Per fer política cal una relació franca amb la realitat. Posar-s'hi d'esquena o desfigurar-la a cops de demagògia pot resultar còmode i plaent però acostumen a ser camins de recorregut curt i final accidentat. I la realitat és que a Catalunya hi viuen més de tres cents mil musulmans però el país compta només amb 195 mesquites. Uns espais que en la majoria dels casos són tot just baixos comercials o mòduls prefabricats situats als afores de pobles i ciutats en condicions més que precàries.
Els catalans de fe musulmana necessiten espais de culte i fins avui la política catalana no ha sabut estar a l'alçada. Aixecar mesquites no és cosa de l'administració i pertoca a cada grup religiós proveir-se el propi espai de trobada però els musulmans topen amb dificultats especials que demanen la intervenció pública. A cada intent d'obrir una nova mesquita el més habitual és que la comunitat islàmica es trobi amb la protesta dels veïns i els comerços del barri en qüestió i que l'Ajuntament, per evitar el conflicte, acabi denegant els permisos corresponents. Hi ha una oposició visceral a les mesquites que es camufla en arguments estranys com ara les molèsties que produirà l'aglomeració de creients, un problema que deriva justament del dèficit de mesquites que hi ha a Catalunya. Però l'autèntic disgust no el provoquen les aglomeracions sinó els creients. És l'expressió d'una xenofòbia de baixa intensitat que no ha sabut pair el canvi del paisatge humà del país.
A Catalunya hi ha musulmans. Hi ha tres cents mil catalans musulmans i no són aquí de visita. Formen part del nostre present i del nostre futur. No aniran enlloc ni desapareixeran i alguna cosa està podrida a Catalunya quan els practicants d'una de les principals religions del país troben mil i una dificultats per aixecar els seus espais de culte. L'exercici de la pròpia fe és un dels drets fonamentals més bàsics dels ciutadans i protegir-lo ha de ser una prioritat per a la política del país, per sobre de qualsevol protesta veïnal.
O
