Masses, globalització i competència

A hores d’ara parlar de la globalització és girar entorn d’un fenomen conegut. Que el món s’ha encongit i milers de milions de persones s’han incorporat a l’economia de mercat és ja una obvietat sobre la que no cal insistir. Tampoc els efectes que aquests canvis tenen sobre el món occidental i la necessària adaptació al nou escenari són una qüestió nova. Competitivitat, innovació, formació i productivitat són els mantres amb els que l’economia de mercat es mou en el nou escenari global.

Tot i això, mai no sobren les imatges clarificadores que ajudin a contextualitzar els reptes plantejats per la globalització i trobar-hi pegats i solucions. Entre aquestes, val la pena assenyalar al darrer llibre d’en Thomas Friedman (The World is Flat), que descriu, de forma excel·lent, com la multiplicació de la població activa a nivell global, capgira de forma radical els vells equilibris a banda i banda del mur de Berlin. Així, si abans de 1989 hi havia tres grans blocs comercials: Europa occidental, Japó i els Estats Units, competint en condicions econòmiques i sota estàndards de vida similars, quinze anys després i amb la incorporació del bloc soviètic, la Xina i l’Índia, la població activa del món ha augmentat en mil cinc cents milions de persones. El més destacat d’aquest canvi no són però les xifres absolutes, sinó la manera com aquesta incorporació capgira els vells equilibris existents entre força de treball qualificada i no qualificada.

Seguint l’autor, podem plantejar un exemple senzill en que comptem tan sols amb Europa i la Xina. Així quan la vella Europa es trobava sola amb una població de tres cents cinquanta milions, el ratio de qualificats/no qualificats podia ser aproximadament un 210/140. Amb la incorporació dels mil cinc cents milions de xinesos amb un ratio 100/1400 el global d’ambdós mercats seria 310/1540. Així mentre la població qualificada Europea ha trobat nova competència però augmenta exponencialment el seu mercat i les possibilitats de mà d’obra a preus competitius, els europeus no qualificats es troben en una situació complicada en la que la seva força de treball ha perdut bona part del seu valor.

Aquest és un escenari demolidor que no deixa espais on amagar-se i posa en evidència el risc que suposa per al nostre país un fracàs escolar que gira entorn el 30%. Recordant aquell vell cartell del PSUC, inspirat en una frase de Gramsci: “Mis manos, mi capital”, caldria respondre que aquest capital és avui més devaluat que mai.