Microbloc a cop de twit (recull 8)

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

• Demanar als futbolistes catalans que es neguin a jugar amb la selecció espanyola és fàcil, massa fàcil, però què farien els que més criden?
• Per primera vegada el PSOE restarà més (molt més) que no pas sumarà a la bossa de vots del PSC. Un moment interessant.
• Si un progre com en Woody Allen diu que voldria que l'Obama pogués fer de dictador uns anys és que tenim un problema. I greu!
• L'e-notícies és com la botifarra negra. Jo sé que em perjudica però no me'n puc estar.
• Cansat de sentir que la culpa de tot és del duo Reagan/Thatcher. Em recorda la mítica frase "la culpa és d'en Figo".

ECONOMIA:

• Els drets socials no estan escrits en pedra. Son aquells que un país es pot permetre en cada moment. Ara i aquí aniran a la baixa.
• El Cercle d'Economia és massa Círculo encara.
• Si ofeguen massa amb els impostos també pujarà el frau. Perdoneu però algú ho havia de dir. #alguhohaviadedir
• Això de qui més guanya més paga d'entrada sona bé però deu tenir algun límit, oi? S'està convertint en un mantra fiscal força enutjós.

LOST:

• Sis temporades corrent per la selva i acabem fent de Pedro Páramo? Penós!
• El final de Lost ha sigut una MERDA! Perdoneu però algú ho havia de dir. #alguhohaviadedir
• Els efectes especials de l'últim capítol de Lost son dignes del "Doctor Who".
  

VOTEU AQUEST BLOC AQUÍ!

Microbloc a cop de twit (recull 7)

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

• Els trucs de màgia publicitària del PSC ja no funcionen a l'Ajuntament de Barcelona. La ciutat s'ha fet gran. #consultadiagonal
• Si esperem que els polítics siguin àngels sempre els acabarem veient com a dimonis.
• I si les dones del burca es posen una mascarilla sanitària? Què farem? Els demanarem un certificat del metge per entrar a l'Ajuntament?
• El TC hauria de reflexionar. Assassinar l'Arxiduc potser no és tan bona idea. Ves a saber com acabarà la cosa...
• Escoltant un concert d'en Raimon a Madrid l'any 66. La gent crida "libertad, libertad!". Cridaven per ells i prou.

ECONOMIA:

• Pujada d'impostos. Pensant en "El que es veu i el que no es veu" d'F. Bastiat. Els € que van al sector públic ja no animaran el sector privat.
• Tothom busca els culpables de la crisi però ningú no gosa mirar-se al mirall i dir... "Sí, vas estirar més el braç que la màniga".
• La Moncloa es mou. Per fi (pressionada des de Berlín i Washington). Missatge per CIU: Ara toca pressionar per privatitzar AENA i els ports.
• El Banc Central Europeu comprarà deute públic de forma directa. El Bundesbank ha mort, visca la disbauxa inflacionista.

MISCEL.LÀNIA:

• Quan algú fa deu anys que viu aquí és ridícul preguntar-li d'on és. És d'aquí! Una altra cosa és voler saber d'on va venir.
• Idea per millorar el periodisme català en pocs minuts i per sempre. Esborrar del vocabulari periodístic l'adjectiu "històric".
• La família és un sofà ple.
• Tenir raó massa d'hora s'assembla molt a equivocar-se.
• A La Sexta perden el nord amb l'Església. No son laïcistes, son anticlericals.

VOTA AQUEST BLOC AQUÍ!

2.0 i internacionalització d'empresa

El post d'aquest mes a l'espai n-giny:

"2.0 i internacionalitació d'empresa"

La web 2.0 creix i transforma la xarxa però continua essent vista amb recel per molts directius d’empresa. Twitter és una de les aplicacions més innovadores dels darrers anys, ha crescut fins als setanta cinc milions d’usuaris, s’ha convertit en un dels centres del trànsit global d’internet i moltes empreses en fan el centre de la seva estratègia on-line però encara es vist per alguns directius com una distracció sense cap mena d’utilitat productiva. Un error que haurien d’anar corregint.

L’experiència rodalies.info és un bon exemple de com l’estructura de les xarxes socials permet dibuixar solucions que fins fa poc eren del tot impossibles. La intensa nevada que fa poques setmanes va caure a Barcelona va servir perquè milers d’usuaris aconseguissin de forma improvisada superar la feblesa de la informació oficial. Twitter es va convertir en un fòrum obert on centenars d’usuaris informaven al moment sobre les incidències a la xarxa de transport. Ajudant milers d’altres conductors i passatgers a conèixer la situació i buscar la millor solució a la seva situació particular. Un fenomen espontani que ara es consolida a www.rodalies.info on cada dia es pot trobar la situació de la xarxa de transport actualitzada al segon pels mateixos usuaris. Pot semblar un exemple allunyat del present de l’empresa catalana però no ho és gens.

