Microbloc a cop de twit (recull 13)

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

• Hi ha assessors i càrrecs electes que es pensen que fan política però es limiten a fer de product manager. I no era això...


• Governar implica responsabilitzar-se del diner públic, sí, però no només per gastar-lo. Estalviar també és governar, saben?


• Tot sovint allà on les "esquerres" hi veuen el neoliberalisme més salvatge només hi ha molins de vent i sentit comú.

ECONOMIA:

• A Catalunya "emprenedor" és tot sovint un eufemisme d'empresari. Però tan lleig és ser empresari que cal fer servir eufemismes?


• Per què diem "sindicats minoritaris" quan hauríem de dir "quatre gats mal contats que no representen ningú"?


• Llegint Hayek, Schumpeter i Von Mises es diria que la Gran Guerra la van guanyar els dolents.


• Si l'impost de successions es considera injust s'ha de suprimir. No s'hi val a mantenir-lo NOMÉS per als + rics. L'ètica no és progressiva! OO

Sindicats i país, sumant pel futur

Article ja publicat al bloc Prosperitat i Rauxa

Repartir la pobresa és tan dolorós que resulta impossible. Aviat farà tres anys que l’economia del país va embarrancar després d’una revetlla llarga i cara però el clima continua essent de ressaca i espessor. Hi ha una diagnosi força ajustada de la malaltia (endeutament i manca de competitivitat) i una recepta que apunta el remei (retallada de despesa pública, devaluació interna -baixada de salaris- i orientació a l’exterior -exportacions-). Però els sacrificis semblen inassumibles i s’avança cap a una dècada perduda en que els excessos es purgaran per pura precipitació. Un empobriment lent que tornaria a deixar l’economia catalana als marges del dinamisme global.

Però hi ha una via alternativa al trist repartiment de la pobresa, distribuir ara la riquesa de demà passat. Catalunya podria superar els reptes a que s’enfronta si tots els actors econòmics es comprometen a posar-hi el coll i eviten el curt termini. Hi ha coneixement i múscul industrial per fer un salt endavant. Per consolidar la internacionalització i gravar-la, finalment, al nostre ADN productiu. La demanda és allà a fora i la productivitat del país és tan baixa que amb canvis mínims podria disparar-se. Catalunya no pot ser una economia de baix cost però la millora de la competitivitat serà lenta i tardarà uns anys en marcar la diferència. Per al futur més immediat és indispensable aconseguir una reducció de costos que millori l’atractiu dels nostres productes i serveis.

Un compromís de tots que marqui un punt d’inflexió i col.loqui de nou Catalunya com un node atractiu per a la inversió en el mapa global. Un triple compromís de l’administració, els treballadors i les empreses. Menys impostos, menys serveis públics, reducció salarial, reinversió de beneficis i recapitalització empresarial. I tot a canvi de què? D’un compromís ferm per una política de salaris i redistribució social generosa -molt generosa- tan aviat com arribi de nou el creixement econòmic. Un compromís ferm per la competitivitat que engegaria de nou el motor de la riquesa i ajudaria els mercats internacionals a recuperar al confiança en el país per consolidar, en pocs anys, una Catalunya més equilibrada i dinàmica.

Potser calia que el vaixell anés cap a les roques per veure que tots plegats el compartíem. Potser calien circumstàncies extraordinàries i un risc real de naufragi per fer possible un canvi de model productiu que fa massa temps que tenim pendent. Potser l’oportunitat és ara i ara és demà!
O

Joves emigrants, fuga de cervells

Post ja publicat al bloc Prosperitat i Rauxa

L’atur juvenil arriba al 40%. Entre els joves que treballen les condicions laborals i els salaris acostumen a ser força precaris i, de moment, l’accés a un habitatge continua com una quimera per a molts menors de trenta anys. El panorama és fosc i a poc a poc una generació de joves universitaris, els millors, els més desperts, els que parlen anglès, agafen les maletes i emigren arreu d’Europa i del món buscant millors oportunitats de futur.

La xifra és difícil de mesurar però alguns indicadors, com ara el cens de votants a l’estranger, en donen una imatge aproximada*. Entre l’any 2006 i l’any 2010 els registrats han crescut en més de vint-i-cinc mil, un augment del 15%. Però l’acceleració és exponencial i el nombre d’emigrants l’any 2009 ja era un 10% superior al de l’any anterior. Com passa amb l’emigració menys qualificada la fuga de cervells també necessita qui obri camí i darrere el primer metge, arquitecte o enginyer que troba un espai arriben dotzenes d’amics, parents i coneguts que fan xarxa per facilitar encara més l’emigració d’altres joves catalans.

A primer cop d’ull la imatge és demolidora. El negoci del Robert i les cabres. En una dècada Catalunya ha acollit més d’un milió d’immigrants majoritàriament poc qualificats per aixecar una economia que acaba expulsant dotzenes de milers dels millors joves del país. Brillant! Però en una mirada més calmada i a mitjà termini la catàstrofe podria acabar tenint efectes positius. Hi havia un dèficit en mobilitat laboral i experiència internacional dels joves catalans que la necessitat podria acabar vencent.

És bo que milers i milers de joves del país acumulin experiència i contactes arreu del món. Es bo… si tornen. I aquesta hauria de ser una prioritat a mitja i llarg termini per a la nova Conselleria d’Empresa i Ocupació del flamant Conseller Mena. Resseguir la pista dels emigrants catalans, els seus sectors, la seva experiència, els països en que es troben. Construir xarxa, buscar sinergies i oportunitats per a les empreses del país i facilitar el seu retorn com a directius o emprenedors quan l’economia reprengui el vol. Fuga de cervells però d’anada i tornada.

*No tots els joves residents a l’estranger es registren a l’ambaixada/consolat corresponent.