dilluns, de gener 07, 2008

AVE: Visió espanyola, malson català


Si, comptat i debatut, l’AVE no justifica la inversió desmesurada que exigeix, com s’explica que l’estat espanyol sigui el lloc del món on s’aposta més decididament per aquesta tecnologia? La resposta la donen la ministra Maleni a la inauguració de la línia de Màlaga i el president Zapatero a la de Valladolid: recosir l’estat amb fil d’acer, vertebrar Espanya. Tres cents anys d’esforços per a construir a cops de mall un estat-nació no han aconseguit, fins avui, consolidar definitivament el projecte espanyol. Els últims vint anys, un estat molt reforçat i amb enormes recursos fiscals ha engegat una ofensiva en que l’alta velocitat resulta clau. Madrid s’ha aixecat com un pol econòmic central que aspira a ser l’únic motor de l’estat, protagonista absolut. Fent de la península el seu hinterland particular a partir d’una xarxa d’alta velocitat densa i estrictament radial.

El projecte centrípet d’Espanya pot resultar atractiu per a castellans, andalusos o gallecs, però no respon ni de bon tros al potencial de Catalunya i l’eix mediterrani. La xarxa d’alta velocitat resulta doblement tòxica per a Catalunya: succiona recursos enormes i no respon a les necessitats del país. Unes necessitats d’infraestructura ferroviària que l’actual estratègia espanyola deixarà desateses tot i que es podrien cobrir de forma òptima amb una part de la inversió que exigeix l’alta velocitat.

L’eix mediterrani i una segona línia d’interior fins a Saragossa, emmarquen l’àrea d’interès prioritari per a Catalunya, el territori d’influència directa de la nostra economia a partir del qual ens relliguem amb Europa. Per a les distàncies clau entre Girona i València, via Barcelona, Tarragona i Reus, i la connexió de Lleida i Saragossa amb aquesta línia principal, velocitats de 200 a 250 km/h resulten òptimes en termes de temps. Una solució que demana inversions en modernització de vies i maquinària de nova tecnologia que, tot i ser altes, representen només una fracció del que demana l’alta velocitat estricta. Una solució que permetria canalitzar alhora mercaderies i passatgers, autèntica clau de volta d’una xarxa de comunicacions per a un país industrial que no es contempla en el plantejament actual.

Així doncs, també en infraestructures els interessos de l’estat, d’Espanya, i els dels catalans es troben enfrontats. Catalunya hauria d’apostar per una xarxa d’alta velocitat tradicional per a càrrega i passatgers, que relligues l’arc mediterrani i s’obrís a Europa, Madrid i la Y basca. L’estat, en canvi, ignora ben conscientment la connexió AVE de València amb Barcelona i castiga l’economia productiva amb un tren exclusiu per a passatgers pensat per a una economia en monocultiu de serveis. Tot mentre dilapida els recursos, provinents en bona part del dèficit fiscal català, en una tecnologia amb una relació cost/benefici més que dubtosa.

Una visió espanyola que els catalans no podrem aturar. Una xarxa que ens limita i ens lliga cada cop més a un estat que mai no mira a favor dels nostres interessos. Un malson.


Imatge: Diari Avui

7 comentaris:

joliu ha dit...

Evident. Tota la raó.

catalunya.ffw ha dit...

Joliu,

M'alegro que coincidim.

Fins aviat,
Marc

Joan Arnera ha dit...

Brillant apunt, Marc, francament exacte. Sí senor.

catalunya.ffw ha dit...

Gràcies Joan. Tu també estàs sembrat avui amb el post sobre l'obama-mania!

Marc

Artur ha dit...

La ideologia marca la política i la política marca les inversions. El concepte, la percepció del que és i del que ha de ser Espanya enfronta polítics i persones. Tot ve donat per un aïllament de tres segles (com a mínim): Europa va tenir un humanisme crític, va patir les conseqüències d'una visió crítica de la relgió amb Lutero, els liberals britànics i els il.lustrats del segle de les llums van promoure el sentit del dubte. Tot això va condicionar una visió més federal de les societats, especialment en els països anglosaxons i protestants. Espanya sempre va estar romandre a la seva gàbia reaccionària.

Ara es fa difícil recuperar segles de concepció petrificada. Manca flexibilitat en la mentalitat de molta gent. Només cal veure en quantes universistats espanyoles, exceptuant les catalanes, s'ensenya català. Tanmateix a Europa tenim bones càtedres. Quants llibres de d'escriptors catalans es tradueixen i es llegeixen fora de Catalunya?

Crec que existeix una animadversió malaltissa envers els catalans i Catalunya. Si no fos així Pujol no s'hagués tirat 23 anys fent "pedagogia"!

garmir ha dit...

Hola Marc:
Si una cosa hem d´apendre els catalans del mandat d´Aznar és la seva politica de crear grans empreses i fer grans projectes.
Quan torni a governar CIU, ha de fer una politica de grans campions empresarials Nacionals perqué no torni a passar lo de Endesa-Gas Natural, tampoc he entés mai com La Caixa dominant el núcli dur de Telefónica, Repsol, BBVA, Abertis,Sabadell-Atlántico, no ha apostat més per arriscar capital en infraestructures catalanes, "clusters" d´alt valor afegit, o crear multinacionals própies.
Hem de pensar a lo gran si no, ens pasarà com a Liverpool, l´article sobre aquesta ciutat a LA VANGUARDIA d´avui m´ha esgarrifat, m´he vist la Catalunya del 2018.
Gràcies per llegir-me.

catalunya.ffw ha dit...

Artur,

Jo he renunciat a canviar Espanya, el que vull es canviar Catalunya per tal que puguem esdevenir un estat i deixem enrere l’estira i arronsa constant amb Madrid.

Garmir,

És dificil construir empreses “de bandera” sense el suport de l’estat, és impossible fer-ho amb l’estat en contra. Les OPA’s a Iberdrola i Endesa demostren que mentre siguem subjectes al poder de l’estat espanyol mai podrem tenir una política empresarial ambiciosa amb garanties. També per a triomfar econòmicament, necessitem un estat propi.

Gracies a tots dos,
Marc