dilluns, de novembre 13, 2006

Estats Units: república o imperi? (II)


''We're an empire now, and when we act, we create our own reality.
And while you're studying that reality -- judiciously, as you will --
we'll act again, creating other new realities, which you can study too,
and that's how things will sort out. We're history's actors . . . and you,
all of you, will be left to just study what we do.''
Alt càrrec de l'administració Bush Jr.

Mid-term elections: menys imperi, més república.

Tot i la prudència amb que cal prendre unes declaracions anònimes a un periodista, la cita amb que comença aquest post és, de forma innegable, paradigmàtica del nivell d’arrogància imperial a que ha arribat la darrera administració americana.

El cert és que en l’actual context internacional, amb l’emergència efervescent de la Xina, el xantatge energètic rus a Europa i el constant moviment del magma islàmic, la continuació de l’hegemonia americana és per als europeus el millor dels escenaris possibles. És justament pels riscos que l’arrogància imperial suposa per a la continuació d’aquesta hegemonia que des d’Europa, l’atlantisme racional requereix ara un radical canvi d’actitud en les polítiques dels Estats Units.

La darrera victòria demòcrata a les eleccions que han renovat congrés i senat és una molt bona notícia per als que demanen un canvi en la política exterior i de garanties civils als Estats Units. Una nova direcció per configurar una política més fluida que s’adapti millor als reptes actuals. Tot i que la victòria demòcrata ha estat sobretot una derrota de l’administració Bush, és una prova del cansament del poble americà amb l’agressiva política de la por dels últims anys que obre esperances per al futur immediat.

Els Estats Units han d’entendre que tot i ser una potència militar amb capacitat gairebé total d’actuar unilateralment, els canvis que la globalització ha portat els obliguen al multilateralisme. Han d’entendre que la seva capacitat econòmica els permet recollir més victòries amb plans Marshall que amb tancs Abrams. Han d’entendre que només el respecte estricte als drets fonamentals dels seus ciutadans, però també dels seus enemics, els fan diferents de l’adversari al que combaten. Principis que han de permetre una continuació de l'hegemonia americana positiva per al progrés global.

Només estirant tot al llarg de l’imperi les virtuts de la república s’evita l’abús i la degradació que l’acaba portant a la derrota.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

M'ha agradat la cita final del teu post. Ara bé, recorda que tots els Imperis (especialment des de Roma i els descendents, imperi espanyol, francès, anglès, etc) han creat una ideologia simbòlica en la qual les virtuts pròpies eren les virtuts que, obligatòriament, havien d'assimilar els pobles vassalls. És a dir, calia civilitzar els bàrbars (fossin íbers, africans o indis...)Per cert, has llegit "La República Imperial" de Raymon Aron. Parla dels teus darrers dos posts...

rA ha dit...

No esperis massa de les midterm elections. L'america es un sistema presidencialista, especialment en la politica exterior...

Estic d'acord que l'administracio actual ha combinat una quantitat inaudita d'arrogancia amb incompetencia. Hi ha, pero, una tensio sense resoldre sobre el paper de USA al mon. Quan els multilateralismes no funcionen, i sovint no funcionen, que passa? Creixent amb el conflicte iugoslau, em pregunto, si els USA no actuen, qui ho fa? Quan els francesos surten criticant la politica exterior americana, nomes tinc dues paraules. Genocidi, Ruanda.

Afegeixo un punt mes sobre tancs Abrams i plans Marshall... No hi ha un sense l'altre.

Marc Arza Nolla ha dit...

Anònim,

Justament per aquesta influència que tenen els valors de l'imperi és una sort que el segle XX i fins ara el XXI hagi comptat amb un imperi liberal i democràtic com l'americà. Liberal i democràtic portes endins sobretot, però...

No coneixia en Raymond Aron i és bén dificil de trobar el llibre que esmentes... ni en francès, anglès o castellà està disponible. Tocarà buscar en llibres de vell.

Roc,

El "The Economist" d'aquesta setmana deixa bén clar que els democrates no saben massa bé on van ni en economia ni en la qüestió internacional. De tota manera tocava donar una llicò d'humilitat als falcons republicans.

Què passa quan els multilateralismes no funcionen? Doncs depèn del cas, a l'Iraq actuar sols va ser un error i una irresponsabilitat. En tot cas està clar que els europeus hem de decidir entre una major fidelitat a l'aliat americà o triplicar la nostra despesa en defensa. Jo ho tinc clar.

Sobre la relació entre tancs i ajuda m'agradaria saber que en penses amb més detall.

Gracies a tots,
Marc

Dessmond ha dit...

Estic d'acord amb el que fa notar en RA.
A Europa li va molt bé que Amèrica funcioni a base de plans Marshalls.I sobretot, que les decisions calentes les prengui algú altre solvent, per quedar molt bé devant les respectives parròquies.
Europa és un invent que va cap el patetisme.
Fins ara ni Xina ni Rússia feien por, perquè econòmicament actuaven amb uns paràmetres radicalment diferents.
Quan Xina desperti, Europa haura de començar a americanitzar-se. A pendre decisions que fins i tot poden no agradar-li.

Interessant la resposta que dones a en RA, Marc. Interessant, com sempre, el teu post.

rA ha dit...

"els europeus hem de decidir entre una major fidelitat a l'aliat americà o triplicar la nostra despesa en defensa."

I trobar una forma d'actuar conjunta, afegiria; pero estic totalment d'acord amb la teva resposta.

Sobre Abrams i Marshalls, hi ha el cheap shot de notar que no pla Marshall hauria acabat amb el Tercer Reich. O amb el Idi Amin. O amb el Sadam.

El punt mes general es que l'ajuda, sense la pressio de sancions, fomenta massa la corrupcio. Africa es l'exemple perfecte. Milions d'ajudes i molt poc aconseguit. I gent que s'ha embutxacat diners tranquilament a la bartola... qui tingues un tanc Abrams per donar-los-hi un bon ensurt.

Marc Arza Nolla ha dit...

Dessmon,

El teu comentari em fa recordar unes línies d'Ortega i Gasset, crec que de "La España invertabrada" però pot ser de "La Rebelión de las masas", on plantejant Europa com a solució afirma que les poques coses que poden unir Europa són "la coleta de un chino asomando por los Urales o un movimiento del magma islámico".

Roc,

Veig per on vas.

Em pregunto com se sembra sentit comú i realisme allà on s'ha regat amb antiamericanisme barat durant dècades.

Fins aviat i gracies a tots,
Marc