diumenge, de juliol 20, 2008

PSC, el triomf de la mediocritat

Passat el congrés del PSC, un congrés de continuitat, és un bon moment per recuperar un post de l'abril passat denunciant la mediocritat en que ha caigut el gran partit de Catalunya.


Eduard Punset, Federico Mayor, Narcís Serra, Ernest Lluch, Joan Majó, Jordi Solé, José Borrell, Josep Piqué, Anna Birulés, … i darrerament Joan Clos, Carme Chacón i José Corbacho. Més enllà de consideracions ideològiques, és evident que la llista de ministres catalans de la democràcia evoluciona en línia descendent cap a la mediocritat més absoluta. Una mediocritat que resulta indispensable per a explicar la creixent irrellevància del PSC tot just després d’haver aconseguit en solitari la reelecció per al candidat Zapatero.

Des de la rebel·lió dels capitans al congrés de Sitges, fa quinze anys que el PSC s’allunya d’allò que havia estat. El partit de la intelligentsia catalana, dels claustres universitaris, l’elit cultural, la burgesia divina i l’obrerisme il·lustrat, el gran partit de Catalunya, ha caigut en la indigència intel·lectual més absoluta. Montilla, Zaragoza, Iceta i companyia son un equip de noms acomplexats per la pròpia petitesa. El terror, la jerarquia i la disciplina es combinen amb una política de recursos humans que premia la fidelitat i castiga tot senyal de brillantor i pensament independent. El socialisme català és avui una maquina de poder en mans d’un grup d’illetrats amb nul·la experiència professional fora de la gestió pública.

Sense aquesta mediocritat socialista es fa difícil entendre que, amb 25 diputats al Congrés, el PSC accepti la renovació ministerial de Magdalena Álvarez o el rol purament estètic de la Ministra Chacon. Tot plegat sense oblidar l’escac del PSOE al PSC fent Ministre en Celestino Corbacho. El mateix Corbacho en qui pensaven a Ferraz per refundar la federació catalana del PSOE fins no fa massa mesos. El PSC acumula més poder que mai però demostra una gran incapacitat per a exercir-lo amb eficàcia en la defensa dels seus interessos. Una ineficàcia que deriva de l’actual codi genètic del partit i que només una revolta interna en nom de l’excel·lència i l’obertura del partit podria canviar.

*Post ja publicat el passat 14 d'abril

4 comentaris:

marius ha dit...

Quanta raó tens... hem caigut en la més absoluta mediocritat on prima la fidelitat (de vegades mantinguda amb la por de perdre els "privilegis") per sobre de la intel.ligència.

Només cal mirar la llista del nostre govern i posar-se a plorar. Quants indocumentats amb cartera! Tampoc millora si donem un cop d'ull a la taula del Consejo de Ministros: la Bibiana, el Corbacho, la Chacon, la Maleni, el Clos fa poc..., el propi ZP i els seus "compromisos" (els famosos "apoyaré").

Malauradament, les eleccions les van guanyar malgrat nosaltres, malgrat els votants, malgrat l'AVE, rodalies, la llum, internet i els hospitals. Haurien pogut presentar un ficus coma candidat i haurien guanyat igualment.

Tenim un problema!

catalunya.ffw ha dit...

Màrius,

I enmig de tota aquesta morralla..., en Josep Maria Sala. En qualsevol país europeu seria impossible que un tipus com en Sala, que ha passat per la presó per assumptes foscos de finançament del PSC, continués a l'executiva del partit.

A Catalunya no, tot s'hi val!

Gràcies,
Marc Arza

Dessmond ha dit...

Vigila el que dius o et tocarà demanar perdó.

Anònim ha dit...

Totalment d'acord. No el puc veure al Montilla, Iceta, ... Són una colla de mediocres sense idees ni paraula! Li van fumbre una puntada de peu al Maragall! Quina desgràcia!