Economia, empresa i victimisme

(...) fer-nos disputar un combat de boxa amb una
mà lligada a l’esquena, contra un adversari que
lluita amb totes dues i que ens atonyina; i en
acabar s’acosta un fals amic amb aire compadit
i paternal a dir-nos: “És que no en saps”.

Jordi Pujol
“Dels Turons a l’Altra Banda del Riu” (1961)

No hi ha victimisme sense víctimes,

no s'és víctima quan es planta cara.

Del Memorial de Greuges a l’OPA sobre Endesa, és evident que també en l’economia i l’empresa els catalans juguem tot sovint en camp contrari. És ben cert que els únics responsables de superar aquest desavantatge som nosaltres mateixos, uns obstacles que tradicionalment s’ha vençut amb creativitat, ambició i feina, tones de feina. Seria absurd, però, no adonar-nos de la mà que duem lligada a l’esquena. Conèixer la realitat de l’ofensiva de dominació, també econòmica, que hi ha sobre Catalunya no és una excusa per al victimisme sinó un argument per a plantar cara amb estratègies guanyadores. Res més lluny de l’esperit catalanista que la indefensió i la passivitat que defineixen la víctima.

La manca de grans empreses d’arrel catalana és, en part, conseqüència d’alguns trets psicològics del país. De l’individualisme, d’un model econòmic bastit entorn el capital familiar, de la desconfiança envers la borsa i la pèrdua de control. Aquestes són, però, mancances compartides amb països del nostre entorn com ara Itàlia, França o la mateixa Espanya. Mancances que no han evitat que aquests països siguin seu d’un nombre important de grans empreses amb un denominador comú, el paper central de l’estat en la seva creació, creixement o consolidació. Com demostra el professor Tremosa a l’Empresa catalana en l’Economia globlal, a l’Europa que ha fet del segle XX el segle de l’intervencionisme, sense el rol còmplice de l’estat és gairebé impossible aixecar grans empreses internacionals. Sense Repsol, Telefònica, Endesa o Iberia, la borsa de Madrid s’assemblaria molt a la de València.

El cas de Fecsa, citat fa pocs dies pel president del Cercle d’Economia, resulta paradigmàtic tal i com l’explica en Francesc Cabana al llibre Madrid i el centralisme. “Era (l’empresa Fecsa) la més important de Catalunya (...) tenia problemes financers (...) compartits per totes les empreses elèctriques espanyoles amb l’excepció de la pública ENDESA. (...) Com en el cas dels bancs catalans, la caiguda de FECSA va ser aprofitada per a dissenyar un nou mapa dels productors d’electricitat a Espanya. (...) el capital de FECSA fou repartit entre ENDESA-ENHER – empreses públiques- i les privades espanyoles que tenien els mateixos problemes dels quals s’acusava FECSA.” Sense el suport de l’estat, més aviat tot el contrari, l’economia catalana va perdre el control d’una de les seves grans empreses. Uns anys més tard, quan l’empresariat català, via Gas Natural –La Caixa-, fa un intent de prendre el control d’Endesa i recuperar allò perdut, la oposició dels poders de l’estat és frontal. Seguint la màxima “antes catalana que alemana” s’aconsegueix impedir l'OPA de Gas Natural, tot hipotecant pel camí el futur del mercat energètic espanyol.

No hi ha victimisme sense víctimes, no s'es víctima quan es planta cara. Quan l'estat juga a foradar els fonaments de la nostra economia, La Caixa podria ser-ne la propera victima, el primer a fer és no ignorar la ofensiva. A partir d'aquí toca fer feina, tones de feina.
.