Sobiranisme, concentrar el vot per reprendre el camí

El post d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:

"Sobiranisme, concentrar el vot per reprendre el camí"

Hi ha entusiastes, crítics i detractors però les enquestes assenyalen de forma incontestable que són majoria abassegadora els sobiranistes que entre Mas i Montilla s’estimen més un nou govern encapçalat pel candidat convergent. I no és estrany. Ara, un cop assenyalada la preferència el vot tira sovint per un altra banda. L’argument va més o menys així: la victòria convergent està feta i no cal patir per un nou govern socialista. Carta blanca, doncs, per votar altres partits que puguin empènyer i condicionar el futur govern.

Però la cosa no és ni de bon tros tan clara. Totes les enquestes deixen obert un possible empat a escons entre el tripartit i CIU amb el risc, fins i tot, d’un lleuger avantatge del trident Montilla. L’enquesta publicada pel CIS fa pocs dies, la que més es va aproximar al resultat real de fa quatre anys, donava justament aquesta imatge. CIU aconseguiria cinquanta nou diputats però el tripartit arribaria a sumar-ne seixanta. Un panorama que, tenint en compte el marge d’error, podria arribar a situar el President Montilla tres o quatre diputats per sobre el candidat Mas, trencant fins i tot una eventual aliança amb Solidaritat o Reagrupament.

Des de la innocència política es pot pensar que la reedició del tripartit és impossible. El President Montilla hi ha renunciat i Esquerra s’hi posa d’esquena. Llàstima que aquesta mateixa escena la van interpretar fa quatre anys amb un resultat final ben conegut. Si el tripartit suma més escons que Convergència i Unió hi haurà nova presidència socialista. Els convergents no pactaran amb el PP, per convicció de país i per al·lèrgia al suïcidi polític. I no és segur que cap de les noves opcions independentistes entrin al Parlament per donar suport a CIU. Set, joc i partit per al Molt Honorable José Montilla Aguilera.

El sobiranisme té la força que té, una hegemonia fràgil, i només la concentració del vot en una opció transversal pot garantir un govern de país que faci política de construcció nacional des de la Plaça de Sant Jaume. El sistema electoral català premia clarament els partits més votats. L’any 2006 CIU va pagar 20.000 vots per cada diputat mentre Ciudadanos en va necessitar 30.000. Quan l’independentisme es presenta dividit en tres opcions, i amb dubtes sobre la capacitat de Reagrupament i Solidaritat per aconseguir representació parlamentària, el vot a Convergència i Unió és la millor manera de trencar l’espiral descendent del país. Un nou govern sòlid que retorni l’autoestima al sobiranisme, que acabi amb la submissió a Madrid, que freni la sagnia fiscal i guanyi la batalla de les competències en competència. Un govern que faci foc nou per reprendre el camí de la sobirania.
*

28N, 10 raons de país per votar CIU

El post d'aquest diumenge al Bloc Gran el Sobiranisme:
"28N, 10 raons de país per votar CIU"

1. Perquè no s’hi val a badar. El 28N hi ha molts vots possibles però es tria només entre dues opcions. O Mas o Montilla.

2. Perquè es tria entre un President que vol la independència i es compromet a engegar un procés d’emancipació seriós i madur o un President que creu en Espanya i es declara explícitament antiindependentista.

3. Perquè la història recent demostra que qualsevol vot que no vagi a CIU és un vot, actiu o passiu, per un tercer tripartit.

4. Perquè la sobirania es construeix governant bé, guanyant el joc de les competències en competència, i el prestigi de l’autogovern no aguantarà quatre anys més de d’inoperància i desgovern.

5. Perquè a ERC se li han acabat els arguments. Si en 7 anys el PSC no ha sabut plantar cara al PSOE i posar-se al costat del país ja no ho farà.

6. Perquè una legislatura centrada en el concert econòmic és el que convé. Frenar la sagnia fiscal i jugar-hi com a factor de cohesió nacional i lligam de país.

7. Perquè la Generalitat necessita les mans lliures a Madrid per pactar a dreta i esquerra segons convingui.

8. Perquè potser calia un canvi després de 23 de governs Pujol i potser era un actiu per al país que un català nascut a Andalusia fos President de la Generalitat però ara ja no hi ha més potsers.

9. Perquè el PSC necessita repensar la seva fidelitat al país, la relació amb el PSOE i la seva invisibilitat a Madrid. I només ho farà des de l’oposició.

10. Perquè el moment demana un lideratge de país estable i fort i només CIU el té a l’abast.
O

Sagrada Família / Alícia / MHP Ni-ni

Sagrada Família

El Papa Benet XVI visita Barcelona per consagrar la Sagrada Família i avui, durant unes hores, la basílica de Gaudí serà un dels centres del món. Però el gran tresor modernista de la ciutat és molt més que una obra magna de l’art religiós, és un crit del catalanisme. L’arquitecte reusenc pensava en Deú però també en el país quan creava expressió i bellesa. Josep Pijoan ho va explicar millor que ningú quan parlant sobre el temple deia: “Allà, cap al tard, és on millor sentiran aquell gemec comprimit de l’ànima catalana que batega per alçar-se”. Encara.

Alícia

Per primera vegada en molts anys, potser per primera vegada, aquesta setmana la dreta espanyola a Catalunya s’ha distanciat de Madrid per posar-se, d’aquella manera, a favor dels interessos el país. Només el concert econòmic ha aconseguit aquesta proesa. La candidata popular Alícia Sánchez Camacho ha fet públic que la proposta li sembla interessant. Ho ha fet a mitges, demanant deixar el tema per l’any 2012 i condicionant el seu suport al desarmament identitari del catalanisme. Pura estratègia, sí, eppur si muove…

Molt Honorable President Ni-ni

“Ni independentista ni de dretes”, així es defineix el President Montilla per buscar el vot en un dels cartells del PSC més present a tot el país. La cosa té gràcia i no només perquè els socialistes s’han acostumat a demanar el vot pel que no són i no per allò que voldrien fer. La dictadura franquista i la dictadura progre han aconseguit que a Catalunya ser de dretes sigui impossible perquè equival a ser mala persona. Si el PSC considera que pot guanyar vots dient que no és ni independentista ni de dretes deu ser que per la seva parròquia el sobiranisme cau més o menys al mateix sac. Probablement s’equivoquen, però no massa. Els socialistes coneixen la seva gent millor que ningú i d’estratègia electoral en saben un niu. Val la pena pensar-hi.
*

Carner a Calders, un programa de país*

El post d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Carner a Calders, un programa de país"

Acabada la guerra, amb el país perdut i enmig d’un món convuls, Pere Calders arribava a Mèxic buscant un futur que devia semblar ben fosc. Expliquen que tot just posar els peus a la ciutat Calders va anar a veure Josep Carner. El poeta, diplomàtic i home de món, establert a la ciutat amb una bona feina en una de les principals editorials del país. I allà, en aquella trobada, Carner va dir a Calders unes paraules d’ànim que son alhora un autèntic programa de país.

