dijous, de novembre 22, 2007

Educació, la nova riquesa de les nacions.


A Catalunya hi ha un problema de model d’ensenyament
que té poc a veure amb la manca d'inversió.

El sociòleg Manuel Castells, un dels pioners en l’estudi de la societat de la informació, parla sovint de l’educació com la nova riquesa de les nacions. Amb aquesta referència al clàssic d’Adam Smith el professor Castells deixa ben clara la importància fonamental de la formació per al progrés de qualsevol societat en el segle que comença. El cert és que hi ha lloc al món per a persones i països poc formats, però no a Europa i encara menys a Europa occidental.

En aquest sentit, les conclusions de l’estudi presentat recentment per al Fundació Jaume Bofill, en línia amb les dades de l’informe PISA, descriuen una situació alarmant de fracàs escolar i baix rendiment. A Catalunya hi ha un problema de model d’ensenyament que té poc a veure amb la manca d'inversió. Centrar el debat entorn al finançament és un error, abocar més recursos a un sistema viciat només n’augmenta els vicis.

Les anàlisis fetes sobre els diversos sistemes educatius d’arreu del món a partir d’estudis basats en resultats mesurables, coincideixen a destacar dues característiques comunes als països capdavanters: l’alt compromís i implicació dels pares en l’ensenyament complementat amb el compromís pedagògic i el bon nivell formatiu del professorat.

Lluny d’aquestes premisses, la majoria de les reformes en ensenyament fetes a Catalunya els últims anys s’han centrat en programes, matèries i recursos disponibles, ignorant la renúncia que molts pares fan de les seves responsabilitats educatives i oblidant que aquest abandonament té efectes directes i devastadors sobre els resultats globals del sistema.

Sense voler definir polítiques concretes a seguir, és imprescindible revertir la deixadesa d’alguns ciutadans pensant en formes innovadores d’incentivar el compromís dels pares. Formes que permetin premiar aquells pares amb una major implicació amb mesures com ara la gratuïtat dels llibres o la prioritat en l’elecció de centre i assenyalin els pares que no compleixen com a corresponsables del fracàs escolar.

(Els últims 3 paràgrafs d’aquest post recuperen un text del passat 19/09/06)
.

13 comentaris:

Dessmond ha dit...

El tema de l'educació és per deprimir el més optimista. Els números canten. Aquest darrer informe de la Fundació Jaume Bofill és important, perquè no se'l pot titllar de tendenciós. I és fet a casa nostra.

El teu darrer paràgraf em sembla criticable. Sobre tot perquè parla "d'incentivar" els pares. Em sembla surrealista incentivar els pares perquè es preocupin de l'educació dels fills. Crec que més haviat hauriem de parlar de penalitzar-los. Potser fa un any, encara. Però ara que reincideixen, deixem-nos d'eufemismes.
Al final haurem d'incentivar perquè la gent no deposi fora del wàter?.
Sincerament, no crec que s'hagi ni d'incentivar ni penalitzar. S'ha de dir que la responsabilitat de ser pare no es pot delegar i que cal assumir-ne les conseqüències fins al final. Ara, caldria no creure's que l'administració pugui crear un departament d'educació, perquè aleshores ja la tenim més que liada.

Tresinores ha dit...

Encertadissím. Les tendències de l'externalització arriben a la família. Les empreses ho fan en del departament de RRHH, en el d'informàtica, en gestió logística... I ara les famílies: L'escola passa a ser un proveïdor i els pares els clients.

Premiar o penalitzar? No ho sé pas. El primer interessat en l'educació haurien de ser els pares i no un altre. La implicació comporta l'èxit? La veritat, conec pares molt implicats en l'educació del seus fills i aquest és repetidor...

Dessmond ha dit...

tresinores,
Una flor no fa estiu. Es pot suspendre i no ser un ase. Mira't la situació en general, més que particularment. No hi trobaràs el cas que cites. El problema no és aquest, sino de deixadesa. Com molt bé dius, d'externalitzar en excès.

Montse ha dit...

Estic d'acord amb el que dieu, però, hi ha un problema molt greu, els pares, i sobretot els pares d'alumnes quen fan la Eso, es´tàn convençuts que quan els fills van a l'IES, ja són grans i s'han de despreocupar, gran error, però és així, jo fa 5 anys sóc presidenta de l'AMPA de l'IES del meu poble, i penseu que fins ara erem 3 persones en un institut de 650 alumnes, hem fet reunions anuals, amb tres pares, la última però va anar bé, potser perquè vaig exposar als pares, que l'AMPA és quedava amb una persona, o sigui jo, i que si no s'apuntava ningú, faria tots els passos per disoldre la Junta, i amb aquestes paraules es varen apuntar tots els pares que hi havíen, si bé haig de dir, va ser la reunió més multitudinaria de les que he fet, varen venir unes 12 persones, espero que a partir de gener, vagi tot molt més bé.

El problema és que la gent no vol perdre temps, ni implicar-se, perquè de treballar tots ho hem de fer, però amb aquesta excusa, les coses no funcionen, la gent no s'adona que els pares hi tenen molt a dir en l'educació, no val queixar-se, i quedar-se esperant que els altres facin la feina.

