dimecres, de juny 30, 2010

Passant de la (m/p)aternitat

La natalitat catalana és històricament baixa. Dramàticament pobra, de fet. Les parelles catalanes han optat per no anar mai massa més lluny de la parelleta o, en el millor dels casos, la colla de tres. I encara, perquè avui entre estretors econòmiques i pisos de butxaca l'opció del fill únic s'allunya cada cop més de l'excepció. Però d'uns anys ençà, de forma creixent des de finals dels setanta, ha entrat en joc un nou fenomen que val la pena mirar-se amb atenció. Les persones, homes o dones, sols o en parella, que decideixen de forma conscient i reflexionada no tenir fills. Ni pocs ni molts, cap.

Llibertat és poder escollir i és cert que fins fa poques dècades no tenir fills no era una opció. Només la solteria, la infertilitat i la vida religiosa ho justificaven. Però tot i donar la benvinguda a la llibertat reconeixent la legitimitat de la tria, es fa difícil d'entendre que algú pugui optar conscientment per perdre's l'única de les tres experiències vitals autènticament intenses que podem triar. Sobre néixer ningú no ens pregunta i a morir, de moment, no hi hem sabut trobar alternativa però tenir fills i fer-los grans és a les nostres mans. L'autèntic gran compromís amb el futur. Com s'explica que s'hi pugui renunciar?

No hi deu haver un únic motiu. Hi ha persones que volen viure la vida en monocultiu. Abocar-se a un sol àmbit, la feina, l'estudi, Déu o la parella, amb tanta intensitat que no hi queda espai per a res més. Ara, el retrat majoritari dels que avui passen de fills no va per aquí. La idea és que els nens demanen una inversió molt alta en temps i diners que alguns s'estimen més dedicar a les experiències. Així, en plural indeterminat. Allò a que els al·lèrgics als fills volen dir quan parlen d'experiències, de vivències col·leccionables, son els moments intensos que caben en un catàleg d'emocions per emmarcar. Els viatges, l'esport, el sexe, un concert o el turisme solidari. Experiències que anomenen intenses quan realment volen dir breus. Una brevetat que funciona com a sinònim de superficialitat. Absència de compromís i manca de sacrifici. Una vida a curt termini plena de plaers fugaços que es compensen pels seus costos inexistents. L'àlbum de fotos d'un guapo de pel·lícula de Hollywood.

Una tendència creixent que és símptoma d'alguna cosa més. Un senyal d'alarma.




dilluns, de juny 28, 2010

Francesc Pujols i la vida eterna

Només un geni com Francesc Pujols pot resoldre en quatre línies d'un article l'etern debat entre ateus i agnòstics. La Torre de les Hores és el centre d'alguna cosa que encara no hem descobert.

“... coneguda la vida mortal, la vida eterna se'n pot desprendre d'una manera lògica i natural, que no té res de particular perquè qui fa un cove fa un cistell, i al costat de la present resulta la cosa més senzilla del món perquè als que s'estranyen que hi hagi una altra vida nosaltres estem cansats de dir-los que el que ens estranya és que hi hagi aquesta.”

Francesc Pujols
Revista Mirador, abril de 1934

diumenge, de juny 27, 2010

La incerta glòria del federalisme


Després de tres cents anys de dominació, dos segles i mig de dictadures, l’intent continuat d’aniquilació cultural, un expoli fiscal que no s’atura i tones d’anti-catalanisme ranci, es fa estrany pensar que hi pugui haver catalans que encara mirin a Espanya amb confiança, estima i esperança. Tanta i tanta gent, federalistes i similars, que s’esforcen a creure que l’entesa és possible. Una paradoxa catalana que fa pensar en unes línies de Joan Sales a “Incerta Glòria”, la gran novel·la sobre la Guerra Civil. Una guerra que és, entre moltes altres coses, una ofensiva espanyola (d’una Espanya) contra Catalunya (tota).

En un moment de la primera part de la novel·la (La Pobla de Ladrón, 19 de setembre) s’hi descriu un atac republicà contra les línies dels revoltats en que, de sobte, els nacionals atrinxerats simulen una rendició. Com a resposta els republicans “llencen els fusells per a pujar amb els braços lliures, arravatats d’entusiasme” i quan això passa els fatxes proven d’atacar per sorpresa. Joan Sales hi afegeix: “Crits i confusió, estan com a fascinats per aquella abraçada que se’ls brinda. Déu meu, que sigui tan profund en nosaltres aquest desig de ser germans i que el fem servir per matar-nos més a mansalva…”.

