El catalanisme passiu del PSC

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"El catalanisme passiu del PSC"

La jugada era gairebé perfecta. L’any 2003 el PSC va aconseguir un somni llargament cobejat. Tot i un empat tècnic en vots* i la victòria de CIU en escons els socialistes aconseguien lligar el primer tripartit. Un moviment que els havia de portar a certificar el seu catalanisme de pedra picada amb l’objectiu, mai amagat, de marginar CIU. El PP governava l’estat amb majoria absoluta i seria molt fàcil anar estirant la corda amb la complicitat del PSOE. I vinga a fer el patriota de la forma més innòcua perquè tot plegat no era sinó un senzill joc de frontó contra la paret de l’aznarisme. Però arriba la tragèdia de l’11M i el tripartit es troba cara a cara amb el “gobierno amigo”. Fer el valent ja no seria de franc. Les esmenes presentades pel MHP Montilla, llavors Ministre, a l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya resumeixen bé la tragèdia del tripartit.

Set anys després del 2003 l’invent ha estat un fracàs però la pregunta continua a l’aire. És el PSC un partit catalanista? I la resposta és un sí arrossegat i poc entusiasta. El catalanisme dels socialistes catalans és light i passiu. Potser el PSC no estira la corda, ni massa ni poc, però el cert és que sense el PSC potser no hi hauria corda per estirar. I és que una ullada al substrat social que avui configura el cens català, als perfils nacionals i ideològics dels ciutadans del país, fa pensar que seria difícil aconseguir un sistema de partits més favorable a la construcció nacional. El PSC és una eina que val la pena cuidar. Citant l’Enric Juliana: “el PSC dóna profunditat de camp al catalanisme”.

El procés de construcció nacional demana una triple configuració social que comença amb un gruix de ciutadans que l’impulsen, els entusiastes. Un rol que a Catalunya fa el terç més nacionalista de la societat, un conjunt representat principalment pels partits nacionalistes/sobiranistes/independentistes. Però recolzada sobre una minoria social escassa i precària la construcció nacional, amb l’extensió de la llengua i la immersió lingüística com a bandera, només es pot mantenir sense una oposició significativa. És gràcies a l’escassa incidència de l’espanyolisme i l’anti-nacionalisme que és possible el consens catalanista. Si el Partit Popular, Ciutadans i altres espècies estranyes tinguessin més presència política al país tot seria molt diferent. Molt més difícil. Però més enllà d’entusiastes i contraris la clau de volta de tot plegat és una massa social que sense situar-se en el nacionalisme accepta passivament i sense oposició la política d’enfortiment i construcció nacional. És en aquesta categoria on el PSC juga un rol fonamental. La gran majoria dels seus votants son catalanistes passius i si ho són és en bona part gràcies al discurs que l’esquerra catalana, del PSUC al PSC, ha seguit les darreres dècades. Sense aquests partits no seria estrany que part dels seus votants basculessin cap a l’anti-nacionalisme fent molt difícil, potser impossible, la continuació d’un consens positiu per al país.

El President Montilla potser no ha estat un gran líder al capdavant de la Generalitat. És cert. Però com a ex-President pot tenir un rol fonamental per afermar una visió positiva del catalanisme, mig passiva i mig entusiasta, entre molts ciutadans del país amb una trajectòria vital similar a la seva. Un lideratge integrador que ell pot exercir millor que ningú. Però no diguem blat…
O

Contra el lloguer forços

L'article de la darrera setmana al digital Catalunya Oberta:
"Contra el lloguer forçós"

Si no fos perquè els catalans l'hem de patir com una plaga el govern tripartit seria una bona eina acadèmica. Un model perquè les facultats de ciències polítiques d'arreu del món estudiessin els deliris de l'intervencionisme socialista i les impostures de l'esquerra progre. El Pla Nacional de l'Habitatge de Catalunya n'és el darrer exemple. Recull totes i cadascunes de les falles del socialisme d'Estat. L'atac frontal a la propietat privada, la creació d'un cos d'inspectors especial, la hiperregulació del sector i l'estímul al frau ciutadà per acabar generant un problema més gros que no pas allò que es volia solucionar en origen. La fatal arrogància del socialisme. Planificació i caos. Tot això va inclòs en la regulació que el tripartit pretén tancar abans d'acabar aquesta legislatura per obligar els propietaris de pisos buits a llogar-los de grat o per força.

