dimarts, de novembre 21, 2006

Beques sense becaris


A hores d’ara és bén clar que formació és l’àmbit on es juga el futur del país. Una formació que no s'atura al sistema educatiu, però que en última instància ha de garantir que el gruix dels universitaris catalans comptin amb capacitats que han esdevingut indispensables: un bon nivell d’anglès, visió global i una bona comprensió de les pautes que mouen l’economia i l’empresa en el nou context mundial.

Tot i que la nota mitjana del país en formació i universitats no entraria al quadre d’honor, cal reconèixer que hi ha iniciatives que fa dècades que marquen el camí correcte. Entre aquestes destaquen les beques de la Direcció General de Comerç. Beques de formació en promoció comercial que ofereixen a joves llicenciats la oportunitat de treballar durant un any en una de les trenta vuit oficines que el COPCA té arreu del món, de Sidney a Nova York. Una oportunitat d’or per a una experiència personal impagable i una eina per a comptar amb aquelles capacitats indispensables que s’esmentaven abans.

Una mirada a les sol·licituds que reben any rere any aquestes beques provoca inevitablement una reflexió sobre el tremp dels joves catalans. Si fa cinc any hi havia poc més de cent candidats per a dotze beques, la darrera convocatòria ha rebut menys de cent sol·licituds per a una oferta total de vint beques. Òbviament no es pot prendre aquest cas com a exemple i paradigma però no es pot ignorar la reflexió que se’n deriva. Més enllà de la falta d’un sistema educatiu de primer nivell i d’un mercat laboral poc engrescador, el cert és que hi ha una qüestió cultural de fons que porta part dels joves catalans a la falta d’inquietuds i incentius per al progrés que havien tingut les generacions precedents.

Els reptes col·lectius es perden amb el malbaratament de moltes oportunitats individuals, és per això que trobar les causes d’aquest fenomen i cercar-hi solucions és responsabilitat de tots.

8 comentaris:

Inz ha dit...

Tot es pot dir dels EEUU...molts es pregunten com poder ser els primers del mond sent com son...pero la veritat es que continuan donant un altissim valor a la formacio professional i la recerca, encara que amb les ultimes guerres els financaments s'hagin reduit a menys de la meitat. La highschool, aquella si que no val res, d'aquesta part de l'oceà.

Dessmond ha dit...

Beques sense becaris només s'explica en un país amb clara vocació de funcionari.
Per adobar-ho, el proper president serà un model perfecte per a tots ells.
La formació a Catalunya té la mateixa gravetat que el sida a l'Àfrica. El nostre problema és que la vacuna encara està per inventar.
Al final, com sempre, la realitat ens col·locarà al lloc que ens toca. Això sí, amb les ulleres de franc.

Marc Arza Nolla ha dit...

Marco,

Doncs sí, tenen un bón sistema formatiu, però també alguna cosa més que fa que el seu jovent es llanci de cap a determinades oportunitats que aquí no s'aprofiten igual.

Dessmond,

Totalment d'acord. M'agrada el teu paral.lelisme amb el sida a l'Àfrica, però no crec que la vacuna estigui per inventar. La vacuna es diu exigència i mirar les escoles com fa cinc segles miràvem les catedrals.

Gracies a tots,
Marc

David ha dit...

Em penso que el problema és un altre: la manca de gent en aquesta franja d'edat. Aquest és el primer any on al mercat laboral de llicenciats/es hi haurà persones de la generació Y (nascuts a partir del 1984, també anomenats generació Playstation). Són molt pocs (moltes universitats van tenir problemes a causa de la baixa demanda), i a sobre, estan sobreprotegits.

Casualment, els darrers dies m'han arribat notícies que dues importants empreses en el seu àmbit tenen veritables problemes per contractar llicenciats joves. N'hi ha molt pocs, i molts d'ells no mostren massa interès en treballar. Com a curiositat us diré que a totes dues empreses el sou inicial que els ofereixen supera els 25.000 euros bruts/any.

Marc Arza Nolla ha dit...

Més que una qüestió de nombre absolut de joves, estic d'acord amb tu en la qüestió de falta d'esma del jovent. Jo també he sentit exemples de primera mà d'empreses amb ganes de donar responsabilitats a gent jove que no aconsegueixen trobar-los.

Realment preocupant i dificil d'arranjar.

Gracies,
Marc

David ha dit...

Tampoc te n'oblidis dels nombres absoluts. Moltes universitats, fins i tot alguna de molt respectable, han patit aquest problema en els darrers anys. Acostumats com estaven a que la gent es barallés per una plaça es van trobar en poc temps amb la meitat de places sense cobrir. Ara aquesta situació s'està repetint en el món laboral. Ells ho saben, i això també fa que l'interès que hi posin no sigui sempre el que fóra d'esperar.

garmir ha dit...

Hola:
Jo per desgracia , puc opinar molt sobre aquest tema, sent llicenciat per escola de negocis, es cert privada, qué no pública mai a la vida he tingut un treball del primer món, per iaxó em molesta molt quan sento aixó de empreses que no troben treballadors, doncs que mimin mès a la gent , si no acabarem volent ser funcionaris que per cert tenen mès qualitat de vida i millor sou que les empreses privades, aqui a Catalunya el caciquisme empresarial existeix (les Pymes) i per desgracia no tenim multinacionals de treballde qualitat com el model de capitalisme de Baviera o de Renania-Westfalia, aqui es contracta inmigrants per sous de miseria i als catalans de veritat per sous de 500 euros. ON son aquestes ofertes de treball tan bones d´aquesta idi-lica Catalunya? als diaris no surten.Més intervenció pública sobre el mercat laboral i menys preocupar-se de creixer via inmigració o sous baixos com al Tercer Món, per quan desde els poders públics es preocuparan per solucions personalitzades per els aturats catalans?. Catalunya no va bè , massa Pyme i empresa familiar i poca multinacional.

Marc Arza Nolla ha dit...

Garmir,

Ës dificil entrar a discutir quan es posen sobre la taula experiències personals. Jo veig oportunitats, les veig el dimenge al diari i les veig en els empresaris joves que conec que s'obren camí sense ajuda de ningú.

Tenim problemes? Molts i grossos. El nivell de la nostra formació i el poc gruix de les nostres pimes en són alguns dels principals, estem d'acord. Catalunya no és el paradís però hi ha oportunitats per als que no esperen que la sort truqui a la porta.

Gracies,
Marc