El vent de la indústria, de nou

Article publicat fa algunes setmanes al bloc Prosperitat i Rauxa:

"El vent de la indústria, de nou"

Va caure el mur, el món es va fer petit mentre s’obrien les fronteres i amb l’abaratiment dels transports i les comunicacions l’economia global va canviar per sempre. Tot va canviar però poques coses van canviar tant com la industria. De sobte els països emergents tenien la capacitat de fabricar-ho tot a uns preus que a occident semblaven impossibles. Aquella capacitat productiva que el Japó i més endavant Corea i Taiwan havien demostrat arribava multiplicada per deu amb l’entrada a l’escena d’una Xina massiva i marcial. Els xinesos van fer seu l’eslògan brasiler i en tres dècades “d’ordem e progresso” s’han situat entre els motors industrials del món.

A Catalunya com als altres centres industrials d’occident el xoc va tenir conseqüències dures. La industria s’encongia i semblava condemnada a desaparèixer. Tot es podia importar de la Xina a preus ridículs impossibles de sostenir a Catalunya. Sectors sencers desapareguts. Algunes empreses del país van respondre amb l’especialització i la innovació però totes van acabar important components i deslocalitzant activitats per competir amb més garanties d’èxit. Dècades d’ocupació i riquesa industrial perduda que els serveis només han pogut compensar marcats per la precarietat i els salaris mileuristes. Una història de decadència que finalment comença a capgirar-se.

El creixement imparable va inflant els salaris xinesos encarint els seus costos. El Yuan guanya valor dia a dia i les tensions financeres resten atractiu a les importacions que cal pagar a l’avançada. Alhora la caiguda de la demanda a Europa i la incertesa que ho amara tot fan cada cop més difícil la compra de grans quantitats i guanya atractiu la possibilitat de treballar amb proveïdors pròxims que s’adapten amb flexibilitat i rapidesa a les necessitats del client. Tot plegat marca un canvi de sintonia en l”economia global que afavoreix la industria catalana. Toca aprofitar-lo!
O

Microbloc a cop de twit (recull 12)

Alguns dels twits dels darrers mesos concentrats en forma d'amanida microbloc:

INTERNACIONAL:

• Wikileaks serveix per saber que la política internacional funciona com tothom ja sabia que funcionava. Gran cosa!
• La ingenuïtat d'occident (la poca que ens queda) és un tresor! La Mesquita a la Zona 0 és justament el que ens fa millors.
• Pensant en el sàtrapa Berlusconi. Com ha de ser l'esquerra italiana perquè els votants continuïn donant suport a la dreta!
• Del President de l'Iran n'hauríem de començar a dir el President delirant.
• Els periodistes catalans s'entesten a donar lliçons de democràcia als votants americans. Quin ridicul!

ECONOMIA:

• Si baixa el preu del sòl (50%) i els materials i la mà d'obra... Potser toca tornar a construïr tot i l'excedent http://bit.ly/btgh9L
• 1) Espanya no és Grècia. 2) Espanya no és Irlanda. 3) Espanya no és Portugal. 4) Espanya no és Espanya?
• Perquè la Comissió Europea i el Banc Central Europeu no forcen Espanya a vendre ports i aeroports per reduir dèficit?
• Gran notícia. ZP anuncia la privatització d'AENA. Comença la deconstrucció d'Espanya. http://bit.ly/ifv0gX
• L'FMI i la UE podrien imposar a Espanya retallades en els subsidis inter-regionals i un límit a la solidaritat a l'estil alemany?

CALAIX DE SASTRE:

• El Círculo Ecuestre deu ser un dels principals consumidors de naftalina d'Europa. Quina cosa més arnada!
• Del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes també en podrien dir Premi al Patriota Moribund. És rebre'l i palmar!
• La clau d'un bon cafè amb llet és fer-lo amb un bon cafè curt. Llàstima que la llet és cara i sempre el fan amb cafè aigualit.
• Notes de moda femenina: Uns pantalons són massa curts quan les butxaques surten per sota el camall. (T'has passat amb la tisora, nena!)
• Ara mateix escric a tants blocs i diaris digitals que si em paguessin (fins i tot si em paguessin poc) podria viure d'això. Però no...
  O

Microbloc a cop de twit (recull 11)

Alguns dels twits dels darrers mesos concentrats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

• La festa de la Hispanitat és un dia gris i plujós a tot Catalunya. Una maltempsada molt oportuna.
• En campanya electoral els discursos es tornen plans i el diàleg impossible. Les eleccions haurien de ser per sorpresa.
• Oh, que bonic. La Junta Electoral de BCN passa la pilota a Madrid i allà decidiran sobre el debat a Catalunya. Autonomia, en diuen!
• El govern diu que hi ha + metges, + professors i + mossos que fa 4 anys. Però + funcionaris vol dir millor sanitat, ensenyament i seguretat?
• I si resulta que tenint en compte els marroquins que viuen a Catalunya al catalanisme no li convé fer costat als saharauis?

VAGA GENERAL:

• Quan els sindicats parlen dels empresaris sembla que citin Dickens. Algú d'UGT o CCOO podria fer reset si us plau? Que sou importants, coi!
• Pensant què passaria si un piquet informatiu de la patronal anés casa per casa a buscar els treballadors perquè tornin a la feina...
• M'agrada la vaga pel que té de dramatització d'una revolta. Com qui avisa al poder que la pau social és més fragil que no sembla.
• Una vaga general és com el carnaval dels sindicats. Un dia de carta blanca i instints desfermats. Que s'esbravin i demà serà un altre dia.
• Piquets coercitius i vaga general. El sindicalisme de classe demostra que li costa ser sindicalisme amb classe.

