Falten mesquites

Per fer política cal una relació franca amb la realitat. Posar-s'hi d'esquena o desfigurar-la a cops de demagògia pot resultar còmode i plaent però acostumen a ser camins de recorregut curt i final accidentat. I la realitat és que a Catalunya hi viuen més de tres cents mil musulmans però el país compta només amb 195 mesquites. Uns espais que en la majoria dels casos són tot just baixos comercials o mòduls prefabricats situats als afores de pobles i ciutats en condicions més que precàries.

Els catalans de fe musulmana necessiten espais de culte i fins avui la política catalana no ha sabut estar a l'alçada. Aixecar mesquites no és cosa de l'administració i pertoca a cada grup religiós proveir-se el propi espai de trobada però els musulmans topen amb dificultats especials que demanen la intervenció pública. A cada intent d'obrir una nova mesquita el més habitual és que la comunitat islàmica es trobi amb la protesta dels veïns i els comerços del barri en qüestió i que l'Ajuntament, per evitar el conflicte, acabi denegant els permisos corresponents. Hi ha una oposició visceral a les mesquites que es camufla en arguments estranys com ara les molèsties que produirà l'aglomeració de creients, un problema que deriva justament del dèficit de mesquites que hi ha a Catalunya. Però l'autèntic disgust no el provoquen les aglomeracions sinó els creients. És l'expressió d'una xenofòbia de baixa intensitat que no ha sabut pair el canvi del paisatge humà del país.

A Catalunya hi ha musulmans. Hi ha tres cents mil catalans musulmans i no són aquí de visita. Formen part del nostre present i del nostre futur. No aniran enlloc ni desapareixeran i alguna cosa està podrida a Catalunya quan els practicants d'una de les principals religions del país troben mil i una dificultats per aixecar els seus espais de culte. L'exercici de la pròpia fe és un dels drets fonamentals més bàsics dels ciutadans i protegir-lo ha de ser una prioritat per a la política del país, per sobre de qualsevol protesta veïnal.
O

Emergents, la Xina de paper

Post publicat al bloc Prosperitat i Rauxa:
"Emergents, la Xina de paper"

L’aparició en escena de les economies emergents ha trasbalsat el món. El motor econòmic global s’allunya d’occident. El pas del G7 al G20 és la foto d’aquest canvi i la creixent hegemonia xinesa, primer a l’Àsia i d’allà al món sencer, és gairebé un lloc comú. Però si el món no tornarà a ser a les mans d’uns quants homes blancs el poder xinès tampoc no és tan fort com sembla. L’imperi del Mig podria ser, com deia Mao parlant dels Estats Units, un tigre de paper.

L’ascens econòmic xinès és vertiginós però no únic. Segueix una estela d’èxits que comença al Japó de la postguerra i continua amb el miracle coreà. Uns precedents que la Xina replica pas per pas. Un enlairament basat en l’avantatge laboral en industries de baix valor afegit que porten a un creixement accelerat que transforma el país. Una explosió de riquesa que creix quan l’economia fa el pas cap a industries més complexes i que acaba amb una crisi tan pronunciada com el creixement anterior.

La crisi va arribar al Japó l’any 1991 quan el seu ascens semblava imparable. Uns anys més tard era el boom coreà el que acabava amb una crisi asiàtica que posava en evidència tots els seus desequilibris. No és possible créixer a un ritme vertiginós durant dècades sense generar unes tensions que acaben petant escandalosament. I la Xina no serà una excepció. Quan els japonesos van comprar el Rockefeller Center i els estudis de Hollywood ningú pensava que tenien els peus de fang però la bombolla immobiliària, l’endeutament excessiu, els crèdits dubtosos, la poca transparència del mercat intern i l’envelliment de la població ja n’anunciaven el fracàs nipó. Una crisi anunciada que ara, quan sembla impossible, ja es pot intuir a la Xina.

Si del que es tracta és de buscar un guanyador per al segle XXI potser caldria anar mirant a l’Índia, però aquesta és una altra història que mereix un post a banda.
O

Reus. Fira nova, projecte nou?

Article publicat al diari reusdigital.cat:
"Fira nova. Projecte nou?"

Aquesta serà la darrera edició de l'Expro/Reus abans de la inauguració de la nova fira. D'aquí a pocs mesos Reus tindrà un palau firal de primera al bell mig del Tecnoparc. Una inversió que no arriba sola perquè porta implícita l'obligació d'explotar-ne tot el potencial. I toca treballar de valent perquè a data d'avui una mirada al calendari firal de la ciutat dóna pocs motius per a l'alegria.

Si la ciutat aspira a ser alguna cosa en el mapa europeu dels certàmens firals, fins i tot si ens limitéssim -error- a voler ser alguna cosa en el context espanyol, només la Borsa de Comerç Europea del proper octubre va en la línia adequada. Tota la resta de certàmens, de l'Expro/Reus a la Lan Party passant pel Tot Nuvis i els quatre salons dedicats al motor, no passen de ser farciment. Fires de caça menor per a les que no hauria calgut una inversió d'alçada com la que s'inaugurarà ben aviat.

Arreu d'Europa hi ha ciutats mitjanes d'un volum similar al de l'àrea metropolitana del Camp amb una activitat firal vibrant i ambiciosa. Un model que Reus podria replicar aprofitant els punts forts del teixit econòmic de la ciutat: el Tecnoparc, l'aeroport i algunes empreses líders al seu sector. El Tecnoparc és un projecte encertat i en marxa que des de Fira de Reus caldria complementar amb un congrés europeu dedicat a l'alimentació funcional. Tampoc no ens hauria de passar per alt que la nova fira serà a tocar de l'aeroport. Una proximitat que d'alguna manera hauria de permetre explotar aquesta sinèrgia amb un certamen diferenciat dedicat al món aeronàutic. I encara més, Reus i el seu territori compten amb algunes empreses discretes i poc conegudes que són líders destacats al seu sector. Empreses dinàmiques que podrien apadrinar i impulsar una fira a la ciutat que ajudi a consolidar la pròpia imatge de marca i el seu lideratge internacional.

Aquests son només alguns dels camins. Algunes de les fortaleses del potencial firal de la ciutat a les que caldria sumar-hi un clima atractiu, la bona connexió (autopistes, tren i aeroport) i la proximitat a Barcelona. La nova fira ja és aquí. Ara toca aixecar al seu voltant un nou projecte que la justifiqui.
O