EL RACÓ DE MATARÓ: ha dit...

Hola Marc, vols que enllacem el nostres blocs?.

elracodemataro.blogspot.com


Una abraçada

David

RY ha dit...

Doncs m'han xivat que l'avenç del proper PISA és encara més dur. Com s'ho faran, nord enllà, això de tractar a la diversitat. No em contestis, sé que és una opció personal. ;)

catalunya.ffw ha dit...

Dess.,

Incentivar alguns pares vol dir també penalitzar-ne alguns altres. Si uns tenen preferència per escollir escola, altres la perden. En tot cas, aquesta urgència a que els pares es comprometin s'ha de fer visible d'alguna manera. Amb pastanaga o bastó, però no crec que amb la sensibilització n'hi hagi prou.

Tresinores,

La metafora de l'externalització és molt bona. Molt!

No crec que es pugui anar al cas concret. El que sí que voldria és afegir un tercer punt a l'article per a tancar el triangle de l'excel.lencia escolar. Mestres preparats, exigència als alumnes i implicació dels pares.

L'article d'avui d'en Xavier Roig a l'Avui posa per damunt de tot la preparació dels mestres. Fora conyes, cita un estudi de Mckinsey.

Montse,

Pintes un quadre molt tràgic. No crec que els pares siguin conscients que sense la seva participació l'escola va coixa i el seus fills també. Que ens pensem? Que pagan impostos ja complim amb l'educació dels fills? Anem bé!

Racò de Mataró,

Passaré pel teu bloc, però ja deus haver vist que no tinc massa enllaços. Els enllaços entre blocs no van per reciprocitat...

RY,

Com s'ho fan per tractar la diversitat? Suposo que no ho fan agafant-se-la amb paper de fumar!

Gràcies a tots,
Marc Arza

Josep (sl) ha dit...

Costa trobar una sol·lució què no passi també per l'implicació dels pares, què per grat o per força han o sembla què renunciat a la educació dels fills. O què són indeferents.
Autoritat dels mestres: Porta massa temps devaluada i ha vegades els mestres semblen hostatges en un aula hòstil.
Els pròpis mestres: Com tots els col·lectius organitzats a vegades semblen vetllar pels seus interessos què per la seva feina.
molts cops els pròpis alumnes semblen mancats d'autoexigència i els pròpis mestres i pares semblen incapaços d'exigir resultats.
Mitjans: No neguem què la escola li falten mitjans. Materials.
Polítics: Manquen acords unitàris, cada sístema educatiu no és un mòdel estable si no què sembla sobreviure al govern què l'ha aprovat. Cada govern fa una llei nova d'educació i l'oposició és dedica a destrossar-la.
Alumnes: Són les victimes de tot plegat. Però no excempts de culpa. i l'entorn social massa cops prèmia i dóna relevància a persones i models de conducta tot contraris a l'educació.

Es a dir tot esta per fer, perquè les bases del sístema educatiu s'han de refer de nou.

catalunya.ffw ha dit...

Josep (sl),

Doncs sí Josep, toca tornar a començar. Jo insisteixo en el triangle, mestres formats, alumnes exigits i pares implicats.

Gràcies,
Marc

Josep (sl) ha dit...

I jo i sumaria una bona dotació de recursos i mirar l'educació amb voluntat de empresa. què doni un servei i resultats. Poder exigir eficàcia i eficiència.

Crec què l'anterior campanya electoral l'Artur Mas va parlar del xec* escolar, com un mètode perquè l'escola veies els seus alumnes com a "clients".

Alhora 1 pacte nacional sobre educació, entre les principals forces polítiques. Què garantitzi un marc d'estabilitat on poder veure on la educació va bé i quins defectes té per corregir. I poder fer feed backs necessàris al llarg del temps per poder avaluar els resultats.

* El xec igualment garàntia la totalitat del cost de l'educació pública. Era gratuita i els pares podien portar als fills on vulguessin. Com més alumnes tingués la escola més rebria en concepte de pressupost.

Josep (sl) ha dit...

De fet el xec escolar el primer cop què en vaig sentir a parlar me va semblar una bèstialitat però com més ho penso més bé ho veig.

Roser Rovira ha dit...

Baixeu les ràtios a les aules i us sorprendreu de com puja el nivell de l'alumnat!!! aquí està la gallina dels ous d'or.

catalunya.ffw ha dit...

Josep (sl),

Hi ha qüestions del xec escolar que no em convencen. Pot tenir un efecte inflacionista que en mati el benefici, com passa amb algunes ajudes al lloguer.

De tota manera estic d'acord amb la filosofia que hi ha al darrera. L'estat garanteix l'educació. Això és bàsic. Però no te perquè ocupar-se'n directament.

Roser,

És important. Com diu en Salvador Cardús, una aula de 25 amb 7 immigrants acabats d'arribar sempre serà més fàcil de manegar que una aula de 50 sense immigrants. De tota manera, sense exigència i treball dur, ni tan sols un mestre particular pot aconseguir bons resultats.

Gràcies a tots,
Marc