Quan el catalanisme no té cintura, qui es trenca és el país.
Forçat a jugar sempre en camp contrari, la posició política del catalanisme a l’estat és d’una gran feblesa. El desequilibri demogràfic, combinat amb l’estructura constitucional i la manca d’autèntics mecanismes de poder, deixen Catalunya en una situació de precarietat constant. En aquest context, l’única arma de pes en mans del nacionalisme català és la pulsió caïnita dels propis polítics espanyols. Només amb la força de l’odi del PP contra el PSOE, del PSOE contra el PP, es pot anar fent forat a la paret gruixuda que barra totes les aspiracions del país.
Estigmatitzant la dreta espanyola, atiant el pànic a l’espanyolisme sense complexos del PP, el catalanisme ha col·laborat a fer bo l’espanyolisme amb vaselina del PSOE. Tot plegat, oblidant que quan no hi ha equivalència entre el PP i el PSOE, quan el diàleg només és possible amb l’esquerra espanyola, es perd l’única estratègia guanyadora a que podem aspirar ara per ara. Quan els vots del catalanisme només poden ser per al PSOE, aquests vots perden tot el seu sentit i tot el seu poder. Quin poder de negociació es pot tenir quan no hi ha alternativa possible? Fins i tot acceptant que el catalanisme del PSC és autèntic, la seva capacitat de pressió i exigència davant del PSOE és nul·la quan els socialistes catalans no tenen res a aportar. Amb aquestes regles, el PSOE no pot perdre a Catalunya i per tant tampoc no hi té res a guanyar.
La política del sobiranisme a Madrid és política internacional, un joc que forçosament cal plantejar en clau pragmàtica i no ideològica. Si CiU va ser capaç de pactar amb el PSOE de la LOAPA, Banca Catalana i l’AVE a Sevilla, el catalanisme d’avui ha de poder, amb tota l’enemistat i la mala llet que calgui, pactar amb la dreta espanyola quan sigui beneficiós per al país. Mentre no siguem capaços de sortir del joc espanyol, aquesta és l’única estratègia possible par al país. Mentre el PSOE no sigui vist com el que és, un PP d’esquerres, Catalunya serà esclava del PSOE. Esclava de l’estat.
*Post ja publicat a l'Olla de Grills el passat 18 de novembre de 2007
2 comentaris:
Un comentari inapel·lable. És una veritat com un temple. L'anàlisi és impecable: mentre el papus estigui amb el PP, el PSOE té autopista garantida cap a l'eternitat i el despotisme "sui gèneris"
No sembla que el congrés del PSC d'aquest cap de setmana hagi marcat massa distancies amb el PSEO. Bé, cap!
Tenim mala peça al teler!
Salut,
Marc
Publica un comentari a l'entrada