Seria absurd negar la transformació positiva que Barcelona va fer a partir de l'any 1986. Tan absurd com ho seria negar que el “model Barcelona” és avui un model esgotat. Esgotat el creixement i la renovació a cop de revetlla global, esgotada la pretensió d’esdevenir una mala còpia llibertària d’Amsterdam a la Mediterrània, esgotat per damunt de tot el combustible de creixement d’una ciutat que ha crescut d’esquena al seu rerepaís.
La reinvenció de Barcelona de les últimes dues dècades s’ha fet amb vocació de ciutat-estat. Oblidant que les grans ciutats ho són pel fet de ser capitals i punt de trobada, centres de referència que capitalitzen projectes i energies del propi hinterland. Per Barcelona avui, tenir model vol dir per damunt de tot tenir model de capitalitat.
Prova del desconcert de la ciutat, de la seva classe política però també de la societat civil i empresarial, és la voluntat d’esdevenir un petit Madrid, obrint-se cap als països de llatinoamèrica i ignorant la pròpia tradició europea i mediterrània. Una imatge trista i reveladora de l’acceptació d’un marc de referència espanyol i múndial que la condemna a ser una subseu privilegiada però secundària.
La capitalitat de Barcelona, l’explotació de l’enorme potencial de la ciutat, passa per oposar-se frontalment a la concepció radial de l’estat espanyol, impulsant un projecte europeu i mediterrani en que la ciutat concentri projectes, visió i oferta de serveis. Una capitalitat concèntrica que abasti Catalunya de forma directa, l’anomenat EURAM (Euroregió del Mediterràni) com a prioritat i amb una vocació internacional dual: europea i mediterrània.
Tot i que ja hi ha hagut projectes en aquesta direcció, hauríem de prendre consciència de les mancances existents i de la necessitat de concentrar esforços públics i privats en aquest objectiu de ciutat i de país. No es pot aconseguir la nova capitalitat de Barcelona sense una xarxa d’infraestructures de transport que relligui tot Catalunya amb la ciutat per carretera i ferrocarril en temps rècord. No es pot esdevenir centre de l’EURAM sense concentrar l’expansió d’universitats, serveis sanitaris i empreses cap a aquesta zona. No es pot configurar i reforçar l’EURAM sense seduir València cap a una col·laboració franca. No es pot consolidar la ciutat com a referència europea i mediterrània amb l’espanyol com a llengua de referència d'empreses i escoles de negoci.
Sense aquest nou marc de referència cap al que focalitzar l’esforç de capitalitat i el nou projecte de ciutat, Barcelona corre el perill d’entrar a la lliga de les ciutats confortables i sense tremp. Una amenaça greu per a la ciutat, però també per a un país que no seria el que és sense la punta de llança que és la nostra metròpoli.
La reinvenció de Barcelona de les últimes dues dècades s’ha fet amb vocació de ciutat-estat. Oblidant que les grans ciutats ho són pel fet de ser capitals i punt de trobada, centres de referència que capitalitzen projectes i energies del propi hinterland. Per Barcelona avui, tenir model vol dir per damunt de tot tenir model de capitalitat.
Prova del desconcert de la ciutat, de la seva classe política però també de la societat civil i empresarial, és la voluntat d’esdevenir un petit Madrid, obrint-se cap als països de llatinoamèrica i ignorant la pròpia tradició europea i mediterrània. Una imatge trista i reveladora de l’acceptació d’un marc de referència espanyol i múndial que la condemna a ser una subseu privilegiada però secundària.
La capitalitat de Barcelona, l’explotació de l’enorme potencial de la ciutat, passa per oposar-se frontalment a la concepció radial de l’estat espanyol, impulsant un projecte europeu i mediterrani en que la ciutat concentri projectes, visió i oferta de serveis. Una capitalitat concèntrica que abasti Catalunya de forma directa, l’anomenat EURAM (Euroregió del Mediterràni) com a prioritat i amb una vocació internacional dual: europea i mediterrània.
