El catalanisme ja ha perdut
les properes eleccions.
L’estat ja les ha guanyat.
L’agressivitat i els grans escarafalls entre els dos grans partits espanyols confirmen l’absència d’autèntiques diferències de discurs. Tot i que el dramatisme assajat de cada declaració pot fer pensar el contrari, la política econòmica, de família o exterior dictada des de Madrid no canviarà, més enllà dels matisos, guanyi qui guanyi el proper 9 de març. Fins i tot allà on podria semblar que PSOE i PP es troben més allunyats, en la idea d’Espanya i la concepció territorial de l’estat, aquesta diferència és, també, més estètica que real.
Zapatero o Rajoy, Rajoy o Zapatero, l’Espanya unipolar del gran Madrid, la del model radial d’infraestructures que “oblida” la connexió Barcelona-València, governarà segur els propers quatre anys. L’estat que s’aixeca sobre el dèficit fiscal de Catalunya mentre ignora les necessitats del teixit productiu català guanyarà segur les properes eleccions. L’estructura funcionarial que defensa aferrissadament l’Espanya de sempre mentre complica qualsevol concessió al poder autonòmic continuarà segur treballant com fins ara.
Des de Catalunya aquest escenari és inevitable. No hi ha cap possibilitat d’escapar a la victòria de populars o socialistes. El Partit Popular ha apostat per oblidar Catalunya i jugar-hi en contra, però votar el PSC, CiU, ERC o ICV és cap garantia? Tots quatre partits han donat suport al PSOE d’una o altra manera aquesta darrera legislatura i el resultat ha estat ben galdós. L’Estatut va néixer mort. Les competències, el finançament i el dèficit d’inversions continuen subjectes a una negociació constant que s’afronta sempre en condicions d’inferioritat. El “peix al cove” pot ser una bona tàctica però resulta una estratègia pèssima.
Els catalans no poden canviar l’estat. Només trencant amb l’estatu quo i establint noves regles de joc es pot sortir de l’atzucac que empeny el país pel camí de la decadència. Podria semblar que el vot a ERC recolza aquesta via però no es pot oblidar com n’és de difícil per a molts votants donar aquest suport implícit al segon tripartit. Tan difícil com recolzar la candidatura d’un Duran i Lleida que pensa encara que els catalans poden trobar un encaix còmode a l’estat espanyol. Tan difícil com donar el vot a un PSC sotmès al PSOE que fa de la derrota del PP el seu únic argument. Tan difícil com creure's el papanatisme "de debò" d'Iniciativa. Tan difícil com fer el gest estètic de votar en blanc per veure com s’ignora sistemàticament el crit d’alerta del desencant més absolut. Tan i tan difícil...
El catalanisme ja ha perdut les properes eleccions. L’estat ja les ha guanyat. Com s'aconsegueix que aquesta derrota sigui la darrera?
.
Zapatero o Rajoy, Rajoy o Zapatero, l’Espanya unipolar del gran Madrid, la del model radial d’infraestructures que “oblida” la connexió Barcelona-València, governarà segur els propers quatre anys. L’estat que s’aixeca sobre el dèficit fiscal de Catalunya mentre ignora les necessitats del teixit productiu català guanyarà segur les properes eleccions. L’estructura funcionarial que defensa aferrissadament l’Espanya de sempre mentre complica qualsevol concessió al poder autonòmic continuarà segur treballant com fins ara.
Des de Catalunya aquest escenari és inevitable. No hi ha cap possibilitat d’escapar a la victòria de populars o socialistes. El Partit Popular ha apostat per oblidar Catalunya i jugar-hi en contra, però votar el PSC, CiU, ERC o ICV és cap garantia? Tots quatre partits han donat suport al PSOE d’una o altra manera aquesta darrera legislatura i el resultat ha estat ben galdós. L’Estatut va néixer mort. Les competències, el finançament i el dèficit d’inversions continuen subjectes a una negociació constant que s’afronta sempre en condicions d’inferioritat. El “peix al cove” pot ser una bona tàctica però resulta una estratègia pèssima.
Els catalans no poden canviar l’estat. Només trencant amb l’estatu quo i establint noves regles de joc es pot sortir de l’atzucac que empeny el país pel camí de la decadència. Podria semblar que el vot a ERC recolza aquesta via però no es pot oblidar com n’és de difícil per a molts votants donar aquest suport implícit al segon tripartit. Tan difícil com recolzar la candidatura d’un Duran i Lleida que pensa encara que els catalans poden trobar un encaix còmode a l’estat espanyol. Tan difícil com donar el vot a un PSC sotmès al PSOE que fa de la derrota del PP el seu únic argument. Tan difícil com creure's el papanatisme "de debò" d'Iniciativa. Tan difícil com fer el gest estètic de votar en blanc per veure com s’ignora sistemàticament el crit d’alerta del desencant més absolut. Tan i tan difícil...
