Potser va sent hora d’incorporar un corol·lari al vell
adagi marxista que sentencia: “de cadascú segons les
capacitats, a cadascú segons les necessitats”, exigint
per a cadascú, també, segons les seves capacitats.
Els avenços en el camí a la igualtat d’oportunitats són un èxit de la nostra societat. La plena garantia d’accés a l’ensenyament i a una total cobertura sanitària són una exigència ètica per a qualsevol país amb la capacitat de proveir-los, però també una condició sine qua non per a la consolidació d’un sistema liberal. Difícilment es pot parlar de llibertat personal i col·lectiva si les condicions de sortida dels ciutadans no passen per un cert anivellament. De res serveix tenir llibertat per a jugar si les cartes de sortida són nefastes i ningú no ens explica les regles del joc.
Tot impuls igualitari porta implícit, però, el risc de la mediocritat. Una igualació pel mínim comú denominador que resulta gairebé inevitable en l’impuls d’uns estàndards per al global de la ciutadania. Ara bé, resulta indispensable per al creixement i l’evolució de la societat que la mediocritat no acabi amb l’excel·lència, amb el dret de tots a arribar al fons del propi potencial. Al cap i a la fi, és l’excel·lència d’uns pocs el que apuja, generació rere generació, el nivell de la inevitable mediocritat general. És l’excel·lència que alimenta el motor del progrés i el canvi en positiu.
Enlloc com en l’ensenyament, de l’escola a la universitat, es fa tan evident el perill que la mediocritat acabi amb l’excel·lència. L’extensió de l’educació obligatòria fins als setze anys i l’accés massiu a la universitat han de celebrar-se com a consecucions importants del país. Una societat que aspira a una ciutadania activa i responsable en una economia avançada i vibrant, necessita aquesta expansió de l’ensenyament a tots nivells. El que no ens podem permetre, és que el sistema s’ennuegui i caigui en l’adotzenament i la mediocritat més absoluta, pervertint la pròpia raó de ser de l’extensió generalitzada de l’accés a l’educació. El nen que no podrà aprendre a redactar correctament perquè l’aula s’entreté en les faltes més bàsiques i el futur llicenciat que s’ofega entre la indolència de companys i professors, es mereixen alguna cosa millor.
La igualtat no pot ignorar la diferència. Potser va sent hora d’incorporar un corol·lari al vell adagi marxista que sentència: “de cadascú segons les capacitats, a cadascú segons les necessitats”, exigint per a cadascú, també, segons les seves capacitats. No només les necessitats generen exigències, també les capacitats demanen poder aprofundir en el potencial d’excel·lència de cadascú. En última instància, acaba essent en benefici de tots.
.
.
.
2 comentaris:
El conflicte del que parles existeix nomes perque hi ha qui te una aversio a la diferencia, i prou. La igualtat d'oportunitats es compatible amb l'excel.lencia si acceptem que alguns aprofitaran les oportunitats i altres no.
Per exemple, jo no barrejaria donar una educacio basica(que segurament acaba abans dels 16 anys, per cert) amb la universitat: l'educacio superior no es una oportunitat mes sino el desenvolupament de qui ha aprofitat aquestes oportunitats.
ra,
Coincidim. Cosa gens estranya.
Per tal que es puguin aprofitar al màxim les oportunitats, cal donar recorregut. En ensenyament probablement hauríem de parlar de programes avançats, classes específiques i més exigència a aquelles que més donen. No estic segur que això s'estigui fent.
Estem d'acord que la universitat no pot ser una prolongació cutre del batxillerat com passa ara en alguns casos. Era important universalitzar l'accés a la universitat i potser ens hem passat de frenada. El cert és que el món d'avui ens demana una societat més formada, però a la universitat no s'hi hauria d'arribar sense una certa inquietud.
Sobre l'educació obligatòria fins als 16 anys. L'argument és el mateix a que feia referència unes línies més amunt. La societat i l'economia d'avui i demà exigeix un nívell formatiu més alt. Em quedo amb un comentari d'en Salvador Cardús que deia... i on posem el límit? Als catorze? Als dotze? El problema no és l'edat sinó el sistema en que s'enquadra l'ensenyament.
Gràcies,
Marc Arza
Publica un comentari a l'entrada