dimarts, de novembre 23, 2010

Xinesos que marxen / Xinesos que no arriben



Xinesos que marxen

Els darrers deu anys els comerços xinesos s’han fet habituals a totes les ciutats del país. Als restaurants de sempre s’hi van afegir tot tipus de botigues low cost, de basars a sabateries passant per perruqueries i botigues de roba. Catalunya era un país atractiu amb una economia a l’alça i un consum intern que atreïa els emprenedors xinesos. Inmigrants amb una enorme força de treball que miren el món segons les oportunitats que ofereix i s’estableixen allà on els pot anar millor. Un bon termòmetre del dinamisme econòmic. Un termòmetre que ara apunta a la baixa.

Passejant pels carrers del país no és estrany veure molts d’aquests negocis tancats o amb un cartell a l’aparador que n’anuncia el traspàs. La festa s’ha acabat, el poder de compra alimentat per l’endeutament ja no rutlla i Catalunya ha deixat de brillar al mapa de les oportunitats dels petits emprenedors xinesos. Són molts els que tornen a la Xina i no és estrany. Avui la Xina vibra amb una intensitat que a Europa fa temps que no sentim.

Xinesos que no arriben

Catalunya ha de reorientar el gruix del seu model productiu per seguir sent un país d’oportunitats i la inversió internacional hi juga un rol molt important. Si als anys vuitanta i noranta van ser japonesos i coreans els que van invertir a Catalunya aportant tecnologia i generant llocs de treball aquesta pot ser la dècada dels xinesos. La Xina s’ha desenvolupat a gran velocitat i com el Japó i Corea van fer fa anys, ara passarà de gegant exportador amb una moneda dèbil a gegant inversor amb una moneda forta. D’una manera o altra les grans empreses xineses voldran ser presents a Europa i Catalunya ha d’aspirar a servir-los de pista d’aterratge.

Potser els salaris catalans són mes alts que els d’eslovacs i romanesos però tenim molt a oferir. Una posició geogràfica que situa els ports catalans a tocar del centre econòmic d’Europa (allà on es troben França, Itàlia, Alemanya i Suïssa) i molt més a prop de la Xina que l’opció d’Anvers i Rotterdam. Un teixit industrial flexible i viu amb capacitat per adaptar-se a les necessitats de sectors diversos i un poder públic proper situat a tocar dels problemes. Tenim molt a oferir i per sobre de tot tenim la necessitat d’aconseguir-ho per lluitar contra una crisi que serà llarga i intensa. La necessitat, el millor incentiu.

Ara, per aconseguir una inversió cal negociar-ne cinquanta i fer-ho de debò. No s’hi val a correr amb la campanya electoral al cap ni convé fer el ridicul explicant que s’ha tancat un acord per estudiar un possible acord futur. No, mon chéry, no s’hi val!
O

dilluns, de novembre 22, 2010

Sobiranisme, concentrar el vot per reprendre el camí


El post d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:


Hi ha entusiastes, crítics i detractors però les enquestes assenyalen de forma incontestable que són majoria abassegadora els sobiranistes que entre Mas i Montilla s’estimen més un nou govern encapçalat pel candidat convergent. I no és estrany. Ara, un cop assenyalada la preferència el vot tira sovint per un altra banda. L’argument va més o menys així: la victòria convergent està feta i no cal patir per un nou govern socialista. Carta blanca, doncs, per votar altres partits que puguin empènyer i condicionar el futur govern.

Però la cosa no és ni de bon tros tan clara. Totes les enquestes deixen obert un possible empat a escons entre el tripartit i CIU amb el risc, fins i tot, d’un lleuger avantatge del trident Montilla. L’enquesta publicada pel CIS fa pocs dies, la que més es va aproximar al resultat real de fa quatre anys, donava justament aquesta imatge. CIU aconseguiria cinquanta nou diputats però el tripartit arribaria a sumar-ne seixanta. Un panorama que, tenint en compte el marge d’error, podria arribar a situar el President Montilla tres o quatre diputats per sobre el candidat Mas, trencant fins i tot una eventual aliança amb Solidaritat o Reagrupament.

Des de la innocència política es pot pensar que la reedició del tripartit és impossible. El President Montilla hi ha renunciat i Esquerra s’hi posa d’esquena. Llàstima que aquesta mateixa escena la van interpretar fa quatre anys amb un resultat final ben conegut. Si el tripartit suma més escons que Convergència i Unió hi haurà nova presidència socialista. Els convergents no pactaran amb el PP, per convicció de país i per al·lèrgia al suïcidi polític. I no és segur que cap de les noves opcions independentistes entrin al Parlament per donar suport a CIU. Set, joc i partit per al Molt Honorable José Montilla Aguilera.