Des del govern es minimitza l'abast de lloguer forçós argumentant que serà una mesura de darrera instància i limitat a algunes zones. El recurs últim aplicable quan es renunciï a totes les alternatives i sempre en "condicions raonables". És fàcil d'entendre. L'expropiació (deixem els eufemismes) serà l'amenaça permanent de l'administració i és clar que en aquestes circumstàncies esperen no haver-la d'emprar. L'amenaça serà prou contundent per convèncer el propietari. Suficient per obligar-lo a sotmetre la seva voluntat a la superior "funció social" de l'habitatge. Un desplegament funcionarial farragós i car amb tots els números per acabar com tants d'altres programes públics. Amb un cost que difícilment justificarà els resultats obtinguts. Però encara més, la pressió portarà moltes famílies a jugar a fet i amagar amb la nova norma. Pares, mares i fills empadronats en pisos diferents per evitar l'expropiació. I és clar, abocar els ciutadans al frau és una forma eficaç de situar-los en la indefensió.

Més enllà de plantejar expropiacions d'aplicació impossible el Pla Nacional de l'Habitatge arriba tard i carregat de propaganda. Socialisme en estat pur. La crisi de l'habitatge era conseqüència directa de tres factors coincidents. La bombolla immobiliària, el creixement demogràfic via immigració i l'encongiment de les unitats familiars. Però quan el govern s'ha decidit a fer-hi alguna cosa tots i cadascun d'aquests fenòmens ja havien capgirat la tendència. La bombolla immobiliària ha esclatat, el preu dels pisos va a la baixa i el parc d'habitatge en lloguer creix com mai no ho havia fet. L'aturada econòmica ha frenat la immigració i fins i tot els divorcis s'han reduït. El Pla Nacional de l'Habitatge arriba quan ja no ens cal. Hi ha qui diu que no hauríem de patir. Que cap govern no s'atrevirà a tirar endavant el lloguer forçós. Que l'exprópiese chavista no pot arribar a Catalunya. Però si això és cert i tot plegat és un gest pensat per satisfer les bases del tripartit la qüestió és encara més greu. Convertir la llei en propaganda no acaba de lligar amb els principis bàsics de la democràcia.

*

Jordi Pujol, sobre el PSC

"Molts polítics del Baix Llobregat ho deuen tot al PSC o al PSOE: el seu estatus econòmic i social, la promoció personal i, no cal dir-ho, el poder polític. Entenguem-nos: ho deuen a ells mateixos, al seu esforç. El mèrit és seu. Però aquest esforç l'han canalitzat en gran part a través del partit, on han trobat el terreny adequat. El partit ha estat la seva pàtria. Tenen una vocació política molt forta i una formació sorgida de la seva experiència vital. És una història bonica, per a ells, i ho és també per a Catalunya. Té només un inconvenient: el seu perfil biogràfic personal i col.lectiu pot fer que, amb més intensitat que ningú altre, el poder els importi per damunt de tot. La tendència al sectarisme pot ser en aquestes condicions molt forta, i sovint ho és. Si el partit és la seva pàtria, el poder i el seu manteniment és el seu objectiu. És cert que per a tots els polítics el poder és una finalitat, i que ha de ser així. Però quan la política i el poder han estat i son d'una manera molt determinant l'eina de la pròpia promoció, el poder és l'objectiu amb majúscules. I és exercit sense miraments, amb perill d'abús i de control molt fort de la societat."*

*PUJOL J., Memòries (1980-1993). Barcelona: Proa, 2009. p. 403.

