Per una narrativa de l'orgull nacional

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Per una narrativa de l'orgull nacional"

França és la Revolució Francesa i l’imperi napoleònic i els drets humans i la resistència a l’ocupació nazi. Alemanya és la reunificació i la reconstrucció del país per aixecar un gegant econòmic i el lideratge del projecte europeu. Anglaterra és la llavor britànica amb presència universal i la primera democràcia moderna i una excepcionalitat buscada que ho amara tot de tradició i la pròpia manera de fer. I Catalunya? Què és Catalunya? Arreu del món els projectes nacionals d’èxit compten amb una narrativa que ajuda a definir, reforçar i justificar l’orgull nacional. Una narrativa implicita que als països consolidats arriba a passar desapercebuda però que es troba present arreu. Del sistema educatiu als mitjans de comunicació passant per l’obra de govern a dreta i esquerra. I a Catalunya? Quina narrativa acompanya el projecte nacional català? Pervivència, revolució industrial i immigració haurien de ser-hi presents.

Pervivència
Catalunya és una anomalia. Un imperi medieval en decadència condemnat a la desaparició com tants i tants d’altres regnes, principats i comptats d’Europa. Un poble privat de poder polític entre dos gegants encaparrats a fer-lo desparèixer. Del Conde Duque de Olivares a la dictadura del General Franco, tres segles i mig d’ofec planificat i pressió militar. I no obstant els catalans són aquí, ferms i decidits a mantenir la seva veu en el món. La Renaixença i el catalanisme polític són una anomalia incomprensible que arriba quan a Catalunya li tocava apagar-se. L’excepcionalitat de la pervivència és un bon punt de partida per a la narrativa de l’orgull nacional català. Pervivència aixecada sobre una revolució industrial improvable i la integració exemplar dels successius allaus migratoris rebuts al llarg de la història.

Revolució industrial
Només dues regions del sud d’Europa fan la revolució industrial durant el segle XIX, el Piemont i Catalunya. Però la florida industrial catalana que transforma i modernitza el país és una gesta enorme. Un èxit incomprensible. El país segueix Anglaterra i Holanda i és dota d’indústria tèxtil però ho fa sense carbó (element essencial). Aprofitant amb enginy la força del Ter i el Llobregat per moure les maquines i aixecar les fortunes que faran possible la represa després de segles de decadència. Un país que perviu contra tot pronòstic i uns ciutadans que el fan créixer amb el vent de cara. Una història èpica que crida a sentir-se’n hereu.

Immigració
Catalunya és històricament un dels països d’Europa amb una menor potència demogràfica. La debilitat reproductora hi és una constant des de fa segles. Una debilitat que es troba a l’arrel de la decadència nacional a l’edat mitjana i que es farà encara més evident quan la industrialització reclami mà d’obra i aparegui la immigració forta i constant que fa més de cent anys que dura. Una debilitat que ha fet brillar una de les virtuts més lluminoses del país. En proporció a la població autòctona cap altre país d’Europa no ha rebut des de finals de segle XIX tants immigrants com Catalunya. Occitans i gascons, aragonesos, valencians, murcians, andalusos i extremenys, marroquins, bolivians, romanesos i gambians. Tots han anat arribant a Catalunya per incorporar-se al país amb una facilitat que sorprèn els estudiosos d’arreu del món. Catalunya té el mateix dret al títol de país d’acollida universal que l’Argentina o els Estats Units.

Tres gestes de la Catalunya moderna. Tres columnes d’un orgull nacional cívic, integrador, democràtic i de progrés que hauria d’amarar-ho tot per arribar a passar desapercebut.
O

Carolingis o fenicis?

Qui sóm? D'on venim? Grecs, fenicis i romans, empelt carolingi i jueus i moriscos, gascons i occitans, andalusos, marroquins, romanesos i bolivians. Macedònia i terra de pas. Carolingis o fenicis? Per història, geografia i tradició som carolingis i fenicis alhora. Llatins ma non tropo. Tampoc no deu ser casual que només dos països de la mediterrània fessin la revolució industrial quan tocava, Catalunya i el Piemont. Som allò que vulguem ser. Allò amb que ens vulguem emmirallar. I podent triar potser val la pena posar la vista nord enllà, allà on la gent és més neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

*

"Catalanes, hemos fusilado a vuestro Presidente!"

Imatge del President Companys poques hores abans del seu afusellament.

“El silenci durà poc, però.
Un tinent d’artilleria es gira cap als soldats

que fan el servei militar i els etziba:

<<¡Catalanes, hemos fusilado a vuestro Presidente!>>*

*VILA, Enric, La veritat no necessita màrtirs, Barcelona, L'esfera, 2006. p. 21
*

Les espanyes de 1714

l'Espanya que defensava la Corona d'Aragó, l'Espanya dels Àustries,

tenia poc a veure amb el projecte d'estat borbònic

pel que lluitaven les tropes castellanes

Un any mes els espanyolistes han engegat una campanya per a destapar les “mentides” nacionalistes al voltant de la Diada i el record de l'11 de setembre de 1714. La cosa té gràcia perquè volent desmanegar els mites del catalanisme aquests historiadors de fireta queden ben retratats.

