Espanya: transició o armistici?

Espanya va passar el segle XIX i bona part del XX concentrada en el conflicte intern. Dues espanyes amb visions enfrontades de l’exèrcit, l’església, la nació, la classe obrera, la monarquia o la democràcia. Rere el trauma de la guerra civil, el progrés econòmic compartit i la fi del franquisme van ajudar a tancar moltes de les grans qüestions obertes entre la dreta i l’esquerra, consolidant una democràcia incipient que confirmava, en aparença, un autèntic canvi d’etapa per a la política de l’estat.

Tres dècades després, la facilitat amb que es reobren les ferides polítiques espanyoles obliguen a una lectura diferent de la història. La transició a la democràcia no va ser un exercici de concòrdia sinó un armistici forçat per l’empat tècnic a banda i banda. Arreu de l’estat espanyol s’han consolidat relats divergents sobre la història recent i els consensos polítics elementals. Només cal comparar els nomenclàtors d’Àvila i Girona per veure fins a quin punt la democràcia ha consolidat dues transicions paral·leles amb pocs elements en comú.

Hi ha d’altres lectures menys historicistes sobre el recuperat acarnissament polític espanyol, en paral·lel a les “culture wars” que centren la política nord-americana, però porten a conclusions similars. Tot i la centralitat política de la majoria del cens electoral, la creixent abstenció porta la batalla pels vots als extrems de l’arc polític. Un escenari que fa pensar, a mitjà termini, en un enquistament de la política del xoc frontal i la guerra oberta.

Des de Catalunya, on el consens i l’acord sobre les línies mestres de l’edifici polític són majoritaris, caldria fer un esforç per evitar ser arma d'atac i defensa en una picabaralla aliena. Insistint en l'esforç per a distanciar-se de l’aldarull polític espanyol i evitant caure en la confusió que porta a considerar l’enemic de l’enemic com un autèntic amic desinteressat.