Amb el repte de la internacionalització al cap resulta estimulant pensar en una plataforma similar que permetés centralitzar de manera informal no només la tasca de recerca de mercats i observatori d’oportunitats internacionals que fa ACC10 via l’Oficina de Mercats Exteriors, sinó també l’activitat de centenars d’empreses vibrants que es mouen arreu del món per tal de compartir experiències, col·laborar en projectes i multiplicar l’abast de la informació disponible per impulsar-se les unes a les altres. Un mar d’informació en 140 caràcters classificada per #mercats, #sectors, #empreses o #canals que podria créixer sense límits gràcies als efectes multiplicadors de les xarxes socials. Un cabdal d’informació amb un enorme potencial.
*

El llibre digital amenaça la Memòria (e-1984)

"és indispensable que cada cultura organitzi un registre

exhaustiu de publicacions electròniques que sigui una

garantia que el futur no esborrarà o canviarà el passat"

L'e-book és una innovació magnífica que ho comença a tenir tot per acabar esborrant del mercat bona part dels llibres en format paper. Potser gairebé tots, d'aquí a uns anys. El format electrònic és una eina amb grans avantatges que obre molts camins alhora. Camins plens d'oportunitats però també amb racons foscos i amenaces importants. La mal·leabilitat del llibre electrònic, combinada amb la boira del cloud computing i la hiperconnectivitat global seria el somni humit de l'oncle Stalin. El format perfecte per al 1984 d'Orwell. Quan el llibre electrònic sigui ja un rei coronat, quan tota la història, la literatura, la ciència política i l'assaig universals siguin un ball llarguíssim de zeros i uns en algun servidor amagat, serà més fàcil que mai canviar la Memòria de la humanitat. Més possible que mai, doncs.

No es tracta d'una ficció. Que ho preguntin als usuaris del Kindle d'Amazon que havien comprat el 1984, justament aquest llibre, i d'un dia per l'altre van trobar que el llibre havia estat esborrat dels seus e-books per una decisió de l'empresa. El mateix mecanisme que permet actualitzar les obres comprades edició rere edició, obre també la possibilitat de fer-hi petits o grans canvis sense previ avís emulant els porcs de la “Granja Animal”. Avui és possible encara comprovar que el Nobel Camilo José Cela va esporgar les seves novel·les de les frases addictes al règim franquista que tenien les primeres edicions. Si s'haguessin publicat directament en format electrònic potser no ho podríem saber.

És ara, abans que la revolució digital escombri editorials, distribuïdores, llibreries i biblioteques, que toca pensar en solucions que garanteixin la Memòria universal. El caos que s'aproxima al sector (el veuen venir?) podria fer-ho impossible en els propers anys. És necessari regular (auto regular, si és pot) la modificació de les obres publicades, fent necessari un avís previ per continuar distingint entre edicions tal i com passa en format paper. Però més enllà encara, és indispensable que cada cultura organitzi un registre exhaustiu de publicacions electròniques que sigui una garantia que el futur no esborrarà o canviarà el passat. Potser és una pulsió del subconscient analògic però probablement tots els immigrants a la república digital estarien més tranquils si les publicacions electròniques del futur quedessin enregistrades en format paper en algun racó del planeta.

1984 no era una profecia sinó un avís a navegants. El 2010 és un bon any per a tenir-lo present.
^*

Blocs i regulació, els eurodiputats responen

Dos eurodiputats han respost al post sobre l'intent de regular els blocs al Parlament Europeu.

Raül Romeva (ICV)

En resposta a la teva pregunta, sàpigues que vaig comentar l'assumpte al meu bloc, http://blocs.mesvilaweb.cat/raulromeva , concretament en dos dels meus posts anteriors, el del 23 de setembre (Pluralisme mediàtic sí, control i vigilància dels blocs no ) i el del 24 de setembre (Sí a una millor regulació, no a la policia d'Internet)

Raimon Obiols (PSC)

Responent a l’amic Marc Arza:

1) vaig publicar fa uns mesos un comentari sobre aquest informe. Es troba a:http://www.noucicle.org/obiols/?p=292

2) La posició del grup socialista està molt influïda per Michel Rocard,que ha coordinat informes sobre la qüestió, i per col.legues que són aferrissats partidaris del programari lliure i de la defensa a ultrança de la llibertat a Internet.

