Tot just fa unes setmanes, es rebia amb preocupació generalitzada una notícia entorn a la vocació funcionarial dels universitaris catalans. Deixant de banda el fet que la informació es basava purament en sensacions i opinions poc contrastades, podem fer l'esforç de considerar-la ajustada. La qüestió és de gran importància si tenim en compte que el nostre sistema econòmic basa el seu creixement en la capacitat emprenedora i necessita la força creadora del jovent més format. L’aspiració d’entrada a l’administració d’una bona part dels llicenciats catalans podria veure’s, doncs, com un símptoma de falta d’ambició i decadència col·lectiva.
Ara bé, una mirada atenta a la qüestió, fa evident un desequilibri en favor de l’administració pública que justifica abastament les preferències dels universitaris catalans. A tot l’estat, Catalunya inclosa, la construcció d’una administració pública moderna ha anat lligada a la consolidació d’una doble categoria laboral.
Una doble categoria laboral que traça una divisió profunda entre els empleats del sector privat i tots aquells que desenvolupen la vida professional sota el paraigua de l’administració. Aquest doble estàndard en drets i deures va més enllà de la seguretat vitalícia garantida als funcionaris, justificada per protegir la intromissió política i donar estabilitat a l’administració pública. És en les condicions salarials i els beneficis socials on aquesta discriminació es fa més evident. No només els sous en determinades categories són totalment fora de mercat, sinó que es garanteixen beneficis com el permís de paternitat, que no es fan extensius al sector privat.
La ironia rere aquest privilegis dels empleats públics rau en el fet que es paguen principalment amb les contribucions d’aquells que no les gaudeixen. Així doncs, no és estrany que els llicenciats catalans facin una mirada a les seves opcions professionals i tardin poc a decidir-se per l’administració.
Ara bé, una mirada atenta a la qüestió, fa evident un desequilibri en favor de l’administració pública que justifica abastament les preferències dels universitaris catalans. A tot l’estat, Catalunya inclosa, la construcció d’una administració pública moderna ha anat lligada a la consolidació d’una doble categoria laboral.
Una doble categoria laboral que traça una divisió profunda entre els empleats del sector privat i tots aquells que desenvolupen la vida professional sota el paraigua de l’administració. Aquest doble estàndard en drets i deures va més enllà de la seguretat vitalícia garantida als funcionaris, justificada per protegir la intromissió política i donar estabilitat a l’administració pública. És en les condicions salarials i els beneficis socials on aquesta discriminació es fa més evident. No només els sous en determinades categories són totalment fora de mercat, sinó que es garanteixen beneficis com el permís de paternitat, que no es fan extensius al sector privat.
La ironia rere aquest privilegis dels empleats públics rau en el fet que es paguen principalment amb les contribucions d’aquells que no les gaudeixen. Així doncs, no és estrany que els llicenciats catalans facin una mirada a les seves opcions professionals i tardin poc a decidir-se per l’administració.
8 comentaris:
Penso que hi ha altres factors que impulsen els titulats universitaris (i a la resta) a aspirar a funcionari públic. A l'hora de comprar un pis i fer front a hipoteques sobre preus desorbitats, la garantia d'un salari fix i etern pesa molt. La inestabilitat del sector privat és notable i espanta: deslocalitzacions, fallida empresarial... I la possibilitat dels "emprenedors" (que poc m'agrada aquesta paraula) està limitada per les pegues que l'administració posa a les petites empreses, més enllà dels crèdits que es piguin assolir al moment de la creació. El funcionament del dia a dia fa que el petit empresari tingui un notable desvanatatge respecte les grans companyies, tant mimades per les administracions: seguretat i higiene, protecció de dades, impost de societats (30% per una petita empresa, 35% per les grans), liquidació de l'IVA i altres impostos i taxes (progresivament complicat pels petits empresaris).
Tot plegat fa aspirar als universitaris (i als que no ho són) a ser funcionaris.
