dijous, de novembre 06, 2008

Crisi i estalvi, justos per pecadors


L'estalvi ha estat la gran víctima col·lateral dels darrers quinze anys d'exuberància irracional. Amb el tipus d'interès per sota la inflació van desaparèixer tots els incentius a diferir despesa i limitar l'endeutament. Financeres, bancs, caixes, comerços, agències de viatges i immobiliàries es van aliar per a empènyer els ciutadans a una carrera de consum sense fi.

Els jocs de mans monetaris van multiplicat el capital disponible i alguns economistes afirmaven que l'estalvi ja no era necessari, com si la màgia financera pogués multiplicar els diners sense cap efecte secundari. Però sense l'estabilitat que dóna l'estalvi privat, sense l'acumulació gradual que li és inherent, l'efecte bombolla ha acabat destruint bona part de la falsa riquesa creada en l'últim període expansiu.

Ara, quan la crisi arriba amb tota la duresa per a corregir els desequilibris del sistema, s'espera que siguin els estalviadors els que paguin la factura. El globus del consum, inflat de deute barat i sense garanties, ha acabat petant. El somni d'una economia sense estalvi s'ha esvaït i amenaça d'emportar-se amb la seva caiguda bona part dels sistema financer. Davnat d'aquesta situació hi dos camins a prendre, o bé s'assumeixen les responsabilitats, cauen alguns bancs, grans empreses fan fallida i es reconeixement que bona part del progrés dels últims anys, amb la consegüent revisió de valor, o es generen quantitats massives de diner no i es paga l'enorme factura pendent a base d'inflació.

No cal dir que l'opció escollida és la segona. Els estats ho pagaran tot: les pèrdues dels bancs, els forats al balanç de les grans empreses, les subvencions per a evitar acomiadaments, la compra de gegantí excés d'oferta al parc d'habitatge, l'estimul a l'obra pública, el nou deute públic,... Els estats ho pagaran tot però res no serà de franc. Els diners perdran valor i els únics a qui no es pot culpar d'aquesta catàstrofe, els estalviadors, en seran els principals perjudicats. Això deu ser allò que en diuen justícia social.
*

2 comentaris:

marius ha dit...

quina raó! Passa que els directius d'aquestes grans empreses que ara els hi taparem els forats tenen els telèfons de "palau" i allà els seus deutors (gent que els hi deu molt, sovint el càrrec - polític - que tenen). O penses que la condonació dels interessos del deute del PSC per part de la Caixa era un brindis al sol?

catalunya.ffw ha dit...

Marius,

Les grans preguntes. Per què el planificador es pensa que en sap més que el mercat? & Qui controla el controlador?

Gràcies,
Marc