I si l’augment de robatoris en domicilis té alguna cosa a veure amb el fet d’haver oblidat el model de ciutat compacta, aixecant urbanitzacions extenses i d’impossible vigilància? No és lògic que els contribuents hagin de pagar el sobrecost de proveir serveis a la ciutat difusa. Si les urbanitzacions volen més seguretat poden pagar-se-la. Aiixò sí limitant-se a l’espai privat i deixant l’espai públic obert a la resta de ciutadans. Aquest debat no hauria de deslligar-se de la necessitat de recuperar un model de ciutat vertical i d’us intensiu, que limiti el trinxat del territori i abarateixi el transport i el proveïment de serveis. Qui vulgui viure a Hollywood que s’ho pagui.
I si l’augment de robatoris en domicilis té alguna cosa a veure amb el fet que una part desproporcionada dels bitllets de cinc cents euros emesos a Europa són a l’estat espanyol? Uns bitllets de cinc cents euros que recullen el diner negre generat per l’exuberància irracional del totxo i que es troben, en molts casos, en caixes fortes de particulars. És evident que hi ha qui necessita més protecció, però les institucions no poden condicionar el conjunt de la política de seguretat i justícia per protegir l’improtegible.
I si l’increment desmesurat de la sensació d’inseguretat té alguna cosa a veure amb la degradació dels mitjans de comunicació? Quan els diaris i telenotícies donen cobertura desmesurada al delicte buscant audiència, provoquen que l’alarma social es deslligui totalment de la inseguretat real. És irrellevant que la delinqüència augmenti o disminueixi, si els periodistes l’esbomben més enllà d’allò raonable, la inseguretat no decau mai. La llibertat d’expressió queda per damunt de les legítimes preocupacions sobre l’alarma social, però les institucions públiques tenen els recursos per presentar estadístiques fiables que demostrin l’abast real del problema i n’ajustin la resposta.
La seguretat no s’aconsegueix amb una major protecció que limiti la llibertat i posi en perill la cohesió social del país. No s’aconsegueix només lluitant contra el crim, sinó creant un entorn social, polític i econòmic que generi les condicions necessàries per a reduir al mínim la delinqüència. Una delinqüència que, en última instància, és el peatge que es paga per viure en societat.
6 comentaris:
Jo no recordo a la constitucio ni a cap llei que l'estat pugui passar de la seguretat de cap ciutada, tan si viu verticalment com si viu horitzontalment. Si l'estat passa de la seguretat dels ciutadans que no viuen "verticalment", es a dir, a les ciutats, aleshores es d'esperar que tambe renuncii als seus impostos, o al menys a la part que s'inverteix (o esmerça) en seguretat (els mil cosos de policia, per exemple). No s'hi val cobrar i despres no complir.
Tampoc diu la llei res sobre que l'estat estigui eximit de protegir la seguretat dels promotors i constructors (principals sospitosos de tenir diner negre, i efectivament victimes destacades de la plaga delinquencial que estem "fruint"). Tambe en aquest cas s'aplicaria la tecnica descrita mes amunt: si l'estat renuncia als seus deures, que renuncii tambe a cobrar-me per ells. I un petit comentari final: el que guarda a casa seva diners en grans quantitats es un perfecte capullo. Per a que s'han inventat les caixes de seguretat dels bancs?
"La seguretat no s'aconsegueix amb una major proteccio que limiti la llibertat i posi en perill la cohesio social ..." I si que s'aconsegueix limitant la llibertat de la gent a viure on vulguin i es dediquin a la promocio immobiliaria si els ve de gust? Per una altra banda, identificar la cohesio social amb la "verticalitat" de la edificacio es un sofisma. La majoria dels que vivim en un pis amb prou feines coneixem els nostres veins de repla. Perque sera que l'esquerra te un concepte de la organitzacio social que es sembla tant a la organitzacio del ramat: sobretot tenir-nos ben estabulats.
Potser si que si tots fossim rics no hi hauria robatoris, tot i que em sembla que seguirien havent-hi violacions, segrestos amb finalitats morboses, pallisses gratuites, etc pero ves, aixo seria Xauxa, i no es el cas.
Hola! un bloc realment interessant. Gràcies per la informació.
Robert
Anònim,
És curiosa la fal•lera per enquadrar ideològicament. Jo em considero liberal, situat entre el liberalisme britànic i el radicalisme italià, lluny del que serien els postulats clàssics i arnats de part de la nostra esquerra. Crec que si fas una lectura de posts anteriors del bloc hi trobaràs opinions en aquesta línia i que per tant no s’hi val a penjar etiquetes tan a la valenta.
L’estat té el deure de protegir la seguretat de tots els ciutadans, visquin on visquin i sigui quin sigui el seu nivell de renda. Els arguments del meu post volien fer un cop d’ull als fonaments de la seguretat i l’alarma social. L’estat proveeix uns serveis bàsics de seguretat, però aquells que per situació geogràfica o econòmica necessiten un plus, se l’han de pagar. Ho mantinc. Anant a l’extrem, no podem tenir un cos de policia que vigili totes les masies aïllades del país, oi?
La seguretat s’aconsegueix posant les bases d’un entorn segur. No hi ha política de seguretat sense política de justícia. I per tornar a la qüestió original de les càmeres i els controls, val la pena citar Benjamin Franklin amb allò de “qui vulgui renunciar a la llibertat per aconseguir seguretat, acabarà per perdre l’una i l’altra”.
Robert,
Estàs convidat a passar i comentar sempre que vulguis.
Gracies a tots,
Marc
Unes reflexions molt interessants, cal dir però que el model de ciutat que es proposa, per exemple, ve donat per promocions i modes que incideixen directament en la gent, malauradament els debats seriosos sobre el tema no sovintegen y darrerament cadascú es manifesta quan li toquen el voraviu a prop de casa, però no hi ha massa consciència col·lectiva, que diuen.
Marc, era immaginable (i no per raons ideologiques, que sempre, qui sap com, la gent en trova) que els teus post sobre la bunkeritzacio m'agradessin molt (i no m'han sorpres massa, de tu em sorprenen altres tipos de posts, diria). Em trovo totalment d'acord amb el primer, en particular!
Una abracada,
M.
Júlia,
Hi ha països amb restriccions molt clares sobre com i on es pot construïr, així s'evita el desgavell que comentes.
Sobre l'absència de consciència col.lectiva i les seves conseqüències, la resposta és lideratge. Un lideratge de govern que tiri endavant projectes necessaris encara que no siguin ben rebuts (acceptant-ne les conseqüències) i parant-ne d'altres tot i que puguin ser demanats per alguns sectors. Vaja, tenir criteri!
Marco,
M'alegro que estem d'acord, però del que tinc ganes és de saber quins posts t'han sorprès i per què.
Gracies a tots,
Marc
Publica un comentari a l'entrada