*

El PSC pregunta, Alemanya respon

Poden treure'ns de la crisi els que ens hi van ficar? Això preguntava el PSC a les darreres eleccions europees i tot just quatre mesos després els alemanys voten per donar una majoria clara a la democràcia cristiana de la Sra. Merkel i un increment de vot extraordinari als liberals de l'FDP. Com si haguessin volgut contestar amb un sí rotund la pregunta del PSC. Una pregunta absurda i plantejada des d'una premisa falsa. No es cert que la crisi financera que ha frapat el món sigui conseqüència de les polítiques d'obertura comercial, lliure circulació de capitals i limitada interferència del poder públic. Potser caldria anar assumint que les crisis son inherents a l'economia. No a l'economia de mercat sinó al fet econòmic en qualsevol de les seves formes d'organització. Això a banda, seria bò prendre consciència que els responsables de la darrera gran sotregada al sistema hem estat tots plegats. Al cap i a la fi, qui és més culpable el banc que dóna un crèdit a qui difícilment podrà tornar-lo o el ciutadà que l'accepta de forma imprudent i gasiva?

Reprenent l'enunciat pamfletari del PSC (el pamflet i la consigna son la marca de la casa), potser no sabem ben bé qui ens hi va ficar a la crisi però els alemanys sembla que tenen una intuïció clara sobre qui té les millors receptes per a sortir-ne. Els votants alemanys sabien que votaven per un govern de coalició entre la CDU/CSU i els liberals de l'FDP (anunciar els possibles pactes a l'avançada és també una lliçó de democràcia que els catalans podríem aprendre). Un govern que se centrarà en la competitivitat de l'economia alemanya i serà conscient que els drets socials poden seguir la creació de riquesa però que l'axioma mai no funciona a l'inrevés. Un nou govern per a Alemanya que es pot definir de forma breu assenyalant que serà l'antítesi d'allò que els catalans hem de patir a Barcelona i a Madrid.

Gràcies alemanys per respondre amb tanta contundència la pregunta del PSC!
*

Més sobre el 23F, deliris socialistes

Seguint la recomanació de'n Dessmond, rebuda en forma de comentari al post anterior, a continuació se citen algunes ratlles de les memòries de'n Lluís Prenafeta, secretari general de la Presidència durant els primers governs Pujol, sobre la "trama civil" del cop d'estat. Un altre d'aquells racons foscos que poques vegades s'esmenten en els aniversaris del 23F.

"El general Alfonso Armada (...) va comentar (...) que encara estava per veure si Leopoldo Calvo Sotelo arribaria a prendre possessió del càrrec. Considerant, també, les visites que van fer al president (...) dos coneguts socialistes que proposaven aquesta "solució pactada", era difícil no preveure aquella mala sortida o qualsevol altre fora del règim parlamentari."

"Quan els socialistes parlaven de donar una sortida a la situació política del moment -deteriorada certament-, suposo que no pensaven només en una solució global per a Espanya, sinó també en el cas concret de Catalunya. Després del cop, Heribert Barrera va comentar que si els revoltats haguessin triomfat, Josep Tarradellas o Joan Raventós, haurien acabat com a presidents de la Generalitat. (...) És cert que Tarradellas es va moure, durant els mesos previs al cop, d'una manera totalment insensata. En reunions amb els militars d'alta graduació i en visites a Madrid no deixava de referir-se a un "canvi de rumb" o a un "cop de timó", que considerava necessaris."

Déu n'hi do!

*

Una broma d'estiu a can PSC

Aquest ha estat un estiu de congressos polítics a Catalunya. Allunyats del ball de bastons entre republicans i populars, els conclaves de convergents i socialistes van ser una bassa d'oli. Potser per això la direcció del PSC va voler entretenir l'audiència del país amb una facècia política molt i molt divertida. Com qui no vol la cosa, l'endemà de la votació de la nova executiva socialista la premsa anunciava que en Josep Ma Sala tornava a la direcció del PSC.

No cal tenir massa memòria per a recordar el nom del Sr. Sala. Fa tot just deu anys va haver d'abandonar la direcció socialista per entrar a Can Brians a complir condemna pel finançament il·legal del PSOE. Però la cosa no queda aquí, els capitostos del PSC no en tenen prou de posar algú amb les mans tacades a la direcció del partit. La conya socialista arriba al màxim quan sabem a que es dedicarà en Josep Maria Sala a partir d'ara. Els presentem el Sr. Sala, nou secretari de formació i ciutadania del Partit dels Socialistes de Catalunya. Formació i ciutadania, fot-li!

