Fa uns dies el RACòmetre feia saltar l’alarma sobiranista apuntant que els votants joves es decantaven principalment pel PSC i el PP, però una segona lectura de la mateixa enquesta assenyala oportunitats i un camí a seguir. Entre els joves de 18 a 24 anys, és l’abstenció qui realment guanya en “intenció de vot”. Segons l’enquesta, un 27,2% dels nous electors, tants com votarien el principals partits espanyols, tenen decidit no apropar-se als col·legis el proper diumenge. Més encara, el vot en blanc, tot i que sense quantificar, és més fort entre els joves que en qualsevol altre col·lectiu d’edat. Per sobre el vot a l’espanyola, allò que defineix amb més claredat el vot jove és l’allunyament del sistema polític i la desafecció democràtica.
Tot i que cal recordar que aquesta anàlisi es basa en una enquesta, sembla que els joves del país segueixen, de forma més marcada, una tendència general de la societat catalana. Els esquemes de participació política i representació democràtica han quedat obsolets i necessiten una revisió profunda que reinventi el sistema. Aquest no és un fenomen exclusivament català, documents com el britànic “Power to the People” i llibres com el francès “La Primavera de la Política” demostren que aquesta crisi és compartida per bona part de les democràcies consolidades. Ara bé, tal i com fa evident l’”Informe Sobre la Qualitat de la Nostra Democràcia” presentat fa uns mesos pel Grup Hayek, a Catalunya la crisi del sistema és profunda i creixent. Un fenomen que representa una gran oportunitat de creixement per al sobiranisme si aquest moviment sap protagonitzar un canvi que s’ exigeix cada cop amb més força.
La política com a impostura té els dies comptats. La nova ciutadania, els joves en especial, exigeix formes de participació que permetin una influència real i s’allunya d’un vot aïllat que ja no satisfà les seves expectatives. L’eix dreta/esquerra en solitari demana un compromís massa genèric que es fa cada cop més difícil en un món de complexitat creixent. És obvi que l’estructura de classes del segle XIX no pot respondre en solitari a totes les qüestions del segle XXI. Es prepara un canvi, de la política del discurs 1.0 a la conversa 2.0, que servirà d’impuls a qui en prengui el lideratge. Ho sabrà fer el sobiranisme? Hi ha qui comença a demostrar que sí.
Tot i que cal recordar que aquesta anàlisi es basa en una enquesta, sembla que els joves del país segueixen, de forma més marcada, una tendència general de la societat catalana. Els esquemes de participació política i representació democràtica han quedat obsolets i necessiten una revisió profunda que reinventi el sistema. Aquest no és un fenomen exclusivament català, documents com el britànic “Power to the People” i llibres com el francès “La Primavera de la Política” demostren que aquesta crisi és compartida per bona part de les democràcies consolidades. Ara bé, tal i com fa evident l’”Informe Sobre la Qualitat de la Nostra Democràcia” presentat fa uns mesos pel Grup Hayek, a Catalunya la crisi del sistema és profunda i creixent. Un fenomen que representa una gran oportunitat de creixement per al sobiranisme si aquest moviment sap protagonitzar un canvi que s’ exigeix cada cop amb més força.
La política com a impostura té els dies comptats. La nova ciutadania, els joves en especial, exigeix formes de participació que permetin una influència real i s’allunya d’un vot aïllat que ja no satisfà les seves expectatives. L’eix dreta/esquerra en solitari demana un compromís massa genèric que es fa cada cop més difícil en un món de complexitat creixent. És obvi que l’estructura de classes del segle XIX no pot respondre en solitari a totes les qüestions del segle XXI. Es prepara un canvi, de la política del discurs 1.0 a la conversa 2.0, que servirà d’impuls a qui en prengui el lideratge. Ho sabrà fer el sobiranisme? Hi ha qui comença a demostrar que sí.
.