3) L’expressió “regulació” no és negativa en ella mateixa, a no ser que es combregui amb la ideologia “desreguladora” dels fonamentalistes de mercat, que han generat l’immens merder financer i econòmic que estem vivint aquests dies.

Alhora, l'Ignasi Guardans (CiU) i en Bernat Joan (ERC) han fet referència a la qüestió a la seva web i el seu bloc respectivament (seguir enllaços per a veure el text).

Això deu ser política 2.0!

o

Els blocs fan por al Parlament Europeu

Tot just 45 vots van impedir la setmana passada que el Parlament Europeu aprovés una proposta de regulació per als blocs que hauria matat el mitjà. Irònicament, va ser un informe sobre “pluralisme en els mitjans” el que va precipitar la preocupació del Parlament Europeu sobre l'enorme perill que representen els blocs si continuen funcionant amb l'obertura i la llibertat amb que ho han fets fins ara. Francament, no és estrany que els euro escèptics siguin crítics amb Brussel·les si aquesta és la relació que el parlament de la Unió té amb la llibertat d'expressió.

L'informe elaborat per la socialista Marianne Mikko esmentava que “els blogs son de manera creixent un mitjà de comunicació personal que fan servir tant professionals del periodisme com persones privades, però l'estatus dels seus autors i editors, incloent la seva situació legal, no es fa saber de cap manera als lectors de blocs, generant incertesa pel que fa a la imparcialitat, fiabilitat, protecció de fonts, aplicació de codis ètics i responsabilitat en cas de querelles.” I en conseqüència reclamava “clarificar l'estatus, legal o d'altre tipus, dels blocs i la seva identificació voluntària segons els interessos i les responsabilitats professionals i financeres dels seus autors i editors.”

Una recomanació que es va convertir en una votació per obligar els blocs a complir les “mateixes normes que s'exigeixen a les altres formes d'expressió pública”. I ja hi som. Tots ben registrats, identificats, regulats, arraconats i atemorits. Una votació que no va tirar endavant per un marge molt just, tot just 307 pel no contra 268 pel sí, i que deixa la porta oberta a una futura regulació del mitjà. Una regulació que, no podria ser d'altra manera, serà rígida i restrictiva.

No és un bon senyal que aquesta votació i el procés que la va iniciar hagi passat totalment desapercebuda a la blocosfera catalana. Una prova més de la llunyania i la falta de control amb que treballa el Parlament Europeu. Ara, abans no hi hagi un nou intent de regulació d'aquest racó obert i lliure que és la blocosfera, seria bo que des d'associacions com STIC.cat i en contacte amb els eurodiputats catalans la catosfera faci sentir la seva veu. Una veu que demani a ses senyories que dediquin el seu temps a alguna cosa que no sigui fiscalitzar la nostra opinió.

_______________________________________________________

Aquest bloc es presenta als Premis Blocs Catalunya.

Podeu votar fins al proper dia 30.

*

Blocs. Un decàleg de vuit punts.

1) Brevetat: Internet és un oceà de possibilitats. Ni tan sols els llocs web més atractius poden evitar que els visitants en fugin a cops de click. És gairebé impossible retenir l’atenció més enllà de les cinc-centes paraules.

2) Comentaris: Un bloc no és només una eina per abocar opinions, inquietuds i dèries, ha d’estar obert a la participació. Sense un espai habilitat per a rebre comentaris dels lectors, un bloc deixa de ser-ho i perd bona part del seu interès.

3) Debat: Els comentaris rebuts al bloc demanen atenció i resposta. Un bloc amb comentaris ignorats s’assembla molt a un bloc sense comentaris.

4) Informació: La brevetat que demanen els blocs ha de compensar-se amb links a webs, llibres i altres blocs que ampliïn la qüestió tractada.

5) Independència: Els blocs són un espai lliure i independent. Les xarxes blocaries de partits polítics i associacions poden ser útils, però no haurien de condicionar temes i arguments, matant l’esperit del mitjà.

6) Xarxa: Els blocs són un mitjà en xarxa. És gairebé una obligació mantenir un blocroll actiu que permeti viatjar de bloc en bloc per tota la catosfera.

7) Rigor: La llibertat comporta responsabilitat. Un bloc no rigorós, poc responsable, falla a la confiança d’aquells que el visiten.

8) Obertura (només per a la catosfera): Els blocs en català han de ser un dels barris més vius i interessants de la blocosfera, però sense oblidar que internet és un espai global. Calen més links a blocs i webs d’arreu del món per relligar la catosfera amb la resta de l'univers blocaire.