El finançament dels partits polítics és una qüestió difícil i mal resolta a Catalunya i al conjunt de l'estat. No s'hi val a fer el fariseu acusant al Sr. Sala quan cap partit català, cap ni un, té les mans netes. Ara, quan algú ha estat condemnat en ferm per finançament fraudulent, la decència més elemental demana que s'aparti de la primera fila i deixi tota responsabilitat de partit. Una decència que no sembla que preocupi al PSC i, encara pitjor, tampoc als seus votants.
*

PSC, el triomf de la mediocritat

Eduard Punset, Federico Mayor, Narcís Serra, Ernest Lluch, Joan Majó, Jordi Solé, José Borrell, Josep Piqué, Anna Birulés, … i darrerament Joan Clos, Carme Chacón i José Corbacho. Més enllà de consideracions ideològiques, és evident que la llista de ministres catalans de la democràcia evoluciona en línia descendent cap a la mediocritat més absoluta. Una mediocritat que resulta indispensable per a explicar la creixent irrellevància del PSC tot just després d’haver aconseguit en solitari la reelecció per al candidat Zapatero.

Des de la rebel·lió dels capitans al congrés de Sitges, fa quinze anys que el PSC s’allunya d’allò que havia estat. El partit de la intelligentsia catalana, dels claustres universitaris, l’elit cultural, la burgesia divina i l’obrerisme il·lustrat, el gran partit de Catalunya, ha caigut en la indigència intel·lectual més absoluta. Montilla, Zaragoza, Iceta i companyia son un equip de noms acomplexats per la pròpia petitesa. El terror, la jerarquia i la disciplina es combinen amb una política de recursos humans que premia la fidelitat i castiga tot senyal de brillantor i pensament independent. El socialisme català és avui una maquina de poder en mans d’un grup d’illetrats amb nul·la experiència professional fora de la gestió pública.

Sense aquesta mediocritat socialista es fa difícil entendre que, amb 25 diputats al Congrés, el PSC accepti la renovació ministerial de Magdalena Álvarez o el rol purament estètic de la Ministra Chacon. Tot plegat sense oblidar l’escac del PSOE al PSC fent Ministre en Celestino Corbacho. El mateix Corbacho en qui pensaven a Ferraz per refundar la federació catalana del PSOE fins no fa massa mesos. El PSC acumula més poder que mai però demostra una gran incapacitat per a exercir-lo amb eficàcia en la defensa dels seus interessos. Una ineficàcia que deriva de l’actual codi genètic del partit i que només una revolta interna en nom de l’excel·lència i l’obertura del partit podria canviar.

.

o PSOE=PP o CAT=PSOE

L’Olla de Grills continua fent camí com a bloc col·lectiu entorn
del present i el futur del país en clau sobiranista.

El meu post d’avui a l’Olla de Grills:
o PSOE=PP o CAT=PSOE

Quan el catalanisme no té cintura, qui es trenca és el país.

Forçat a jugar sempre en camp contrari, la posició política del catalanisme a l’estat és d’una gran feblesa. El desequilibri demogràfic, combinat amb l’estructura constitucional i la manca d’autèntics mecanismes de poder, deixen Catalunya en una situació de precarietat constant. En aquest context, l’única arma de pes en mans del nacionalisme català és la pulsió caïnita dels propis polítics espanyols. Només amb la força de l’odi del PP contra el PSOE, del PSOE contra el PP, es pot anar fent forat a la paret gruixuda que barra totes les aspiracions del país.

