5 lliçons de l’Estatut:
1.Errar en la tria del moment: L’aposta estatutària es presenta a l’Espanya més puixant i ufanosa dels darrers quatre segles. Tot just quan Espanya se situava de nou, i de forma fugaç, entre els països més poderosos del món.
2.Deixar el factor Espanya fora de l’equació estatutària: L’Estatut i les seves claus, el blindatge competencial i l’agència tributària, es van plantejar ignorant Espanya. Que hi guanyava l’estat amb l’Estatut? Que se li oferia a Espanya per a fer-li passador el nou Estatut? Des del nacionalisme és incòmode haver-s’ho de plantejar. Fa tuf de rendició. Però un país mancat de poder necessita actuar amb intel·ligència i no deixar mai l’adversari fora de l’equació.
3.Sorprendre’s davant la reacció d’Espanya: Espanya, l’Espanya política, l’Espanya mediàtica i l’Espanya empresarial, va reaccionar amb una terrible virulència davant la proposta estatutària catalana. Però algú que conegui mínimament Espanya, el seu passat i el seu present, podria esperar cap altra cosa?
4.Absència d’una autèntica coordinació política catalana per Estatut: La unitat nacional és una quimera en un país tan complexe com Catalunya però una mínima coordinació política era indispensable per a fer viable l’Estatut. Una coordinació gairebé impossible perquè els dos grans partits hi tenien molt a perdre. El PSC s’hi jugava la bossa de vots del PSOE a Catalunya i CIU s’arriscava a perdre l’hegemonia del nacionalisme.
5.Manca de suport social suficient al repte estatutari: L’Estatut era un objectiu massa ampli i poc definit. Alguns dels seus articles generaven rebuig entre col·lectius ciutadans diversos i els seus beneficis eren difusos. És d’aquí i de la capacitat dels mitjans espanyols per a fer forat en l’opinió catalana que en surt la tremolor de cames de la ciutadania en el seu suport a l’aposta política del país.
^p
4 comentaris:
Bon article d'acord completament. amb els apartats i 1,2 i 5. sobre la resta és parcial.
En el 3 l'oferta era pau interna ja que quedava un estatut per una generació i tenir un marc de estabilitat respecte la qüestió territorial dins i fora de Catalunya. I la reacció ha estat d'intransigència d'Estat, que em dona cert tuf històric a l'actitud envers Flandes. La diferència es què en comptes dels terços s'ha enviat a la Brunete mediàtica.
Tombar l'estatut crearà un creixement del separatisme i què el catalanisme moderat no pugui nedar en dues aigües.
En el punt 4: Crec que hi ha hagut una pugna per liderar el catalanisme entre CiU i PSC. Ja que un volia mantenir la seva hegemonia i l'altre arrabassant-la liderant el proces estatutari, topant tant amb el PSOE com als seu aparell del PSOE.
Hehe Espanya poderosa ?? Espanya es una broma el nivell europea i mundial! Sempre ha estat! Únics que creuen en 'poder' espanyol al món sou espanyols que no sabeu ni llegir ni comunicar amb resta del món, només amb la gent que arriba a espanya a buscar la vida fàcil o a les vacances i estan enamorat amb vida de festa i menja bé i fer poca feina ... si us plau, desperteu!
Josep,
M'agrada com planteges la "pau interna" com a contrapartida a Espanya per l'Estatut. Bona!
Anònim,
Només hi ha un problema amb aquesta visió d'Espanya que tu planteges. Si l'estat espanyol és tan dèbil i rònec, com devem ser nosaltres que no ens n'hem sabut desfer en més de 100 anys de catalisme polític?
Gràcies a tots dos i fins aviat,
Marc Arza
Totalment dacord. Marc, sobre el que ara cal reflexionar, és sobre que farem quan ens el tombin. Hi haurà implicació política real o deixarem, com sempre, que se surtin amb la seva. No oblidem que l'estatut es 100% constitucional des del primer dia i que el PP va interposar recurs, creant una cortina de fum per tapar i amagar el que aquestes sigles representen. El Propi PP, com a partit polític, amaga corrupteles que traspasen fronteres i arriben fins al grup Bilderberg. Esperanza Aguire ja n'és membre de ple dret.
Publica un comentari a l'entrada