Per als Ciudadanos i tota la patuleia centralista el fet que Rafel de Casanova no morís en la defensa de la ciutat és un argument contra el mite. Francament, allò important és que el Conseller en Cap de la ciutat va participar a primera línia en la defensa de la ciutat fins a ser ferit per una bala enemiga. Que l'home salvés la vida i pogués refer-la després de la derrota fins a la seva mort l'any 1743 no és cap mala notícia. Més aviat encaixa amb aquell esperit de recuperació que va fer que el dia 12 de setembre de 1714 els barcelonins tornessin a la feina enmig d'una ciutat que fumejava. Només als hereus del “viva la muerte, muera la inteligencia” del genial Millan Astray els pot semblar que la mort en combat de Rafel de Casanova hauria estat una millor notícia.

Però el plat fort de la visió espanyolista de la Diada ve del fet que la Guerra de Successió no fos una guerra d'independència sinó una lluita entre els Borbons i els Habsburg per la corona d'Espanya. És ben bé així i el nacionalisme no ho ha negat mai però és que l'Espanya que defensava la Corona d'Aragó, l'Espanya dels Àustries, tenia poc a veure amb el projecte d'estat dels Borbons pel que lluitaven les tropes castellanes. L'Espanya que defensaven Rafel de Casanova i Antoni de Villaroel era un imperi confederal, una monarquia per a diversos regnes en que el rei no governava Catalunya fins després d'haver jurat els furs davant les Corts. Un entramat institucional en que els regnes de la Corona d'Aragó mantenien una autonomia total portes endins i un control estricte del poder del Rei. L'altra Espanya, la que va guanyar la guerra i s'ha imposat durant tres segles, era la del projecte absolutista francès, la del centralisme que va anul·lar el poder públic català tot prohibint l'ús oficial de la llengua del país. És ben cert doncs que a banda i banda de les muralles de Barcelona es lluitava per Espanya però és que les espanyes que uns i altres tenien al cap s'assemblaven tant com un ou a una castanya.

Una versió més refinada de la qüestió a la que els Ciudadanos no arriben (d'on no n'hi ha no en raja!) pretén que la idea confederal d'Espanya que tenien els Habsburg i que hauria continuat amb l'Arxiduc Carles era antiga i caduca. Té gràcia perquè és aquest mateix model confederal antic i caduc el que va continuar en peu a l'imperi Austrohongarès durant dos segles -fins a la derrota de 1918- superant l'estat espanyol en tots els camps. Políticament més lliure, econòmicament més pròsper i culturalment més ric i flexible. El centralisme borbònic, en canvi, va aconseguir que Espanya fos el més endarrerit dels grans estats europeus i un cau d'obscurantisme fins tot just fa quatre dies.

No es estrany, doncs, que cada onze de setembre els catalans vulguem retre homenatge als herois de 1714 i a tot allò que defensaven!

*

Bicentenaris, Catalunya i la conquista

El descubrimiento i la conquista son fites castellanes.
Únicament castellanes. Per a Castella els honors
però també la vergonya, tota la vergonya.

En els propers anys s'aniran commemorant els bicentenaris de la independència de la majoria de colònies espanyoles d'Amèrica. Una oportunitat per a enviar a les nacions del nou continent un missatge de felicitació però també per a explicar una visió catalana de la conquista que la història oficial ignora completament. Espanya no va descobrir Amèrica. No va ser Espanya qui va sotmetre tot un continent a sang i foc barrejant infàmia i heroisme. El descubrimiento i la conquista són fites castellanes. Únicament castellanes. Per a Castella els honors però també la vergonya, tota la vergonya.

El descrubrimiento i la conquista són, de fet, la prova més evident de la realitat confederal de l'Espanya originària. És Castella qui és fa amb Amèrica per aixecar-hi un imperi i hauran de passar gairebé tres segles, consolidada ja l'Espanya unitària, abans que Carles III no es decideixi a obrir als catalans l'accés a les colònies. Que consti a peu de pàgina del Gran Llibre de la Història que els catalans tenim les mans netes de la sang vessada al nou món.

Però no tan sols no es pot comptar als catalans entre els botxins d'Amèrica sinó que Catalunya és víctima col·lateral de la conquista. Espanya neix a mitjans del segle XV com un pacte entre iguals que l'imperi americà de Castella farà impossible. És la riquesa d'Amèrica el que enforteix Castella més enllà de tot límit fent impossible una estructura austrohongaresa per a Espanya. És l'imperi el que fa germinar la llavor de l'exclusió que comença a intuir-se en l'expulsió dels jueus i que acabarà convertint els catalans en el boc expiatori d'una Espanya sense minories. No és estrany doncs que el ressorgiment polític del país, amb la consolidació del catalanisme, acabi coincidint amb la desfeta de les darreres escorriales imperials d'Espanya.

Per molts anys americans!