Una fascinació per l’abraçada traïdora que fa pensar en el desfici per Espanya dels federalistes. Resulta trist que sigui tan forta la voluntat de compromís de molt catalans i que l’estat l’aprofiti únicament per escanyar-nos amb més força. Amb Espanya potser hi haurà encara molt a tractar durant molt de temps, sembla difícil evitar-ho, però posar-hi esperança i sentiment és com córrer a abraçar l’enemic que ens enganya de la trinxera estant. Irresponsable, perillós, estúpid.

PODEU VOTAR AQUÍ!

dijous, de juny 24, 2010

Divendres d'inventari: Europa


Els divendres d'inventari son un exercici de ventilació. L'excusa per a regirar el magatzem del bloc i recuperar alguns dels posts escrits els darrers quatre anys.

Alguns posts entorn d'Europa i el projecte europeu:


dimarts, de juny 22, 2010

Microbloc a cop de twit (recull 8)


Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:
  • Demanar als futbolistes catalans que es neguin a jugar amb la selecció espanyola és fàcil, massa fàcil, però què farien els que més criden?
  • Per primera vegada el PSOE restarà més (molt més) que no pas sumarà a la bossa de vots del PSC. Un moment interessant.
  • Si un progre com en Woody Allen diu que voldria que l'Obama pogués fer de dictador uns anys és que tenim un problema. I greu!
  • L'e-notícies és com la botifarra negra. Jo sé que em perjudica però no me'n puc estar.
  • Cansat de sentir que la culpa de tot és del duo Reagan/Thatcher. Em recorda la mítica frase "la culpa és d'en Figo".

ECONOMIA:

  • Els drets socials no estan escrits en pedra. Son aquells que un país es pot permetre en cada moment. Ara i aquí aniran a la baixa.
  • El Cercle d'Economia és massa Círculo encara.
  • Si ofeguen massa amb els impostos també pujarà el frau. Perdoneu però algú ho havia de dir. #alguhohaviadedir
  • Això de qui més guanya més paga d'entrada sona bé però deu tenir algun límit, oi? S'està convertint en un mantra fiscal força enutjós.

LOST:

  • Sis temporades corrent per la selva i acabem fent de Pedro Páramo? Penós!
  • El final de Lost ha sigut una MERDA! Perdoneu però algú ho havia de dir. #alguhohaviadedir
  • Els efectes especials de l'últim capítol de Lost son dignes del "Doctor Who".

VOTEU AQUEST BLOC AQUÍ!

Vacances i internacionalització d'empresa


El post d'aquest mes a l'espai n-giny:
"
Vacances i internacionalització d'empresa"

Arriba l’estiu i l’aire fa olor de vacances. Qui més qui menys comença a preparar uns dies de descans i la productivitat cau en picat. Pot semblar que vacances, festius i ponts tenen poca cosa a veure amb la internacionalització de l’empresa però no és ben bé així. Comptant les quatre setmanes de vacances l’any, els dotze festius, tres o quatre ponts i els caps de setmana a Catalunya sumem gairebé cent quaranta dies lliures cada any. A més d’un se li deuen fer llargs però el cert és que treballem només sis dies de cada deu. Res de l’altre món. La gràcia de tot plegat és que els festius catalans no acaben de coincidir amb els del nostre entorn i com més ens n’allunyem menys coincidència s’hi dóna. Una dificultat afegida a l’hora de tirar endavant projectes d’abast global.

Als Estats Units s’hi penca força més i de mitjana es gaudeix únicament d’uns cent vint-i-cinc dies festius l’any. Deixant de banda els caps de setmana només dos dels seus festius coincideixen amb els nostres (Nadal i l’u de gener) i, és clar, hi haurà més d’una vintena de dies laborables cada any en que els americans provaran de trucar o enviar un e-mail i l’únic que sentiran serà l’eco del nostre oci. Anant a l’extrem hi ha alguns països àrabs amb els que no compartim ni tan sols els caps de setmana. A Aràbia Saudita la setmana laboral va de dissabte a dimecres. Saudites i catalans només coincidim al despatx tres dies per setmana, festius i vacances a banda, i no és fàcil construir un projecte amb aquestes limitacions.

Però tot té solució. En l’àmbit de l’economia i l’empresa la incertesa i el dubte son gairebé sempre la part més grossa el problema i el caos els festius no és una excepció. La poca coincidència d’horaris laborals és una dificultat però l’autèntic drama és la manca d’informació. Trucar i trucar sense saber si hi son o no hi son, si fan la migdiada o s’aturen dues hores per dinar, és això és el que complica els negocis internacionals. El remei és senzill. N’hi ha prou de creuar-se els calendaris laborals deixant clars els dies i hores de coincidència perquè tot rutlli com una seda. Senzill? Diguin-ho als telèfons que sonen i sonen sense que ningú els agafi entre la desesperació de qui truca i els negocis que s’esfumen.