Calders va entrar nerviós al despatx del gran poeta noucentista i l'homenot va demostrar tota la seva humanitat. Era evident que l’escriptor acabat d’arribar no tenia un ral, sembla que havia passat la nit al calabós després que la policia mexicana el trobés dormint al ras. Però Carner no li ofereix diners. L’editor li pregunta si té res per publicar i el jove Calders remena les butxaques per treure’n uns quaderns amb contes. Carner llegeix tranquil mentre en Calders fuma i finalment li fa saber que el material és bo i li avança una part del pagament que li donarà per la publicació.

I és llavors, sortint d’aquell despatx, que Calders li pregunta al poeta com s’ho farà per publicar allò. Com s’ho faran? Com s’ho farà el país? I Carner respon amb una frase magnífica que recull l’esperit d’aquell catalanisme que de la renaixença en treu un projecte de nació europea moderna i vibrant. Un programa de país però també un programa de vida:

“Hi ha bellesa en el món.
Es pot treballar amb alegria.
Sempre és millor tenir fe que desesperar-se.
Amb el prestigi de la feina ben feta
i evitant ser servils davant els altres pobles.”

Amén!

*Citat per Carles Torner en una ponència recent al Programa Vicens Vives
O

Per una narrativa de l'orgull nacional

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Per una narrativa de l'orgull nacional"

França és la Revolució Francesa i l’imperi napoleònic i els drets humans i la resistència a l’ocupació nazi. Alemanya és la reunificació i la reconstrucció del país per aixecar un gegant econòmic i el lideratge del projecte europeu. Anglaterra és la llavor britànica amb presència universal i la primera democràcia moderna i una excepcionalitat buscada que ho amara tot de tradició i la pròpia manera de fer. I Catalunya? Què és Catalunya? Arreu del món els projectes nacionals d’èxit compten amb una narrativa que ajuda a definir, reforçar i justificar l’orgull nacional. Una narrativa implicita que als països consolidats arriba a passar desapercebuda però que es troba present arreu. Del sistema educatiu als mitjans de comunicació passant per l’obra de govern a dreta i esquerra. I a Catalunya? Quina narrativa acompanya el projecte nacional català? Pervivència, revolució industrial i immigració haurien de ser-hi presents.

Pervivència
Catalunya és una anomalia. Un imperi medieval en decadència condemnat a la desaparició com tants i tants d’altres regnes, principats i comptats d’Europa. Un poble privat de poder polític entre dos gegants encaparrats a fer-lo desparèixer. Del Conde Duque de Olivares a la dictadura del General Franco, tres segles i mig d’ofec planificat i pressió militar. I no obstant els catalans són aquí, ferms i decidits a mantenir la seva veu en el món. La Renaixença i el catalanisme polític són una anomalia incomprensible que arriba quan a Catalunya li tocava apagar-se. L’excepcionalitat de la pervivència és un bon punt de partida per a la narrativa de l’orgull nacional català. Pervivència aixecada sobre una revolució industrial improvable i la integració exemplar dels successius allaus migratoris rebuts al llarg de la història.

Revolució industrial
Només dues regions del sud d’Europa fan la revolució industrial durant el segle XIX, el Piemont i Catalunya. Però la florida industrial catalana que transforma i modernitza el país és una gesta enorme. Un èxit incomprensible. El país segueix Anglaterra i Holanda i és dota d’indústria tèxtil però ho fa sense carbó (element essencial). Aprofitant amb enginy la força del Ter i el Llobregat per moure les maquines i aixecar les fortunes que faran possible la represa després de segles de decadència. Un país que perviu contra tot pronòstic i uns ciutadans que el fan créixer amb el vent de cara. Una història èpica que crida a sentir-se’n hereu.

Immigració
Catalunya és històricament un dels països d’Europa amb una menor potència demogràfica. La debilitat reproductora hi és una constant des de fa segles. Una debilitat que es troba a l’arrel de la decadència nacional a l’edat mitjana i que es farà encara més evident quan la industrialització reclami mà d’obra i aparegui la immigració forta i constant que fa més de cent anys que dura. Una debilitat que ha fet brillar una de les virtuts més lluminoses del país. En proporció a la població autòctona cap altre país d’Europa no ha rebut des de finals de segle XIX tants immigrants com Catalunya. Occitans i gascons, aragonesos, valencians, murcians, andalusos i extremenys, marroquins, bolivians, romanesos i gambians. Tots han anat arribant a Catalunya per incorporar-se al país amb una facilitat que sorprèn els estudiosos d’arreu del món. Catalunya té el mateix dret al títol de país d’acollida universal que l’Argentina o els Estats Units.

Tres gestes de la Catalunya moderna. Tres columnes d’un orgull nacional cívic, integrador, democràtic i de progrés que hauria d’amarar-ho tot per arribar a passar desapercebut.
O

Cercle / Refundació / Carod / CatRUMASA

El post d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Cercle / Refundació / Carod /CatRUMASA"

El Cercle d’Economia

Els Senyors del Cercle d’Economia s’han decidit a fer públic el seu malestar amb Espanya. No s’hi posen per poc i demanen una reforma constitucional que s’ajusti a les pretensions de sobirania i equitat de Catalunya. S’agraeix el gest però costa molt no recordar que aquests mateixos empresaris es van arronsar quan tocava donar suport a l’Estatut ambiciós que s’havia aprovat a Barcelona. Encara no fa cinc anys demanaven a tort i a dret tancar la negociació i afluixar el conflicte amb l’estat, no fos cas que prenguéssim mal. Que no els tremolin les cames quan, més d’hora que tard, torni a tocar plantar cara.