Un decàleg de vuit punts és, obviament, un decàleg obert.
Qualsevol aportació serà ben rebuda als comentaris.

*Post ja publicat el passat dia 4 de novembre de 2007

Cànon digital. Els Pirates de l'SGAE.

Aquest divendres dia 20 entra en vigor el cànon de la vergonya. Aprofito per recuperar un post sobre la qüestió publicat fa tot just sis mesos.

Una forma excel·lent de cobrar pel que no toca

a qui no n’és consumidor, engreixant la bossa

dels autors més consolidats.

El món canvia, els mercats es transformen, i només els covards i els incapaços busquen la via fàcil del proteccionisme mesquí. Des del seu inici la revolució p2p ha impactat de ple en la indústria audiovisual, fins al punt que la música i el cinema corren el risc de convertir-se en bens gratuïts. Enmig del desconcert, el lobby dels autors espanyols fa un esforç inútil per a fossilitzar el món d’ahir sense entendre els canvis imparables del present.

Els pirates de l’SGAE es podien haver concentrat a donar valor als originals, potenciant noves formules per a prestigiar-los per sobre la còpia. Podien haver aprofundit en nous models de negoci que permetin als creadors arribar al consumidor de forma directa superant els canals tradicionals que encareixen el producte. Al cap i a la fi, allò que anomenen pirateria és també l’origen d’una difusió cultural massiva. Una explosió de consum audiovisual que, per força, ha d’acabar resultant positiva per a la industria i els autors. Però és clar, resulta més senzill exigir l’aplicació d’un cànon indiscriminat. Una forma excel·lent de cobrar pel que no toca a qui no n’és consumidor, alimentant la butxaca dels autors més consolidats. Una eina a l’abast dels creadors “crítics” que creixen a l’ombra del poder.

El canon de l’SGAE és el resultat del xantatge d’unes cares conegudes als polítics en campanya permanent. Per utilitzar els somriures dels rendistes de la cultura s’ha de pagar peatge, carregar el consumidor i atacar la llibertat que dóna la tecnologia. Uns i altres signen una mena de pacte de vassallatge renovat en que els bufons postmoderns donen suport al poder a canvi de la seva protecció. Però els intel·lectuals arnats de l’SGAE, els amics del cosmopolitisme de fireta, no s’adonen que el mercat fa anys que va superar els límits del feudalisme en que ells encara viuen. Voler carregar taxes injustes sobre aparells i suports de gravació digital comprats a l’estat espanyol resulta força estúpid si es pensa en clau global a cop de clic. N’hi ha prou de fer les compres via web als Estats Units, Anglaterra o la Xina.O voleu continuar engreixant els autèntics pirates?
.

Més sobre la fi de la premsa escrita

"Tant La Vanguardia com El Periódico, per exemple, en cinc anys han perdut el 40% de la venda dels quioscos -que no és perdre poc, és ensorrar-se-. L'impacte que Internet ha tingut sobre la comunicació de les notícies en temps real és enorme. I ara entrem en un punt en el qual el que Internet ha provocat als diaris en paper ja es va començar a fer en les televisions a través no de la TDT, que és un fracàs abans de començar - sembla que no ho volem veure, però és així-, sinó de la televisió IP, que ja comença a funcionar amb molta força (...), i que amenaça també de destruir la manera com mirem televisió, que ha estat un dels gran instruments de formació ideològica del passat."

Vicent Partal

Ideologies emergents i noves tecnològies

Dins el llibre: Pensament polític als Països Catalans, 1714-2014

Aprofito al cita d'en Partal per a recuperar un

post sobre la qüestió de fa una colla de mesos:

La fi de la premsa escrita

-

Premis Blocs Catalunya

www.premisblocs.cat

Tres lliçons 2.0 d'en Rodolfo Chikilicuatre

1) El món 2.0 despulla allò que s’hi aboca.

TVE confiava en obrir Eurovisió per donar-li un to de modernitat que amagués la realitat casposa d’un certamen caduc. Per contra, la manca de filtres als participants i la capacitat d’elecció dels consumidors va acabar amb la victòria de l’anticoncursant. Quan es volia camuflar la caspa d’Eurovisió, la força del 2.0 aconsegueix posar-la en primer pla amb la col·laboració de l’amic Chikilicuatre, un esperpent musical síntesi de Massiel i José Vélez.

2) En el món 2.0 el peix petit es menja el gran.

