Si bé és evident que la densitat cívica d’un país és una de les parets mestres del progrés econòmic i social, no n’hi ha prou amb bona voluntat i declaracions de principis per a gaudir d’una societat civil desperta i creadora. Més enllà de la pròpia existència de teixit associatiu, aquest ha de comptar amb actituds i projectes que consolidin els valors d’independència, transversalitat i dinamisme que són a la base d'una aportació positiva de la societat civil.
A Catalunya l’esperit associatiu és un dels mites del país, una nació sense estat que s’ha fet al marge de la política durant bona part de l’època moderna. Amb la tímida recuperació institucional, encara no fa trenta anys, el país s’emborratxa d’estatisme i perd bona part de la seva densitat cívica. Una pèrdua que arriba tot just quan la força creadora de la ciutadania, al marge de les institucions públiques, esdevé clau per al futur immediat.
El cert és que Catalunya continua comptant amb nombrosos casals, associacions i organitzacions de tota mena, però massa sovint es tracta d’una societat civil profundament mediatitzada per l'hàbit al finançament públic que n’ha viciat l’esperit original. Un país dinàmic que aspiri als beneficis autèntics de l’alta densitat cívica, necessita un teixit associatiu recolzat sobre patrocinis privats. Que siguin els propis ciutadans i les empreses del país els protagonistes de les iniciatives, lluny de la perversió que s’amaga rere algunes concessions de fons públics.
Aquesta no és una tasca senzilla. però no s’hi val a enganyar-se prenent com a societat civil bona part del que tenim avui. És necessari recuperar l’esperit ciutadà autònom i independent, aixecat sobre patrocinis privats i l’esforç individual, si aspirem a continuar l’impuls creador que va esculpir el millor del país que ens ha arribat a les mans.
A Catalunya l’esperit associatiu és un dels mites del país, una nació sense estat que s’ha fet al marge de la política durant bona part de l’època moderna. Amb la tímida recuperació institucional, encara no fa trenta anys, el país s’emborratxa d’estatisme i perd bona part de la seva densitat cívica. Una pèrdua que arriba tot just quan la força creadora de la ciutadania, al marge de les institucions públiques, esdevé clau per al futur immediat.
El cert és que Catalunya continua comptant amb nombrosos casals, associacions i organitzacions de tota mena, però massa sovint es tracta d’una societat civil profundament mediatitzada per l'hàbit al finançament públic que n’ha viciat l’esperit original. Un país dinàmic que aspiri als beneficis autèntics de l’alta densitat cívica, necessita un teixit associatiu recolzat sobre patrocinis privats. Que siguin els propis ciutadans i les empreses del país els protagonistes de les iniciatives, lluny de la perversió que s’amaga rere algunes concessions de fons públics.
Aquesta no és una tasca senzilla. però no s’hi val a enganyar-se prenent com a societat civil bona part del que tenim avui. És necessari recuperar l’esperit ciutadà autònom i independent, aixecat sobre patrocinis privats i l’esforç individual, si aspirem a continuar l’impuls creador que va esculpir el millor del país que ens ha arribat a les mans.
12 comentaris:
Potser el problema de fons és que el que és feble és el teixit empresarial. Per tant, la majoria d'aquestes entitats es veuen obligades a caure en la perversitat de la subvenció, o sigui el primer pas per tenir la "societat civil orgànica" que patim actualment.
david, no estic d'acord. El problema és de mandra i del convenciment que tot ha de ser gratis, per qui s'associa i per les empreses.
Òbviament hi ha una part del que comentes, però tampoc podem demanar que un autònom al qui amb prou feines li quadren els comptes faci filantropia. El teixit empresarial que tenim actualment és molt feble: o som la sucursal d'altres (grans empreses), o és massa petit perquè puguin llençar-se a fer patrocinis.
Als USA hi ha multitut d'associacions de tota mena que viuen senzillament de les quotes dels socis, sense "injeccions" de les institucions ni de les empreses, que no fan res de gratis encara que ho sembli.
El problema a la Catalunya d'ara és la mandra: es mes facil esperar el mana de les institucions que sortir a fitxar socis. Es el mateix que si hom te un negoci i cal escollir entre tenir un client unic molt gran, encara que una mica terbol, o molts de petits. Nomes es la llei del minim esforç, que pesa mes que l'afany de llibertat. En fi, que es pot esperar d'un pais on fins i tot les ONG (Organitzacions No Governamentals) viuen del diner del govern?
David,
No crec que hi tingui res a veure. Nosaltres no tenim un teixit empresarial feble, sinó plè d'empreses petites, cosa ben diferent. No tinc la sensació que les poques empreses grans que hi ha al país rebin massa propostes de patrocini, ni tan sols ara que sona tant això de la responsabilitat social corporativa.
Esparver,
Aquest és un dèficit clar. No cal anar a buscar empreses per a patrocinar, hi ha molt a fer des de la pròpia butxaca.
David,
I per què no? Hi ha molta feina a fer que només demana temps i quatre quartos.