La refundació del PSC

A can PSC es posen la vena abans de la ferida. Es veu venir una clatellada important el 29N i sembla que hi ha moviments al subsol del partit. Alguns militants d’accent catalanista comencen a fer moviments per forçar una refundació del partit que trenqui el caciquisme i sintonitzi de nou amb els interessos del país. No serà fàcil però podria ser una bona notícia si el partit es mou en bloc. El partit dels socialistes és un actiu que fet a peces perdria tot el seu valor.

Carod el rapinyaire

Les clatellades podrien ser múltiples el 29N i tot indica que a ERC podria caure-li la més intensa de totes. El caïnisme república no té límits i abans d’arrencar la campanya l’incombustible Carod-Rovira ja s’ha fet present com el voltor que vetlla la presa moribunda. El número dos del govern Montilla espera presentar-se com un recanvi a l’eventual fracàs del candidat Puigcercós i resulta tan ridicul que faria gràcia si no fos ben trist. Que hi mengen a la torre d’ivori que provoca aquests trastorns tan profunds?

CatRUMASA, de mil en mil

És probable que la Conselleria d’Economia ho desmenteixi aquest dilluns mateix però La Vanguardia anunciava aquest dissabte que el deute de la Generalitat i la dificultat de finançar-lo per mitjans tradicionals havia forçat el govern a buscar solucions imaginatives. Una d’aquestes seria l’emissió de bons de deute a un any retribuïts a un tipus generós del 4,75. Bons de mil a dos mil euros que busquen implicar la ciutadania i que recorden les operacions recents amb que es financen les empreses de Nueva RUMASA. Res a dir. La Generalitat va justa i demana que la ciutadania hi confiï. Ara, el nou finançament pactat i celebrat pel Tripartit no devia ser pas tan bo.
O

Competències en competència

El post d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Competències en competència"

Més enllà de la reivindicació nacionalista la voluntat d’autogovern (de sobirania) dels catalans ha esta sovint recolzada en l’argument de la competència. Davant l’Espanya ineficaç i corrupta la immensa majoria dels catalans han vist clar que els convenia més un bon govern a Barcelona que un mal govern a Madrid. Els catalans exercien el vot reclamant competències perquè estaven segurs que serien gestionades amb més competència. Una seguretat que s’ha estovat els últims anys. La disbauxa del primer tripartit, la grisor del segon i un tuf de clavegueram corrupte han matisat l’aura d’eficiència en la gestió que venia el catalanisme. Per sort l’Espanya ascendent d’abans de la crisi, el país triomfant que amenaçava el projecte nacional català, ha topat amb una crisi profunda i intensa que posa en qüestió les bases del seu model. Catalunya té ara una nova oportunitat de distanciar-se d’aquell projecte oposant-hi estabilitat i bona gestió. Una oportunitat que no es pot deixar passar.

Les competències cedides per l’estat espanyol i les petites parcel·les de sobirania que cal esgarrapar amb ungles i dents deuen semblar poca cosa als que aspiren a la independència per demà mateix, però menystenir el que tenim és una bona manera d’anar de mal en pitjor. L’independentisme governamental ha demostrat una nul·la responsabilitat institucional i ha contribuït més que ningú els darrers anys al desprestigi de la política catalana. Errors estratègics, Consellers de tercera fila, lluites intestines, polèmiques absurdes i inestabilitat crònica han portat la desafecció a nivells rècord. En pura lògica revolucionària d’estil anti-colonial potser era bona idea. Mirant a Catalunya la jugada podia haver acabat en desastre.

És amb una mostra constant d’excel·lència, pionerisme i lideratge polític del Parc de la Ciutadella a la Plaça de Sant Jaume que l’impuls a l’autogovern continuarà creixent en intensitat i ambició. Sense més límit que l’horitzó de la plena sobirania. El nacionalisme necessita governar i fer-ho bé. Fer-ho millor que ningú. I és clar que hi ha problemes i dificultats. Un mal finançament, la ingerència política d’Espanya i la pressió irritant de la caverna mediàtica de Madrid. Res de nou. La Mancomunitat es va aixecar en un context similar i el mateix li passava a la Generalitat del President Pujol. Contra tot plegat només s’hi val a posar-hi més feina, més intel·ligència i més passió pel país. La història demostra que és possible.
O

El catalanisme passiu del PSC

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"El catalanisme passiu del PSC"

La jugada era gairebé perfecta. L’any 2003 el PSC va aconseguir un somni llargament cobejat. Tot i un empat tècnic en vots* i la victòria de CIU en escons els socialistes aconseguien lligar el primer tripartit. Un moviment que els havia de portar a certificar el seu catalanisme de pedra picada amb l’objectiu, mai amagat, de marginar CIU. El PP governava l’estat amb majoria absoluta i seria molt fàcil anar estirant la corda amb la complicitat del PSOE. I vinga a fer el patriota de la forma més innòcua perquè tot plegat no era sinó un senzill joc de frontó contra la paret de l’aznarisme. Però arriba la tragèdia de l’11M i el tripartit es troba cara a cara amb el “gobierno amigo”. Fer el valent ja no seria de franc. Les esmenes presentades pel MHP Montilla, llavors Ministre, a l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya resumeixen bé la tragèdia del tripartit.

Set anys després del 2003 l’invent ha estat un fracàs però la pregunta continua a l’aire. És el PSC un partit catalanista? I la resposta és un sí arrossegat i poc entusiasta. El catalanisme dels socialistes catalans és light i passiu. Potser el PSC no estira la corda, ni massa ni poc, però el cert és que sense el PSC potser no hi hauria corda per estirar. I és que una ullada al substrat social que avui configura el cens català, als perfils nacionals i ideològics dels ciutadans del país, fa pensar que seria difícil aconseguir un sistema de partits més favorable a la construcció nacional. El PSC és una eina que val la pena cuidar. Citant l’Enric Juliana: “el PSC dóna profunditat de camp al catalanisme”.

