Microbloc a cop de twit (recull 17)

Alguns dels twits dels últims mesos recollits en forma d'amanida microbloc:

EUROPA:

• Catalunya necessita més Europa i Europa necessita més èpica. http://t.co/kWv1SsFd


• La Unió Europea no pot ser un projecte resignat.


• Ara, quan tot grinyola enmig de la tensió, el projecte europeu troba a faltar l'èpica que havia anat perdent

POLÍTICA:

• Quan l'IRPF supera el 49% s'acaba l'impost i comença el bandolerisme.


• Les monarquies constitucionals són com els Reis Mags, només funcionen si els ciutadans (els nens) no es fan massa preguntes.


• "Monarquia? República? Catalunya!", Francesc Cambó. Era un bon plantejament l'any 1919 i ho és encara.


• Hi ha assessors i càrrecs electes que es pensen que fan política però es limiten a fer de product manager. I no era això...


• Salut i res pública! #saluduspostmoderns


• Intervenir les xarxes socials és com posar microfons a cada cantonada. 1984 en estat pur! #Londonriots


• Què? Sembla que allò del #15M ja s'ha consumit, oi? Posin, posin l'orella a terra que sentiran la remor...
  

SOBIRANISME:

• El problema no és que Catalunya se senti incompresa com a perifèria. Som centre del nostre món i perifèria de res! http://bit.ly/vS9RPO


• Catalunya serà un somni construït sense full de ruta perquè no s'hauria pogut fer de cap altra manera. http://t.co/G8JxPjco


• El món no funciona per justícia, funciona per poder. I nosaltres de poder n'anem justets!
  Francesc Pujols s'equivocava. Hauria d'haver escrit que "un dia els catalans aniran per Espanya i ho hauran pagat tot"!


• Vam desar la senyera pensant que n'hi havia prou amb la bandereta del cotxe oficial. I no n'hi ha prou! http://bit.ly/pM2gDQ
  :

La maleta soviètica

Publicat al diari digital Catalunya Obertat el 27 de gener de 2011

A finals d'aquest any que comença farà dues dècades que el món va cantar les absoltes a la Unió Soviètica. I el més sorprenent de l'aniversari és l'oblit en que ha caigut el record de l'URSS. Un imperi extensíssim, de mida continental, que va condemnar a la tirania i la misèria centenars de milions de persones des de Sibèria a Ucraïna. La utopia obrera convertida en Estat va sacsejar el segle XX i llavors, un vespre qualsevol, es va esfumar com si res. Hi ha hagut alguna reflexió sobre el contrapès perdut del capitalisme. Sobre com l'amenaça comunista estimulava l'humanisme del mercat. Però la memòria kafkiana i penosa del sistema econòmic, polític i social del comunisme s'ha difuminat perillosament.

Fa pocs mesos Labreu Editorial va publicar un text indispensable per reviure aquesta memòria de l'infern soviètic. A La Maleta, Sergei Doblatov hi retroba les poques peces de roba que el van acompanyar en el seu exili de Leningrad a Nova York i en cada objecte hi ha el record d'una escena de vida comunista. El mercat negre amb productes tan subversius com uns mitjons finesos. Els periodistes que no poden escriure sobre res del que els envolta perquè la realitat és massa trista per passar la censura. Els serveis d'informació i els seus dossiers a cada cantonada. Una vida grisa i miserable sense cap expectativa més enllà d'una subsistència esporuguida. Pobresa i repressió, el comunisme era això i oblidar-ho podria sortir car.

Potser és veritat que sense la nèmesi comunista l'economia de mercat campa molt desacomplexada, però encara és més cert que sense el mirall soviètic avui és molt fàcil ignorar els mèrits del lliure mercat. Hi ha una crítica frontal al sistema liberal que pretén desacreditar-lo assenyalant la pobresa, la desigualtat, el poder econòmic o la corrupció política que s'hi troba. Una crítica que sovint tracta les anècdotes com si fossin norma general, mirant de demostrar que la fórmula que combina l'estat de dret amb el capitalisme i la igualtat d'oportunitats és una farsa. És cert que hi ha molt de camí a córrer però oblidar que mai com ara el planeta havia estat tan lliure i pròsper és alhora una injustícia i un risc.

