dimarts, de novembre 11, 2008

Contra The Economist. Manfestació davant El Corte Inglés.


Gibraltar era la gran excusa del franquisme. Quan la situació política feia necessari el recurs a l'enemic exterior els britànics eren un recurs habitual. Fins i tot corre la brama de que el nacionalisme espanyol més primari havia arribat a manifestar-se davant El Corte Inglés. Una protesta absurda que dóna la talla de l'Espanya de l'època.

La darrera edició del setmanari liberal anglès The Economist, dedica un magnífic reportatge especial a Espanya amb el títol “The party is over”. La revista retrata el final del model espanyol aixecat sobre el totxo i la immigració, dubta de la capacitat del govern Zapatero per a donar-hi resposta i repassa els principals reptes econòmics, polítics i socials de l'estat. Uns reptes entre els que destaca la qüestió territorial i on s'escriu tot just mitjà pàgina sobre Catalunya. Allà, en poques línies, es descriuen les dificultats d'una Espanya amb 17 autonomies que han multiplicat la despesa pública tot donant espai a cacics polítics com els dos Manuels, Chaves i Fraga i, sí, també s'hi cita el President Pujol.

La reacció irada a les crítiques de The Economist és un senyal pèssim. Un indici preocupant de l'actual estat d'esperit dels catalans i el seu govern. El corresponsal a Madrid de la revista ha fet una bona labor d'investigació i acaba escrivint un article correcte amb una visió molt centralista. No veu clara la tensió centrípeta dels nacionalistes perifèrics. No li agrada la immersió lingüística que es pràctica a Catalunya. Pensa que els vint-i-tres anys de govern convergent no van ser perfectes (Àngela Maria!). Tant fina tenim la pell tots plegats que la Generalitat gosa fer “casus belli” d'un article periodístic per acabar presentant una queixa formal a través del seu representant al Regne Unit? A quina mena de periodisme mesell estan acostumats aquesta gent?

Fer el ridícul Catalunya endins és enutjós. Fer el ridícul Catalunya enfora perjudica la imatge del país i complica la nostra credibilitat futura. El segell de la Generalitat i el cotxe oficial poden maquillar-ho, però la queixa enviada ahir a The Economist és una còpia posada al dia de les manifestacions franquistes davant el Corte Inglés.

Ser català ja era prou difícil sense haver de passar vergonya aliena pel propi govern.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Això és el que passa sempre: cortina de fum!
*Que hi ha crisi?, parlem del que diu l'Economist.
*Que es descobreix l'assumpte cotxe "tunning" de'n Benach?, parlem del que diu l'Economist.
*Que surten als mitjans les (escandaloses) quantitats de diners públics que es donen a institucions esbiaixades per a potenciar (encara més?) el català?, parlem del que diu l'Economist.
*Que es donen dades de les empreses que volen marxar de Catalunya (o no instal.lar-se)perquè no volen passar per l'aro de les exigències d'una Generalitat cada cop més radicalitzada per la tirania del nacionalisme?, parlem del que diu l'Economist.
*...

Un cop més, els mitjans de comunicació catalans, per cert, tots tallats pel mateix patró nacionalista,i, especialment el govern català, volen fer creure'ns als catalans que a fora ens tenen mania.
I jo em pregunto: com pot ser que ens tinguin mania a tot arreu? Suposo que alguna culpa tindrem, com per exemple, votar a qui ens governa. O no.
JUAN

catalunya.ffw ha dit...

És possible que el sarau amb The Economist sigui una cortina de fum enmig de l'ERO de Nissan i la vaga de mestres. En tot cas, hem fet el ridicul ben fet.

Ara, crec que barrejar-hi les subvencions a la promoció de la llengua i la "tirania" del nacionalisme és pixar fora de test. En primer lloc per què les partides dedicades a llengua, cultura i promoció exterior son una part ínfima del pressupost de la Generalitat. També caldria afegir que aquests números no passaven en els governs Pujol i que CIU s'ha distanciat de l'actitud del govern. I si no m'erro tant el President Pujol com CIU son ben nacionalistes.

Gràcies i fins aviat,
Marc Arza

Anònim ha dit...

Juan, on em vaig enterar del xou de l'Economist va ser a La Vanguardia. Crec que és dificil qualificar aquest diari de nacionalista; en tot cas, si ho és, serà més aviat nacionalista espanyol...
la generalitat ha fet el ridícul, però em sembla que justament ets tu qui aprofita una ingerència impròpia de la Generalitat per relacionar-ho amb el nacionalisme català com el gran mal d'aquest país. En definitiva, denuncies una actitud i et comportes igual.
Josep

Anònim ha dit...

