divendres, de novembre 10, 2006

Masses, globalització i competència


A hores d’ara parlar de la globalització és girar entorn d’un fenomen conegut. Que el món s’ha encongit i milers de milions de persones s’han incorporat a l’economia de mercat és ja una obvietat sobre la que no cal insistir. Tampoc els efectes que aquests canvis tenen sobre el món occidental i la necessària adaptació al nou escenari són una qüestió nova. Competitivitat, innovació, formació i productivitat són els mantres amb els que l’economia de mercat es mou en el nou escenari global.

Tot i això, mai no sobren les imatges clarificadores que ajudin a contextualitzar els reptes plantejats per la globalització i trobar-hi pegats i solucions. Entre aquestes, val la pena assenyalar al darrer llibre d’en Thomas Friedman (The World is Flat), que descriu, de forma excel·lent, com la multiplicació de la població activa a nivell global, capgira de forma radical els vells equilibris a banda i banda del mur de Berlin. Així, si abans de 1989 hi havia tres grans blocs comercials: Europa occidental, Japó i els Estats Units, competint en condicions econòmiques i sota estàndards de vida similars, quinze anys després i amb la incorporació del bloc soviètic, la Xina i l’Índia, la població activa del món ha augmentat en mil cinc cents milions de persones. El més destacat d’aquest canvi no són però les xifres absolutes, sinó la manera com aquesta incorporació capgira els vells equilibris existents entre força de treball qualificada i no qualificada.

Seguint l’autor, podem plantejar un exemple senzill en que comptem tan sols amb Europa i la Xina. Així quan la vella Europa es trobava sola amb una població de tres cents cinquanta milions, el ratio de qualificats/no qualificats podia ser aproximadament un 210/140. Amb la incorporació dels mil cinc cents milions de xinesos amb un ratio 100/1400 el global d’ambdós mercats seria 310/1540. Així mentre la població qualificada Europea ha trobat nova competència però augmenta exponencialment el seu mercat i les possibilitats de mà d’obra a preus competitius, els europeus no qualificats es troben en una situació complicada en la que la seva força de treball ha perdut bona part del seu valor.

Aquest és un escenari demolidor que no deixa espais on amagar-se i posa en evidència el risc que suposa per al nostre país un fracàs escolar que gira entorn el 30%. Recordant aquell vell cartell del PSUC, inspirat en una frase de Gramsci: “Mis manos, mi capital”, caldria respondre que aquest capital és avui més devaluat que mai.

6 comentaris:

Inz ha dit...

Crec que, si no t'he interpretat malament, fas servir la frase d'en Gramsci en un sentit que no toca ("mans"= baixa qualificacio), i no en el sentit marxista de dicotomia entre "capital" i "treball". De totes maneres, encara que es faci servir en el "teu" sentit, crec que, a gairebè 70 anys de la mort del seu autor o inspirador, la frase s'hagi de contestualizar. El "valor de les mans", a la llum del rapid i constant proces d'avançament tecnologic, es podria traduir, avui en dia, en l'"expertise" dels treballadors i la capacitat de desenvelopar i d'adaptarse a les noves tecnologies. El sentit, pero, resta el meteix, ja que el treball - junt amb l'instruccio i la formacio - i no nomès el consum i la "finance", es vital per la salut de la societat.

Inz ha dit...

Em sembla que l'exemple de Italia tingui una relacio amb lo que dius en el post...en un Pais amb una industria rapidament crescuda en la postguerra, i amb puntes d'excellence "hi-tech" (Ferrari, Alfa Romeo etc), l'innovacio, i, mes important, la cultura innovadora i de la recerca (!), s'ha quedat "rara avis", i no s'ha sapigut diffondre al teixit productiu del Pais (en cas contrari, conjuntament amb el design italia, per exemple, l'exit hauria estat assegurat!).
Resultat, la petita i mitjana empresa, per exemple de roba i calçat, s'està ofegant per la competencia xinès, i la grand industria (telecomunicacio, informatica, transports etc), ha mort per ma de grups financiaris que no han fet cap plan industrial.
En lloc de tancar fabriques de teixit al Veneto podriem estar exportant vehicles de baix consum i energeticament inovadors, amb estetica insuperable.

Marc Arza Nolla ha dit...

Marco,

M'agrada la interpretació que fas de la frase d'en Gramsci i trobo que lliga perfectament amb el moment que vivim. Diríem que ja no es tracta de tenir mans sinó de saber-les especialitzar.

En aquest sentit els catalans estem força igual però sense grans empreses ni els recursos financeres d'un estat que recolzi.
Fins ara l'exhuberància irracional del totxo ho ha camuflat, però no tardaran ha sortir les esquerdes del ssitema.

Gracies,
Marc

La Rosa de Sang ha dit...

Ens agradi o no el nou escenari estic d'acord amb el teu plantejament, per això penso que les velles polítiques de l'esquerra ara sí que s'han quedat obsoletes. L'esquerra si vol avançar i servir els qui diu defensar ha d'abandonar el seu conservadurisme i deixar de ser reducte de vells mites.

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Marc Arza Nolla ha dit...

Rosa de Sang,

Sobre l'esquerra catalana/europea i la seva actitud conservadora penso que val la pena citar allò de "les preguntes continuen plantejades però les respostes han de canviar".

El que no pot ser és que qualsevol proposta que s'allunyi de la tradició estatista sigui refusada com a un retorn camuflat a la societat estamental.

Gracies a tots,
Marc