dijous, de març 08, 2007

Espanya: transició o armistici?


Espanya va passar el segle XIX i bona part del XX concentrada en el conflicte intern. Dues espanyes amb visions enfrontades de l’exèrcit, l’església, la nació, la classe obrera, la monarquia o la democràcia. Rere el trauma de la guerra civil, el progrés econòmic compartit i la fi del franquisme van ajudar a tancar moltes de les grans qüestions obertes entre la dreta i l’esquerra, consolidant una democràcia incipient que confirmava, en aparença, un autèntic canvi d’etapa per a la política de l’estat.

Tres dècades després, la facilitat amb que es reobren les ferides polítiques espanyoles obliguen a una lectura diferent de la història. La transició a la democràcia no va ser un exercici de concòrdia sinó un armistici forçat per l’empat tècnic a banda i banda. Arreu de l’estat espanyol s’han consolidat relats divergents sobre la història recent i els consensos polítics elementals. Només cal comparar els nomenclàtors d’Àvila i Girona per veure fins a quin punt la democràcia ha consolidat dues transicions paral·leles amb pocs elements en comú.

Hi ha d’altres lectures menys historicistes sobre el recuperat acarnissament polític espanyol, en paral·lel a les “culture wars” que centren la política nord-americana, però porten a conclusions similars. Tot i la centralitat política de la majoria del cens electoral, la creixent abstenció porta la batalla pels vots als extrems de l’arc polític. Un escenari que fa pensar, a mitjà termini, en un enquistament de la política del xoc frontal i la guerra oberta.

Des de Catalunya, on el consens i l’acord sobre les línies mestres de l’edifici polític són majoritaris, caldria fer un esforç per evitar ser arma d'atac i defensa en una picabaralla aliena. Insistint en l'esforç per a distanciar-se de l’aldarull polític espanyol i evitant caure en la confusió que porta a considerar l’enemic de l’enemic com un autèntic amic desinteressat.

7 comentaris:

indigenes ha dit...

És difícil "distanciar-se de l’aldarull polític espanyol" quan els referents mediàtics (especialment als mitjans de la CCRTV) i nacionals dels nostres governants són espanyols. Polònia inclosa.

Romaní de Mata ha dit...

vulguem o no vulguem en tenen agafats i no ens en podem despendre, pels segles dels segles, aquesta gent no sap ni vol entendre.

"Ells" s'encaparren en unificar en uniformitzar, i en fer lleis i més lleis del que no es pot uniformitzar, la pertanyença, el ser, pels segles dels segles.

Dav ha dit...

I creus que podem ser condescendents amb aquesta Espanya? Riure-li les gràcies? Fer com si res? Governar després amb el PP?

Narcís Sastre i Fulcarà ha dit...

Anem fent la nostra, que prou feina tenim. Fem el possible per emacipar-nos i deixar que es barallin entre ells, si és el que desitgen.

catalunya.ffw ha dit...

Indígenes,

Distanciar-se del soroll polític espanyol no vol dir ignorar-lo sinó evitar barrejar-s'hi.

La cassolada d'ahir a Barcelona és un bon exemple del que hauríem de fer. Tot i que ho sembli, aquesta no és la nostra guerra.

Romani,

Hi estem ficats, però portes endins.

Dav,

Ni condescendents ni simpàtics, exigents. Pactar amb el PP o el PSOE és bó o dolent segons el rèdit que en quedi.

Narcís,

Estem molt d'acord.

Gràcies a tots,
Marc

garmir ha dit...

Hola:
Cassolada? qué estem a Argentina?. El pp té dret a manifestar-se, a més aixó de la cassolada em sembla que ho van fer quatre gats, si s´hagués manifestat el PSoe segur que ningú hagués dit res.
CIU hauria d´apendre de certes maneres de movilitzar al personal d´altres partits, si no com pensen que guanyaran al tripartit? Si amb el que va ploure es va pasar de 46 a 48, imagineu-vos ara amb el Senyor Montilla que ho anestesia tot. Hi ha tripartit per estona , per desgràcia.

catalunya.ffw ha dit...

Garmir,

No m'agradaria veure aquesta estratègia de la tensió per la tensió a la política catalana. La política ha de facilitar i no perjudicar la vida ciutadana.

Gràcies,
Marc