El procés de construcció nacional demana una triple configuració social que comença amb un gruix de ciutadans que l’impulsen, els entusiastes. Un rol que a Catalunya fa el terç més nacionalista de la societat, un conjunt representat principalment pels partits nacionalistes/sobiranistes/independentistes. Però recolzada sobre una minoria social escassa i precària la construcció nacional, amb l’extensió de la llengua i la immersió lingüística com a bandera, només es pot mantenir sense una oposició significativa. És gràcies a l’escassa incidència de l’espanyolisme i l’anti-nacionalisme que és possible el consens catalanista. Si el Partit Popular, Ciutadans i altres espècies estranyes tinguessin més presència política al país tot seria molt diferent. Molt més difícil. Però més enllà d’entusiastes i contraris la clau de volta de tot plegat és una massa social que sense situar-se en el nacionalisme accepta passivament i sense oposició la política d’enfortiment i construcció nacional. És en aquesta categoria on el PSC juga un rol fonamental. La gran majoria dels seus votants son catalanistes passius i si ho són és en bona part gràcies al discurs que l’esquerra catalana, del PSUC al PSC, ha seguit les darreres dècades. Sense aquests partits no seria estrany que part dels seus votants basculessin cap a l’anti-nacionalisme fent molt difícil, potser impossible, la continuació d’un consens positiu per al país.

El President Montilla potser no ha estat un gran líder al capdavant de la Generalitat. És cert. Però com a ex-President pot tenir un rol fonamental per afermar una visió positiva del catalanisme, mig passiva i mig entusiasta, entre molts ciutadans del país amb una trajectòria vital similar a la seva. Un lideratge integrador que ell pot exercir millor que ningú. Però no diguem blat…
O

Concert econòmic, política de debò

El post d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Concert econòmic, política de debò"

Descartada la secessió a curt i mitjà termini només la fòrmula del concert econòmic ofereix prou garanties al mal nenor de la sobirania compartida. Un control sobre els recursos fiscals del país que garantiria prou força negociadora per aturar el dèficit fiscal que dessagna l’economia catalana i blindar el propi espai de decisió. Després del fracàs estatutari plantejar a curt termini la consecució del concert pot semblar una pura fantasia però el cert és que hi ha arguments per a l’optimisme.

Catalunya endins el Partit Popular no ha superat encara, després de tres dècades llargues, l’estigma de partit pària. En el seu millor moment, a les generals de l’any 2000, no va passar de ser el tercer partit més votat amb un trist 14,5% de vot sobre el cens. Una realitat que tenint en compte el pes demogràfic de Catalunya condemna els populars espanyols a l’oposició si no és que son capaços de galvanitzar fins a l’extrem la resta del cos electoral de l’estat. Una tasca dificil que només han aconseguit dues vegades. Els populars catalans necessiten ser reconeguts pels votants de Catalunya com un partit propi que mira pels interessos del país. Un reconeixement que, allunyats de la qüestió identitària, poden aconseguir si participen de forma directa i devisiva en la consecució d’un concert econòmic per Catalunya. Una jugada que obligaria el PSC a donar-hi suport si no volen caure, ells mateixos, a la cova del sucursalisme que el PPC prova d’abandonar.

Però Catalunya enfora hi ha també arguments per obrir el camí del concert. Hi ha una Espanya subsidiada que és també una Espanya captiva. L’Espanya del PER i el 25% d’empleats públics que fan de columna vertebral del PSOE. La voladura controlada d’aquest entramat clientelar ha de ser, per força, atractiva per la dreta espanyola. Un moviment que de retruc posaria el PSOE a la defensiva i tensionaria la relació del PSC amb els seus socis de Madrid.

Catalunya endins però també Catalunya enfora és el Partit Popular qui té la clau del concert. Ara, essent realistes el concert econòmic català no podria ser una bicoca com el basc o el navarrès. Seria necessàriament un concert econòmic “solidari”*. La fòrmula del concert implica que Catalunya recapta els propis tributs, tots, per enviar-ne després una part a Madrid en concepte de despeses comunes (defensa, monarquia, ambaixades, …), inversions de l’estat a Catalunya i la quota solidària que exigeix la Constitució. El pes econòmic de Catalunya al conjunt de l’estat i la cotilla constitucional fan impossible un concert com el foral en que bascos i navarresos acaben cobrant per ser espanyols. Però un nou marc de relació fiscal multiplicaria la força negociadora del país, permetria pagar només per aquelles inversions de l’estat ja executades i faria possible mantenir la quota “solidària” en xifres assumibles tendint, gradualment, a zero. Clarificant, negre sobre blanc, el que el passaport espanyol costa a cada català. No és cert que un marc de relacions fiscals amb l’estat sota la fòrmula del concert sigui inconstitucional. El concert català hauria de ser “solidari” per complir allò disposat per l’article 156 de la Constitució però l’exemple de les Canàries fa evident que hi ha flexibilitat legislativa en aquesta qüestió més enllà de les regions forals.

Un projecte interessant per al país que se situa, a més, en el terreny d’allò possible i a l’abast. Una jugada d’estratègia i tàctica nacionalista. Política de debò.

*Les cometes responen al caràcter forçat de la solidaritat catalana.

Vora el pi de les tres branques

Publicat el Bloc Gran del Sobiranisme
el passat diumenge 4 de setembre

Des que Verdaguer li va dedicar un bellíssim poema l’any 1888 el pi de les tres branques ha estat un dels símbols del catalanisme. Un indret de visita obligada i una metàfora del país (països, si es vol). Sec, escapçat, mort i apedaçat, encara imposa quan es visita. Un arbre immens, altiu i negre enmig del verd del Berguedà.

Fa tres segles que a Catalunya la fidelitat al país és paga cara i el pi de les tres branques n’és una bona prova. Des que va esdevenir un referent de catalanitat l’arbre ha estat enverinat i cremat, atacat a cops de destral i més endavant, amb la millora de la tècnica, esgarrinxat amb una moto-serra. Avui qui el visita troba l’esquelet d’allò que havia estat. Un tronc enfosquit i sense vida, ple de cicatrius i amb una branca perduda. I és fàcil deixar-se endur pel pessimisme per veure en aquell pi la dignitat rebregada del país. Però l’arbre es manté dret. Ferm. Sec però endurit, gairebé petrificat. I encara més. Al voltant de l’arbre la vida reneix. Neixen nous pins que s’alcen tossuts per poder superar algun dia aquell que va inspirar Mossèn Cinto. I hi ha gent, joves i grans, molta gent que peregrina al pi i l’omple de vida amb la seva presència.

