dimecres, de juliol 09, 2008

Menjar amb els dits. Governar amb els punys.



Carpe cibos digitis; est quidam gestus edendi.
Coge los manjares con los dedos; éste es el gesto adecuado.
Palabras de Ovidio en el Ars amandi, libro tercero, tercera parte.

Francesc Pujols

Amb les línies que encapçalen aquest post, Francesc Pujols començava l’article El Arte de Comer, públicat al diari Las Noticias l’any 1936. Per al savi de Martorell, tal i com deia Ovidi, menjar bé era menjar amb els dits. Una aparent contradicció. Tot i que el sentit comú devia indicar als lectors d’en Pujols que la diferència entre menjar bé i fer-ho de forma bàrbara era justament en l’ús dels coberts, l’article acabava donant la raó a Ovidi amb un gir brillant. I és que és “inmenso el número de los que comen con los puños, hasta usando cubiertos”. No són els coberts allò que ens fa civilitzats, sinó l’ús que en fem. El gest adequat de prendre els coberts amb els dits i no amb els punys.

L’espectacle galdós dels governs espanyols rebregant l’estat de dret dia sí, dia també, coincideix força clarament amb allò que volia explicar en Pujols a El Arte de Comer. Per als demòcrates sense pedigree, categoria que inclou gairebé tots els polítics de l'estat, governar bé és tot just fer-ho en una estructura embolicada d’estat de dret. Un estat democràtic, amb divisió de poders i sotmès a l’imperi de la llei. És, però, immens el nombre de polítics espanyols que governen amb arbitrarietat i autoritàriament, fins i tot quan ho fan servint-se de l’estat de dret. El cas és que no és tan sols l'estructura de l'estat allò que fa una autèntica democràcia, sinó l’ús que se’n fa. El gest adequat de respectar la divisió de poders i combinar amb mesura els principis d’equitat i igualtat. Tot el contrari d’una tradició en que l'executiu fa de poder absolut, tan sols camuflat sota l’apariència d’un legislatiu i un judicial pretesament independents.

L’ús polític continuat de l’Audiència Nacional, un tribunal especial incompatible amb l'essència de la llibertat. La conversió del Tribunal Constitucional en el joc de les cadires a cop de recusació. Un parlament que fa de teatre, amb el poder exclusivament en mans dels líders dels partits i amb els diputats individuals reservats al rol de convidats de pedra. Aquests són només alguns exemples recents de com els espanyols governen amb els punys tot i que de lluny pugui semblar que mengen com cal, amb coberts.

Per a garantir el bon govern, potser n'hi hauria prou d'aplicar la formula que en Pujols recomanava als lectors que aspiraven a menjar correctament. “Como en nuestro país, como en tantos otros, la cultura del arte de comer y beber no existe, (...) podemos simplificar, (...) diciendo que comer bien consiste, sencillamente, en hacer todo lo contrario de lo que vemos.”
.

2 comentaris:

Xavier Borràs ha dit...

Totalment d'acord!

Quan sento tota aquesta trepa de malnats parlar en nom de «l'estat de dret» se'm posen els pèls de punta...

Marc Arza ha dit...

Xavier,

Ja ho pots dir, ja. Ara, també és cert que han fet molt de camí. Fa tot just trenta anys les mateixes procalmes es feien en nom de "l'Espanya una". Bé, potser no hem fet tant de camí tampoc.

Salut,
Marc