catalunya.ffw: de febrer 2013

dimecres, de febrer 20, 2013

Alguns dels twits dels darrers mesos presentats en forma d'amanida microbloc:

SOBIRANISME:

No és un rescat (rescue), és un rescat (ransom)! Et segresten i t'ofeguen fins que pares la mà.
El país no necessita el #rescat, el país és el rescat. Una Comunitat Autònoma trista i infrafinançada no es pot confondre amb Catalunya.
Un dia mirarem enrere amb la incomprensió amb que els israelians contemplen la diàspora. Tanta submissió ens semblarà impossible.
Explicarem aquests anys als néts, per bé o per mal!
Hi ha catalans que confonen la vocació politica amb una escena de Braveheart. I no és ben bé això.

ESPANYA:

Lliçó elemental de política ibèrica: Espanya no és de fiar. La resta d'Europa se n'ha adonat de seguida, als catalans ens ha costat segles.
Sorprèn que ningú no es recordi de la tupinada descarada amb que Esperanza Aguirre va aconseguir presidir Madrid.
Diu el gran Vidal-Quadras que no ens podem permetre TV3. Home, preu per preu, el que no ens podem permetre és Espanya.
A Espanya el federalisme és tot just un centralisme edulcorat.

ARA i AQUÍ:

La inseguretat, o la sensació d'inseguretat, és l'arrel de l'autoritarisme. #alerta
Lliçó lèxica essencial del segle XX: #Utopia és sinònim de distòpia.
Si Europa vol ser un continent sòlid haurà d’evitar qualsevol ficció de rigidesa i encarar el repte de la pluralitat.
La pell fina de quatre fonamentalistes no pot limitar la llibertat d'expressió arreu del món. Que s'hi posin fulles!
Hi ha alguna cosa molt pitjor que cosir per Zara, o Mango, en un país emergent. No cosir per Zara, o Mango, en un país per emergir.

Alguns els twits dels darrers mesos servits en forma d'amanida microbloc:

REGENERACIÓ:

Més d'hora que tard hi haurà una sacsejada moral al sistema. Cal. Podem acompanyar la revolució o patir la revolta. Encara podem triar.
Quan l'elit abandona el seu deure sense renunciar als privilegis esdevé casta i comença a morir.
És que n'hi havia que es pensaven que amb la mort de Franco s'extingia el franquisme i, és clar, no va anar ben bé així.

DIES I TEMPS:

Nadal és el cap d'any de l'esperit.
L'1 de gener és una convenció, l'any de debò comença el primer dilluns de setembre.
Dies de pluja i cel tapat, temps de país civilitzat.
La vida és llarga però els dies són curts. Curtíssims.

SOBIRANISME:

Entre els riscos innegables del procés sobiranista i la decadència certa de la Catalunya espanyola. Enquadrar el debat, ve't-ho aquí!
La por no serveix contra l'anhel de llibertat quan qui la predica és incapaç d'oferir cap esperança
Tots aquests que parlen tant dels problemes reals de la gent deu ser que els conèixen millor que la gent mateixa. Deu ser això.

Alguns dels twits dels darrers mesos recollits en forma d'amanida microbloc:

SOBIRANISME:

Volem gestionar el nostre futur per ser responsables dels nostres èxits, però també dels nostres fracassos. La sobirania és això.
De vegades sembla que a Madrid creuen en el nostre potencial més que nosaltres mateixos. Per això s'esforcen tant a tallar-nos les ales.
Quan diuen pacte volen dir obediència. Quan diuen diàleg volen dir submissió.
El Tribunal Constitucional no és un tribunal, és una cotilla.
El Mundo no és un diari, és un tricorni.
Si la Renaixença era el rebrot, ara toca la florida.

NOSALTRES:

Si "La ciudad de los prodigios" no és literatura catalana ja em direu què és.
Sense pronoms febles el català seria una llengua vulgar. Són les nostres declinacions, els nostres phrasal verbs. HO són! Cuidem-LOS!
Quan algú fa deu anys que viu aquí és ridícul preguntar-li d'on és. És d'aquí. Una altra cosa és voler saber d'on va venir.

ESPANYA:

Espanya és plena d'europeus a sou. Sense el xec i la subvenció el seu europeisme s'estova de seguida perquè mai no se l'han cregut del tot.
Quan sembla que la situació espanyola és insostenible mires la intenció de vot del candidat Berlusconi i ja no saps què pensar.
Espanya és, de nou, un país modest i amb els modestos s'hi atreveix tothom. Recordem, però, qui paga sempre les frustracions d'Espanya.
El cas és que per molts militants de la dreta espanyola, ministres inclosos, "franquista" no és un insult, és una circumstància.

Alguns dels twits dels darrers mesos recollits en forma d'amanida microbloc:

REGENERACIÓ:

S'acumulen crisis i tensions però el fred ho glaça tot i no passarà res fins a la primavera. Els ametllers ja han florit, però.
Avui invoquen el fantasma de l'Aznar i demà la mòmia de Felipe González. Com si un règim caduc pogués salvar-se d'ell mateix...
Si tot plegat serveix per fer-nos més escèptics ja haurà servit d'alguna cosa però si hi perdem la capacitat de creure serà dramàtic.
L'Espanya de la Transició, CAT autonòmica inclosa, un arbre corcat a punt de caure. O regeneració radical o populisme. S'acaba un món.
És el sistema d'incentius, estúpid. #regeneració
Diputats lliures que siguin alguna cosa més que els serfs obedients d'un grup parlamentari. #regeneració

POLÍTICA:

Una cara de la política és teatre i gestualitat -#politiqueta- l'altra cara demana serenor i seriositat. Condondre-les és trist i perillós.
L'oratòria és una qualitat interessant per fer politica però saber callar i dominar el silenci és deu cops més important.
L'hemeroteca sempre ha estat un infern pels polítics bocamolls però la premsa digital , Google i Youtube, han apujat el nivell. Riurem.
Hi ha partits i partides que actuen com si el Parlament fos de sucre. Com si poguéssin fer el ridícul i el país no se'n ressentís.
Donem una importància excéssiva a la política. L'economia, la cultura o la ciència sòn més importants i acaben tapades per la polítiqueta.

REUS I EL CAMP:

Les ciutats són capital quan saben ser útils als ciutadans del seu territori. Amb complicitat, generositat, obertura i esperit de servei.
La reflexió sobre el territori al Camp de Tarragona és necessària i urgent. Els titulars electoralistes són la pitjor forma de començar.
La "qüestió de noms" i el duel de campanars és el recurs fàcil dels polítics sense idees al Camp de Tarragona.