Hi ha l’adversari (l’enemic davant el qual sempre és l’hora d’estar alerta) que ataca el pi de les tres branques i tots els símbols del país pensant que pot ferir-lo però no hi ha cop, per fort que sigui, que pugui arribar a l’ànima. Anys de resistència, anys de renaixença, demostren que aquest enemic té la batalla perduda. Però la victòria és en el bosc, en la gent, i la clau de l’èxit és aquesta perspectiva. Hi ha qui es mira el pi tan de prop que no pot veure el bosc que hi ha al darrera. Aquells que voldrien quedar-se amb un pi sec perdent l’oportunitat de gaudir d’un bosc sencer. Tot un bosc que arrela, lentament, tement una maltempsada que l’esguerri.

ñ

Desconnexió / Fulls de ruta / Concert econòmic

El post d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Desconnexió / Fulls de ruta / Concert econòmic"

Mitjans de comunicació i desconnexió

Bèlgica penja d’un fil. Un fil gruixut i resistent que es la ciutat de Brussel·les però un sol fil al cap i a la fi. Si s’ha arribat fins aquí, a tocar de la desintegració d’un estat europeu de primer nivell, és perquè la desconnexió entre flamencs i valons és gairebé total. L’estat belga és avui una closca buida sota la qual fan la seva dues comunitats amb sistemes de comunicació tancats i nul·la permeabilitat. A Flandes i Valònia les narracions de la realitat, que la interpreten alhora que la construeixen, els allunyen més i més i fan la separació, de fet o de dret, un futur imminent.

La realitat catalana és ben diferent. Els mitjans de comunicació espanyols tenen una presència forta al país i massa sovint els mateixos mitjans catalans eviten posicionar-se entorn d’un punt de vista nacional sintonitzant amb els propis interessos. Però és possible que alguna cosa estigui canviant i la sentència de l’Estatut podria ser un punt d’inflexió. Una fita en el camí a la progressiva desconnexió catalana del sistema comunicatiu espanyol. Els mitjans s’han atomitzat, televisió i premsa inclosa, i la tendència ideològica de la nova oferta (també pel que fa a la qüestió nacional) ha tendit a allunyar-se del centre. Els darrers deu anys els nous mitjans d’abast espanyol tenen un perfil ideològic força extremat. La Razón, La Gaceta y Publico en son un bon exemple però el mateix ha passat amb els nous canals de TDT i els mitjans digitals de mes influència. La sentència de l’Estatut és un dels primers esdeveniments polítics de primer ordre en que les narracions dels mitjans a Madrid i Barcelona s’assemblen com un ou i una castanya. Però allò més important es que per als catalans que rebin el missatge de la premsa madrilenya més dura el missatge és tan desmesurat, tan allunyat de la realitat catalana a peu de carrer, que serà difícil que aquests mitjans no perdin part de la seva credibilitat (la poca o molta que puguin tenir) Catalunya endins.

Contra els fulls de ruta

Convergència i el Sr. Artur Mas tenen el seu full de ruta cap al dret a decidir. Esquerra i el Sr. Puigcercós tenen un full de ruta cap a la independència. Reagrupament i el Sr. Carretero tenen també el seu full de ruta cap a l’estat propi. I tot plegat sona una mica ridícul. La política és una mica mes complexa que un mapa de carreteres i pretendre que la solució al plet nacional català depèn de quatre passos ben trobats, l’un darrere l’altre. faria riure si no fos massa dramàtic. Els fulls de ruta han fet fortuna a Catalunya però desterrar l’expressió del vocabulari polític del país seria una gran idea.

Montilla i el concert econòmic

El President Montilla explica en un llibre publicat fa pocs dies que es mostra contrari al concert econòmic perquè aquesta formula fiscal faria inviable l’estat espanyol. Resulta preocupant perquè no només demostra que la fidelitat nacional del President Montilla no acaba d’estar ben calibrada, també fa evident que no acaba d’entendre de què va això del concert i és difícil saber que és més preocupant. Al President de la Generalitat allò que li ha de treure el son és la viabilitat econòmica de Catalunya, en dubte pel dèficit fiscal que ens ofega. Qualsevol altra cosa hauria de ser motiu suficient per a la moció de censura. Però encara més enllà el MHP Montilla parla com si el concert econòmic suposés que els catalans tallessin qualsevol aportació fiscal a l’estat i no és així com funciona. L’atractiu principal del concert econòmic és el control sobre els propis recursos i la posició de força negociadora que se’n deriva. Que la Generalitat recaptés els tributs catalans no implicaria, necessàriament, el final d’una “solidaritat” amb Espanya que es negociaria separadament però que garantiria eines per evitar l’expoli que patim fins avui.

VOTEU EL BLOC AQUÍ!

La incerta glòria del federalisme

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"La incerta glòria del federalisme"

Després de tres cents anys de dominació, dos segles i mig de dictadures, l’intent continuat d’aniquilació cultural, un expoli fiscal que no s’atura i tones d’anti-catalanisme ranci, es fa estrany pensar que hi pugui haver catalans que encara mirin a Espanya amb confiança, estima i esperança. Tanta i tanta gent, federalistes i similars, que s’esforcen a creure que l’entesa és possible. Una paradoxa catalana que fa pensar en unes línies de Joan Sales a “Incerta Glòria”, la gran novel·la sobre la Guerra Civil. Una guerra que és, entre moltes altres coses, una ofensiva espanyola (d’una Espanya) contra Catalunya (tota).

En un moment de la primera part de la novel·la (La Pobla de Ladrón, 19 de setembre) s’hi descriu un atac republicà contra les línies dels revoltats en que, de sobte, els nacionals atrinxerats simulen una rendició. Com a resposta els republicans “llencen els fusells per a pujar amb els braços lliures, arravatats d’entusiasme” i quan això passa els fatxes proven d’atacar per sorpresa. Joan Sales hi afegeix: “Crits i confusió, estan com a fascinats per aquella abraçada que se’ls brinda. Déu meu, que sigui tan profund en nosaltres aquest desig de ser germans i que el fem servir per matar-nos més a mansalva…”.

