dilluns, de setembre 27, 2010

El catalanisme passiu del PSC



La jugada era gairebé perfecta. L’any 2003 el PSC va aconseguir un somni llargament cobejat. Tot i un empat tècnic en vots* i la victòria de CIU en escons els socialistes aconseguien lligar el primer tripartit. Un moviment que els havia de portar a certificar el seu catalanisme de pedra picada amb l’objectiu, mai amagat, de marginar CIU. El PP governava l’estat amb majoria absoluta i seria molt fàcil anar estirant la corda amb la complicitat del PSOE. I vinga a fer el patriota de la forma més innòcua perquè tot plegat no era sinó un senzill joc de frontó contra la paret de l’aznarisme. Però arriba la tragèdia de l’11M i el tripartit es troba cara a cara amb el “gobierno amigo”. Fer el valent ja no seria de franc. Les esmenes presentades pel MHP Montilla, llavors Ministre, a l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya resumeixen bé la tragèdia del tripartit.

Set anys després del 2003 l’invent ha estat un fracàs però la pregunta continua a l’aire. És el PSC un partit catalanista? I la resposta és un sí arrossegat i poc entusiasta. El catalanisme dels socialistes catalans és light i passiu. Potser el PSC no estira la corda, ni massa ni poc, però el cert és que sense el PSC potser no hi hauria corda per estirar. I és que una ullada al substrat social que avui configura el cens català, als perfils nacionals i ideològics dels ciutadans del país, fa pensar que seria difícil aconseguir un sistema de partits més favorable a la construcció nacional. El PSC és una eina que val la pena cuidar. Citant l’Enric Juliana: “el PSC dóna profunditat de camp al catalanisme”.

El procés de construcció nacional demana una triple configuració social que comença amb un gruix de ciutadans que l’impulsen, els entusiastes. Un rol que a Catalunya fa el terç més nacionalista de la societat, un conjunt representat principalment pels partits nacionalistes/sobiranistes/independentistes. Però recolzada sobre una minoria social escassa i precària la construcció nacional, amb l’extensió de la llengua i la immersió lingüística com a bandera, només es pot mantenir sense una oposició significativa. És gràcies a l’escassa incidència de l’espanyolisme i l’anti-nacionalisme que és possible el consens catalanista. Si el Partit Popular, Ciutadans i altres espècies estranyes tinguessin més presència política al país tot seria molt diferent. Molt més difícil. Però més enllà d’entusiastes i contraris la clau de volta de tot plegat és una massa social que sense situar-se en el nacionalisme accepta passivament i sense oposició la política d’enfortiment i construcció nacional. És en aquesta categoria on el PSC juga un rol fonamental. La gran majoria dels seus votants son catalanistes passius i si ho són és en bona part gràcies al discurs que l’esquerra catalana, del PSUC al PSC, ha seguit les darreres dècades. Sense aquests partits no seria estrany que part dels seus votants basculessin cap a l’anti-nacionalisme fent molt difícil, potser impossible, la continuació d’un consens positiu per al país.

El President Montilla potser no ha estat un gran líder al capdavant de la Generalitat. És cert. Però com a ex-President pot tenir un rol fonamental per afermar una visió positiva del catalanisme, mig passiva i mig entusiasta, entre molts ciutadans del país amb una trajectòria vital similar a la seva. Un lideratge integrador que ell pot exercir millor que ningú. Però no diguem blat…
O