Carpe cibos digitis; est quidam gestus edendi.
Coge los manjares con los dedos; éste es el gesto adecuado.
Palabras de Ovidio en el Ars amandi, libro tercero, tercera parte.
Francesc Pujols
Coge los manjares con los dedos; éste es el gesto adecuado.
Palabras de Ovidio en el Ars amandi, libro tercero, tercera parte.
Francesc Pujols
Amb les línies que encapçalen aquest post, Francesc Pujols començava l’article El Arte de Comer, públicat al diari Las Noticias l’any 1936. Per al savi de Martorell, tal i com deia Ovidi, menjar bé era menjar amb els dits. Una aparent contradicció. Tot i que el sentit comú devia indicar als lectors d’en Pujols que la diferència entre menjar bé i fer-ho de forma bàrbara era justament en l’ús dels coberts, l’article acabava donant la raó a Ovidi amb un gir brillant. I és que és “inmenso el número de los que comen con los puños, hasta usando cubiertos”. No són els coberts allò que ens fa civilitzats, sinó l’ús que en fem. El gest adequat de prendre els coberts amb els dits i no amb els punys.
L’espectacle galdós dels governs espanyols rebregant l’estat de dret dia sí, dia també, coincideix força clarament amb allò que volia explicar en Pujols a El Arte de Comer. Per als demòcrates sense pedigree, categoria que inclou gairebé tots els polítics de l'estat, governar bé és tot just fer-ho en una estructura embolicada d’estat de dret. Un estat democràtic, amb divisió de poders i sotmès a l’imperi de la llei. És, però, immens el nombre de polítics espanyols que governen amb arbitrarietat i autoritàriament, fins i tot quan ho fan servint-se de l’estat de dret. El cas és que no és tan sols l'estructura de l'estat allò que fa una autèntica democràcia, sinó l’ús que se’n fa. El gest adequat de respectar la divisió de poders i combinar amb mesura els principis d’equitat i igualtat. Tot el contrari d’una tradició en que l'executiu fa de poder absolut, tan sols camuflat sota l’apariència d’un legislatiu i un judicial pretesament independents.
L’ús polític continuat de l’Audiència Nacional, un tribunal especial incompatible amb l'essència de la llibertat. La conversió del Tribunal Constitucional en el joc de les cadires a cop de recusació. Un parlament que fa de teatre, amb el poder exclusivament en mans dels líders dels partits i amb els diputats individuals reservats al rol de convidats de pedra. Aquests són només alguns exemples recents de com els espanyols governen amb els punys tot i que de lluny pugui semblar que mengen com cal, amb coberts.
Per a garantir el bon govern, potser n'hi hauria prou d'aplicar la formula que en Pujols recomanava als lectors que aspiraven a menjar correctament. “Como en nuestro país, como en tantos otros, la cultura del arte de comer y beber no existe, (...) podemos simplificar, (...) diciendo que comer bien consiste, sencillamente, en hacer todo lo contrario de lo que vemos.”
.
.
9 comentaris:
Magnífic article.
Certament fa molt de fàstic tornar a veure com els "nostres" governants es tornen a refregar per la cara els cadàvers de l'11-M o com fan servir les lleis de forma absolutament immoral.
Quan marxem?
Marc, un dels millors articles que t'he llegit.
Ja hem coincidit motes vegades amb el que fa la partitocràcia a la democràcia. I efectivament, l'organització de l'estat democràtic sempre deixarà ambits d'acció a accions gens democràtiques.
Tanmateix, crec que cada dia som més lluny de trobar-hi solucions.
Josep
MANIFEST ADREÇAT ALS NOSTRES REPRESENTANTS POLÍTICS, SINDICALS I SOCIALS
adhereix-te
Impecable i implacable en la teva aguda reflexió. Fa poc comentava el mateix en el meu blog: Hayek ens diu que "estat de dret" no és "legalisme" ni "cumplir la llei". El cumpliment de la llei depen de l'estat de dret perquè si un estat, per competències jurídiques, tingués un marc jurídic on ho pogués fer tot llavors formalment serien legals els seus decrets, ordres i lleis. Des del punt de vista material o real del fet, aquest estat no tindria la condició d'estat de dret, per molt que legislés.
Això és el que ens volen fer-nos creure, però si jo hagués viscut a l'edat mitjana i hagués complert la llei, miraria embadalit com cremen les bruixes. Jo seria un bon ciutadà i l'estat (en aquell cas, l'església) actuaria legalment, però no hi hauria estat de dret.
Estat de dret és garantir el respecte als drets individuals i la llibertat. La majoria de lleis, diu Hayek, són instruccions a funcionaris però realment molt poques lleis regulen les relacions entre les persones.
MArc,
Molt bon article. Molt en la línia del que intenta combatre el Grup Hayek. Era, doncs, impossible no trobar-te ahir a l'acte “Crisi de la democràcia a Europa: estat de la qüestió i propostes”, que aquest grup va organitzar.
Crec que es un sentiment extès aquest que reflexes i que cal començar a empènyer per tal de capgirar-lo.
L'enhorabona!
Felicitats , Marc
Quin post més potent.
Comparteixo les teves reflexions i penso que ens cal un nou estil i forma de fer política , més lliure i emnys subjecte als dicats/ordres del respectiu partit.Les societats les podem transformar sempre les mateixes persones : totes aquelles amb inquietuds i voluntat de millorar el nostre país.
Cgs,
Si fos per mi, marxavem ahir.
Josep,
En auest sentit, resulta interessant el manifest Acció per la Democràcia, presentat ahir, al que donen suport persones tan diverses com l'Heribert Barrera i en Francesc de Carreras. Es demana una democràcia més oberta, directa, participativa i no mediatitzada. Menys partit i més ciutadania.
Som 12988,
Ens ho mirarem.
Artur,
Ja ho pots ben dir. La llei és essencial, però si l'actitud no acompanya quaselvol sistema es pot podrir.
Dess.,
Espero poder parlar del magnífica document que ahir va presentar el Grup Hayek en un post específic.
Aartiga,
El teu comentari em recorda una frase excel.lent que citen sovint a la indispensable sèrie "The West Wing" (traduïda aquí com "El Ala Oeste"): "Never doubt that a group of thoughtful commited citizens can change the world. You know why? Because nothing else ever has".
Gràcies a tots,
Marc
Felicitats per l'article. Allò de que quan descobreixes una cosa i la vas mirant i mirant... i torbes Francesc Pujols. Al haver-hi un article d'un de Martorell no m'ho podia saltar!
Quan he llegit l'article, crec que no he sigut l'únic en pensar dins de la política un tema concret, perquè ja hi han escrit per adherir-s'hi la gent...
Si comparem el treball de Madrid, si amb coberts perquè tenen tot alló i més per fer les obres, però es que el treball des de la Generalitat, és molt més proper, amb els dits, i fent la feina com cal. I aquest és un dels motius pel traspàs de competències. Proximitat i coneixença de la realitat.
Llopis,
Moltes gràcies!
Ja ho pots ben dir, proximitat i competència. Competències amb competència és el que toca aconseguir!
Gràcies de nou,
Marc Arza
Publica un comentari a l'entrada