Una fascinació per l’abraçada traïdora que fa pensar en el desfici per Espanya dels federalistes. Resulta trist que sigui tan forta la voluntat de compromís de molt catalans i que l’estat l’aprofiti únicament per escanyar-nos amb més força. Amb Espanya potser hi haurà encara molt a tractar durant molt de temps, sembla difícil evitar-ho, però posar-hi esperança i sentiment és com córrer a abraçar l’enemic que ens enganya de la trinxera estant. Irresponsable, perillós, estúpid.

PODEU VOTAR AQUÍ!

I si ...

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"I si ..."

Alguns exercicis* d’hipòtesi política en futur condicional:

■I si el socialisme espanyol ha après alguna cosa de l’aventura del tripartit? I si el PSOE ha decidit reconquerir el PSC per evitar noves distorsions en el discurs espanyol del socialisme? I si la Ministra de Defensa, la soldado Chacón, és l’instrument escollit per executar aquest atac al tímid discurs propi de l’esquerra majoritària a Catalunya?

■I si l’hegemonia socialista a l’àrea metropolitana comença a anar a la baixa? I si els partits que s’apoderen d’aquesta bossa de vots no tenen el perfil catalanista (d’acceptació del mínim consens nacional) que fins avui ha tingut el PSC? I si arran d’això l’anticatalanisme deixa de ser residual a Catalunya?

■I si els espanyols han descobert que el la generalització de l’autonomia, allò del “café para todos”, ha estat un mal negoci? I si els centres de poder de l’estat comencen a pensar en una marxa enrere que desmunti l’entramat autonòmic fora de Catalunya i el País Basc, deixant les comunitats històriques en una posició diferencial?

■I si la crisi econòmica i institucional a Espanya és tan profunda que demana posar-hi els cinc sentits sense el soroll català? I si alguns grups de poder a l’estat aposten per impulsar un nou pacte amb Catalunya que abaixi la tensió catalana i tanqui el desgavell de l’Estatut?

■I si Convergència i Unió necessita mantenir viu el govern ZP per evitar unes eleccions que durien inevitablement a una majoria absoluta del PP? I si el PSOE s’acaba enfonsant prou com per dur el PP a l’hegemonia total i a impulsar una reforma constitucional?

*Algunes de les hipòtesis comentades pel periodista Enric Juliana

en un sopar recent organitzant per l’Espai Hayek (FCO).

Podeu votar AQUÍ!

L'Espanya que convé al sobiranisme

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"L'Espanya que convé al sobiranisme"

La reflexió sobre l’Espanya que convé a Catalunya ha estat una constant des de l’inici del catalanisme polític més de cent anys enrere. Una Espanya respectuosa amb Catalunya que garantís als catalans l’espai d’autonomia necessari per desenvolupar-se plenament com a poble. Aprofundint les potencialitats nacionals del país. Avui des de l’independentisme es menysprea la qüestió amb una resposta ràpida, gairebé automàtica. No ens en convé cap d’Espanya. Una mostra més de confusió entre objectiu i procés. Camí i destí. Destí manifest.

Davant l’Espanya pobra, rònega, caciquil, obscurantista, agrària i dictatorial que ofegava Catalunya i perseguia la catalanitat el nacionalisme aspirava al desenvolupament d’una societat espanyola rica, desvetllada, oberta, industrial i democràtica que sintonitzés amb els interessos de Catalunya. Una Espanya còmoda per Catalunya que deixaria respirar el país.

Però el futur no és mai tal i com l’imaginen els visionaris. Ni tan sols respecta les ambicions de mentalitats polítiques de primer ordre com les dels Srs. Prat, Cambó i Pujol. L’Espanya que el catalanisme somiava va arribar i amb ella l’autonomia i alguns passos amunt en l’escala de la sobirania. Però les resistències i l’ofeg assimilacionista no es van aturar. La força centrípeta d’Espanya ha estat una constant també en democràcia i a partir d’un cert moment va arribar a sobrepassar l’impuls centrífug del catalanisme. Quan l’Espanya borratxa de riquesa, ufanosa i neo-imperial, va prendre el relleu tota la lògica del catalanisme va fallar d’arrel.

Però la qüestió continua oberta. Més enllà de revolucions i girs sobtats del ritme de la història els catalans seguiran lligats al context espanyol en el futur proper. Quina Espanya convé al sobiranisme, doncs? La resposta el catalanisme és vàlida encara però cal afegir-hi un matís. El nacionalisme necessita una Espanya lliure i rica però no massa. Un context estatal de progrés, confortable i democràtic, però evitant les flamarades de nou ric que desperten la fam imperial adormida a l’ànima de Madrid. Una Espanya dèbil i adolorida que podria ser més a prop que no sembla.

*

Espanya, crisi i oportunitats

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme.
"Espanya, crisi i oportunitats"

El poder del catalanisme és limitat i no permet condicionar el ritme polític i econòmic de l’estat espanyol. Però de tant en tant l’atzar obre oportunitats insòlites que cal aprofitar per guanyar metres en el camí a la sobirania. El país viu ara una d’aquestes oportunitats.

Després d’anys de petulància i excés Espanya es troba enmig d’un trasbals profund i radical. Una crisi d’endeutament privat que ha derivat en crisi d’endeutament públic. Fins a l’extrem que Washington i Berlín han hagut d’intervenir per forçar el President espanyol a retallar despeses baixant el sou als funcionaris i congelant les pensions. Una clatellada directa als votants socialistes més fidels. L’estat espanyol ha estirat més el braç que la màniga i necessita reduir el seu endeutament de forma accelerada però fer-ho retallant despesa complica les possibilitats de recuperació. Rebaixar el sou dels funcionaris farà caure el consum intern i la fi dels plans d’estímul i inversió incidirà en un creixement de l’atur.

S’obre un període llarg en que des de Madrid es buscaran de forma desesperada ingressos extraordinaris i hi podria haver barra lliure per a una nova onada de privatitzacions. Aeroports, ports i gestió d’infraestructures, algunes de les assignatures pendents del model econòmic català, podrien quedar resoltes si el catalanisme polític i econòmic sap aprofitar les opcions que s’obriran en els propers mesos. Empreses internacionals que inverteixin i gestionin amb criteri empresarial l’aeroport del Prat i els ports de Barcelona i València. Una privatització de les autovies espanyoles que les transformi en vies de peatge i obri la porta a la inversió privada per a la opció catalana de connexió ferroviària amb Europa. A falta d’un poder públic català el poder privat internacional és sempre preferible al control de Madrid i la porta no havia estat mai tan oberta.