Tot i que ja hi ha hagut projectes en aquesta direcció, hauríem de prendre consciència de les mancances existents i de la necessitat de concentrar esforços públics i privats en aquest objectiu de ciutat i de país. No es pot aconseguir la nova capitalitat de Barcelona sense una xarxa d’infraestructures de transport que relligui tot Catalunya amb la ciutat per carretera i ferrocarril en temps rècord. No es pot esdevenir centre de l’EURAM sense concentrar l’expansió d’universitats, serveis sanitaris i empreses cap a aquesta zona. No es pot configurar i reforçar l’EURAM sense seduir València cap a una col·laboració franca. No es pot consolidar la ciutat com a referència europea i mediterrània amb l’espanyol com a llengua de referència d'empreses i escoles de negoci.
Sense aquest nou marc de referència cap al que focalitzar l’esforç de capitalitat i el nou projecte de ciutat, Barcelona corre el perill d’entrar a la lliga de les ciutats confortables i sense tremp. Una amenaça greu per a la ciutat, però també per a un país que no seria el que és sense la punta de llança que és la nostra metròpoli.
6 comentaris:
Sí senyor. Jo també ho veig així.
Veig que tenim molta feina a fer: no tenim cap estructura de res i a vegades no sé si el que fa falta és una mica més de "mala llet" i menys comoditat; l'ensenyança és un desastre, la sanitat és un desastre, la nostra llengua i cultura corre el perill de ser menyspreada i humil·liada a casa nostra. Diuen que l'economia va bé però jo no m'ho crec. A més, es paguen uns sous vergonyosos i així ni es motiva a la gent ni es farà res de bo. Els partits polítics nacionalistes i catalans només es tiren els plats pel cap i la realitat és que el camí que s'ha de construir està parat. Avia'm si d'una vegada per totes fem tots un esforç i construim aquest camí tan necessari pel nostre futur.
L'articulació de l'EURAM ha quedat gairebé en punt mort. Les necessàries complicitats són ara mateix insuficients, i actors clau com el País Valencià s'han autoexclòs per motius polítics bàsicament tàctics. Alhora, la mateixa Comissió Europea, sempre seguint els dictats de Madrid, quan va encarregar l'anomenat "Informe Van Miert", deixava l'EURAM en un segon pla, i no es mentava la necessitat de reforçar les infraestructures que articulen aquesta gran regió funcional.
Bé, molta teca per molt poc espai. Has llegit els treballs de Josep Vicent Boira?
La veritat és que, tot i entenent els raonaments i compartint-ne part d’ells, hi ha una frase que em permet centrar la meva discrepància relativa, però substancial, amb el fil argumental de l’escrit.
És el paràgraf conclusiu de l’article i especialment la frase “Barcelona corre el perill d’entrar a la lliga de les ciutats confortables i sense tremp”.
Hi ha ciutats confortables sense tremp i ciutats confortables amb tremp. Parlo d’Europa, que és la qui m’interessa.
Desgraciadament al meu entendre, l’evol·lució de Barcelona –en la seva dimensió de capital del país- ha estat dissenyada els darrers cent-cinquanta anys, al marge del propi país. No és Catalunya qui ha decidit com havia de ser la seva capital, ans al contrari, des de Barcelona s’ha imposat un model de capitalitat que, alhora, ha comportat un model de país.
I això ha donat pas cada vegada més a una Catalunya amb el centre de gravetat esbiaixat, amb un rerapaís buscant, sense trobar, l’equlibri desitjable. I creant la mateixa estructura radial de comunicacions que amb tant d’encert critiques d’Espanya.