La televisió pública de l’estat és un monstre amb un pressupost enorme i un dèficit històric encara més gran, l’exemple perfecte de diplodocus empresarial. Al seu davant, l’equip de guionistes d’una productora jove com El Terrat, aprofita la matussera aposta 2.0 de TVE per colar-li un gol, promocionar un producte amb mitjans aliens i, de passada, generar un fenomen de masses que ajudarà la productora a fer caixa amb uns ingressos totalment inesperats.

3) En el món 2.0 tothom hi guanya, fins i tot qui perd.

És evident que El Terrat i l’equip de Buenafuente son els grans triomfadors del fenomen Chikilicuatre, però fins i tot TVE, que ha passat per moments de ridícul, ha tret beneficis de la seva aposta 2.0. Eurovisió s’ha despullat i es presenta als espectadors amb tot el seu patetisme, és cert, però aquest any milions d’espectadors seguiran el programa especial dedicat al concurs. Irònicament, l’error de TVE, haurà aconseguit captar l’atenció del públic amb més èxit que no s’esperaven.

.

Una trobada sobre la Catalunya 2.0 (10 idees)

1. La web 2.0 configura una nova societat civil més oberta i fluida.


2. La tecnollibertat és progrés. La por a la tecnollibertat és un símptoma d’esclerosi social.


3. La política 2.0 no són els polítics amb bloc, són els polítics connectats i en sintonia constant amb la ciutadania.


4. Política 2.0 i economia 2.0 són esforços paral·lels, dues cares de la societat 2.0.


5. El coneixement tancat és el passat. És necessari acabar amb els cercles impermeables de coneixement universitari i empresarial per obrir-los al món.


6. Les solucions col·laboratives pròpies de la wikinomia poden ser molt útils per a compensar la pobresa en R+D a Catalunya.


7. La informació, bona i dolenta, sobre qualsevol empresa corre entre consumidors i competidors. La honestedat és un recurs bàsic en el món 2.0.


8. Els blocs són una eina extraordinària per a vestir d’experiència la relació consumidor/marca.


9. Davant la microsegmentació de mercats els blocs i les xarxes socials són el mitjà més adequat per arribar de forma econòmica i eficient al client amagat.


10. Els entramats p2p són la solució a alguns dels problemes econòmics del país. Els esquemes financers de particular a particular en són un bon exemple i poden ser una molt bona opció per a suplir el rol de bancs i caixes en molts microprojectes empresarials.

________________________________

Sobre aquestes 10 idees i algunes més va girar la conversa a la trobada amb blocaires que el Conseller Huguet va organitzar per parlar de la Catalunya 2.0. Podeu saber-ne més llegint alguna de les cròniques dels assistents:

- Toni Ibañez

- Jesús Palomar

- Marc Vidal
.

Web 2.0, la nova ciutat

el web 2.0 no és res més que

la plaça major d’internet

La imatge d’una ciutat moderna, vibrant, lluminosa i dinàmica recull tota l’essència del web 2.0. Un espai nou. Una segona revolució urbana alliberada dels lligams del món físic que compta a més amb un barri català nombrós i despert amb la catosfera com a espina dorsal.

Com en totes les grans urbs de la història, d’Ur a Nova York, de Barcelona a Xanghai, el web 2.0 recull tota la riquesa de la diferència i la col·laboració treballant en paral·lel. Persones, grups i empreses diverses que, gairebé sense voler, provoquen un xoc d’idees i opinions que acaba precipitant en afinitats i interessos comuns. Diàleg i xarxa són alhora llavor i terreny de joc per a l’impuls neourbà del web 2.0.

Una segona revolució urbana, gairebé una revolta, que ho abasta tot perquè les ciutats són àgora però també mercat. La plaça major és un espai per a la conversa però també per al negoci i el web 2.0 no és res més que la plaça major d’internet. En l’espai compartit de la nova ciutat cauen els intermediaris, corre la informació i broten les oportunitats. Oportunitats , també, per a una democràcia més autèntica.

Allò que la nova polis reclama amb força és una nova actitud. Un posat ambiciós i obert, generós i glocal. És en la mentalitat on es guanya i es perd el joc neourbà.

j.

