost 25, 2008

Blocs i política 2.0: el leninisme impossible

L'agost s'acaba i aquesta serà la darrera setmana que el bloc dedica a rellegir posts de l'últim any. Uns dies per a recuperar algunes reflexions sobre el fenòmen 2.0.


L’impuls del web 2.0 revoluciona Internet i transforma el món. La capacitat d’establir llaços individuals allunyats de qualsevol estructura piramidal trenca jerarquies, reforça l’horitzontalitat de les relacions i genera formes innovadores de diàleg i participació. Amb els blocs com a eina principal, la revolució 2.0 arriba a la política. La mateixa onada de canvi que ha trasbalsat el món audiovisual, financer o editorial, topa ara amb les estructures democràtiques clàssiques. Prenent com a referència el mític cluetrain manifesto, sembla evident que la política ha d’abandonar el paradigma del discurs per centrar-se en la conversa. L’àgora retrobada.

Fins ara els blocs han protagonitzat la política 2.0. La discussió política ha reaparegut a Internet deslliurada de la cotilla partidista i el caràcter tendenciós dels mitjans de comunicació tradicionals. Els polítics amb bloc han descobert una nova manera de relacionar-se amb el ciutadà. Un mitjà a través del qual explicar-se sense intermediaris, rebent alhora respostes directes i altres inputs amb una facilitat impossible fins fa poc temps. Els ciutadans, més enllà del debat i la possibilitat de guanyar accés directe als seus representants, tenen ara els mitjans per a organitzar-se i tirar endavant idees i projectes per a fer sentir la seva veu i garantir-ne la incidència.

Tot i que el canvi serà ràpid i sembla imminent, si mirem al nostre entorn més pròxim sembla clar que l’hegemonia del l’autoritat i l’estructura en la política 1.0 han generat estructures mentals poc adequades per al sacseig que s’aproxima. Els blocs són instruments de llibertat, de pensament crític i independent. Pretendre domesticar-los a les ordres del partit i la política acaba amb la raó de ser del mitjà. Les xarxes de blocs homogenis, amb temes i arguments al dictat, tancats a la participació ciutadana i nascuts per camuflar el desprestigi del poder, no tenen futur en la política 2.0. La tendència leninista a l’organització estricta i autoritària és l’antítesi de la conversa i la democràcia oberta.

La vitalitat de la catosfera és un símptoma de la quantitat ingent de ciutadans amb voluntat de contribuir, dins i fora d’Internet. La capacitat de recollir aquesta energia és la clau de l’èxit. Qui sàpiga aprofitar tot el potencial de l’esclat de la política 2.0 rebrà un impuls extraordinari. Per això cal, però, afrontar el fenomen sense por i amb mentalitat oberta. No hi ha control possible, només serveix no tenir massa res a amagar.
______________________________________________
Aquest post recull algunes de les idees exposades durant una recent trobada de blocaires amb Artur Mas i el seu equip. Amb en Marcús, en Xavier Mir, la Núria Masdéu, en Marc Vidal, en Vicent Partal (Vilaweb), l' Eduard Batlle (El Punt), en Jordi Cabré (El Singular Digital) i l'Oriol Ibars, vam disfrutar d'una hora i mitjà de conversa distesa sobre blocs, catalanisme i política 2.0. Toca agraïr a la gent de CDC el seu interès i haver fet possible la trobada.

En podeu saber més a les cròniques dels assitents:

- Artur Mas
- Vicent Partal
- Eduard Batlle
- Xavier Mir
- Roc Fernández
- Toni Ibañéz
- Marcús
- Marc Vidal
- Núria Masdeu

*Post ja publicat el passat 24 de novembre