Una forma excel·lent de cobrar pel que no tocaa qui no n’és consumidor, engreixant la bossa
dels autors més consolidats.
El món canvia, els mercats es transformen, i només els covards i els incapaços busquen la via fàcil del proteccionisme mesquí. Des del seu inici la revolució p2p ha impactat de ple en la indústria audiovisual, fins al punt que la música i el cinema corren el risc de convertir-se en bens gratuïts. Enmig del desconcert, el lobby dels autors espanyols fa un esforç inútil per a fossilitzar el món d’ahir sense entendre els canvis imparables del present.
Els pirates de l’SGAE es podien haver concentrat a donar valor als originals, potenciant noves formules per a prestigiar-los per sobre la còpia. Podien haver aprofundit en nous models de negoci que permetin als creadors arribar al consumidor de forma directa superant els canals tradicionals que encareixen el producte. Al cap i a la fi, allò que anomenen pirateria és també l’origen d’una difusió cultural massiva. Una explosió de consum audiovisual que, per força, ha d’acabar resultant positiva per a la industria i els autors. Però és clar, resulta més senzill exigir l’aplicació d’un cànon indiscriminat. Una forma excel·lent de cobrar pel que no toca a qui no n’és consumidor, alimentant la butxaca dels autors més consolidats. Una eina a l’abast dels creadors “crítics” que creixen a l’ombra del poder.
El canon de l’SGAE és el resultat del xantatge d’unes cares conegudes als polítics en campanya permanent. Per utilitzar els somriures dels rendistes de la cultura s’ha de pagar peatge, carregar el consumidor i atacar la llibertat que dóna la tecnologia. Uns i altres signen una mena de pacte de vassallatge renovat en que els bufons postmoderns donen suport al poder a canvi de la seva protecció. Però els intel·lectuals arnats de l’SGAE, els amics del cosmopolitisme de fireta, no s’adonen que el mercat fa anys que va superar els límits del feudalisme en que ells encara viuen. Voler carregar taxes injustes sobre aparells i suports de gravació digital comprats a l’estat espanyol resulta força estúpid si es pensa en clau global a cop de clic. N’hi ha prou de fer les compres via web als Estats Units, Anglaterra o la Xina.
O voleu continuar engreixant els autèntics pirates?
.
3 comentaris:
Hi ha un aspecte en aquest assumpte té la màxima gravetat i que denota una mentalitat medieval.
És un impost que es va crear per compensar l'efecte "pirateria".
Al veure'n l'alta rendibilitat, s'ha anat a cercar el màxim rendiment a partir de considerar tothom lladre, de que tothom és un lladre en potència. Pots ser consumidor musical i pots fer-ho legalment via internet. I tot i així, ets considerat un xorisso.
És una forma d'aplicar un impost amb una visió totalment de l'Edat Mitjana. Indiscriminadament i amb voluntat d'estorquir. No de fer justícia.
Tant per tant, si tinc la consideració de lladre, en endavant potser només em resta posar-la en pràctica.
O lladre o ruc.
oficialment el canon no és contra la pirateria és per la copia privada, es a dir si li deixo un CD un amic i se'l copia SGAE cobra.
El P2P pot ser considerat copia privada però massiva.
S'han quedat fossilitzats passa el mateix que quan es va inventar la impremta. Els video-clubs, el fnac i els cinemes tenen els dies comptats ja que seran reemplaçats per altres canals de distribució itune, xboxlive i pantalles de cinema gegants per casa.
Sobre els músics s'haurien de dedicar a guanyar diners amb concerts i merchandaising com camisetes. Clar que els músics que no ho són hi es dediquen a vendre via video-clips eròtics o graven cds amb suport informàtic per camuflar les seves deficiències en els concerts se'l hi veuria el llautó.
Dessmond,
Això de la presumpció de culpabilitat es va estenent cada dia més. Paguen justos per pecadors, però a mi no em passarà més.
Bacus,
Els nous models de negoci són la clau. Només cal esperar que l’SGAE no continui afrontant-los a cop de nou canon.
Gràcies a tots,
Marc
Publica un comentari a l'entrada