Vot jove, sobiranisme i crisi democràtica

Fa uns dies el RACòmetre feia saltar l’alarma sobiranista apuntant que els votants joves es decantaven principalment pel PSC i el PP, però una segona lectura de la mateixa enquesta assenyala oportunitats i un camí a seguir. Entre els joves de 18 a 24 anys, és l’abstenció qui realment guanya en “intenció de vot”. Segons l’enquesta, un 27,2% dels nous electors, tants com votarien el principals partits espanyols, tenen decidit no apropar-se als col·legis el proper diumenge. Més encara, el vot en blanc, tot i que sense quantificar, és més fort entre els joves que en qualsevol altre col·lectiu d’edat. Per sobre el vot a l’espanyola, allò que defineix amb més claredat el vot jove és l’allunyament del sistema polític i la desafecció democràtica.

Tot i que cal recordar que aquesta anàlisi es basa en una enquesta, sembla que els joves del país segueixen, de forma més marcada, una tendència general de la societat catalana. Els esquemes de participació política i representació democràtica han quedat obsolets i necessiten una revisió profunda que reinventi el sistema. Aquest no és un fenomen exclusivament català, documents com el britànic “Power to the People” i llibres com el francès “La Primavera de la Política” demostren que aquesta crisi és compartida per bona part de les democràcies consolidades. Ara bé, tal i com fa evident l’”Informe Sobre la Qualitat de la Nostra Democràcia” presentat fa uns mesos pel Grup Hayek, a Catalunya la crisi del sistema és profunda i creixent. Un fenomen que representa una gran oportunitat de creixement per al sobiranisme si aquest moviment sap protagonitzar un canvi que s’ exigeix cada cop amb més força.

La política com a impostura té els dies comptats. La nova ciutadania, els joves en especial, exigeix formes de participació que permetin una influència real i s’allunya d’un vot aïllat que ja no satisfà les seves expectatives. L’eix dreta/esquerra en solitari demana un compromís massa genèric que es fa cada cop més difícil en un món de complexitat creixent. És obvi que l’estructura de classes del segle XIX no pot respondre en solitari a totes les qüestions del segle XXI. Es prepara un canvi, de la política del discurs 1.0 a la conversa 2.0, que servirà d’impuls a qui en prengui el lideratge. Ho sabrà fer el sobiranisme? Hi ha qui comença a demostrar que sí.

.

3 clics interessants

El setmanari Dossier Econòmic de Catalunya aprofita el seu desè aniversari per engegar un lloc web molt necessari. Hi trobareu notícies d’economia i empresa, una secció d’opinió amb col·laboradors brillants com en Joan Oliver i el seguiment dels mercats minut a minut.

El bloc Economing comença nova etapa amb canvi de llengua i empenta renovada. Amb posts que van de l’SGAE a la inflació passant per la crisi dels cinemes, en David Rodriguez aconsegueix fer-ne un espai amè i interessant. Caldrien molts blocs d’economia com aquest.

El Grup Hayek recupera el bloc com a espai per a generar idees i reflexió en clau liberal. Un punt de vista indispensable que a Catalunya es troba a faltar massa sovint. Podeu col·laborar-hi enviant el vostre escrit a l’adreça blog@hayek.cat.

.

Els Pirates de l'SGAE

Una forma excel·lent de cobrar pel que no toca
a qui no n’és consumidor, engreixant la bossa
dels autors més consolidats.

El món canvia, els mercats es transformen, i només els covards i els incapaços busquen la via fàcil del proteccionisme mesquí. Des del seu inici la revolució p2p ha impactat de ple en la indústria audiovisual, fins al punt que la música i el cinema corren el risc de convertir-se en bens gratuïts. Enmig del desconcert, el lobby dels autors espanyols fa un esforç inútil per a fossilitzar el món d’ahir sense entendre els canvis imparables del present.

Els pirates de l’SGAE es podien haver concentrat a donar valor als originals, potenciant noves formules per a prestigiar-los per sobre la còpia. Podien haver aprofundit en nous models de negoci que permetin als creadors arribar al consumidor de forma directa superant els canals tradicionals que encareixen el producte. Al cap i a la fi, allò que anomenen pirateria és també l’origen d’una difusió cultural massiva. Una explosió de consum audiovisual que, per força, ha d’acabar resultant positiva per a la industria i els autors. Però és clar, resulta més senzill exigir l’aplicació d’un cànon indiscriminat. Una forma excel·lent de cobrar pel que no toca a qui no n’és consumidor, alimentant la butxaca dels autors més consolidats. Una eina a l’abast dels creadors “crítics” que creixen a l’ombra del poder.