*

Pistoles, Gèrmens i Acer

"Guns, Germs & Steel" (traduït al castellà com a "Armas, Germenes y Acero") és un llibre extraordinari en que el fisiòleg Jared Diamond prova de respondre una pregunta difícil: per què els europeus van conquerir el món?.

La National Geographic ha fet un bon documental a partir d'aquesta obra (Premi Pullitzer l'any 1998). Val la pena!

*

Un C/ Churchill per a Barcelona!

La Fundació Catalunya Oberta i el Grup Hayek convoquem aquest dijous 5 de juny a les 19.30 hores a la concentració que es farà als jardins de la plaça situada darrera El Corte Inglés de Francesc Macià (entrada per Diagonal, 477, al costat de l'edifici Grup Godó) per demanar públicament que la ciutat de Barcelona dediqui una plaça o carrer a la memòria de Winston Churchill.

Des de l'any 2005 es reclama al consistori barceloní que homenatgi com cal a Winston Churchill, figura cabdal del segle XX que va destacar en la defensa de la pau, la democràcia i la llibertat. Durant els bombardejos nazis de Londres, Churchill va demanar a la població que resistís com ho havia fet "l'heroica gent de Barcelona" sota les bombes feixistes, el 1938.

Un C/ Churchill per a Barcelona!

.

800 anys. Visca el Rei! Visca la República!

M'apunto a la proposta d'en Vicent Partal per a commemorar el 800 aniversari del naixement del Rei Jaume amb un post que citi el Llibre dels Fets i pengi el Penó de la Conquesta.

He triat un fragment en que es fa referència a l'arribada del Rei al Camp, allò que encara era Catalunya nova acabada d'estrenar.

107. E quant uench que fo el dia clar recollim nos en les galees, e entram

nosen regatan al port qui es plaia de Terragona: e les gents de la vila

acuyliren nos alegrament, homens e fembres, e ab senyeres.

Un homenatge merescut a qui posa bona part de les bases del que avui és la nació catalana i l'abast territorial de la nostra cultura.

Visca el Rei! Visca la República!

.

Bucarest

Una imatge excel.lent de les estretes relacions entre
el comunisme català i la idea soviètica de llibertat.

“Bucarest, la memòria perduda” és el títol del documental amb que Albert Solé Bruset, fill de Jordi Solé Tura, recorre alhora la memòria del seu pare i l’antifranquisme comunista dels anys seixanta i setanta. Un documental en que s'explica la seva participació en les emissions de la mítica Ràdio Pirenaica des de Bucarest. Des de la Romania de Nicolae Ceaucescu, un dels forats més foscos entre les tiranies comunistes d’Europa oriental. Una imatge excel·lent de les estretes relacions entre el comunisme català i la idea soviètica de llibertat.

És cert que els comunistes van fer durant el franquisme una tasca importantíssima d’oposició al franquisme i organització social. Però hauria de resultar evident que anomenar-los oposició democràtica és un eufemisme excessiu per allò que realment eren: autoritaris a l’espera de canviar la dictadura feixista per la dictadura del proletariat. Una realitat que a força d’amagar-la ha esdevingut memòria perduda. No és estrany que Catalunya sigui un dels pocs països del món on es conserva encara una certa idea heroica del marxisme d'estat. Com si la retòrica d'esquerres pogués legitimar d'alguna manera la opressió i el terror.

No és de bon gust parlar malament dels morts, tampoc dels morts en vida com en Jordi Solé Tura, però és ben cert que Bucarest és un nom excel·lent per a un documental sobre la seva vida. Si la mateixa tasca de resistència l'hagués fet des de l'Alemanya nazi, el documental es díria Berlin? Li hauría estat tan senzill retractar-se i abraçar la democràcia? Memòria perduda, oblit conscient!

.

Homenatge particular al President Companys

Avui fa seixanta-set anys, només seixanta-set anys, que l’exèrcit espanyol afusellava el President de la Generalitat. Afusellant el President Companys el feixisme espanyol apuntava a tots els catalans i ensenyava les cartes per a les dècades següents.

“El silenci durà poc, però.
Un tinent d’artilleria es gira cap als
soldats que fan el servei militar i els etziba:
<<¡Catalanes, hemos fusilado a vuestro Presidente!>>*

No cal res més per justificar que els catalans prenguin cada 15 d'octubre uns moments per a recordar amb orgull el President màrtir. Ara, amb el judici sumaríssim al que el va sotmetre l’Espanya franquista i la condemna a mort que el va seguir, el President Companys s’estalviaria durant dècades, gairebé fins avui mateix, l'indispensable anàlisi crític a la seva presidència. Un judici necessariament sever als errors i les mancances d’un President que arriba al poder quan Catalunya té el cel a tocar, per a perdre en pocs anys el patrimoni acumulat treballosament durant un segle.

Avui, no hi ha millor homenatge al President Companys que mirar enrere amb esperit crític per conèixer les terribles falles de la nostra història recent. No hi ha millor homenatge al President màrtir que la lectura del llibre que li dedica l’Enric Vila, “Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs”.

*VILA, Enric, La veritat no necessita màrtirs, Barcelona, L'esfera, 2006. p. 21