Josep,
em fa molta gràcia que pensis que jo em comporto de la mateixa manera.
Jo sóc català. Visc i treballo a Catalunya. M'agrada la llengua catalana, les costums i el caràcter del català, etc. però per molt extrany que sembli, respecto a les persones que viuen a Catalunya i que, en primer lloc, se senten espanyoles. Quan dic que les respecto em refereixo a que no penso en elles com "xarnegues" o incultes, i els hi parlo en castellà, doncs jo tinc la gran sort de tenir dos llengües maternes, el català, i el castellà. Quan penso en el franquisme (persecució de la llengua catalana), tant odiós, no el trobo tant llunyà de les actituds actuals. I per cert, quin sentit té que per poder ser funcionari s'exigeixi un títol oficial de català, i que el president de la Generalitat no sàpiga parlar ni el català ni el castellà?
Això sí, anem obrint embaixades pel germà Apel.les i companyia. És un bon exemple de contenció de despesa i de solidaritat amb les persones que, en moments com aquests, consideren que aquestes embaixades els ajudarà a superar la crisi actual.

Salutacions.

catalunya.ffw ha dit...

Juan,

Tot i que interpel.les al Josep directament, aprofito a respondre jo també. Per alguna cosa és el meu bloc.

Jo soc català i sobiranista però t'asseguro que considero tan compatriotes meus els catalans sobiranistes, com els catalans-espanyols i els catalans que tot just han arribat al país fa pocs mesos. Entre altres coses per què els meus avis van arribar a Catalunya fa seixanta anys i es van morir sense entendre el català. El meu pare, diguem que més aviat no vota nacionalista i i jo m'he fet un fart de passar estius a Navarra. Però el més important és que fa gairebé vint anys que em passejo pels ambients (associacions, partits, moviments) nacionalistes i mai no hi he trobat ni una sola actitud excloent. Cap ni una! De debò! La mateixa idea de país integrador que tinc jo, un català xarneguet, és la que he trobat de l'Artur Mas a en Carod, de l'Eliseu Climent a Pasqual Maragall, i en centenars i centenars de militants de base.

Dit això, deixa'm comentar que jo parlo en català gairebé sempre però per un motiu molt diferent al que tu apuntes. Ho faig per què jo tracto tots els catalsns igual. Vinguin d'on vinguin i parlin allò que parlin. Tots son la meva gent i m'hi dirigeixo en la meva llengua. ´

Insisteixo en que la promoció exterior de Catalunya (tant comercial com paradiplomàtica) és la xocolata del lloro del pressupost de la Generalitat. Una despesa que autonomies com Andalusia i regions com la Llombardia, també fan.

Per acabar, afegiré que el motiu d'aquest post sobre la polèmica del The Economist era justament assenyalar que opinions com les teves son tan legítimes com les de qualsevol altre català. Mentre es fací amb fidelitat (i devoció) pel país (per la societat catalana) les aportacions de tots han de ser benvingudes. I si un dia els catalans que penseu com tu imposeu la vostra raó per la força dels vots, ... doncs això! Però mentrestant la Catalunya que anem fent és la del catalanisme (força aigualidet!).

Una abraçada,
Marc Arza

Jaume ha dit...

Jo penso que el mal ve, entre altres coses, en no saber vendre'ns a l'exterior. Hauriem de teixir xarxes de complicitats arreu i intentar que mitjans de comunicació estrangers tinguessin corresponsals a Barcelona. Així no opinaran del que passa aqui en base al que publiquin els diaris de Madrid. És ben curiós que de l'únic que es parli sobre el reportatge és del que diu sobre Catalunya. Nosaltres ens hi encaparrem i els espanyols ho aprofiten per a desviar el tema i no parlar del nus de l'article que és el negre futur de l'economia espanyola. De fet, quanta gent s'ha llegit el famós reportatge i quanta n'opina?

Dani ha dit...

Solo un comentario, el articulo del Economist no lo firma el corresponsal en Espana (pues no tienen) como afirmas en tu post , sino Mike Reid, que es "editor para las Americas" en la revista. Podemos tomarlo como senial de imparcialidad o como senial de ignorancia por la distancia, pero lo que esta claro es que no es corresponsal en Madrid.
Saludos