El canon de l’SGAE és el resultat del xantatge d’unes cares conegudes als polítics en campanya permanent. Per utilitzar els somriures dels rendistes de la cultura s’ha de pagar peatge, carregar el consumidor i atacar la llibertat que dóna la tecnologia. Uns i altres signen una mena de pacte de vassallatge renovat en que els bufons postmoderns donen suport al poder a canvi de la seva protecció. Però els intel·lectuals arnats de l’SGAE, els amics del cosmopolitisme de fireta, no s’adonen que el mercat fa anys que va superar els límits del feudalisme en que ells encara viuen. Voler carregar taxes injustes sobre aparells i suports de gravació digital comprats a l’estat espanyol resulta força estúpid si es pensa en clau global a cop de clic. N’hi ha prou de fer les compres via web als Estats Units, Anglaterra o la Xina.

O voleu continuar engreixant els autèntics pirates?
.

Blocs i política 2.0; el leninisme impossible

.

els blocs han protagonitzat la política 2.0.

La discussió política ha reaparegut a Internet

deslliurada de la cotilla partidista.

L’impuls del web 2.0 revoluciona Internet i transforma el món. La capacitat d’establir llaços individuals allunyats de qualsevol estructura piramidal trenca jerarquies, reforça l’horitzontalitat de les relacions i genera formes innovadores de diàleg i participació. Amb els blocs com a eina principal, la revolució 2.0 arriba a la política. La mateixa onada de canvi que ha trasbalsat el món audiovisual, financer o editorial, topa ara amb les estructures democràtiques clàssiques. Prenent com a referència el mític cluetrain manifesto, sembla evident que la política ha d’abandonar el paradigma del discurs per centrar-se en la conversa. L’àgora retrobada.

Fins ara els blocs han protagonitzat la política 2.0. La discussió política ha reaparegut a Internet deslliurada de la cotilla partidista i el caràcter tendenciós dels mitjans de comunicació tradicionals. Els polítics amb bloc han descobert una nova manera de relacionar-se amb el ciutadà. Un mitjà a través del qual explicar-se sense intermediaris, rebent alhora respostes directes i altres inputs amb una facilitat impossible fins fa poc temps. Els ciutadans, més enllà del debat i la possibilitat de guanyar accés directe als seus representants, tenen ara els mitjans per a organitzar-se i tirar endavant idees i projectes per a fer sentir la seva veu i garantir-ne la incidència.

Tot i que el canvi serà ràpid i sembla imminent, si mirem al nostre entorn més pròxim sembla clar que l’hegemonia del l’autoritat i l’estructura en la política 1.0 han generat estructures mentals poc adequades per al sacseig que s’aproxima. Els blocs són instruments de llibertat, de pensament crític i independent. Pretendre domesticar-los a les ordres del partit i la política acaba amb la raó de ser del mitjà. Les xarxes de blocs homogenis, amb temes i arguments al dictat, tancats a la participació ciutadana i nascuts per camuflar el desprestigi del poder, no tenen futur en la política 2.0. La tendència leninista a l’organització estricta i autoritària és l’antítesi de la conversa i la democràcia oberta.

La vitalitat de la catosfera és un símptoma de la quantitat ingent de ciutadans amb voluntat de contribuir, dins i fora d’Internet. La capacitat de recollir aquesta energia és la clau de l’èxit. Qui sàpiga aprofitar tot el potencial de l’esclat de la política 2.0 rebrà un impuls extraordinari. Per això cal, però, afrontar el fenomen sense por i amb mentalitat oberta. No hi ha control possible, només serveix no tenir massa res a amagar.

______________________________________________

Aquest post recull algunes de les idees exposades durant una recent trobada de blocaires amb Artur Mas i el seu equip. Amb en Marcús, en Xavier Mir, la Núria Masdéu, en Marc Vidal, en Vicent Partal (Vilaweb), l' Eduard Batlle (El Punt), en Jordi Cabré (El Singular Digital) i l'Oriol Ibars, vam disfrutar d'una hora i mitjà de conversa distesa sobre blocs, catalanisme i política 2.0. Toca agraïr a la gent de CDC el seu interès i haver fet possible la trobada.

En podeu saber més a les cròniques dels assitents:

- Artur Mas

- Vicent Partal

- Eduard Batlle

- Xavier Mir

- Roc Fernández

- Toni Ibañéz

- Marcús

- Marc Vidal

- Núria Masdeu

sies.tv

És a cop de projecte ambiciós i innovador que es construeix el futur.

Sies.tv, la televisió cultural catalana per internet, és un d'aquests projectes.

.

.

.

.

Llibres: "Nació.cat"

En un 11 de setembre envoltat del desconcert i el desànim del catalanisme, val la pena abocar-se a la lectura del Nació.cat. La història de la consecució del domini .cat és un èxit que entusiasma perquè es mou en la direcció del futur i arriba en època de sequera nacional. Un èxit que dóna pistes i marca el camí a seguir en futures ofensives de país.

