Des de la llibertat i la independència d’un bloc resulta fàcil criticar el Govern. Des de la tranquil·litat de no dependre, ni poc ni molt, del pressupost públic, gairebé resulta més difícil l’elogi que no pas la crítica. Però sense el reconeixement dels encerts, quan aquests hi son, els judicis negatius perden bona part del seu pes. En la gestió del sector de la moda, en la tasca de fer de Barcelona/Catalunya un referent global en betes i fils, el Govern (la Secretaria de Comerç) ha jugat bé les seves cartes.
Hi ha qui mira enrere amb nostàlgia provinciana cap a la passarel·la Gaudí, un forat negre de diners públics que fa massa anys que no tenia nord. Com si apostant per un altre model haguéssim perdut una batalla. La passarel·la Cibeles i els altres certàmens similars a Nova York, París i Milà, no ens haurien de fer perdre el son més enllà de fer un benchmarking per treure’n el millor i saber-se’n diferenciar amb traça. L’èxit d’una fira a nivell global en un moment d’oferta saturada rau justament en buscar un perfil propi, particular i original, i fer-lo atractiu als ulls del món. Un perfil propi que lligui amb allò que la ciutat i el país son i volen ser.
Custo, Mango, Desigual, Antoni Miró i Camper comparteixen alguna més que la pura proximitat geogràfica. No fan alta costura, fan roba i complements informals, creatius i desenfadats. L’estil jove i europeu que el Bread&Butter ha sabut portar a la ciutat en una fira diferent que genera negoci i ens posa al mapa global. Una projecció que es combina amb el 080 Barcelona Fashion dedicat a joves dissenyadors. La mateixa joventut, dinamisme i creativitat que han de ser al fons de la marca Barcelona. Si sabem conjugar el Bread&Butter i el 080 BCN amb un tercer certamen internacional dedicat al sector nupcial, aprofitant la posició de Pronovias i Rosa Clarà, la presència de Barcelona en el mapa global de la moda serà del tot indiscutible.
Costa fer-se un nom en el circuit internacional, alguns d’aquests events necessitaran canvis i modificacions, però l’estratègia és encertada. En l’obligació d’assignar recursos escassos amb la major eficiència el model actual supera de llarg l’antiga Passarel·la Gaudí. De llarg.
*
Hi ha qui mira enrere amb nostàlgia provinciana cap a la passarel·la Gaudí, un forat negre de diners públics que fa massa anys que no tenia nord. Com si apostant per un altre model haguéssim perdut una batalla. La passarel·la Cibeles i els altres certàmens similars a Nova York, París i Milà, no ens haurien de fer perdre el son més enllà de fer un benchmarking per treure’n el millor i saber-se’n diferenciar amb traça. L’èxit d’una fira a nivell global en un moment d’oferta saturada rau justament en buscar un perfil propi, particular i original, i fer-lo atractiu als ulls del món. Un perfil propi que lligui amb allò que la ciutat i el país son i volen ser.
Custo, Mango, Desigual, Antoni Miró i Camper comparteixen alguna més que la pura proximitat geogràfica. No fan alta costura, fan roba i complements informals, creatius i desenfadats. L’estil jove i europeu que el Bread&Butter ha sabut portar a la ciutat en una fira diferent que genera negoci i ens posa al mapa global. Una projecció que es combina amb el 080 Barcelona Fashion dedicat a joves dissenyadors. La mateixa joventut, dinamisme i creativitat que han de ser al fons de la marca Barcelona. Si sabem conjugar el Bread&Butter i el 080 BCN amb un tercer certamen internacional dedicat al sector nupcial, aprofitant la posició de Pronovias i Rosa Clarà, la presència de Barcelona en el mapa global de la moda serà del tot indiscutible.
Costa fer-se un nom en el circuit internacional, alguns d’aquests events necessitaran canvis i modificacions, però l’estratègia és encertada. En l’obligació d’assignar recursos escassos amb la major eficiència el model actual supera de llarg l’antiga Passarel·la Gaudí. De llarg.
