Pausa nadalenca

Pausa nadalenca. Proper post el dijous 7 de gener.

BON NADAL!

El vídeo del cap de setmana (X)

Hopenhagen i el rebut de la llum

Sant tornem-hi! Cada final d'any la mateixa cançó. L'estat està cansat de subvencionar les elèctriques amb càrrec al seu pressupost i la Comissió Nacional de l'Energia recomana autoritzar-les a pujar tarifes de cara al nou any. Una pujada entre el 14% i el 18%, com qui no vol la cosa. Una xifra considerable en temps de riquesa minvant. I és que la factura elèctrica de les famílies a casa nostra té una certa gràcia. El subministre elèctric es va privatitzar fa una colla d'anys però fins avui continua funcionant amb tarifa pública. Les empreses són privades però el preu el marca l'administració i l'estat compensa la diferència amb el preu de mercat mitjançant transferència de diner públic. Un dèficit de tarifa que supera els 3.000 milions d'euros anuals. Sí, el consum elèctric que tant contamina, culpable de nuclears i tèrmiques, allò tan perniciós que cal reduir a cuita corrents, està subvencionat.

Resulta que el ministre d'indústria i el conseller de torn gasten milions d'euros en campanyes de sensibilització i bombetes de baix consum però alhora estimulen la despesa elèctrica mitjançant una subvenció generosa i constant. La bona notícia és que resultarà molt fàcil reduir la despesa elèctrica i complir amb els objectius que es marquin a la cimera de Copenhagen. N'hi haurà prou d'acabar amb la subvenció i cobrar el preu real de l'energia elèctrica perquè el consum es reduís de forma radical.

Si no s'ha fet fins ara deu ser perquè és considera una jugada d'alt risc polític. Suïcida, de fet. Apujar el rebut de la llum a les famílies un 30% pot semblar dur però els ciutadans ja estan pagant aquest cost a través d'impostos. Una despesa que no es veu. Potser hi ha una forma d'acabar amb la subvenció sense caure en el suïcidi polític. Abaixar proporcionalment tots els trams de l'IRPF i les retencions dels treballadors per traspassar-los l'estalvi del dèficit de tarifa. Si la recaptació total d'IRPF supera els 70.000 milions d'euros l'any, una rebaixa de mig punt que es veiés reflexada en les retencions alliberaria exactament els 3.000/3.500 milions d'euros que caldrien per que les famílies paguessin el preu real del consum elèctric. Amb l'avantatge afegit que el consum, i el rebut que se'n deriva, es reduiria de forma automàtica i podria acabar significant un estalvi real.

Menys despesa energètica, un mercat més transparent i menys impostos. Que hi ha algú?
*

Convergència liberal

L'article de la setmana al digital Catalunya Oberta:
"Convergència liberal"

Tot el text que segueix es podria resumir prou bé en una sola frase de set paraules. Set paraules destinades, sobretot, a llibergents. N'hi hauria prou d'afegir a l'encapçalament, Convergència liberal, un parell d'expressions italianes força populars. Començant amb un piano, piano, i seguint amb el musical ma non troppo. Convergència liberal, sí, però piano, piano, i ma non troppo. A la tan catalana manera.

La celebració del congrés del Partit Liberal Europeu (ELDR) a Barcelona marca un punt d'inflexió en el decantament de Convergència cap al liberalisme més explícit. Fa anys que CDC es va integrar al grup liberal del Parlament Europeu, un compromís que es consolida ara amb l'elecció d'un convergent com a vicepresident de l'ELDR. No es gens estrany que el partit de Trias Fargas i Macià Alavedra sigui el principal punt de trobada dels liberals catalans, però en plena efervescència es bo recordar allò que Convergència és per damunt de tot. Una eina de construcció nacional que té la centralitat política com a imperatiu absolut.

Que Convergència s'apropi al liberalisme europeu és una bona notícia però la passió liberal no hauria d'alterar el difícil equilibri convergent sobre el gruix de l'electorat. Convergència pot fer de partit liberal però no pot ser el partit liberal de Catalunya. El gran partit del president Pujol necessita anar més enllà. Encara avui, trenta anys després de la seva fundació, el nacionalisme necessita un moviment transversal que permeti abraçar el màxim d'electorat catalanista al voltant del sempre canviant centre polític del país. Només així s'aconsegueix la massa crítica necessària per a governar la Generalitat i fer política nacionalista. Que la Catalunya escleròtica d'avui necessita el liberalisme és una obvietat, però la posició ideològica dels ciutadans continua esbiaixada cap a l'esquerra arnada. L'apel·latiu liberal és encara més anatema que marca. És per això que tota aposta política liberal resulta arriscada i exigeix molta habilitat comercial. Convergència liberal, ma non troppo.