Més enllà de la narració viva d'en Saül Gordillo i el pròleg brillant d'en Ramon Tremosa, el decàleg final d'en Vicent Partal hauria de ser a la pàgina d'inici de tot internauta català. A continuació, en transcric una versió reduïda que espero que no evitarà que compreu i llegiu el llibre.

DECÀLEG
DEU COSES QUE LA INTERNET .CAT HA FET, FA O HAURIA DE FER

1) EXISTIR

Internet ha estat un gran èxit pel català, però podria no haver-ho estat. (...) Traduït: que ens cal i ens caldrà sempre al tossuderia (literal) de centenars de petites (i ja no petites) iniciatives per a seguir essent.

2) COL·LABORAR I COMPETIR ALHORA. CONNECTAR-SE

Trobar la forma de col.laborar i eixamplar l'espai .cat afavoreix tothom, siga gran o petit.

3) ARRELAR-SE

No ets res si no tens els peus a terra. (...) La força de la Internet catalana venia de cada mòdem i ara ve de cada ethernet.

4) NO MIRAR AL COSTAT

Si intentem perseguir la cultura espanyola o francesa només farem el ridícul. Hem trobat un camí nostre, diferent, i despertem admiració precisament per haver estat capaços de fer-ho.

5) INNOVAR .CAT

El barri català d'Internet s'ha apuntat històricament a qualsevol novetat que apareixia (...) Si a més poguérem investigar i crear projectes pioners al món millor encara.

6) CRÉIXER I INTERNACIONALITZAR-SE

La internet catalana s'ha de fer gran, més gran. (...) ens calen més iniciatives catalanes en anglès, projectes internacionalitzats, iniciatives multilingües.

7) DE SALSES A GUARDAMAR, FRAGA, MAÓ, I?

El català amb internet no només és la llengua de tots els Països Catalans, també és una llengua global parlada als cinc continents. I té la voluntat d'esdevenir global, heus ací la diferència.

8) CLARIFICAR

Saber qui som, on som, quants som i de quina manera som més val que ho fem amb dades indiscutibles.

9) ENS CAL MÉS ESTRUCTURA

Hem fet moltes coses, moltes, amb la Internet més cara d'Europa i una de les menys potents. (...) però ajudaria molt que les estructures foren més potents i accessibles (...).

10) GUANYAR

No ho hem fet encara (...) , però (...). És perquè volem guanyar que anem guanyant.

PREGUNTA EXTRA

Segur que estic parlant d'Internet?

.

.

De l'Encyclopèdie a Wikipedia (II)

Els sistemes col·laboratius i l’economia oberta obren enormes possibilitats de progrés. Són l’eina adequada per a les necessitats del moment i per tant guanyaran presència i protagonisme. Alhora, amb la mateixa força amb que l’enciclopedisme va marcar una època, la wikinomia es pot afegir al conjunt de noves maneres de fer que van modulant la vida social.

De la seguretat cega en la raó i de l’absolutisme de l’autor en van sortir els malsons de la Il·lustració. La obediència acrítica a líders indignes que van marcar un segle XX que començava ple d’esperança en la tècnica. Aquestes qualitat a través del mirall són les que fan de la wikinomia i les estratègies col·laboratives un autèntic pou de llibertat.

De la prudència en la lectura de materials aportats anònimament i tot sovint sense referències segures se’n deriva una lectura crítica però confiada. Un distanciament analític que hauria de vacunar contra el virus de la tirania. Encara més important, però, és el que es desprèn de la participació massiva en la confecció d’aquests materials. De la línia que va de l’autor/dictador al lector/ciutadà-passiu es passa a una dinàmica d’autor a autor que capgira molts dels esquemes socials i polítics mantinguts fins ara. El metge de poble que esperava pacient la seva entrega de l’Encyclopèdie al segle XVIII, és ara un dels moltíssims autors anònims de Wikipedia.

Quan els ciutadans, consumidors o empleats tenen la opció d’expressar les seves idees i opinions de forma directa i no mediatitzada com fins ara, ho fan amb un entusiasme creixent. Els ciutadans de la wikipolis, quan aboquen idees i propostes en el terreny polític i comunitari, generen una exigència immediata. Volen ser escoltats, debatuts i contestats. Exigeixen ser tinguts en compte. Un moviment que s’intueix ja en alguns blocs polítics del país i que toparà de cara amb les democràcies de baixa qualitat que alguns països com el nostre han viscut fins ara.