I a més, efectivament, les enormes avantages de tota mena: horari, permisos, vacances (30 dies anuals més 15 d'assumptes propis, més altres cosetes que van caient com ponts, permisos de maternitat, paternitat, malaltia, problemes familars...).
http://latramapolaca.blogspot.com/
Hola:
Si Catalunya tingués multinacionals o empreses grans que són les úniques que poden donar qualitat de vida al treball, els universitaris catalans voldrien anar, peró d´aixó té molta culpa els governs de CIU que van apostar per la empresa familiar o les Pymes, que es caracteritzen per treball precari o condicions draconianes a la feina. Amb Campions Nacionals d´empreses , amb nacionalisme económic i potenciant el capitalisme estil alemany o renà, això no hagués pasat, Catalunya es com l´anglaterra del Sud de Europa creix amb salaris de pobresa o inmigrants, és clar després , no m´estranya, els joves si volen qualitat a la feina , conciliar la vida laboral amb la familiar , només tenen la Admón Pública, a la resta opera el mercat salvatge, es com si haguessin ciutadans de primera (amb bones feines) i de segona (els de la Catalunya del 600 o mileuristes). Catalunya es precaritza , aixó si amb el aplaudiment dels apostols del mercat salvatge els IESE and Pompeu boys and girls. Ser funcionari, es l´ últim tren a la dignitat de molts catalans.
Marius,
La inestabilitat del sector privat espanta, però és el terreny de joc en que ens haurem de moure. No hi ha més trons que sortir a jugar i fer-ho bé. El que no pot ser és que l'administració amb els seus privilegis es vagi separant del sector privat i el debiliti, competint amb avantatge pels mateixos recursos humans.
Garmir,
A Catalunya la decisió de treballar amb les pimes es basa en fer de la necessitat virtut. No hi ha massa res més a fer.
La majoria d'analisis econòmics apunten a que l'emergència de gra empreses necessita la complicitat de l'estat, una complicitat amb la que l'empresa catalana no ha comptat. Les dues últimes opes intentades per Gas Natural i abortades pel poder econòmics madrileny en són bona prova.
El cert és que no comparteixo amb tu la necessitat de comptar amb grans empreses per aixecar un model econòmic ferm i de benestar compartit. Penso en el nord d'Italia i en els seus milers de mitjanes empreses punteres en sectors diversos.
Gracies a tots,
Marc
Gamir,
No crec que la "dignitat" del treballador depengui de les condicions de treball sino de fer la seva feina ben feta. La resta ve despres.
Segons la seva definicio, el classic funcionari dropo seria un treballador mes digne que el petit empresari sotmes als inconvenients del mercat lliure.
Per una altra part, la "gran empresa" no garanteix res. Avui dia a les grans empreses hi ha dues categories de treballadors: els antics, receptors de tota mena de privilegis i que, per aixo mateix, estan sent prejubilats a tota presa, i els nous, que tenen una vida prou mes dura. L'exemple classic seria La Caixa, pero n'hi ha mes. Senzillament, ningu regala res, ni els grans ni els petits. Nomes el govern es pot permetre regalar de tot, perque dispara amb polvora del rei.
Anònim,
La dignitat del treballador va més enllà de les condicions de treball, però aquestes són essencials. La precarietat salarial és només una part del problema, però no s'hi val a minimitzar-la. Al cap i a la fi la majoria dels treballadors treballen per un salari.
Pel que fa als teus comentaris sobre grans i petites empreses, coincideixo amb el que apuntes.
Gracies,
Marc
"Al cap i a la fi la majoria dels treballadors treballen per un salari.", escriu Catalunyaffw
Aquest es probablement un dels grans problemes del sistema actual. Tot esta muntat de manera que la unica compensacio del treball es el diner, aixo es el que vol l'empresari i aixo es el que finalment ha "comprat" el treballador. Pero la feina sempre havia estat quelcom de mes que uns calers per passar un mes de més. La feina definia la posicio social, donava al home un sentit de servei, de servir per a quelcom i de servir a algu, per exemple el seu pais. I ho veiem quan un treballador es reitava, i a desgrat de que seguia cobrant, perdia tot alicient. La feina i la funcio de cadascu en ella estructurava la societat. Ara, en ser el diner la unica compensacio i amb l'acomiadament sempre penjant al cap dels empleats com moderna espasa de Damocles, les societats han esdevingut grups heterogenis i sense estructura de gent disposada a qualsevol cosa pel grapadet de bitllets d'aquest mes, i cada vegada mes d'aquesta setmana. El poder n'esta content. El poble no ho tindria que estar, pero mentre el Barça guanyi la Champions League doncs ja en te prou
Anònim,
El salari no és ni molt menys tot el que el treball aporta a la persona, però si que n'és l'element central, allò que ho justifica.
El cert és que el teu comentari m'agafa ben preparat per què tot just a tres dies vaig acabar de llegir "The Corrosion of Character", l'obra d'en Richard Sennett sobre els canvis en el treball i les seves conseqüències socials.
No ha canviat el treball, ha canviat la societat i l'economia. No podem recuperar allò que ja no existeix, toca buscar respostes noves.
Gracies,
Marc
Publica un comentari a l'entrada