dilluns, de novembre 20, 2006

El llast de les infraestructures


Els últims escàndols entorn de la xarxa de rodalies de Barcelona han tornat a fer evident la discriminació que pateix Catalunya en infraestructures de transport i comunicacions. La situació dels aeroports, ferrocarrils, carreteres i un TGV que arriba amb dècades de retard, confirmen que la falta de control sobre els propis impostos continua essent un llast per al futur de l’economia del país.

Davant d’aquesta situació, la pressió política i les reclamacions de la societat civil són legitimes i necessàries, però no poden ser excusa per a l’adormiment i la desídia. És necessari garantir que s’estiren al màxim les possibilitats de les infraestructures existents, però ho és encara més trobar la formula per a compensar des de la iniciativa privada totes aquelles inversions necessàries que ens nega el nefast model radial de l’estat.

Impulsar infraestructures de pagament com es va fer al final del franquisme suposaria avui, amb una pressió fiscal de país desenvolupat, que els catalans paguessin dues vegades unes inversions indispensables per al desenvolupament econòmic, per això caldria trobar vies de compensació que permetessin el suport públic de l’estat a la iniciativa privada. Un sistema pel qual les infraestructures bàsiques impulsades des del sector privat rebessin una aportació de capitals públics igual a la privada, sense efectes desincentivadors sobre el global d’inversions de l’estat per al territori, seria probablement una solució idònia. Permetria a les regions i sectors més dinàmics una certa independència a l’hora de tirar endavant les inversions necessàries per al futur, a l’hora que esperonaria l’obra “pública” com a motor econòmic i augmentaria el global d’inversió en infraestructures amb el consegüent efecte positiu al creixement general.

Després d’un quart de segle de discriminació constant i dèficit d’inversions en tots els camps, és hora de garantir una llibertat d’acció que l’enrocament polític obliga a derivar cap al sector privat. Trobar vies que ho facin possible sense hipoteques excessives és ara una obligació. El futur no espera.

3 comentaris:

Dessmond ha dit...

Marc,

Has sentit la versió de Renfe que es va sentir a Rac1?
Impagable. Pots fer-ho a: http://www.terricabras-filosofia.cat/docs/racc1-sWNa5DC.mp3

Versió oficial d'opereta.

David ha dit...

És innegable que hi ha hagut una diferència de tracte brutal respecte amb Madrid, tot i que les dues conurbacions tenen una població similar. Si ja hi ha diferència amb els pressupostos, encara ho és més amb l'execució de les obres (La Panadella, TAV, Variant de Vallirana...)

Ara bé, també és cert que part de la culpa és nostra, ja que durant molts anys els nostres polítics han adoptat una visió de vol gallinaci.

Exemple 1: Per què ha de creuar el TAV el centre de Barcelona? Podia haver passat pel port, i hauria estat molt més fàcil i còmode d'implementar (i segurament també més econòmic).

Exemple 2: Per què a data d'avui no se sap res del IV Cinturó?

Exemple 3: Per què durant anys van haver-hi les baralles sobre on ubicar la Fira de Barcelona, mentre cada poble i ciutat muntava el seu pavellonet firal?

Marc Arza Nolla ha dit...

Dessmond,

Em quedo amb la resposta d'en Zapatero d'ahir, dient que hi havia hagut falta d'inversió. Ara espera't dos anyets i busca-la la inversió.

David,

Estic d'acord amb assumir tota la culpa. En primer lloc per falta d'aprofitament de les infraestrucutres actuals, però també per que sóm nosaltres els que ens deixem enganyar.

Sobre les fires et diria que les fires petites del rerepaís i una gran fira com la de Barcelona no s'exclouen les unes a les altres. Pots llegir el meu post "Fira de Barcelona i la miopia catalana" a l'arxiu de l'agost passat.

Gracies a tots,
Marc