El sobiranisme té la força que té, una hegemonia fràgil, i només la concentració del vot en una opció transversal pot garantir un govern de país que faci política de construcció nacional des de la Plaça de Sant Jaume. El sistema electoral català premia clarament els partits més votats. L’any 2006 CIU va pagar 20.000 vots per cada diputat mentre Ciudadanos en va necessitar 30.000. Quan l’independentisme es presenta dividit en tres opcions, i amb dubtes sobre la capacitat de Reagrupament i Solidaritat per aconseguir representació parlamentària, el vot a Convergència i Unió és la millor manera de trencar l’espiral descendent del país. Un nou govern sòlid que retorni l’autoestima al sobiranisme, que acabi amb la submissió a Madrid, que freni la sagnia fiscal i guanyi la batalla de les competències en competència. Un govern que faci foc nou per reprendre el camí de la sobirania.
*

diumenge, de novembre 14, 2010

28N, 10 raons de país per votar CIU



1. Perquè no s’hi val a badar. El 28N hi ha molts vots possibles però es tria només entre dues opcions. O Mas o Montilla.

2. Perquè es tria entre un President que vol la independència i es compromet a engegar un procés d’emancipació seriós i madur o un President que creu en Espanya i es declara explícitament antiindependentista.

3. Perquè la història recent demostra que qualsevol vot que no vagi a CIU és un vot, actiu o passiu, per un tercer tripartit.

4. Perquè la sobirania es construeix governant bé, guanyant el joc de les competències en competència, i el prestigi de l’autogovern no aguantarà quatre anys més de d’inoperància i desgovern.

5. Perquè a ERC se li han acabat els arguments. Si en 7 anys el PSC no ha sabut plantar cara al PSOE i posar-se al costat del país ja no ho farà.

6. Perquè una legislatura centrada en el concert econòmic és el que convé. Frenar la sagnia fiscal i jugar-hi com a factor de cohesió nacional i lligam de país.

7. Perquè la Generalitat necessita les mans lliures a Madrid per pactar a dreta i esquerra segons convingui.

8. Perquè potser calia un canvi després de 23 de governs Pujol i potser era un actiu per al país que un català nascut a Andalusia fos President de la Generalitat però ara ja no hi ha més potsers.

9. Perquè el PSC necessita repensar la seva fidelitat al país, la relació amb el PSOE i la seva invisibilitat a Madrid. I només ho farà des de l’oposició.

10. Perquè el moment demana un lideratge de país estable i fort i només CIU el té a l’abast.
O

dilluns, de novembre 08, 2010

Seminari d'introducció al liberalisme (els podcasts)


Entre abril i juny de l'any 2010 l'Espai Hayek de la Fundació Catalunya Oberta va organitzar un seminari d'introducció al liberalisme. Un programa amb ponents de primer nivell per resseguir l'evolució històrica, el present i els reptes de futur del pensament liberal.

Sis ponències que a partir d'ara són a disposició de qualsevol en aquests podcasts que trobareu a continuació.

O

diumenge, de novembre 07, 2010

Sagrada Família / Alícia / MHP Ni-ni



Sagrada Família

El Papa Benet XVI visita Barcelona per consagrar la Sagrada Família i avui, durant unes hores, la basílica de Gaudí serà un dels centres del món. Però el gran tresor modernista de la ciutat és molt més que una obra magna de l’art religiós, és un crit del catalanisme. L’arquitecte reusenc pensava en Deú però també en el país quan creava expressió i bellesa. Josep Pijoan ho va explicar millor que ningú quan parlant sobre el temple deia: “Allà, cap al tard, és on millor sentiran aquell gemec comprimit de l’ànima catalana que batega per alçar-se”. Encara.

Alícia

Per primera vegada en molts anys, potser per primera vegada, aquesta setmana la dreta espanyola a Catalunya s’ha distanciat de Madrid per posar-se, d’aquella manera, a favor dels interessos el país. Només el concert econòmic ha aconseguit aquesta proesa. La candidata popular Alícia Sánchez Camacho ha fet públic que la proposta li sembla interessant. Ho ha fet a mitges, demanant deixar el tema per l’any 2012 i condicionant el seu suport al desarmament identitari del catalanisme. Pura estratègia, sí, eppur si muove…

Molt Honorable President Ni-ni

“Ni independentista ni de dretes”, així es defineix el President Montilla per buscar el vot en un dels cartells del PSC més present a tot el país. La cosa té gràcia i no només perquè els socialistes s’han acostumat a demanar el vot pel que no són i no per allò que voldrien fer. La dictadura franquista i la dictadura progre han aconseguit que a Catalunya ser de dretes sigui impossible perquè equival a ser mala persona. Si el PSC considera que pot guanyar vots dient que no és ni independentista ni de dretes deu ser que per la seva parròquia el sobiranisme cau més o menys al mateix sac. Probablement s’equivoquen, però no massa. Els socialistes coneixen la seva gent millor que ningú i d’estratègia electoral en saben un niu. Val la pena pensar-hi.
*