El catalanisme ja ha perdut les properes eleccions. L’estat ja les ha guanyat. Com s'aconsegueix que aquesta derrota sigui la darrera?
7 comentaris:
Molt d'acord amb el teu anàlisis.
Igual que en un problema greu, a vegades no hi ha una recepta única i milagrosa. Cal treballar en varis fronts a la vegada.
Però cal que sigui amb mètode i no improvisant cada dia.
Hem d'aprofitar les plataformes cíviques i els centres i fundacions que hagin, per definir una estrategia cadascun dins de les seves possibilitats per treballar per tal de que en les properes, sorgueixi un partit o agrupació de partits que ens representi.
Ara per les properes eleccions, ja és massa tard.
Per això dins de la meva modesta aportació, hem creat un grup de treball al www.Facebook.com amb el nom "Projecte per al referéndum dels PPCC" que ens hem ficat com objectiu definir les especificacions dels requeriments mínims per poder primer, realitzar el referéndum i després gunyar-lo.
Invito a tothom que estigui interesat a treballar en aquest grup virtual dins del facebook, que m´ho faci saber enviant-me un email al correu que trobareu al meu bloc "des de l'exili".
Manel Bargalló
La pregunta es :
Quan el catalanisme a guanyat en unes eleccions estatals?
MAI
El catalanisme ha perdut perquè està mancat de credibilitat i perquè no té ni projecte ni estratègia.
Manel,
Cal treballar molt. Tens tota la raó.
Miraré d'afegir-me al grup que cites.
Anònim,
Mai no les hem guanyat, però tampoc les havíem perdut com ara. Al llarg els anys vuitanta encara era possible pensar que l'autonomia catalana era seriosa i donava marge de maniobra a banda de l'estat. Els noranta comencen a esvair aquest somni però apareix la possibilitat de collar els governs espanyols. Després d'haver-ho provat amb el PSOE i amb el PP i de nou amb un PSOE que volia semblar una altra cosa, és ara quan es veu ben clar que aquest camí no funciona. És el fracàs de l'Estatut el que tanca les portes a una Catalunya mínimament viable dintre d'Espanya.
És ara, després de l'Estatut que les eleccoins espanyoles estan més perdudes que mai per a Catalunya.
lrds,
Bé, correcte. I ara què?
Gràcies a tots,
Marc
Jo tinc unes quantes raons per anar votar el proper 9-D. Una particularment bona, que encara he de convertir en post. Altres ja les he apuntat anteriorment. A veur si demà tinc temps per escriure.
Crec que tens bona part de raó en els teus raonaments. Ara, la "solució" va més enllà de les eleccions o de fer volar coloms.
Hem perdut les eleccions? bé numericament no les podem guanyar perquè no tenim un massa crítica al darrera. Però d'aquí a demostrar una feblesa què ens faci incapaços de condicionar a cap govern espanyol, malament. I no perquè un govern espanyol estigui en majoria... S'estan barallant per uns pocs vots i són el pitjor govern i amb diferència la pitjor oposició de la democràcia.
Si no perquè podem llençar les eleccions per la nostra desídia al no votar per raons esotèriques de efectes màgics associats a vots no vàlids.
Dess.,
Jo, tot i que flirtejo amb la idea del vot en blanc, probablement acabaré anant a votar un partit de país el 9M. Em costa tant votar en Duran com en Ridao, però...
Ara, el que volia exposar amb el post és que no podem continuar així. Que cal un canvi d'estratègia i plantejament. Que no vull tornar a anar amb aquest desencís a unes eleccions d'aquí a quatre anys.
Josep,
No podem estar sempre negociant-ho tot. El líquid del poder no es pot traslladar amb les mans, sense instruments, se'ns escola a cada viatge. Acabem dedicant esforços a qüestions totalment secundàries com els papers de Salamanca o la desmemòria històrica mentre el finançament, la immigració i les infraestrucutures queden totalment despullats.
Fer pressió a Madrid és un remei possible, d'acord... però a mitjà i llarg termini no ens farà sortir del forat negre al que estem abocats.
Gràcies a tots dos,
Marc
Publica un comentari a l'entrada