dimarts, de febrer 24, 2009

Defensant la banca (ma non troppo)

Els bancs no venen diners,
faciliten liquiditat.

Els bancs fan de mal defensar. Al capdamunt de la piràmide de l'ecosistema capitalista i amb tots els trumfos a la mà, és comprensible que despertin més aviat poques simpaties. Tot i això, el seu és un rol essencial per a la creació de riquesa i l'estabilitat monetària en l'economia de mercat. Davant l'allau de crítiques i la fragilitat actual del sistema bancari, en bona part fruit dels seus propis errors, es troba a faltar una opinió a contracorrent que posi en context l'actual enduriment de les condicions de crèdit i defensi la prudència retrobada del sistema financer.

Tot i el tòpic, els bancs no presten diners a canvi de confiança. El seu negoci es basa en facilitar liquidesa a canvi de garanties. Els bancs no venen diners, faciliten liquiditat. Potser els últims anys de disbauxa ens ho han fet oblidar, ni els bancs semblaven recordar-ho, però aconseguir finançament no ha estat mai fàcil ni barat sense unes garanties suficients i sòlides. Escoltant la cridòria mediàtica sembla que els bancs no obren el crèdit perquè no volen, per pur caprici de nen ric o amb la voluntat explicita d'enfonsar l'economia, però no és així.

El cert és que els bancs continuen deixant diners, menys i més cars, però continuen deixant-los quan compten amb les garanties necessàries. Retallant el crèdit, frenant el creixement desbocat dels darrers anys, la banca frena el seu negoci i va en contra dels seus interessos immediats però s'hi veu forçada per dos motius de pes. D'on no n'hi ha no en raja i en un mercat en que l'estalvi fa anys que es va encongir, els nostres bancs han inflat el crèdit endeutant-se en els mercats internacionals. Aquest mateix anys els bancs espanyols hauran de fer front a centenars de milions d'euros de deute i no és estrany que mirin ben prim abans de generar nou actiu sense ingressar cap mena de passiu que el compensi. A banda, les perspectives econòmiques son prou fosques i els nous projectes ja no es poden estudiar amb l'alegria inconscient amb que es feia tot just fa divuit mesos. Ras i curt, hi ha menys diners per a deixar i l'entorn obliga a ser molt més exigent alhora de deixar-los.

Tot i això, continua havent-hi veus que exigeixen als bancs que facin màniga ampla, que no els vingui d'un pam a l'hora de deixar anar el crèdit. Com si no sabessin que l'única cosa pitjor que un crèdit que es denega és un crèdit que no es torna i que, sumat a d''altres, pot acabar posant en perill la solvència del banc i els recursos que els estalviadors (els únics innocents d'aquest joc) hi han dipositat. Algú dirà que els bancs no juguen net, que fa ben poc que han parat la mà a les ajudes del govern i les noves cobertures públiques. Cert, però si l'executiu té cap interès a salvar la banca espanyola del desastre més val que en tregui les mans. No hi ha millor recepta per a la catastrofe econòmica que gestionar el sistema financer amb criteris polítics. Que ho preguntin sinó al Sr. Miterrand!
*

dilluns, de febrer 23, 2009

Més sobre el 23F, deliris socialistes


Seguint la recomanació de'n Dessmond, rebuda en forma de comentari al post anterior, a continuació se citen algunes ratlles de les memòries de'n Lluís Prenafeta, secretari general de la Presidència durant els primers governs Pujol, sobre la "trama civil" del cop d'estat. Un altre d'aquells racons foscos que poques vegades s'esmenten en els aniversaris del 23F.

"El general Alfonso Armada (...) va comentar (...) que encara estava per veure si Leopoldo Calvo Sotelo arribaria a prendre possessió del càrrec. Considerant, també, les visites que van fer al president (...) dos coneguts socialistes que proposaven aquesta "solució pactada", era difícil no preveure aquella mala sortida o qualsevol altre fora del règim parlamentari."

"Quan els socialistes parlaven de donar una sortida a la situació política del moment -deteriorada certament-, suposo que no pensaven només en una solució global per a Espanya, sinó també en el cas concret de Catalunya. Després del cop, Heribert Barrera va comentar que si els revoltats haguessin triomfat, Josep Tarradellas o Joan Raventós, haurien acabat com a presidents de la Generalitat. (...) És cert que Tarradellas es va moure, durant els mesos previs al cop, d'una manera totalment insensata. En reunions amb els militars d'alta graduació i en visites a Madrid no deixava de referir-se a un "canvi de rumb" o a un "cop de timó", que considerava necessaris."

Déu n'hi do!
*

diumenge, de febrer 22, 2009

El triomf del cop d'estat


El cop d'estat del 23 de febrer de 1981 va anar seguit de la LOAPA (Llei Organica d'Harmonització del Procés Autonòmic), del xantatge al grup parlamentari del PSC a Madrid perquè s'integrés al grup del PSOE, de la persecució penal al President de la Generalitat, de la LOFCA (Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes) que encara patim, i de la generalització del procés autònomic fins a posar Ceuta al nivell de Catalunya.

Avui, com cada any, es repetirà a tort i a dret que el cop d'estat va fracassar. De debò que va fracassar?
*

dijous, de febrer 19, 2009

dimarts, de febrer 10, 2009