diumenge, de gener 13, 2008

Bucarest


Una imatge excel.lent de les estretes relacions entre
el comunisme català i la idea soviètica de llibertat.

Bucarest, la memòria perduda” és el títol del documental amb que Albert Solé Bruset, fill de Jordi Solé Tura, recorre alhora la memòria del seu pare i l’antifranquisme comunista dels anys seixanta i setanta. Un documental en que s'explica la seva participació en les emissions de la mítica Ràdio Pirenaica des de Bucarest. Des de la Romania de Nicolae Ceaucescu, un dels forats més foscos entre les tiranies comunistes d’Europa oriental. Una imatge excel·lent de les estretes relacions entre el comunisme català i la idea soviètica de llibertat.

És cert que els comunistes van fer durant el franquisme una tasca importantíssima d’oposició al franquisme i organització social. Però hauria de resultar evident que anomenar-los oposició democràtica és un eufemisme excessiu per allò que realment eren: autoritaris a l’espera de canviar la dictadura feixista per la dictadura del proletariat. Una realitat que a força d’amagar-la ha esdevingut memòria perduda. No és estrany que Catalunya sigui un dels pocs països del món on es conserva encara una certa idea heroica del marxisme d'estat. Com si la retòrica d'esquerres pogués legitimar d'alguna manera la opressió i el terror.

No és de bon gust parlar malament dels morts, tampoc dels morts en vida com en Jordi Solé Tura, però és ben cert que Bucarest és un nom excel·lent per a un documental sobre la seva vida. Si la mateixa tasca de resistència l'hagués fet des de l'Alemanya nazi, el documental es díria Berlin? Li hauría estat tan senzill retractar-se i abraçar la democràcia? Memòria perduda, oblit conscient!
.

12 comentaris:

Miquel Saumell ha dit...

Deixem que et feliciti per aquest comentari, especialment el segon paràgraf. No és corrent fer l’anàlisi que fas tu sobre l'actuació dels comunistes durant els darrers anys del franquisme i els primers anys del post-franquisme o transició. M'ha agradat molt veure-ho expressat com ho has fet tu potser perquè coincideix força amb la meva pròpia visió. Suposo que els ja molts anys passats des de llavors combinat amb els teus pocs 31 anys ajuden a que opinions d'aquesta mena es puguin començar a llegir amb normalitat.

Trina Milan ha dit...

Marc,

coincideixo totalment amb la teva opinió; la única qüestió per la qual no s'han donat gaire aquestes interpretacions és perquè la història és molt recent, i per interpretar-la cal temps. Alhora, s'ha de situar en el context del moment aquella reivindicació de l'esquerra europea que va ser romàntica, front especialment la dictadura franquista que varen viure persones com Solé Tura, al qual conec personalment i que va patir en carn pròpia.
Només esmenaria la frase que utilitzes sobre la seva malaltia, no és un mort en Jordi Solé Tura encara, és un home viu malalt, crec que és de justícia dir-ho així. Tots els malalts d'Alzheimer ho agrairan.

Salut!

catalunya.ffw ha dit...

Miquel,

Crec que toca començar a tenir pocs complexos. En Francesc-Marc Alvaro al llibre "Els Assassins de Franco" ja deixava ben clar aquest punt de vista. Val la pena llegir-lo!

En vaig parlar aquí: http://catalunyafastforward.blogspot.com/2007/08/els-assassins-de-franco.html

Trina,

Hi ha malalts d'Alzhaimer molts propers a mi. Quan en dic morts en vida no voldria ferir ni atacar ningú, per a mi ho són. No saben qui son, no saben res del que els envolta, no conèixen ningú, no recorden res de qui han estat. Només són l'embolcall de la persona que havien estat.

Gràcies als dos,

Marc

jordi solé ha dit...

El teu comentari té part de raó, no hi ha cap dubte, però potser caldria dir que en Solé Tura, com molts d'altres vam deixar la idea del comunisme-staliniste, precissament per no creure amb les dictadures. Va ser ell i una colla - entre altres en Jordi Borja - que van començar a parlar en aquest pais del que més tard coneixeriem per l'eurocomunisme. Això lo va supossar molts de mals de caps i incomprensió dins d les seves propies files i, també, d'aquest raonament va sorgir BANDERA ROJA del que vam formar part molts dels des´rés van ser dirigents del PSUC.

No, Marc, no, en Jordi no es cap mart en vida.

Felicitats pel teu blog, ánims i a continuar amb la defensa de les idees i el debat


Una abraçada

Jordi Solé

indigenes ha dit...