Estigmatitzant la dreta espanyola, atiant el pànic a l’espanyolisme sense complexos del PP, el catalanisme ha col·laborat a fer bo l’espanyolisme amb vaselina del PSOE. Tot plegat, oblidant que quan no hi ha equivalència entre el PP i el PSOE, quan el diàleg només és possible amb l’esquerra espanyola, es perd l’única estratègia guanyadora a que podem aspirar ara per ara. Quan els vots del catalanisme només poden ser per al PSOE, aquests vots perden tot el seu sentit i tot el seu poder. Quin poder de negociació es pot tenir quan no hi ha alternativa possible? Fins i tot acceptant que el catalanisme del PSC és autèntic, la seva capacitat de pressió i exigència davant del PSOE és nul·la quan els socialistes catalans no tenen res a aportar. Amb aquestes regles, el PSOE no pot perdre a Catalunya i per tant tampoc no hi té res a guanyar.

El brindis al sol del Parlament de Catalunya, demanant el cessament de la ministra Álvarez sense més conseqüències, és el darrer gest d’un catalanisme impotent segrestat pel PSOE. Els 18 diputats de CiU i ERC a Madrid, sumats als 148 del PP, permetrien superar els 164 del PSOE i reprovar la ministra allà on fer-ho té un efecte real. És clar, però, que això és fer volar coloms. Ens hem posat tant de peus a la galleda de l’esquerra espanyola que ni tan sols quan els beneficis son evidents tenim el valor de votar de costat amb el PP. Així doncs, dilluns al matí la ministra continuarà al seu despatx i Catalunya haurà fet visible, un cop més, la seva total indefensió.

La política del sobiranisme a Madrid és política internacional, un joc que forçosament cal plantejar en clau pragmàtica i no ideològica. Si CiU va ser capaç de pactar amb el PSOE de la LOAPA, Banca Catalana i l’AVE a Sevilla, el catalanisme d’avui ha de poder, amb tota l’enemistat i la mala llet que calgui, pactar amb la dreta espanyola quan sigui beneficiós per al país. Mentre no siguem capaços de sortir del joc espanyol, aquesta és l’única estratègia possible par al país. Mentre el PSOE no sigui vist com el que és, un PP d’esquerres, Catalunya serà esclava del PSOE. Esclava de l’estat.

*

No person except a natural born citizen...

Sorprèn que en el recent debat arran de la nominació d’un català nascut a Andalusia per a la presidència de la Generalitat no s’hagi discutit l’article II de la constitució dels Estats Units. En un país d’immigrants basat des del seu inici en la igualtat i la unitat de projecte, s’estableix constitucionalment com a requisit indispensable per accedir a la presidència i la vicepresidència de l’estat ser-ne ciutadà de naixement*. Els propis constitucionalistes nord-americans entenen que aquest és un apartat polèmic del seu text fonamental, però queda clar que la intenció dels seus redactors era garantir en la mesura del possible líders sense hipoteques de cap mena i amb una única fidelitat nacional.

Tot i que els observadors més obtusos de la política catalana fan un esforç per no comprendre-ho, és un fet evident que elecció rere elecció el catalanisme ha estat un requisit indispensable per als partits i candidats que aspiren al suport del gruix central de l’electorat del país. No es pot ignorar que com a societat carreguem a l’esquena un conflicte polític obert amb Espanya i una divergència d’interessos en molts d’àmbits amb la resta de l’estat. En finançament i infraestructures el model que convé a l’estat ofega la vida econòmica catalana i és per això que el catalanisme és una exigència més enllà de persones i partits. Tot el nostre migrat poder polític i en particular la nostra primera institució, necessiten algú amb el compromís ferm de defensa dels interessos de Catalunya per sobre de qualsevol condicionant.

Així doncs no és el lloc de naixement, que en última instància no es tria, el que valida un líder polític. Són les conviccions les que mostren si algú compta amb la fidelitat i la devoció al país necessàries per liderar-lo. Conviccions, fidelitat i devoció que fins avui no es coneixen en el Sr. José Montilla Aguilera i que, en opinió de molts ciutadans, l’incapaciten per esdevenir el proper President de la Generalitat de Catalunya.

*No person except a natural born citizen, or a citizen of the United States, at the time of the adoption of this Constitution, shall be eligible to the office of President; neither shall any person be eligible to that office who shall not have attained to the age of thirty five years, and been fourteen Years a resident within the United States.
(Constitució dels Estats Units d’Amèrica: article II, secció 1, clausula 5)