Rovi,
Estem força d'acord, però no n'hi ha prou amb la queixa. Els que pensem que el país està adormit tenim la doble responsabilitat de fer allò que d'altrs no fan. Ensenyar amb l'exemple, vaja!
Gracies a tots,
Marc
catalunya.ffw, fa algun temps vaig intentar aixecar un organisme a imatge de la ACLU (American Civil Liberties Union), mantingut a base de donacions i quotes de particulars, que s'ocupes de la defensa juridica de tots els agreujats per fer servir la llengua catalana o pel fet de ser catalans (com ara mateix, la metgessa del Prat, alguns turistes catalans que han estat insultats i fins i tot fets fora a restaurants de la Castella profunda, el pobre noi assassinat a Berga ... no son casos el que manca). Vaig intentar que la Comissio de Drets Humans (o algo aixi) del Col·legi d'Advocats em rebes per demanar la seva assistencia legal en la constitucio de la organitzacio. No vaig rebre cap resposta. No crec que hagues passat el mateix si jo hagues estat un negre o un transvestit despedit de la feina.
I es que per la progressia que mana a les universitats i als organismes colegials (metges, advocats, etc) els catalans no som plat de bon gust. Queda millor defensar negres i transvestits, en canvi defensar catalans els pot dur problemes a la seva estimada Espanya.
hola em sabut de tu i et posem als nostres blogs preferits
http://telamamaria.blogspot.com/
Marc,
Hi té força a veure. Les grans empreses que hi ha a Catalunya o bé són meres sucursals, teledirigides des d'un altre lloc, o bé són entitats parapúbliques. D'empreses d'una certa entitat n'hi ha quatre i una d'elles està a la venda (Caprabo). La resta, empreses petites, microempreses i autònoms, que amb prou feines arriben a final de mes. Demanar-los a més que siguin ells els qui hagin de tirar endavant el carro de la societat civil, deixant-hi hores i diners, em sembla utòpic.
De totes maneres, i en això sí que hi estic d'acord, sobren polítics i "societat civil orgànica".
Rovi,
Doncs això és el que cal, iniciatives com aqueta i mil d'altres. I no desanimar-se per un país que de vegades acompanya poc.
Felicitats i torna-hi!
Té la mà Maria,
Gracies pel link. És bó de veure que la catosfera reusenca s'anima cada cop més.
David,
No tot són grans despeses i projectes enormes. Hi ha moltes iniciatives que no demanen diners i que persones individuals poden tirar endavant. El tic d'anar a buscar la subvenció no depèn d'això. Ara, és veritat que només les grans/grans empreses tenen programes organitzats d'acció social, i això si que no ho tenim.
Gracies a tots,
Marc
David, jo diria que no tens un quadre gaire clar de les empreses radicades a Catalunya. Hi ha centrals (per Espanya i fins i tot pel sud d'Europa com es el cas de Pepsico) de multinacionals com Unilever, Sara Lee, Pepsico, Purina, ... Aixo no vol dir que tinguin que ser necessariament generoses per "haberlas, haylas".
Tampoc es cert que les empreses mitjanes arribin necessariament amb problemes a cap de mes. Hi ha de tot, i jo no conec a cap amo d'una empreseta d'aquestes que no tingui de tot (cotxe gros per ell, un 4x4 per la dona, la nena estudiant a Suissa, xalet a la costa, un altre a Viella, etc).
A Madrid les empreses hi aboquen mes, pero ho fan en exposicions de prestigi, edificis espectaculars, ... no en obres socials de cap mena. En aquest sentit es igual que aqui, on totes les associacions, tant les utils com les que son nomes el modus vivendi d'algun espabilat, esperen passivament el maná del govern.
Ni a Madrid ni a Barna es el diner el problema sino la manca de costum de pagar per res. El govern ens ha fet creure que aqui tot es gratis total (amb el diner dels impostos), i ens ho hem cregut.
Rovi,
Entre ser la seu i ser la sucursal hi ha la mateixa diferència entre ser l'empresari (encara que siguis autònom) i ser un empleat per compte d'altri. És a dir, totes aquestes sucursals que m'has citat com a molt podran donar unes mostres de producte (que les faran passar com a despeses de promoció) o patrocinar el concurs infantil de contes de la localitat (i així compleixen amb la RSC). Molt difícilment podran fer mecenatges que superin una certa quantitat, ja que llavors hauran de reenviar la proposta a la central i llavors no hi haurà apel·lació patriòtica que valgui, sinò una pura i dura anàlisi cost-benefici. I, tenint en compte que no tenim la millor legislació fiscal per afavorir el mecenatge, crec que no ens faran massa cas.
De totes maneres, i com molt bé dius, el problema és estructural, degut en bona part amb l'estatització de la vida social, però també amb per la incapacitat de fer una associacionisme atractiu i que generi valor (no només monetari) a qui vulgui associar-se.
Rovi,
Estem d'acord, però és interessant el que explica en David al seu bloc.
Gracies,
Marc
Publica un comentari a l'entrada