L’entramat empresarial i financer de Madrid es troba en una situació més fràgil encara que el sector públic. Les tensions financeres son duríssimes i impediran que el capital espanyol pugui participar de la nova ronda privatitzadora. El terreny és obert als inversors internacionals i l’economia catalana podria ser d’aquí a cinc anys molt menys espanyola que no ho és avui.
*

Conllevancia, de nou.

************L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
*************** ************"Conllevancia, de nou"

Un tros del país bull d’indignació tot esperant que el Tribunal Constitucional trinxi l’ombra d’Estatut que es va aprovar a Madrid. Des del catalanisme aquesta darrera passada de ribot pot resultar ofensiva i particularment insultant perquè arriba després que la ciutadania es pronuncies en referèndum. Però més enllà de l’orgull ferit costa trobar motius per posar-hi el coll. Hi ha qui diu que el viatge de l’Estatut és la prova definitiva que Espanya ni ens estima ni ens respecta però aquesta és una revelació que resulta baldera. Si d’alguna cosa ha de servir l’aposta estatutària és per a prendre nota dels errors que han portat el nacionalisme ha cremar els darrers anys en un projecte amb poques probabilitats d’èxit. Una lliçó que seria bo tenir present ara que es busca el camí per a després de l’Estatut. I ara què? Dons conllevancia, de nou.

El nacionalisme és el moviment polític més important del país. Tot i no ser majoritari es pot considerar el nervi de la nació. Si el nacionalisme ha estat capaç de mobilitzar prop de cinc-centes mil persones en pobles i ciutats mitjanes per votar en un referèndum de fireta és perquè té una gran força que cap altre moviment pot igualar ara mateix. Però no n’hi ha prou. La força del nacionalisme permet fer camí en la construcció nacional i mantenir el plet amb l’estat però no arriba a tenir el pes necessari per apujar l’aposta i guanyar la partida. Pot semblar que tornem a ser, de nou, al bell mig de la conllevancia però és que mai no n’havíem sortit.

I francament, potser no és una mala notícia. Espanya és una paret dura i antiga i cap de les envestides catalanes dels darrers cent anys l’ha aconseguit moure ni massa ni poc. Només des de la gestió intel·ligent de la conllevancia s’aconsegueix superar la feblesa del país i aquest és el combat de les properes dècades. Soldar el país, avançar en l’extensió i l’enfortiment de la catalanitat, retallar la influència mediàtica espanyola a Catalunya, estimular l’autèntica autonomia política del PSC, buscar més i més complicitats amb el País Valencià i reduir la sagnia fiscal que ofega la nostra economia. Tot plegat s’ha de poder aconseguir des de la trista conllevancia perquè no comptem amb cap altra eina. Tenim a penes el que tenim i prou…
p

Jaume Vicens Vives parla de Vic... (i sobre l'Estatut)

*********L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:

***********"Jaume Vicens Vives parla de Vic... (I sobre l'Estatut)"

“Som fruit de diversos llevats i, per tant, una bona llesca del país pertany a una biologia i una cultura de mestissatge. No remuntant-nos més enllà de l’època carolíngia sabem que el rovell de l’ou de la nostra pagesia el formaren els homines undecumque venientes: els homes que venien de qualsevol part; de l’època comtal primerenca se’ns diu que Vic fou poblat ex diversis locis et gentibus nomines colligentes: reunint homes de diverses procedències i races. I des d’aleshores el moviment d’immigracions mai no ha cessat.

Ja sé que la paraula mestissatge és forta. Algun autor ha emprat l’eufemisme "dissociació racial". Però ni ens ha de sorprendre, ni la puc excloure com a definició de molts complexos que portem dintre nostre i que cal esventrar per a restar-ne lliures, per a ésser conseqüents amb nosaltres mateixos. L’hibridisme sol donar un orgull a vegades insuportable i una vanitat pueril; i d’altres vegades un punt de ressentiment primari i casolà que fa suspectes les millors actituds. Sobretot, desvetlla un sentimentalisme torbador, que ens duu a mesurar el món amb els batecs del nostre cor, i sovint, al bell mig de l’acció, ens ennuvola l’esguard i ens fa claudicar la passa. Enlairem banderes solitàries, per a després esquinçar-les i amagar amb llurs parracs les nostres febleses.”

*****************************Jaume Vicens Vives, “Notícia de Catalunya”*

*Text suggerit per Rafael Jorba en una conferència recent

Sobiranisme, el vot immigrant

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Sobiranisme, el vot immigrant"

Una de les claus més destacades de les consultes d’autodeterminació que van prenent cos arreu del país és el fet que el dret a vot s’estengui als joves a partir dels 16 anys i a tots els residents a Catalunya, incloent els que hi han arribat els darrers deu anys. El país en clau de present i futur. Els joves que son la Catalunya de demà i els catalans nascuts arreu del món que son la Catalunya d’ara mateix.

Però més enllà de les consultes el vot dels immigrants és una qüestió que el nacionalisme ha de tenir molt en compte. A les properes eleccions municipals una part important del cens respondrà a aquest perfil. No només perquè els catalans d’orígen romanès hi podran votar per la seva condició de ciutadans de la Unió . També caldrà sumar-hi els bolivians, equatorians i argentins que tindran accés al dret a vot a partir dels acords internacionals signats pel govern espanyol amb diversos estats llatinoamericans. Només magribins i sub-saharians quedaran exclosos de les urnes.

Des del catalanisme es veu amb un cert recel aquesta entrada dels catalans més nous al joc electoral però el cert és que és una fantàstica notícia. No pas perquè el vot immigrant ho posi fàcil als partits nacionalistes, més aviat al contrari. El PSC fa anys que hi treballa i és probable que en sigui el gran beneficiat. Però és justament per això que el sobiranisme ha d’apostar pel dret de vot dels immigrants, perquè la nova Catalunya és aquí per a quedar-s’hi i dedicar-hi tots els esforços possibles ha de ser una prioritat. Una tasca que els grans partits sobiranistes només faran s’hi l’aritmètica electoral els obliga a fer-la.