Comparar el món d'avui amb una utopia celestial és gratuït i massa simple però el discurs acostuma a passar avall com si res. Fins i tot quan mirar qui el canta hauria de fer venir picor a qualsevol demòcrata. Resultava molt més fàcil descobrir l'ombra totalitària de molts d'aquests crítics quan a l'altra banda del mur s'hi amagava l'infern que predicaven. Un món que val la pena dur sempre a la maleta perquè no oblidar-lo és una bona manera d'evitar repetir-lo.

http://twitter.com/marcarza

Microbloc a cop de twit (recull 16)

Alguns dels twits dels últims mesos recollits en forma d'amanida microbloc:

ECONOMIA:

• Aquesta crisi no és un parèntesi, és un punt i seguit que podria acabar sent un punt i a part. http://bit.ly/sANjTz


• Si no has plegat bé el paracaigudes no diguis que la gravetat és culpa dels especuladors.


• Els diners ajuden a ser lliure però només si s'evita ser esclau dels diners.

POLÍTICA:

• Les monarquies constitucionals sòn com els Reis Mags, només funcionen si els ciutadans (els nens) no fan massa preguntes.


• Tot el respecte a les víctimes d'ETA però cap ni un als polítics que les utilitzen com a excusa remenenant-les com un espantall. #agurETA


• Fa gràcia. Els partits, tots, fan mans i mánigues per evitar primàries. I quan ja són inevitables van i farden de democràcia interna.


• I a poc a poc els anys deu s'assemblen cada cop més als anys trenta... I la lliçó dels trenta encara per aprendre!


• De vegades sembla que els independents s'apunten a la política per fer quedar bé els polítics professionals. #marededeusenyor

EN CLAU D'HUMOR:

• No us en fieu dels immigrants asiàtics. Són vigatans venedors de sants però van d'incògnit. #invasiosubtil #calders


• Hi ha pobles que organitzen fires d'oficis antics i ja hi posen arquitectes, promotors immobiliàris i encofradors. Quins records!


• Una calzone és una pizza solipsista! #papanatades


• No, no és un patinet. És un Segway analògic.


• La premsa en paper s'acabarà el dia que la revista Pronto tingui versió iPad.

.

Ciudadanos, l'espanyolisme nacional de Catalunya

Article publicat al digital Catalunya Oberta el 24 de gener de 2011

El Partido de la Ciudadania que encapçala el diputat Rivera va treure un resultat força digne a les darreres eleccions però els vots aconseguits tenen un mèrit especial quan es contrasten amb el rotund fracàs d'Unión Progreso y Democracia. La lògica més elemental diria que posats a fer espanyolisme camuflat de regeneracionisme els votants potencials d'aquesta opció es decantarien pel partit de la senyora Rosa Díez. Però resulta que Catalunya és tan particular, tan nacionalment sòlida, que fins i tot els adversaris més durs de la sobirania del país trien oposar-s'hi des d'un espanyolisme fet i pensat a Barcelona. Quina ironia!

L'èxit dels Ciudadanos per sobre l'espanyolisme madrileny ve justament de la seva capacitat d'entendre el país i adaptar-hi el missatge. D'haver sabut vendre un projecte d'eutanàsia nacional sota la bandera de la llibertat i la tolerància. Quan el Partido de la Ciudadania es va presentar al País Valencià proposant que a l'escola la llengua pròpia del país fos només una assignatura optativa va quedar clara la seva impostura. A Catalunya han fet el discurs del bilingüisme perquè qualsevol altra cosa seria intolerable fins i tot per al seu públic però el seu model és clar i es pot veure en funcionament a la ciutat de València. Deixar el català a la intempèrie fins que sigui una anècdota etnològica i transformar el sentiment de país en un “regionalismo sano y bien entendido”.