dilluns, de juny 21, 2010

Microbloc a cop de twit (recull 7)


Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

  • Els trucs de màgia publicitària del PSC ja no funcionen a l'Ajuntament de Barcelona. La ciutat s'ha fet gran. #consultadiagonal
  • Si esperem que els polítics siguin àngels sempre els acabarem veient com a dimonis.
  • I si les dones del burca es posen una mascarilla sanitària? Què farem? Els demanarem un certificat del metge per entrar a l'Ajuntament?
  • El TC hauria de reflexionar. Assassinar l'Arxiduc potser no és tan bona idea. Ves a saber com acabarà la cosa...
  • Escoltant un concert d'en Raimon a Madrid l'any 66. La gent crida "libertad, libertad!". Cridaven per ells i prou.

ECONOMIA:

  • Pujada d'impostos. Pensant en "El que es veu i el que no es veu" d'F. Bastiat. Els € que van al sector públic ja no animaran el sector privat.
  • Tothom busca els culpables de la crisi però ningú no gosa mirar-se al mirall i dir... "Sí, vas estirar més el braç que la màniga".
  • La Moncloa es mou. Per fi (pressionada des de Berlín i Washington). Missatge per CIU: Ara toca pressionar per privatitzar AENA i els ports.
  • El Banc Central Europeu comprarà deute públic de forma directa. El Bundesbank ha mort, visca la disbauxa inflacionista.

MISCEL.LÀNIA:

  • Quan algú fa deu anys que viu aquí és ridícul preguntar-li d'on és. És d'aquí! Una altra cosa és voler saber d'on va venir.
  • Idea per millorar el periodisme català en pocs minuts i per sempre. Esborrar del vocabulari periodístic l'adjectiu "històric".
  • La família és un sofà ple.
  • Tenir raó massa d'hora s'assembla molt a equivocar-se.
  • A La Sexta perden el nord amb l'Església. No son laïcistes, son anticlericals.

VOTA AQUEST BLOC AQUÍ!

diumenge, de juny 20, 2010

I si ...


L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"I si ..."

Alguns exercicis* d’hipòtesi política en futur condicional:

■I si el socialisme espanyol ha après alguna cosa de l’aventura del tripartit? I si el PSOE ha decidit reconquerir el PSC per evitar noves distorsions en el discurs espanyol del socialisme? I si la Ministra de Defensa, la soldado Chacón, és l’instrument escollit per executar aquest atac al tímid discurs propi de l’esquerra majoritària a Catalunya?

■I si l’hegemonia socialista a l’àrea metropolitana comença a anar a la baixa? I si els partits que s’apoderen d’aquesta bossa de vots no tenen el perfil catalanista (d’acceptació del mínim consens nacional) que fins avui ha tingut el PSC? I si arran d’això l’anticatalanisme deixa de ser residual a Catalunya?

■I si els espanyols han descobert que el la generalització de l’autonomia, allò del “café para todos”, ha estat un mal negoci? I si els centres de poder de l’estat comencen a pensar en una marxa enrere que desmunti l’entramat autonòmic fora de Catalunya i el País Basc, deixant les comunitats històriques en una posició diferencial?

■I si la crisi econòmica i institucional a Espanya és tan profunda que demana posar-hi els cinc sentits sense el soroll català? I si alguns grups de poder a l’estat aposten per impulsar un nou pacte amb Catalunya que abaixi la tensió catalana i tanqui el desgavell de l’Estatut?

■I si Convergència i Unió necessita mantenir viu el govern ZP per evitar unes eleccions que durien inevitablement a una majoria absoluta del PP? I si el PSOE s’acaba enfonsant prou com per dur el PP a l’hegemonia total i a impulsar una reforma constitucional?

*Algunes de les hipòtesis comentades pel periodista Enric Juliana
en un sopar recent organitzant per l’Espai Hayek (FCO).

Podeu votar AQUÍ!