Encara recordo els socialistes espanyols (i catalans) cantant la Internacional amb el puny aixecat. Sense cap problema. Ara imagineu-vos l'Aznar amb la cúpula del PP al seu costat cantant el Cara al Sol. Serviria de res que diguessin que no es consideren nazis? Doncs, això.

Inma ha dit...

Puedo leeros, no hablo catalán (aunque con Jordi aprendí algunas cosas, algunas palabras, incluso algunas frase, pero como digo, puedo leeros). No voy a entrar en el asunto de su enfermedad, sólo quiero, si me lo permitís y en castellano, dejar constancia de mi inmenso cariño, a él y a Teresa, y decir que gracias a él, gracias a que la vida me dió la oportunidad de conocerle muy bien y estar a su lado durante horas y horas...hoy sé que soy un poco mejor que antes de conocerle. Gracias Jordi, gracias Teresa. Un abrazo con todo mi cariño, Ministro.

Inma

Anònim ha dit...

El comentari esta be, ja es hora de desmitificar l'esquerra tant la de la trancisio com la de la guerra civil. L'expresio sobre en S.T. es desencertada.

catalunya.ffw ha dit...

Jordi,

És cert que l’eurocomunisme va començar a corregir el deix totalitari del marxisme d’estat, però també ho és que som molt exigents amb l’anecdòtic passat nazi de gent com en Günter Grass mentre oblidem la implicació conscient d’altres amb règims igual de malignes com el d’en Ceaucescu.

Repeteixo que l’expressió mort en vida no volia ser pejorativa. Si ha estat entesa així per tothom deu ser que no era molt encertada. Em disculpo doncs!

Indígenes,

El paral•lel és bo. Com ho saps que el del PP no el canten el Cara al Sol en la intimitat? No m’estranyaria que a les sobretaules etíliques dels líders populars s’acabés cantant la “camisa nueva...”.

Inma,

No dubto de la qualitat humana d’en Jordi Solé Tura. En absolut. Ara, crec que va estar en espais ideològics molt foscos durant molts anys i em sorprèn que ningú no ho comenti ni se’n faci ressò. Per altra banda, la seva actuació política en clau espanyola i poc afavoridora de les posicions catalanes donaria per molt, però com deia en Michael Ende: “aquesta és un altra història que s’explicarà en un altre moment”.

Anònim,

Com deia més amunt, si tothom entén que l’expressió “mort en vida” és desafortunada és que ho deu ser. Em disculpo.

Gràcies a tots,
Marc Arza Nolla

jordi solé ha dit...

A Inma:

Quiero agradecerte las palabras que le dedicas a mi tio Solé-Tura, yo, como tú, aprendí muchas cosas de él y de Teresa Eulàlia: el amor a la libertad, a la paz, al respeto al contrario, a no actuar sin pensar.....y amor.

Este sabado en Mollet del Vallés se hace un pase del documental y ojalá, ojalá pudiera conocerte y darte las gracias personalmente.

www.resnoesmesqui.blogs.com

Jordi Solé

Dessmond ha dit...

Em sembla un molt bon post. Molt valent i encertat.
Em semblen uns comentaris magnífics. Tots.
Una bona alegria veure una cosa i altra.

Inma ha dit...

A Jordi Solé

Jordi, hace años asistí en Mollet a otro homenaje...¡cuánto disfrutó él esa noche!. Ojalá pudiera estar, pero bien sabe Teresa Eulalia de la imposibilidad mía en estos momentos. Aún así, sé que en Madrid también se proyectará la película a finales de mes, y aunque no estarán ni Jordi ni Teresa, estará Albert y a través de su hijo, de nuevo, le haré llegar todo mi cariño.
Un abrazo


Anónimo:

Estoy de acuerdo contigo, la posición y actuación de Solé Tura daría para hablar mucho y, hoy por hoy, yo no he querido hacerlo, porque como bien dices parafraseando a Michael Ende, "ésa es otra historia..." y no es para mi el momento, y menos aún mi lugar porque no puedo responderos como me gustaría, en catalán. He irrumpido aquí por casualidad y sólo he querido dejar un testimonio de cariño y admiración por Jordi Solé Tura. Nada más. Gracias por aceptarlo.

Moltes gràcies







Una fort

catalunya.ffw ha dit...

Jordi i Inma,

Gràcies per aquesta conversa tendre a través del meu bloc. M'agrada que aquest espai pugui ser útil i imprevisible.

Dessmond,

Gràcies a tu també.

Fins aviat,
Marc