*
5 comentaris:
Home, després de tot el tema, dir que Custo i Desigual (i ja posats, els altres tres) fan "roba i complements creatius", crec que és excessiu.
El B&B és un event organitzat des de fora per a la gent de fora. Són alemanys, i existeix ben poc a part d'ells mateixos. Els participants barcelonesos o espanyols son ben pocs i costa entrar.
Del 080, només cal recordar la tremenda bronca que hi va haver.
Ah, el món de la moda... ho diu un que hi treballa :)
Que s'ha fet bé? Home, donç si. Però no és res més que l'extensió de la Barcelona-parc-temàtic. Europea i europeista, modernissima ella, cool i sempre a l'última.
Arnau,
Bé, Custo i Desigual poden copiar-se i continuar fent roba creativa. Només és que la faran semblant!
El B&B és un fèstival en que hi juguem poc, bé, si es fa aquí hi acabarem tenint un paper, segur!
M'agrada que estem d'acord en el fons del post.
Gràcies i fins aviat,
Marc Arza
Que bé que campa tot el que sigui cultura frívola (i la moda ho és) per la Ciutat Comtal.
Curiosament aquest tipus de cultura té barrat el pas a la resta de Catalunya.
M'agradaria especificar més això que acabo de dir, però m'extendria massa. Qui estigui d'acord amb mi, ho entendrà.
Una abraçada. Enhorabona pel bloc.
Aleix,
Frívol sí, productiu i econòmicament interessant també. Ja voto per què s'estengui a tot el país la frivolitat de Custo i Armand Basi.
Fins aviat,
Marc
ummm
discrepo , i bastant i m'intentaré explicar.
la moda no és només vendre roba. marques que fan la roba a països amb mà d'obra barata ( com gran part de la indústria ) i fan una desfilada al Palau de la Música o hotels fashion,són noegoci no moda, i que consti que la seva roba em sol agradar.
una altra cosa:
hi ha la mena de moda, si volem innecessiària per a la humanitat, encaminada cap a l'alta costura i que genera el canvi de proporcions i estils que canviaran el nostre vestir diari en un parell d'anys. d'aquests a Catalunya només hi ha Josep Font, i ell ha marxat convidat per l'Atelier de París, que és on li pertoca ser.
entre la franquícia encatalogada i l'alta costura hi ha els dissenyadors, amb molts anys d'ofici a Barcelona ( miró, delgado, basi, joaquim verdú, lydia delgado, roser marcé...) que van donar vida ( i feina ) les dècades dels 70,80, 90.ells, progres, la majoria m'agradaria veure amb quina cara van rebre la notícia de les passarel·les alternatives- per a gent que encara no té ni producció pròpia - i la manca de plataforma a la seva ciutat i la obligació de participar a Cibeles o a París si volien sortir a premsa nacional i internacional. perquè això era, per mi, el més important: als suplements semestrals de moda internacional (harpers bazaar- sí, l'empresa del sr.Rosebud des dels anys 20!, totes les revistes de Conde Nast ( Vogues arreu del món) i altres) Barcelona sortia com l'única ciutat que feia doblet d'un país. solia ser: París, London, Milano, Madrid, Barcelona.
que no és poca cosa.
els darrers anys del Gaudí vaig assistir , atònita, a com els fotògrafs que treballaven com a freelance per aquestes revistes tenien vetada l'entrada a Backstage i en canvi programes de cotilleos made in spain pul·lulaven per tot arreu, però això no és problema del govern sinó de la organització interna.
això sí, com anècdota divertida: la desfilada amb més polítics a primera fila era la de TCN o Andrés Sardà on les sabates de talonassos eren el que cobrien més part de les felines models.
i sí, que dissenyadors emergents tinguin espai al Showroom de París per fer negoci pagat per la Generalitat està molt bé, sobretot per als que cobren la subvenció.
Publica un comentari a l'entrada