dijous, de desembre 04, 2008

Xavier Bru de Sala: contra el mite de la unitat


En Xavier Bru de Sala publica un article interessant a la darrera edició de la revista El Temps. Un article que trenca amb el mite de la unitat catalana (catalanista?) i que acaba així: “Allò que els mouria (a l'estat) a considerar Catalunya amb respecte no passa per la unitat o la divisió, sinó per esdevenir més conseqüents, menys servils. Vaja, que, sense amenaces creïbles, no hi haurà encaix ni desencaix.”

Després d'anys de fer de Bolívar a Catalunya i de Bismarck a Espanya el nacionalisme hauria de canviar els papers per construïr Catalunya amb decisió bismarckiana fent de Bolívar Catalunya enfora. Com afirma el mestre Bru de Sala, a Madrid cal ser menys servils i més ferms, molt més ferms.
________________________________________

Article d'en Xavier Bru de Sala publicat a la revista El Temps (núm. 1277):

"No sempre convé mirar entre bambolines o rere el teló, en aquest teatre de la política. No és igual contemplar un decorat pel davant, a una certa distància i amb la il·luminació més adequada, que examinar-lo ben de prop, per totes bandes, palpar-lo, comprovar-ne la qualitat i –ara que aquest mot tan absurd com utòpic encara no ha passat completament de moda– la sostenibilitat. No és igual perquè, sense anar més lluny, es comprovaria que els decorats, si més no els tradicionals, no toquen de peus a terra encara que ho sembli per efecte òptic. Això passa amb la famosa i vistosa, encara que ningú no l’hagi vista mai de gaire a la vora –i menys en la realitat– unitat catalana."

"La unitat catalana se sol considerar com un factor operatiu però fràgil, una mena de voluntat general que els partits malmeten quan l’administren més al seu favor que segons l’interès general o del país. Com si diguéssim, una predisposició o disposició que opera tan enllà com li és possible, però que les febleses estructurals de la política catalana, en aliança amb la diversitat d’interessos partidistes, acaba sovint trencant. Per part meva, la considero un decorat. Queda molt bé, tant o més decorativa que la cúpula de Barceló, aquesta de l’entelèquia de l’aliança de civilitzacions, però no és de veritat. No ho ha estat mai. Encara vaig més enllà, sort en tenim. M’explico."

"De la consideració generalitzada, i sacralitzada, que com he dit no comparteixo, es deriva el mite de la invencibilitat de la unitat, quan en efecte es produeix. Ben al contrari, sostinc que no s’ha produït mai, si més no allà on ha de valer o fer-se valer, que és a Madrid. I si un dia s’arriba a produir, la unitat, s’hi faran el mateix panxó de riure que si hi anéssim dividits. I a sobre se’ns veurà el llautó de la ineficàcia d’anar-hi tots de bracet."

"Allò que els mouria a considerar Catalunya amb respecte no passa per la unitat o la divisió, sinó per esdevenir més conseqüents, menys servils. Vaja, que, sense amenaces creïbles, no hi haurà encaix ni desencaix."
*

4 comentaris:

Jesús Cardona ha dit...

Catalunya, tal com els països que han aconseguit grans progressos, ho han fet a partir d'un govern sòlid, hegemònic, un lider que dóna confiança i un gran suport social.

En aquest sentit, em sembla que Mas ho ha entès. Pacte Nacional amb ERC? Sòciovergència? No, la resposta és CiU i La Casa Gran.

Josep (sl) ha dit...

Realement un molt bon article. Desgraciadament la "sagrada unitat" sol ser l'excusa per no fer res o la manca d'aquesta és l'excusa pel fracàs estrepitós.
Com estem desunits hi ha inacció. Quan és al reves, molts fan servir la unitat per a no fer res i torpedinar als que volen fer coses. Acusant-los de trencar l'unitat.

Com el PSC amb la sentencia del constitucional.

Artur ha dit...

Probablement el que ens falta és dignitat. La dignitat, defensada a capa i espasa en moments difícils, és ara la gran oblidada. El relativisme moral, la deixadesa i la incúria que tenim per la nostra cultura, té, de retruc, el reflex en els nostres polítics, poc avesats al reconeixement de la dignitat i molt més "espavilats" quan es tracta d'arribar a "acords". El pactisme, el pragmatisme, són adequats quan les parts es mouen en entorns d'igualtat, però quan no és així, aquest pragmatisme esdevé, alguns cops, traïdoria.

catalunya.ffw ha dit...

Jesús,

Francament, tal com està el pati jo també firmaria per 56 escons convergents amb 12 per a ERC i PP. Un resultat que fes possible un govern en solitari.

Josep,

El PSC no destaca ni pel seu patriotisme ni per la seva vocació pel país, però a l'hora de teixir estratègies i embolicar la troca no els guanya ningú.

Artur,

El pragmatisme és bò, quan toca. Amb el pragmatisme passa com amb el peix al cove, pot ser una bona tàctica però resulta una pèssima estratègia.

Gràcies a tots,
Marc Arza