No és el model que jo voldria ni per Catalunya ni per Barcelona. Ans al contrari, crec en un pais amb tremp, ben estructurat, format per nuclis de població repartits i importants, per bé que en pugui sobressortir un que hagi d’ostentar la capitalitat. I penso en ciutats, a més de les altres tres “capitals provincials”, com Manresa, Vilafranca, Vic, Tortosa, Olot, Tremp, Reus, etc. on la població total del pais hagués quedat repartida més proporcionalment en el territori. Això, al meu entendre, hagués permés –tal vegada en el futur encara ho pogués permetre- una major cohesió social, econòmica, nacional i cultural.
És clar que les empreses cerquen d’instal·lar-se, per raons de costos òbvies, tant a prop del mercat com poden. Per això cada vegada més la macrocefàlia de Barcelona i els seus voltants immediats està desplaçant l’activitat empresarial cap aquesta zona deixant la majoria del pais sense teixit empresarial o abocant-lo a empreses de serveis o de baixa tecnologia, que comporta l’empobriment d’amples zones de Catalunya. I on van a parar els joves més ben preparats dels pobles i ciutats petites? Doncs on hi ha o pugui haver feina, encara que - llicenciats i tot- hagin d’engruxir les files dels anomenats “mileuristes”.
L’arc mediterrani, l’orientació al qual no discuteixo, ans al contrari, té en la seva concepció un determinat grau de miopia al meu entendre, que és formular-lo de manera que els seus fragments d’arc siguin ciutats i no països o regions. I vull recordar que aquesta aposta es va recolzar –si no crear- amb molt d’entussiasme, precisament pel darrer dels grans impulsors dels “salt endavant” de Barcelona quan n’era alcalde, el darrer president de la Generalitat que mai ha fet gala d’una idea clara i potent de Catalunya.
El “gran salt” del 1888, el de 1929, i darrerament el del 92. Tots moguts per la mateixa mentalitat de “gran esdeveniment”. Cert, com dius, és un model esgotat. I Catalunya i Barcelona n’ha pagat un preu exagerat que no es mereixien.
Ara tenim un gran dèficit d’infrastructures, cert. I un pais desequilibrat. I es segueix volent-ho resoldre acceptant per al país la hipoteca imposada per la macrocefàlia barcelonina que, sembla, a tothom li està bé.
Menys a mí. Opto per, si em permets variar les teves paraules, per una lliga de ciutats catalanes confortables i amb tremp.
Perdona la extensió del comentari, però la qualitat del teu article m’ho ha exigit.
Montse c.,
La política pesa menys el que pesava fa uns anys i la capacitat de fer i d'influir és a les mans de tots. Com deia aquell cartell de la Guerra Civil.. "I tu que has fet per la Victòria?".
Narcís,
En una Europa en que només compten els estats, projectes econòmics i estratègics que no siguin de l'interès preferent de les grans administracions no compten a la taula dels senyors.
Alguna cosa haurem de fer doncs els que pensem que aquesta qüestió és important. Jo fa uns mesos que provo de tirar endavant el Cercle EURAM del Camp de Tarragona.
Pas a pas. (I si, alguna cosa he llegit d'en Boria)
Peroides,
Gracies pel teu comentari llarg i reflexionat. Estic d'acord amb tu en aquest model de nuclis multiples de pes mitjà, el model Nel.lo d'organització territorial. Això no vol dir, però, que poguem oblidar que Barcelona és el centre del país i l'única metropoli amb que comptem. En un país de la mida del nostre la concepció semi-radial té molt més sentit que a nivell peninsular.
Gracies a tots,
Marc
Gran post. Comparteixo el que dius, Per fer mes, per anar més enllà cal creure en la capitalitat. Si creus en Madrid i en les provincies no vas enlloc i aquest ajuntament te un to nacional tant baix que podríem dir que culturalment és españolitzador.
Només per al catalanisme Barcelona és la gran ciutat del món, la nostra porta d'accés al cosmopolitisme propi.
La ciutat s'esgota, i el país no té prou força per arrencar sense la seva capital.
Amunt i ganes!
Gracies,
Marc
Publica un comentari a l'entrada