Que fins i tot els enemics més directes de la construcció nacional necessitin fer de Catalunya el seu centre de referència per treure un bon resultat electoral és una bona notícia. Una prova insòlita de fortalesa nacional però sense cap efecte més enllà de l'anècdota. Potser l'espanyolisme català té la seu a Barcelona i un discurs que lliga amb l'esperit del país però els matisos es queden a l'embolcall i no arriben al projecte. Sota la mascara melosa del diputat Rivera s'hi amaga el rictus sinistre de don Alejandro Lerroux. No s'hi val a badar.

http://twitter.com/marcarza

.

Microbloc a cop de twit (recull 15)

Alguns dels twits dels últims mesos recollits en forma d'amanida microbloc:


INTERNACIONAL:

• El món es mou en un context de fulla seca que recorda massa l'any 1914. Qualsevol espurna és un perill.


• Una pregària pel bell imperi austro-hongarès. Víctima de la rigidesa moderna. Mort pel somni d'una llibertat impossible. DEP


• Les dictadures emergents semblen imparables però sense llibertat no podran guanyar la batalla de les idees. http://t.co/iKp575f

ECONOMIA:

• Hi ha una via alternativa al trist repartiment de la pobresa, distribuir ara la riquesa de demà passat. http://bit.ly/ry2o94


• Només genera riquesa el que genera riquesa. No el que un estudi qualsevol diu que genera o generarà riquesa.


• El diner es crea i es destrueix. No es transforma però transforma.


• Quan la riquesa desapareix i s'escola amb tanta facilitat potser és que no hi era i només ho semblava.

POLÍTICA:

• No és cert que l'ascensor social s'hagi aturat. El problema és que ara va cap avall.


• La política no és una vocació, és una infecció que no et deixa viure.


• Del vestit fosc dels tecnòcrates a la camisa caqui i el pas de l'oca no hi ha pas tanta distància. Prudència que la por és perillosa!


• En un país democràtic si falla la política està fallant la societat. bit.ly/rb9pVO

C

Política 2.0, el llegat Benach

Publicat al diari digital Catalunya Oberta el 13 de gener de 2011

Des de Prat de la Riba la gestió del catalanisme polític ha aspirat a l'excel·lència per pura obligació. Perquè només amb creativitat i lideratge es compensen les mancances i limitacions d'un projecte nacional enfrontat a un dels estats més antics d'Europa. Sempre forçats a fer-ho millor que l'adversari per continuar construint un país lliure. Els darrers set anys la institució nacional que millor ha representat aquest esperit ha estat el Parlament de Catalunya.

Potser és encara massa incipient, però l'impuls a la política 2.0 que s'ha donat des del Parlament va molt més enllà de l'anècdota que alguns hi han volgut veure. Ha estat una aposta per explorar noves formes de fer política buscant la proximitat i la participació dels ciutadans. Hi ha hagut un esforç important d'obertura a la societat per mitjà de tots els canals possibles, de la televisió a la web, i amb especial atenció a les eines 2.0. Avui els catalans coneixen millor la seva cambra legislativa, tenen més canals per adreçar-s'hi i línies de contacte més directes amb els seus diputats. El president Benach ha fet un esforç per ser present a les xarxes socials i molts diputats l'han seguit. Per primera vegada milers de ciutadans han pogut conèixer el dia a dia del seus representants, hi han tingut accés immediat i la distància amb els diputats s'ha reduït de forma dràstica. Un apropament que també ha permès als diputats escoltar la societat sense intermediaris i d'una forma nova. Una porta a l'exercici de la democràcia deliberativa que facilita als diputats les eines per anar resseguint els interessos i les inquietuds del país al llarg de la legislatura.

Aquest és el llegat de la Presidència Benach. Haver fet del Parlament de Catalunya una cambra capdavantera a nivell global en l'ús de les noves tecnologies i l'exploració de la política 2.0. La nova presidenta Núria de Gispert haurà de trobar el seu projecte per al Parlament, la seva aportació a la vida de la cambra catalana. Però seria bo que reconegués el valor i el potencial del camí fet per aconseguir que el Parlament continuï liderant un àmbit en que és pioner per mèrits propis.

http://twitter.com/marcarza
.