Una altra cosa és el discurs, l’argumentació i l’estratègia que cal seguir per a convèncer els catalans d’origen immigrant de l’atractiu de l’opció sobiranista. Descartada, en un primer moment, la crida al sentiment patriòtic, fins avui el nacionalisme s’ha adreçat als nous catalans amb l’argument econòmic sense massa èxit. És en la invitació a construir plegats un projecte de país obert i inacabat, amb cabuda per a tothom sense exclusió on els catalans més nous podrien sentir-se còmodes i protagonistes. Un país en construcció que més enllà de la protecció europea ofereixi possibilitats de projecció per a tots els seus ciutadans.
*

Escridassant el català, girant la truita

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Escridassant el català, girant la truita"

Fa pocs dies al XIIIè Congrés Regional del PP balear un grup de delegats va escridassar el president del Congrés per fer servir el mallorquí en la seva intervenció. L’anecdota és molt greu. Tant hi fa si els crits tenien l’orígen en la rivalitat entre famílies del partit. El cas és que una colla de responsables polítics i militants del partit més important de les Illes Balears van menysprear publicament la llengua del país comportant-se com a autèntics colons. I no ha passat res més enllà d’un breu al telenotícies. Cap expulsió, cap expedient obert. Els ciutadans de les illes sabran què voten i quin valor donen a la seva llengua però en un país amb dignitat els dirigents del Parit Popular hauríen de presentar excuses i escatir responsabilitats.

Però acusar d’intolerància el Partit Popular és fàcil. Resulta més interessant girar la truita i pensar que passaria si al congrés d’un dels grans partits nacionalistes algun dels delegats s’adrecés a l’auditori en castellà. La veritat és que no seria estrany que alguns republicans i convergents reaccionessin amb la mateixa falta de respecte i actitud intolerant amb que ho van fer aquella colla de militants populars a Mallorca. I és que potser la dreta espanyolista no ha paït la pluralitat de l’estat però el nacionalisme català té un problema amb la força del castellà a Catalunya. El nacionalisme es pot permetre que la llengua més parlada a Catalunya li faci venir urticària? Es pot recuperar l’autèntica hegemonia política al país sense resoldre aquesta incongruència?

El nacionalisme aspira, legitimament, a que la llengua catalana sigui la primera llengua del país. A recuperar per a la llengua pròpia el protagonisme a l’espai públic i l’estatus de llengua d’identitat compartida per tots els catalans, vinguin d’on vinguin. Però aquest és un procés llarg que avança a un ritme lent. Tot i l’èxit de la immersió lingüistica, encara que el coneixement de la llengua catalana és molt ampli i creix cada dia, la immigració i la complexitat del país faran que les pròximes dècades hi hagi encara molts catalans que s’expresen millor en castellà que en català. És poc intel.ligent i profundament injust excloure aquests catalans del debat nacionalista. La llengua castellana va arribar a Catalunya entre la imposició política i la misèria de la immigració però és aquí i ja no marxarà mai més. Si el nacionalisme aspira a presentar una resposta per al país real haurà de començar a assumir aquesta realitat i abandonar el país virtual que alguns continuen somiant.
*

Espanya i els catalans, rancúnia quotidiana

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Espanya i els catalans, rancúnia quotidiana"

Fa pocs dies en un d’aquests programes de televisió escombraria que es presenten com a educatius un dels concursants va insultar un participant català referint-s’hi com a “puto catalán de mierda”. És una anecdota i potser no cal fer-ne un grà massa però és fàcil imaginar-se què hauria passat si l’insult hagués anat dirigit a un marroquí o un senegalès. Indignació massiva i expulsió fulminant del programa. I és que els “maldito moro” o “jodido negro” surten molt més cars que un “puto catalán de mierda”.

La rancunia espanyola cap a tot allò que fa tuf de català és tan habitual, tan comuna, que s’ha banalitzat i arriba a passar desapercebuda. És el mateix mecanisme mental que permet que tots els catalans que es mouen per Espanya s’hagin sentit a dir alguna vegada allò de “que majo eres, no pareces catalán”. A cap espanyol se li acudiria anar dient alegrement “que honrado eres, no pareces rumano”, ni cap romanès acceptaria el comentari sense omplir-li la cara de mans al seu interlocutor. Però amb els catalans els espanyols ni se n’adonen. La pulsió anticatalana és tan profunda i arrelada en l’ADN espanyol que gairebé sembla que no hi ha mala fè. Deu ser per això que som capaços d’acceptar aquestes gràcies amb un somriure.

Els espanyols ens insulten sense adonar-se’n i nosaltres deixem passar el greuge com qui no vol la cosa però el menyspreu cap al que som i representem, cap a tots i cadascun de nosaltres, existeix i no sembla que hagi de canviar en el futur. No s’hi val a dir que l’odi és cosa de minories. La premsa de Madrid no es podria permetre l’acarnissament anticatalà si no comptés, activa o passivament, amb la complicitat de la societat. Els polítics espanyols no atacarien Catalunya sense els vots generosos que això els reporta. Allò ‘excepciónal i únic a Espanya és la defensa i el suport a Catalunya.

Algunes de les nostres virtuts, els tòpics del treball, l’estalvi i l’habilitat industrial, han estat admirades i respectades arreu d’Espanya, és cert, però la rancunia i l’admiració no s’exclouen. L’odi i el respecte són compatibles i aquesta és la clau de la qüestió. D’una o altra manera els catalans estem abocats a la relació amb Espanya, fins i tot l’endemà d’una hipotètica independència, però la pedagogia és la pitjor de les postures en aquesta relació. Ser estimats és impossible i no cal que ens escarrassem a explicar-nos, Espanya ja sap qui som i senzillament no li agrada el que veu. Només podem aspirar a ser respectats i el camí per aconseguir-ho s’assembla poc al que hem seguit fins ara. És des de la fermesa i la seriositat que s’aconsegueix el respecte. Des de la duresa i la defensa estricta del propi criteri. Qualsevol altra cosa només aconsegueix sumar a la rancúnia el menyspreu que hem patit fins avui.

*