dimarts, de juny 15, 2010

Contra el poder espanyol


Reduir el poder espanyol sobre Catalunya ha de ser una prioritat per al país. El poder polític però també el poder econòmic. Des de l'inici del catalanisme la prioritat ha estat evitar les urpes del Madrid polític però amb l'autonomia han aparegut en escena dos nous fenòmens que obliguen a un canvi d'estratègia. D'una banda, alhora que Espanya cedia un migrat poder a Barcelona, l'estat creixia fins a convertir-se en un gegant. El sector públic ha passat de controlar menys d'un 25% del PIB l'any 1975 a situar-se prop del 45% trenta anys després. Així, tot i l'autonomia, avui som més dependents de Madrid que en acabar la dictadura. El dèficit fiscal, AENA, Renfe, els ports i la xarxa radial d'autovies o TGV ho demostren abastament. Però el centralisme i la discriminació econòmica de Catalunya no ve només de l'engreix del sector públic. Les privatitzacions i la força centrípeta de l'economia (“vente pa Madrid y te lo arreglo”) han acabat consolidant un node de poder econòmic fort al centre de l'estat. Dos dels bancs més grans del món, les joies de la corona (Repsol, Telefónica, Endesa i Iberia) i algunes grans constructores (ACS, FCC, Sacyr, ...). Allò amb que els catalans no comptàvem era que el sector privat espanyol seria tan enemic de Catalunya com ho havia estat la política. L'elèctrica Endesa i l'amic Pizarro ho van demostrar fent de prova del nou quan Gas Natural va intentar fer-se amb l'empresa via OPA. Però el joc podria canviar aviat.

Avui l'estat espanyol s'enfronta a un moment difícil. D'extrema gravetat. Intervingut de facto pels grans països europeus l'executiu espanyol ha perdut la poca credibilitat econòmica que li quedava. El fracàs econòmic espanyol es confirma dia a dia i Madrid es veu forçat a reduir el seu dèficit públic tant si com no. La necessitat de quadrar els comptes és tan imperiosa que el govern socialista ha acabat passant la tisora a funcionaris i pensionistes, dues de les bosses de vot més fidels del partit. Avui Catalunya és davant d'una enorme oportunitat per a treure de mans espanyoles el control d'alguns dels colls d'ampolla de la seva economia. És ara que de la necessitat en pot sortir allò que la racionalitat econòmica no va ser capaç d'imposar.

Alguns exemples ho fan evident. La gestió espanyola de l'Aeroport del Prat l'ha menystingut per tal de fer guanyar volum a Madrid Barajas i consolidar Madrid com a gran hub del sud d'Europa. Fins avui ha estat impossible trencar el monopoli de gestió d'AENA però el context actual obre noves oportunitats. Seguint el precedent d'altres operacions recents l'estat espanyol podria ingressar més de set cents milions d'euros amb la privatització del Prat, una xifra superior encara si la jugada inclou el conjunt del sistema aeroportuari català amb Reus i Girona. En el moment actual es fa difícil pensar que amb una oferta així damunt la taula el consell de ministres espanyol no es mirés la qüestió amb bons ulls. Una privatització que acabaria amb les limitacions a l'aeroport que han rebaixat el potencial de Barcelona com a node econòmic europeu. Una privatització que podria anar a mans d'Abertis però que fins i tot anant més lluny seria positiva. Els afers catalans es poden gestionar des d'arreu del món amb criteris d'eficiència. Només Madrid els gestiona amb criteris nacionalistes. Nacionalistes espanyols, és clar. Un exemple de privatització en clau de sobirania que es podria fer extensiu al port i a la gestió d'infraestructures en general, de la xarxa elèctrica a la connexió ferroviària amb Europa.

Però no és aquesta l'única oportunitat de trencar lligams econòmics amb Espanya que obre la crisi econòmica. Un cop d'ull a l'entramat del poder econòmic madrileny fa evident la seva debilitat actual. Les privatitzacions dels anys noranta van construir un nus de participacions creuades que garantia la seva espanyolitat a partir de l'entrada al joc de les principals empreses de l'IBEX i amb els dos grans bancs espanyols fent de garantia el sistema. Però després d'anys de revetlla la capacitat espanyola per a mantenir el control de les grans empreses de Madrid fa temps que trontolla. La crisi ha fet que Endesa sigui ja, de facto, una empresa italiana però l'esbandida tot just acaba de començar. Els grans bancs es troben sobre-endeutats i fent front a una taxa de morositat cada cop més alta. Serà difícil que l'entramat no es trenqui. La fragilitat del sistema és gran i una sola peça fluixa pot enfonsar tota l'estructura.

Si des de Catalunya s'hi pot contribuir d'alguna manera no s'hi val a dubtar. Durant més d'un segle la modernització i el progrés d'Espanya va ser una assignatura central del nacionalisme català però l'Espanya neo-imperial dels darrers anys ens ha ensenyat que si una Espanya pobra és una càrrega per als catalans, l'Espanya rica i ufana també acaba girant les seves urpes cap a Barcelona buscant acabar el projecte nacional espanyol. Com menys poder hi hagi a Madrid millor per a Catalunya. Poder polític o poder econòmic, tant se val.

Potser hi ha qui pensa que no cal dedicar massa estona a tot plegat i que la independència ja resoldrà aquests afers. No és cert, n'hi ha prou de mirar a Portugal i la seva dependència creixent. És justament la reducció del poder espanyol en tots els fronts que pot fer possible, algun dia, l'accés a la plena sobirania.
^*