Si Convergència ha de ser una força majoritària, ancorada ideològicament sobre les preferències del gruix dels votants, hi ha només una manera de consolidar el liberalisme convergent. Una evolució del país, dels principis i valors majoritaris, que apropi els votants cap a els polítiques de la llibertat. Una feina laboriosa i progressiva que cal fer des de la política però també, i sobretot, des de fora de la política estricta. La societat civil i els mitjans de comunicació com a camp de batalla. Un procés d'acceleració liberal. Convergència liberal, piano, piano.

* *

El vídeo del cap de setmana (IX)

Microbloc a cop de twit (recull 2)

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

• On son els titellaires espanyols que ara s'impliquen amb l'Aminatu Haidar i els saharauis quan els que rebem som els catalans?
• Content de saber que els Srs. Alavedra i Prenafeta passaran el Nadal a casa.
• MHP Montilla: "Solé Tura és de tots els demòcrates i catalanistes". Sí, dels demòcrates de l'escola Ceaucescu!
• Semàntica política: Mana qui té poder però només lidera qui té projecte.
• Confirmat! Amb la independència de Catalunya es curaria el càncer i totes les dones serien guapes i fàcils.
• Cansat del joc "poli bò/poli dolent" del Tribunal Constitucional i ZP amb l'Estatutet. Ja n'hi ha prou de prendre'ns el pel!

ECONOMIA:

• Algun dia, quan siguem grans, Catalunya serà un país seriós i no tindrem ponts de 4 i 5 dies tot just 2 setmanes abans de Nadal.
• País petit busca activitat econòmica intensiva en mà d'obra amb bon marge i difícil deslocalització (alt cost de transport o similar)
• Economia productiva: Hi ha empreses que s'han passat amb l'outsourcing a l'Àsia. Per sèries mitjanes i curtes CAT és competitiva.

COMUNICACIÓ I SOCIETAT:

• Telecinco va començar sent TeleVIP i ha acabat sent TeleSálvame. Una autèntica involució. De dolent a pitjor!
• El debat 2.0, des del semianonimat d'internet, recorda massa sovint els escrits a les portes de lavabo. Jo mateix hi caic sovint!
• Turquia protesta pel penós afer dels minarets a Suïssa però posa traves a la construcció d'esglésies. Aliança de civilitzacions...
  *

Museu de la Vida Rural, les veus d'ahir

Paga la pena visitar el renovat Museu de la Vida Rural a l'Espluga de Francolí. Un recorregut pels oficis, els ritmes, les eines o els paisatges del món d'ahir però també pel seu moment present i els reptes que afronta avui mateix. Els dos edificis del museu donen prou joc per posar l'accent en vessants molts diversos de la vida de pagès, a cadascú les seves dèries, però una de les seves millors virtuts és l'oportunitat de parar l'orella a les veus del passat. Unes veus que parlen de principis, de valors i d'una manera de fer que era la de tots fins abans d'ahir mateix.

El pensament rural és profundament conservador. Una mentalitat amb poca tirada a dispendis i experiments. Quan la terra et fa suar tot allò que et dóna i una glaçada fora de temps t'ho pot prendre tot es fa difícil pensar en revolucions. Una forma de veure el món que pot costar d'entendre des de la Catalunya actual. Però el pensament d'ahir, la mentalitat pagesa, només es pot descartar quan es coneix i es valora. Aferrar o arriscar. Tradició o modernitat. El nou o el vell. No resulta fàcil decidir on posar els peus, sobre que aixecar-se, però potser es tracta justament d'això. Triar i combinar segons el repte i el moment. Al cap i a la fi tenim dues cames. Aquesta darrera crisi n'és un bon exemple i passejant pel museu es topa amb dites i refranys que haurien estat molt útils fa dos anys, quan la revetlla del totxo ho embrutava tot i enriquir-se semblava un joc de nens. “Qui gasta més del que guanya vestirà teles d'aranya”, una autèntica lliçó de finances 1.0. “A la casa on es treballa mai no hi falta pa ni palla”, economia productiva en una dotzena de paraules. “Sant Pancraç, doneu-nos salut i feina”, la responsabilitat personal en una oració ben curta.

És evident que el Museu de la Vida Rural és una visita interessant per a escoles, famílies i persones amb interès però escoltant les veus que s'hi deixen sentir ve de gust organitzar visites per portar-hi els grans gestors financers del món. Segur que hi podrien aprendre molt.

*

Una enquesta i tres articles

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Una enquesta i tres artícles"

*