dilluns, de juny 16, 2008

Bismarck endins, Bolívar enfora


D’ençà de les primeres passes del catalanisme polític la dialèctica Bismarck/Bolívar ha estat una constant. La vocació nacionalista catalana i la pulsió regeneradora d’Espanya, dos ànimes que tot i l’aparent contradicció avancen en paral·lel durant tot el segle XX. Del tàndem Prat de la Riba/Cambó al joc Pujol/Roca, el catalanisme ha combinat la voluntat de reforçar l’esperit nacional amb la modernització de l’estat.

Els últims deu anys, però, han fet evident la necessitat de replantejar aquesta estratègia catalanista. Des de l’entrada a l’Euro Espanya és una democràcia europea consolidada. Una economia dinàmica que ha sabut convertir Madrid en una megal·lopoli global i superar l’endarreriment atàvic del sud. Una modernització totalment reeixida però que no ha tingut els efectes balsàmics per a Catalunya que el catalanisme esperava.

L’acarnissament anticatalà de l’estat continua ben present. La discriminació econòmica i cultural no s’atura i Espanya és tan lluny d’assumir plenament el fet català com a principis del segle XX. Alhora, el dinamisme econòmic i social de Catalunya, autèntic motor del catalanisme, passa per una crisi profunda entre el desconcert i la cultura del no.

Potser la vella dialèctica Bismarck/Bolívar pot continuar essent una bona recepta per al nacionalisme català d’avui i demà si es mira a través del mirall tot girant els valors de l'equació. Fer de Bismarck a Catalunya, prioritzant el reforçament social, econòmic i cultural del país, mentre és reserva el rol de Bolívar per a la política catalanista de portes enfora. L’altra opció oberta al sobiranisme, limitar-se a exercir de Bolívar amb l’esperança d’una revolta nacional força improbable, podria acabar allunyant la modernitat del catalanisme i provocant un cansament que de vegades ja s’intueix.
.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Hi sereu tots benvinguts!

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/97171

David Figueres

lrds ha dit...

Qui és Bismarck i qui és Bolívar a Catalunya? De moment no se'n veu capi si se n'albirés algun ens dedicaríem a destripar-lo fins que acabés convertit en un ninot de Polònia.

Jordi Banderer i Barenys ha dit...

Mentre mantinguem una doble ànima no podrem triar una estrtaègia o l'altra. Som catalans, i també espanyols. Hem d'aprendre a ser una cosa o l'altra. Millor la primera...

Per pensar com a catalans, hem de veure els espanyols i allòs espanyol com una cos aliena. Sinó, sempre que fem un pas cap a la Independència o la reafirmació de la nostra identitat, tindrem mala consciència.

Ser ni que sigui una miqueta espanyols (no poder evitar mirar els partits de la selecció espanyola perquè també hi ha catalans, patir per l'estat de salut del josé Tomàs perquè s'estima molt Barcelona, vibrar amb una processó de Setmana Santa Andalusa, etc.), mentre siguem ni que sigui un 5 % espanyols, sempre en sabrà greu donar un pas cap a la única solució que tenim com a nació: fotre el camp!

en l'altre sentit, no hi ha res a fer. Ser espanyols, vol dir renunciar a tot el que és català. Pretendre convèncer els altres que volem ser espanyols a la nostra manera és una quimera. Mai no acceptaran. Mai no ho entendran.

No hem de ser ni Bismarck ni Bolívar. Hem de ser Gandhi al principi i durant, De Valera en els moments decisius i de la negociació i Mazzini al final... I creure'ns-ho com Lord Byron a Grècia!

catalunya.ffw ha dit...

David,

Finalment no he pogut arribar. He tingut classe de xinès fins a quarts de nou. Espero que hagi anat bé.

lrds,

La idea és que el nacionalisme, tot el nacionalisme o en tot cas l'hegemònic (CiU) pugui ser Bolivar i Bismark a l'hora però de la forma que descric. Bismarck endins, Bolivar enfora. No és una qüestió de persones, és un plantejament estratègic.

Jordi,

El que plantejo és justament això. Res de fer de Bismarck a Madrid, res de construir Espanya. Construir Catalunya a casa i jugar a destruir Espanya quan es juga fora.

Sobre identitats i %... uf! Complicadet!

Fins aviat i gràcies a tots,
Marc Arza

lrds ha dit...

Marc, el que planteges és un desig, el que tot el nacionalisme sigui Bismarck i Bolívar, però aquest desig l'ha de portar a terme algú, i de moment no s'albiren líders.

Per altra banda, perquè el nacionalisme hegemònic pugui ser Bismarck i Bolívar el primer que ha de fer és deixar de ser Puta i Ramoneta i per això necessita una redefinició clara del missatge, una nova estratègia política i sobretot un rentat de cara.