CALAIX DE SASTRE:

• Rellegint el "Notícia de Catalunya". No sabria dir si el gran Jaume Vicens Vives hi explica com sóm o com hauríem de ser.
• Després de cada crim espantòs (com el d'avui a Cambrils) els comentaris de la premsa digital re-escriuen el Codi d'Hammurabi. Buf!
• Truco a una empresa int'l de Girona. La centraleta em proposa ESP/ENG/FRA/DEU&ITA... però ni rastre del català. Som però no existim!
• El 2.0 és un altaveu ciutadà o el trist placebo d'una autèntica veu pública? Incidència real o pur esbravament?
• A falta d'un Premi Nobel de literatura català, ja tenim un Premi Nobel de literatura alèrgic al catalanisme. Per alguna cosa es comença.
  O

Els fantasmes del liberalisme

Article publicat l'e-Hayek (butlletí de l'Espai Hayek)

núm. 20 (desembre de l'any 2007)

Tot i que la fi de la Història ha acabat passant de llarg, el cert és que el segle XXI té el potencial per a marcar una fita en l’extensió i l’aprofundiment de les formes liberals arreu del món. És ara, en el moment de triomf del liberalisme, quan cal fer una mirada endins, a les amenaces i els racons foscos que deriven dels propis plantejaments. Buscant-ne una actualització al món d’avui que ajudi a evitar els riscos implícits en la forma actual de la ideologia liberal. Desconfiança vers el poder públic, llibertat econòmica i una aposta decidida per la iniciativa privada i la responsabilitat personal, són tres dels eixos bàsics del liberalisme. És entorn d’aquests principis, i pocs altres, que la llibertat i la prosperitat han anat guanyant espais i consolidant posicions en una lluita constant. Quan aquests valors es consoliden, i en paral•lel al seu impuls continuat, és imprescindible una triple reflexió que impedeixi a la cara amagada d’aquests èxits enfosquir-ne les virtuts.

Desconfiança vers el poder privat
Si fins fa tot just unes dècades el poder públic era Senyor indiscutit i amenaça principal a la llibertat individual, avui s’aixequen poders d’origen privat que superen de llarg les capacitats d’alguns estats. Allò que cal controlar i equilibrar en aquest context no és només l’administració pública, sinó l’excés de poder i la interferència en la llibertat individual vingui d’on vingui. És indispensable tenir clar que la llibertat econòmica acompanya, però no supera la llibertat individual, i no dubtar a limitar el poder privat quan aquest s’escapa del mínim control exigible i interfereix en excés en la vida ciutadana.

L’espiral del consumisme
L’economia de mercat acompanya tan fluidament les ambicions del liberalisme per a l’individu, que la confusió entre liberalisme econòmic i ideològic és gairebé generalitzada. El cert és que els plantejaments liberals van molt més enllà de l’economia de mercat, però és innegable que anant en paral·lel han sabut generar alhora llibertat i progrés econòmic fins a nivells impensables per a les generacions passades. Ara, però, davant l’acceleració imparable del mercat, és legítim preguntar-se pel límit entre creació de riquesa i mercantilització, entre consum i consumisme. Amb sort la deriva actual serà només un efecte secundari de l’opulència, un tret d’immaduresa adolescent que sabrem reconduir abans no tingui conseqüències nefastes. És urgent un canvi cultural de fons que freni la mercantilització estèril i orienti el creixement a àmbits més valuosos per al progrés humà per evitar els efectes nocius d’una espiral continuada de consum eixorc. Tot plegats sense oblidar que qualsevol mesura coercitiva destinada a forçar aquest canvi, tindria efectes molt nocius sobre la llibertat individual i seria inassumible per a qualsevol liberal.

L’angoixa de la llibertat
Tot i que la llibertat personal continua topant amb barreres i impediments, mai com ara els ciutadans havien tingut un horitzó tan ampli d’elecció sobre la pròpia vida. La caiguda de les barreres entre els generes i les classes socials, les garanties d’ensenyament i sanitat universals, els sistemes de beques i incentius a la formació, en conjunt amb el sotrac de la globalització, ajuden a llimar impediments per a una mobilitat social i laboral radicalment nova. Mai com ara havia estat tan cert que tothom pot ser allò que vulgui ser. Aquesta mateixa llibertat d’elecció i absència de pautes i condicionants, porta implícit un fenomen nou que s’estén a totes les societats liberals. L’angoixa, la depressió i la malaltia mental són, de forma creixent, una de les conseqüències més clares d’una llibertat personal que alguns ciutadans viuen com una càrrega massa pesada. El camp obert del liberalisme que molts encaren amb l’esperit del repte i la superació, porta alguns altres a una autèntica agorafòbia vital. No es pot ignorar que l’assumpció de responsabilitat sobre la pròpia vida resulta sobtada i traumàtica per a una part de la societat.

Cap d’aquests riscos en el camí de l’evolució liberal tenen una resposta fàcil. Són efectes secundaris d’una història d’èxit que queden, fins ara, compensats pels beneficis que se’n desprenen. Tot i això, ignorar-los seria una irresponsabilitat greu. Només amb el coneixement de les mancances i els desequilibris que dibuixa el projecte liberal es podrà aspirar a corregir-los i aprofundir en la universalització, potser utòpica, de societats lliures i plenes. Ésser-ne conscients és ja un pas en la bona direcció.
O