dissabte, de novembre 04, 2006

Partit per la Ciutadania: Riscos i respostes (I)


La irrupció del Partit per la Ciutadania al Parlament de Catalunya és sens dubte la noticia política del moment i un dels fets més destacats de les darreres eleccions. Tot i que és evident que aquesta representació parlamentaria és fruit d’una carambola electoral lligada a la baixíssima participació, no podem obviar que per a un nou partit sense accés als mitjans de comunicació majoritaris, aconseguir prop de noranta mil vots és un resultat excel·lent.

Sobreestimar la força i la influència d’aquest nou anticatalanisme seria un error, però ignorar que l’èxit del Partit per la Ciutadania és un important senyal d’alerta per a la cohesió de la construcció nacional seria un error més greu encara. Si bé és cert que es pot construir el país i avançar en normalització lingüística sense alguns sectors, fins i tot sense sectors significatius de la societat, el procés de construcció nacional no pot anar-hi en contra. Així doncs serà necessari fer una anàlisi de les causes rere l’aparició d’aquest nou partit i del seu futur immediat per tal de modular una resposta intel·ligent en defensa del patrimoni polític i social del país.

La primera temptació que cal evitar és conformar-se a titllar el Partit per la Ciutadania d’espanyolisme clàssic d’extrema dreta. Tot i que s'hi troba gent diversa, ni el seu discurs, ni el perfil majoritari dels seus integrants o la seva bossa de vot principal responen a aquesta etiqueta. Més aviat és tracta d’un populisme pseudoliberal i antisistema que troba en determinats sectors socials de Catalunya un malestar autèntic sobre el que bastir el seu discurs. Un partit que té més a veure amb la llista Pim Fortuyn d’Holanda que no pas amb el Front Nacional francès.

El nou partit té al davant una curta carrera fins a les eleccions municipals del proper maig en que hauran de mostrar per primer cop el seu discurs al gruix de la societat catalana. Tot plegat mentre s’enfronten a la crisi de creixement que tot partit petit i extrem encara amb l’accés a les institucions. Si l’actitud del Partit per la Ciutadania és de moment un misteri ple d’interrogants, el cert és que per al nacionalisme ofereix una oportunitat d’explicar els èxits de cohesió i generació d’oportunitats que s’han consolidat a Catalunya els últims trenta anys. Una oportunitat valuosa que no es pot deixar perdre.

Continuació “Partit per la Ciutadania: riscos i respostes (II)” el proper dimecres 08/11

9 comentaris:

Dessmond ha dit...

M'agrada el to positiu del teu post. Jo no sé veure precisament això que dius que "per al nacionalisme ofereix una oportunitat per a explicar els èxits de cohesió i generació d’oportunitats que s’han consolidat a Catalunya els últims trenta anys".
Justament, aquesta gent representen tot el contrari.

Marc Arza Nolla ha dit...

Espero saber-ho explicar el dimecres.

M'estava quedant molt llarg i m'he estimat més partir el post en dos.

Salut,
Marc

Dessmond ha dit...

Marc,
Si jo tinc molta fe posada amb tu. No dubto que el missatge ha de ser bó! Sóc jo que encara no el se reconèixer!
Fins dimecres, aleshores!

Inz ha dit...

Podria aixo tenir algun punt "especular" a la nostra Lega nord (encara que ells es proclamin nacionalistes de no se sap quina nacio)? La Lega tambe', partit populista/racista de dretes, es va fer carrec d'expresar uns sentiments de insatisfaccio' en la situacio' del Pays i en la classe politica...i lliberars'en no es tant facil.

Ignasi Pàmies ha dit...

ens tens pendents del post de dimecres, doncs

ea! ha dit...

poder tot bé del poder d'un cartell prou provocador i de tenir veus que han fet soroll amb declaracions cridaneres. " s'ha acabat subvencionar diaris deficitaris " no sé si es referien a deixar buida la secció de relax o la de les immobiliàries;-)

Anònim ha dit...

Aporto una reflexió sobre la arribada de Ciutadans-Partit de la Ciutadania. Crec que durant molt de temps hem estat sense pensar-hi gaire que existeix un col•lectiu d’habitants de Catalunya que són únicament espanyols. Que el seu imaginari és Espanya i que se senten ofesos perquè ells, com a espanyols, que viuen en una zona d’Espanya anomenada Catalunya veuen com se’ls considera com a ciutadans de segona categoria. I per què? Perquè existeix una Catalunya diferent, amb una altra llengua, i amb una cultura que no volen i que no senten com seva. Tots els coneixem, i de vegades els hem patit. En tot cas, el que és cert és que un dia o un altre havia de sorgir que a Catalunya existeixen dues realitats nacionals que s’enfrontaran d’una manera oberta sobre el destí final de la terra que avui dia comparteixen. El mite del consens de la transició comença a quedar lluny, d’una altra generació. La Història no s’atura: o serem una regió espanyola, o serem un país lliure. Jo, que en sóc optimista de mena, us puc dir que Lituània és independent amb un 40% de la seva població d’origen rus, que només parlen rus, i que passen de la immersió lingüística de la llengua lituana. Per tant, los “Ciudadanos” ens ha de fer començar la nostra marxa nacional.

Anònim ha dit...

http://tripartit-watch.blogspot.com/

Monitoritzant el tripartit i l'Entesa Nacional pel Poder

Marc Arza Nolla ha dit...

Dessmond,

És cert que aquesta gent representen un petit fracàs del catalanisme, però en la mesura en que continuïn essent residuals és un fracàs amb el que podem conviure.

És en la gestió d'aquest descontentament on hem de mostrar que el nostre projecte és per a tothom i explicar-ne els èxits innegables.


Marco,

Si que hi ha paral.lelismes amb la Lega Nord i amb qualsevol altre partit populista. El cert és que la Lega igual que ciutadans beu d'un descontentament petit però real i és reduïnt aquest descontentament com s'acaba amb aquests fenòmens sempre que no s'enquistin.

Ea!,

Em temo que parlaven de l'Avui, que curiosament és del mateix grup que La Razón que els hi fa d'altaveu. Coses del gran capital!

Anònim,

Raonaments com aquest són el risc més gran rere l'aparició de Ciutadans-Ciudadanos. Si nosaltres abandonem el dogma de "som un sol poble" i pensem en les veus dicordants com a "minoria nacional" haurem perdut el futur sense adonar-nos que la "minoria nacional" seriem nosaltres.

Gracies a tots,
Marc